Manel Magrinyà i Ros

Tailàndia no ha estat mai colonitzada, és un país molt més ric que els seus veïns i històricament ha gaudit de més estabilitat política. Nogensmenys tampoc es lliure de la corrupció que sembla omnipresent al Sud-est Asiàtic i que explicaria en part el desori urbanístic de la seva capital.

La sortida de Bangkok cap el nord es fa feixuga, malgrat que siguin les set del matí. El tràfic no perdona i ens costa molt sortir de la ciutat. Passara molta estona abans no tinguem la percepció que la deixem enrere, doncs al llarg de desenes de quilòmetres el ciment es perllonga sense solució de continuïtat malgrat que els cartells ens indiquen que passem per diferents pobles i ciutats.

A les dos hores de viatge ens aturem per visitar Ayutthaya, la primera capital del regne de Siam, crescuda a la confluència de tres rius -Lopburi, Pasak i Chao Phrayasense. De l’antic esplendor n’han quedat dos temples preciosos, el Wat Chay Battanaram i el Wat Phra Si Sanphet, aixecat al segle XIV. Més endavant trobem Lopburi on hi ha un magnífic temple Kmer que ha estat envaït per un exercit de monos que fan les delícies dels turistes. Ja a mitja tarda arribem a la antiga ciutat de Sukhothai.

Va ser la primera capital de primer regne tailandès i alberga el complex arqueològic millor conservat del país, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Les ruïnes d’un grapat de magnífics temples, envoltats d’estanys on suren harmonioses flors de lotus; les inevitables imatges de Buda a pertot, són els principals atractius dels seus quasi cinc quilòmetres de superfície.

El budisme és una religió arrelada fins el moll de l’os del poble tailandès. Els monjos estan a pertot i els temples sempre plens a vessar, sobretot els dies de festa. Precisament la nostra visita es produeix mentre es celebra la festa de l’aigua, la més important de l’any pels creients; tots els temples i recintes sagrats acullen una gentada impressionant. Famílies senceres de tota edat i condició s’hi apleguen per oferir les seves ofrenes.

El 80% de la població de Tailàndia viu del conreu de l’arròs i els arrossars s’estenen inabastables per tot el país. Chiang Mai, una de las principals ciutats del país i la nostra següent destinació, n’està completament envoltada. Fa poc que s’ha acabat l’època de les pluges, i les imatges dels camps inundats mentre els pagesos n’extreuen el preuat cereal són excepcionals. La ciutat és tranquil·la i força acollidora; a més compta amb més de tres cents temples de diferents èpoques.

Els elefants són una especie sagrada a Tailàndia per la gran ajuda que un cop ensinistrats representa per les tasques agrícoles, en especial el conreu de l’arrós. A la selva propera a Chiang Mai vam visitar una escola d’ensinistrament de la ONG “The Asian Elephant Art & Conservation Project”. Un passeig a través de la selva sobre el llom d’una d’aquestes bèsties és una experiència realment enriquidora.

La darrera etapa del nostre viatge és l’illa de Kho Lanta que banyada pel mar d’Andaman rau al sud-oest de Tailàndia. Cal anar primer en avió fins Krabi, viatjar uns 40 minuts per carretera i pujar a un vaixell. Finalment s’hi arriba sortejant petits illots rocallosos i esculls coral·lins, mentre passem a tocar de majestuosos penya-segats de parets gairebé verticals.

Un xàfec espectacular ens acompanya persistent, la qual cosa ens fa témer el pitjor, doncs havíem previst uns dies de relax a la platja abans de tornar a l’hivern bisbalenc. Afortunadament la malastrugança no es confirma doncs resulta que darrerament plou cada dia un parell d’hores abans de caure el sol, però la resta del dia un sol esplèndid ens permetrà gaudir de les magnífiques platges de l’illa durant bona part de la nostra estada.

Kho Lanta deu haver estat un autèntic paradís abans de l’arribada del turisme de masses; ara segueix essent un indret amb força encant, encara que ja bastant degradat. La població aquí és majoritàriament musulmana i gairebé tothom viu del turisme. Les conseqüències materials del terrible sutnami del 2004 ja han desaparegut, no així els seus efectes en el subconscient col·lectiu doncs tothom aquí conrea el record d’alguna persona estimada que hi va desaparèixer. L’illa és plena de manglars, un ecosistema de ràpida recuperació després de ciclons i tsunamis, i molt efectiu contra la pujada del nivell del mar motivada pel canvi climàtic. La relativa monotonia del paisatge es trenca sovint amb l’aparició d’alguna de les artesanals barques que fan servir els pescadors o la esporàdica irrupció en escena de les habituals bandes de monos que hi sovintegen. La torna de tanta bellesa són els complexos turístics i bungalows de vacances, no sempre excessivament respectuosos amb el paisatge, i que omplen l’illa.

És l’inevitable peatge que comporta un determinat turisme que contamina i adotzena tot el que toca. Us sona l’historia…?

Tweet

Ja fa molts anys que les grans aglomeracions urbanes m’interessen tan sols com a turista. A més, les prediccions que fan els experts no es corresponen en absolut al meu ideal de qualitat de vida. He llegit per exemple que prestigiosos urbanistes afirmen que en el futur totes les ciutats seran com Bangkok, i en conèixer personalment aquest suposat model de futur se m’han posat els pèls de punta.

Parlem d’una capital on s’amunteguen ni més ni menys que onze milions de persones i urbanitzada a batzegades, sense ordre ni concert. Si mires cap amunt, veus un dens bosc de gratacels que s’alça sota un cel de plom, permanentment enfosquit per la contaminació. Entre ells, es distribueixen tota mena d’escalèctrics que transporten, autopistes, metro i monorail en ferotge competència per esborrar tota mena d’harmonia natural del cel de la capital de Tailàndia.

A ran de terra, l’espai que deixen lliure les vies ràpides resta permanentment ocupat per allaus de vehicles de tota mena, que protagonitzen espectaculars embussos. Caminar pels seus carrers és perdre’s de forma inevitable per un laberint de carrerons estrets i passatges sense sortida.

Tota la ciutat esdevé una barreja de colors, olors i llengües que se’ns dubte resultarien molt atractives en un entorn més amable, però que en aquest no llueixen. Interessants mercats on s’exposen tota mena de productes artesans i menges inversemblants, conviuen amb futuristes centres comercials, gegantins, excessius, i d’una lletjor superlativa.

Bangkok és també la capital mundial del sexe de lloguer on hi ha censats dos milions de professionals de la prostitució i dels que prop de 800.000 són adolescents. Un paradís pels pedòfils de tot el planeta. Una mena de Sodoma i Gomorra asiàtica, en versió descarnadament “BladeRunniana” on les màfies es mouen còmodament pels milers de tuguris oberts dia i nit.

Tanmateix, i malgrat els aspectes negatius -sota el meu punt de vista, naturalment- ja descrits, la capital de Tailàndia també reserva agradables sorpreses al viatger. La antiga ciutat reial és una absoluta meravella, amb joies com el Wat Phra Kaeo i el Gran Palau. Del desori urbà emergeixen elements d’un curiós exotisme, com els mercats flotants, els barris xinés i indi, o la casa museu Jim Thompson, un oasi de pau enmig del brogit d’un tràfic impossible.

També es força recomanable un passeig en barca pel riu Chao Phraya. Endinsar-se pels seus canals permet gaudir de la visió dels barris de cases flotants, indrets molt tranquils i relaxants que permeten esvair-se per una estona del de la parafernàlia del centre. Navegar pel riu es gaudir de les zones més agradables de la vila, l’exterior del Palau Reial, i algun dels millors hotels del món, com ara el Mandarin Oriental. Sopar en alguna de les múltiples terrasses a la vora del riu a la llum de la espectacular il·luminació, mentre es veuen passar els
creuers turístics, el transbordador públic i les barcasses que transporten els clients als hotels de luxe, és una experiència que igualment recomano.

No ho hem passar gens malament, i venint com veníem de Laos, aquest brindis a la “modernitat” no ha vingut malament. A més estic convençut que el model que representa aquesta ciutat compte amb aferrissats defensors, i sens dubte ha de tenir un encant especial, tant pels urbanites recalcitrants com com pels amants de les emocions fortes. També pels ingeniers, generalment -i excepte molt honorables excepcions- sempre predisposats a la lloança del ciment en estat pur. Ara be, en no pertànyer a cap d’aquestes dos categories, a nosaltres dos dies d’estada a Bangkok ens han semblat més que suficients…

Tweet

Som al rovell de l’ou del Triangle d’Or, així anomenat per l’intens tràfic comercial que s’hi produeix, però també pel contraban d’opi, molt actiu en aquesta cruïlla on hi conflueixen Tailàndia, Myanmar i Laos. La localitat tailandesa de Maesai fa frontera amb Myanmar. En horari diürn quan resta oberta, una riada de gent carregada de mercaderies la travessa constantment en una i altra direcció. És la típica ciutat fronterera amb un mercat gegantí on s’hi pot trobar gairebé de tot. A pocs quilòmetres hi ha també Laos.

Encara a Tailàndia i des del port de Chiang Khong comencem la travessia de deu dies, que solcant les aigües del mític riu Mekong, ens durà a traves de Laos. De 4.900 quilòmetres
de llargada, el riu Mekong neix al Tibet i s’aboca a la mar al Vietnam. Escenari de nombrosos conflictes bèl·lics al llarg dels segles, el XX va veure la lluita d’Indoxina contra el colonialisme, que primer va ser francès -recordem l’antiga denominació de la Contxintxina, sinònim de terra llunyana- mes tard els colonitzadors van ser nord-americans i ara finalment els xinesos.

Precisament Xina s’ha convertit en la principal amenaça per l’ecosistema del Mekong doncs amb la seva ingent necessitat de recursos materials per mantenir el seu brutal nivell d’industrialització, esta consumint una part molt important del caudal d’aigua que baixa cap els altres països als que irriga. Això tard o d’hora pot significar un greu conflicte donada
la importància del riu per la supervivència de la zona.

Va ser la guerra del Vietnam, i en particular la pel·lícula per excel·lència que la va recrear, “Apocalipse Now” de Francis Ford Coppola, la que va constituir la seva definitiva mitificació del riu a l’Occident. Un maridatge genial entre el realitzador nord-americà, la imprescindible novel·la de Joseph Conrad “En el cor de les tenebres” i un escenari natural senzillament aclaparador magníficament realçat.

Certament un viatge per les corrents del Mekong esdevé màgic i no s’oblida mai més. Les tonalitats i la màgia dels seus paisatges sorprenen una i altra vegada al viatger. Planes curulles d’arrossars, cultivats de manera  artesana, i turons d’un verd intens, s’alternen amb selves d’impenetrable aparença. De tant en tant, les típiques construccions de fusta de la zona i els inevitables temples destaquen en el panorama selvàtic.

Les aturades del vaixell ens donen l’oportunitat de visitar petits llogarrets a la vora del riu, cadascú amb la seva particularitat, tanmateix però amb un denominador comú, la presència de desenes d’infants als qui la mare natura sembla haver dotat d’una expressivitat forà del comú. Mai en el transcurs dels meus viatges havia enregistrat tantes imatges d’infants com en aquest…

El Mekong ens diposita a Luang Prabang, una ciutat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco i dominada pel turó de Phu Si. De 100 metres d’alçada, resta ubicat al bell mig de la ciutat. Dalt de tot, l’inevitable temple i un estupa daurat que apunta directament al cel. Mirant cap a baix, es divisa la ciutat sencera i la confluència dels dos rius que la banyen: el Mekong i el seu tributari Nam Khan. El millor moment per apreciar Luang Prabang des de la privilegiada talaia del Phu Si és l’hora baixa, quan la llum lleugerament rovellada del capvespre banya de biaix la vila i la immensitat de la selva que la envolta, un mar de vegetació del que esporàdicament emergeix la agulla d’algun estupa.

El reclam de la Unesco ha fet de Luang Prabang una vila molt turística, però aquest fet no desmereix en absolut els seus encants. Impensable sense el poderós factor budista que tot ho
amara, hi ha ni més ni menys que 66 temples repartits per aquesta ciutat de poc més de vint i cinc mil habitants. En molts d’aquest recintes regna una pau tan antiga com la creença que els hi dona sentit. La presència de centenars de monjos resulta indefugible ja que te’ls trobes per tots els racons. Cada matí pels volts de las sis se’ls pot veure tots junts en fila recollint amb cassoles els aliments que un grapat de ciutadans els hi ofereixen.

Laos és un dels pocs països del món que encara es declara formalment comunista, amb una forta influència de Xina. És força més impenetrable que Cambotja i a primera vista sembla molt menys desenvolupat i pobre. Les estadístiques també el situen a molta més distància de Tailàndia pel que fa al nivell de vida de la població.No és gens fàcil interpretar la mentalitat local, però n’hem tret la impressió que la corrupció no es aquí tan estesa com entre els seus veïns, i en tot cas és força menys evident. Des de fa cinc anys ha començat la obertura d’un règim fins llavors hermètic, i s’ha iniciat la progressiva liberalització de la economia seguint el model xinés.

Ens ha sobtat també l’aparent sintonia i entre els monjos budistes i el regim comunista que semblen conviure en total normalitat. De tota manera i malgrat l’exuberància del seu paisatge i la seva aparent pau social, la impressió que n’hem tret és la d’un país més aviat trist i profundament melangiós.

Finalment el nostre recorregut per Laos a traves del Mekong conclou a Vientiane, la capital que amb uns 600.000 habitants te en els temples budistes el seu màxima atractiu. L’estètica comú als països comunistes i la seva megalomana concepció urbanística hi és també molt present, en forma d’immenses avingudes, parcs monumentals i desproporcionats edificis oficials.La nostra visita coincideix amb les festes d’aniversari dels 450 anys d’existència del país. També el Partit Comunista celebra els seus trenta-cinc anys des de que és al
poder al front de la República Democràtica Laosiana, i la capital es plena de dirigents polítics de tot el món als que s’ha convidat a donar fe de la aparent fortalesa del règim autocràtic.

Serà la darrera ullada a Laos. Han estat gairebé 1000 quilòmetres de recorregut a través del riu Mekong. Si tot va bé, d’aquí una estona marxarem cap a la veïna Tailàndia, darrera
etapa del nostre periple asiàtic d’enguany.

Tweet

Després de la visita al magnífic complex d’Angkor, coninuem en barca pel riu Stueng Sangkae fins Battambang, la segona ciutat de Cambotja. Hi accedim creuant el Tonle Sap, un llac que ara té 12 quilòmetres quadrats i que en època seca no n’abasta més de tres. A banda i banda de la riva es visualitzent les típiques i més que precàries construccions de fusta, palafitos suspesos per damunt de les aigues i generalment d’una sola habitació que comparteix tota la família. No hi ha llum ni aigua corrent i els seus moradors viuen del que els hi dona el riu, peix per nudrir-se i explotació de cocodrils. Aquesta bèstia apart de la pell que comercialitzent, els hi proporciona carn per menjar.

Es veuen criatures a pertot. Algunes van a escola. D’altres fan tota mena de feines. El paisatge és esplèndid i desolador a l’hora. Les condicions de vida d’aquesta gent són durísimes, amb una esperança de vida que en prou feines arriba a la cinquentena d’anys.

Battambang és una vila amb llarga tradició cultural, motiu pel que va ser durament castigada durant el genocidi dels Jèmers rojos. El centre urbà és curull d’edificis d’estil colonial, herència dels colonitzadors francesos. Hi ha un parell d’universitats, molts col·legis i un eixam de criatures que hi estudien. La ciutat, que compta amb uns dos milions d’habitants està
envoltada de construccions rurals amb aspecte força pròsper. La terra és fèrtil i els jardins són plens d’hortes amb tota mena de verdures per consúm propi, però també per vendre a mercat. Envoltades les cases de camps, aquí tothom viu de la agricultura, en particular de l’arrós. Quan aquest ha completat el seu cicle, el mateix camp acull el conreu del cacahuet i per la qual cosa sempre està produïnt.

Des de Battambang continuarem el viatge en cotxe fins a la capital, Phnom Penh, situada a uns 300 quilòmetres de distància, tota una experiència…! Famílies senceres es desplacen per tal d’anar a vendre els seus productes en vehicles aprofitats al milímetre i on les gallines vives van penjades de la part exterior de les plataformes en una visió a cops apocalíptica.

Per les carreteres del país, força precàries encara que n’hem vist de molt pitjors, hi circulen tota mena de vehicles sense cap ordre ni concert: bicicletes, tuk-tuks -tricicles motoritzats que es dediquen al transport de viatgers-, automòbils, camions i autobusos sense el més mínim respecte a cap norma de tràfic. Regeix, com tot en aquest país, la llei del més fort. De tant en tant algun vehicle es detingut per un policia desvagat que s’embotxa sense contemplacions l’import d’alguna infracció suposada o reial. També són força freqüents els controls militars, o “check points” com en diuen aquí, i que no són altra cosa que excuses per arreplegar diners de cada vehicle que aturen.

Cambotja és una mena de democràcia d’aquestes que tant agraden als UE, Xina, Rússia i la Unió Europea. Només fa política aquell que té la benedicció del poder, i amb la condició
que respecti els interessos adquirits de la èlit governant i no molesti els interessos econòmics dels amos del mercat globalitzat que ja se’ls han repartit previament.

Ès posiblement el país més corrupte que he conegut fins ara, i a mida que ens acostem a la capital aquesta circunstància es fa del tot evident. Un cop a Phonm Penh la evidència ja es total. No hi ha hotel, industria o negoci important en que el Primer Ministre o la seva família no hi tingui la grapa ficada. El que aquests deixen ho aprofiten la resta de membres del
gabinet. Tot sota la mirada complaent de l’actual rei, el fill del tristement cèlebre Norodom Sihanuk encara viu i resident a Beijing.

Des del punt de vista turístic, Phom Penm és un ciutat gran i força desmanegada, encara que que te racons interessants com el temple reial d’Oudong, el de Wat Ouknalom i un esplèndid
passeig a la riva del Mekong. Una impagable posta de sol de la que gaudim des de una de les barques que solquen el riu ens serveix per acomiadar-nos d’aquest país força digne de ser visitat. L’endemà volarem fins a Bangkok i d’enllà a la frontera de Laos, propera etapa del nostre tour asiàtic d’enguany.

Tweet

Siem Reap, la vila més turística de Cambotja, no debades a pocs centenars de metres s’hi troba un dels monuments quela UNESCO ha declarat patrimoni de la Humanitat: el complex d’Angkor. Aquí es trobava la capital de l’imperi Khmer, una civilització que va dominar tot el sud-est asiàtic entre els segles IX i XIV. Mitjançant revolucionàries tècniques agrícoles van
donar als seus habitants una extraordinària prosperitat.

Els khmer van absorbir les creences religioses de la Índia, que van adaptar al seu propi univers. Finalment van ser sotmesos per cultures més aguerrides com les thai i cham encara que no anorreats doncs encara avui es conserva l’alfabet, llengua i tradicions khmer, i l’orgull d’un passat que saben gloriós.

El país és una meravella, i la gent d’una amabilitat extrema, malgrat el que els hi ha caigut damunt. Fins fa poc va ser escenari d’una cruel guerra civil que al llarg de 30 anys ha  martiritzat un país pobre i petit, màrtir del que encara no s’anomenava globalització, però que va esdevenir una peça més de la partida d’escacs llavors anomenada guerra freda.

La història es simple. El mur no havia caigut encara i la comunista Xina recolzava una de les faccions que lluitaven pel poder en aquest racó de món, els Khemers rojos, que van anorrear una quarta part de la població -2.000.000 i mig de persones que formaven la elit intel·lectual i artística del país- en una mena de reedició de la Revolució Cultural de Mao Zhe Dong.

Rússia, també, comunista encara que d’una altra corrent d’opinió com ara l’anomenarien, començava a disputar-se el sud est asiàtic amb Xina l’Orient mitjà. La veïna Vietnam acabava de lliurar una terrible guerra amb l’imperi americà, una contesa ferotge que havia estat bàsicament finançada pels xinesos. Unes despeses enormes que hipotecaven el futur de moltes generacions de supervivents de la catàstrofe. Va ser llavors que van decidir no pagar i fer costat a la URRS enfront de la emergent Xina.

El resultat va ser una guerra atroç entre germans en la que van morir un munt de persones que, el que és més trist de tot, no ha servit absolutament de rés als cambotjans, ans el
contrari. La corrupció avui regna al país, l’exercit, les classes dominants són les de sempre i els khmers rojos i els seus enemics d’abans comparteixen poder i control absolut . Simplement s’han repartit el pastís sota la mirada còmplice dels EU i la Unió Europea…
El país encara està sembrat de mines unipersonals -fabricades moltes d’elles a Espanya- i cada dia en pateixen les conseqüències uns quants camperols innocents i analfabets.

Que em dispensin els que potser esperaven una crònica de viatge light. Potser és el que hauria estat, però la casualitat va ser que ahir, mentre esperàvem per accedir a un dels temples més impressionants d’Angkor, concretament el de Banteay Srei -sensacional, per cert- vam tenir que esperar doncs s’havia prohibit l’accés temporalment ja que el coreà Ban Ki-moon, actual Secretari General de les Nacions Unides
i Hillary Clinton, Secretària d’Estat dels EU, l’estaven visitant…

Potser algú dirà que no te rés a veure una cosa amb l’altre, però jo crec que parlem del mateix. Com que a casa nostra estan en plena campanya electoral, i cap polític perd l’oportunitat
de vendre el seu producte en tots els escenaris que li són abastables, no m’he pogut sostreure a posar de relleu les misèries de la política en majúscules si aquesta s’allunya del que són els interessos reials dels qui els han de votar.

La gent de Cambotja no voldria més que treball i poder menjar cada dia. Un respecte per la seva cultura ancestral, llengua i tradicions i que els polítics no s’enriquiren a costa d’ells. Vist des d’aquí em sembla gairebé utòpic, però …

Tweet