Categoria: Articles

El resultat de les eleccions municipals a nivell de país evidencia el triomf de la il·lusió sobre els aparells dels partits tradicionals i sura en l’ambient la sensació de que les coses mai més tornaran a ser com abans. El 24-M ens ha deixat uns quants missatges que penso que seria políticament suïcida no atendre. Un d’ells potser el més significatiu ha estat el clam a favor de l’augment de la participació social en les grans decisions que afecten al municipi i una major sensibilitat envers els sectors més desfavorits de la nostra societat.

A la Bisbal el tacticisme partidista ha estat durament castigat en una contesa electoral en la que la participació ha pujat uns gens menyspreables tres punts, i la il·lusió ha estat la principal motivació de l’ascens de la CUP que amb una campanya senzilla, en positiu i sense atacs personals ha tocat el cel amb tres regidors. Amb molt pocs mitjans materials ha aconseguit que quallés en l’ànim del cos electoral la necessitat de regeneració i de major participació i transparència en la vida política municipal.

Una altra manera d’entendre la política que també ha estat present en la campanya de Maite Bravo, al front d’Iniciativa- Verds- Alternativa que ha aconseguit uns resultats més que meritoris tenint en compte una certa coincidència de missatge amb la CUP.

Indiscutible també el factor de la il·lusió en els espectaculars resultats de Compromís per la Bisbal, unes sigles creades pocs dies abans de les eleccions al voltant de la militància de Convergència Democràtica de la ciutat i que finalment ha dut a les últimes conseqüències les seves històriques discrepàncies amb Unió. L’enfrontament radical amb l’aparell del seu propi partit ha mobilitzat la militància convergent i els ha dut a la obtenció d’uns resultats que ni tant sols el més optimista dels seus seguidors somniava abans de les 8 del vespre de diumenge.

Finalment la il·lusió, en aquest cas bàsicament d’una militància exemplar, també ha contribuït decisivament a la victòria de Lluís Sais el cap de la llista més votada, premiant d’aquesta manera la tenacitat d’un polític de raça que ho és malgrat els dubtes raonables que podria haver generat la seva gestió en mandats anteriors. La ciutadania ha dictat sentència i el càstig polític ha sigut menor del que podia ser previsible amb només la pèrdua d’un regidor respecte a les eleccions anteriors.

Per contra, penso que precisament una de les claus dels discrets resultats obtinguts pel grup d’independents que encapçala el socialista Òscar Aparicio caldria buscar-los en una certa incapacitat per generar il·lusió entre la ciutadania doncs em sembla evident que tot i l’encert en la gestió aquest darrer mandat compartit amb CiU no n’ha obtingut els fruits esperats. Factors externs als propis comicis com el vot en clau nacional o el llast d’unes sigles en hores baixes segurament han influït en el retrocés però no fins al punt de fer-lis perdre dos regidors. El menyspreu a l’imatge i una deficient comunicació de la feina feta, així com la negativitat d’alguns missatges poc cuidats, tot i que finalment s’hagin confirmats com a reals, els hi han restat suports i més aviat sembla que l’electorat hagi decidit castigar el missatger portador de males notícies.

Com ja era previsible amb set llistes competint per més que una hagi quedat fora de joc, no hi ha una majoria clara. Caldran pactes i el panorama és complicat, sobretot perquè passada la ressaca la tossuda realitat segueix present ja que per més que la ciutadania hagi decidit passar pantalla i dictar sentència absolutòria sobre errors polítics del passat, les seves conseqüències no desapareixen i ara caldrà afrontar-les.

Hi ha un grapat de reptes que condicionen el futur de la ciutat i qui acabi governant no ho tindrà gens fàcil. La gestió del fiasco de la biblioteca davant la més que previsible ordre d’execució de la sentència d’enderroc, i un altra plet milionari d’incert resultat amb l’empresa Sorea planen sobre el futur immediat, i la posada en marxa d’un equipament tant vital com és el Terracotta Museu i algun altra tant necessari com l’estació autobusos són reptes de considerable complexitat tècnica que cal gestionar amb molta cura. No tothom val per a tot i la bona voluntat i la il·lusió també tenen límits.

Segons el nostre sistema electoral l’alcalde no és necessàriament el cap de la llista més votada si no ha estat per majoria absoluta. Com que aquest no ha sigut el cas de la Bisbal serà alcalde amb tota legitimitat aquell que aconsegueixi sumar una majoria suficient. Dit això però crec que Lluís Sais, després de guanyar les dos darreres confrontacions s’ha guanyat a pols ser el pròxim alcalde de la Bisbal i hauria de ser-ho encapçalant un govern fort capaç d’enfrontar amb garanties els reptes que esperen a la ciutat, però també prou capaç d’obrir portes i finestres de l’ajuntament a la ciutadania que vol participar creant els mecanismes que calgui per fer realitat aquesta participació popular en la gestió de la Bisbal.

Els bisbalencs van adreçar diumenge un missatge clar als seus polítics. N’estan absolutament tips d’esbroncades i atacs personals encreuats entre uns i altres i volen un canvi radical de la forma de fer política a casa nostra. Hi ha un afartament sideral del “I tu més…” i el “Ja t’ho havíem avisat…” que tant present ha estat els darrers anys en l’escenari polític bisbalenc. La gent n’està més que cansada d’enfrontaments personals que acaben repercutint sobre la ciutat i demanda solucions consensuades i imaginatives als grans “marrons” que planen damunt la Bisbal i n’enrareixen l’atmosfera política des de fa anys i panys.

És amb aquestes premisses que pensant en els interessos de la ciutat vull reivindicar des d’aquestes línies un proper govern de quan més ampli espectre millor. Un govern que sota el lideratge polític de Lluís Sais sàpiga enterrar per sempre més les fílies i fòbies que han paralitzat la vida política de la Bisbal i col·labori lleialment amb ell per desencallar els grans reptes que tots tenim al cap. Un govern que controlat ara si per una oposició potent sàpiga garantir l’exercici d’aquesta funció tant absolutament imprescindible amb transparència i lleialtat a través dels mecanismes de comunicació tant eficaços com sigui precís per garantir el correcte funcionament del sistema.

És hora doncs de la política i de deixar de mirar-se el mèlic per tal que la Bisbal torni a exercir realment de capital política del Baix Empordà. Som-hi doncs amics polítics. Sort, clarividència i lleialtat institucional que crec honestament que és el que el poble us ha reclamat el 24-M.

Tweet

Que l’actual panorama cultural a la Bisbal d’Empordà està sota mínims històrics amb nivells de participació absolutament indignes d’una capital de comarca em sembla un fet tant inqüestionable que hauria de moure a una urgent reflexió pública.

No pretenc ni molt menys reivindicar la conversió de representacions culturals d’un cert nivell en actes multitudinaris però em resisteixo a acceptar que la nostra ciutat estigui esdevenint un desert cultural davant la indiferència de tothom.

No insistiré en un tema tant desgraciat com el de la Biblioteca Central Comarcal perquè penso que ja està tant en boca i al cap de tothom que ha assolit vida pròpia. Em permetré esmentar però uns altres tres exemples que entenc que resulten força il·lustratius ja que afecten a àmbits diferents de l’activitat cultural; música, història i literatura.

Pel que fa a la música, els concerts de clàssica que programa Joventuts Musicals registren nivells d’assistència baixíssims malgrat programar-se actuacions d’una altíssima qualitat.

Un altre exemple. Divendres passat s’inaugurava a l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà amb seu a la Bisbal l’exposició “Centenari de les escoles normals de mestres de Girona (1914-2014)” un acte que ni tant sols va comptar amb cap representant de l’Ajuntament, que era qui l’havia convocat.

Finalment la presentació del magnífic llibre “Gent de l’Empordà”de Joan Armangué, escriptor, economista i exalcalde de Figueres, amb presència de l’autor, presentat a més pel prestigiós economista bisbalenc Joan Cals, van tenir una presència de públic francament deplorable malgrat els esforços de la llibreria que el va organitzar.

Els dos darrers actes eren gratuïts, amb la qual cosa ni tant sols l’excusa de la crisis resulta vàlida en aquest cas.

Vull deixar clar que no pretenc en absolut descarregar tota la responsabilitat del fenomen en les institucions públiques. El recurs a la crítica destructiva és el més fàcil i fer demagògia acostuma a sortir gratis en els temps que corren, sobretot en períodes electorals. Soc un ferm partidari de la cor responsabilització en les qüestions realment importants i per això animo a tothom a plantejar-se que ens està passant perquè una de les seves dos capitals renunciï a un dels principals patrimonis que mig país adjudica a l’Empordà.

Penso que cal un debat a fons sobre aquesta qüestió i ara és un bon moment. Seria bo que els grups polítics que es presenten a les properes eleccions presentessin propostes serioses de futur més enllà de tirar-se la cultura pel cap els uns als altres com malauradament ens tenen acostumats.

Tweet

Ferran Mascarell i Ernest Maragall ja han definit les seves alternatives al PSOE català en que ha derivat el PSC. Una apunta cap a Convergència Democràtica de Catalunya -que no cap a Unió, no ens confonguérem pas- i l’altra cap a Esquerra Republicana de Catalunya. Les dos em semblen molt positives i integradores cap a un espai comú del catalanisme d’esquerres.

Espero però en candeletes la tercera via, que no us amagaré que per mi seria la bona i que tampoc té perquè venir definida en funció de les eleccions al Parlament europeu. Me la imagino liderada políticament per Montserrat Tura envoltada pels Castells, Nadal, Cals, Geli, Comín, Mohedano…

Com ho veuen els socialdemòcrates gironins que no combreguen amb les rodes de molí de l’actual direcció del PSC, majoritària tot sigui dit, al si del partit.

És massa somniar companys?

Tweet

En un article d’avui mateix a l’ARA, l’historiador Joan B. Culla els deixa ben retratats. L’octubre de 1974, en el congrés de Suresnes del PSOE, s’hi va aprovar una resolució que deia: «La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado Español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas, que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado Español».

Encara el desembre de 1976, al 27è congrés del PSOE celebrat ja a Madrid s’hi va resoldre: «El partido socialista propugnará el ejercicio libre del derecho a la autodeterminación por la totalidad de las nacionalidades y regionalidades, las cuales compondrán, en pie de igualdad, el Estado federal que preconizamos. […] La Constitución garantizará el derecho de autodeterminación», insistia el text.

I l’article de Culla acaba així: “Guerra és un cínic quan denuncia que «los nacionalistas han modificado su punto de vista«. ¿Per ventura el PSOE defensa i practica avui les mateixes polítiques que propugnava

Poc es pot afegir. Potser només que aquí a casa nostra, la memòria tampoc sembla el punt fort de determinats dirigents de l’actual aparell del que ja ha esdevingut, sense cap mena de dubte, el PSOE català. Per exemple per recordar que fins a final dels anys 70, els estatuts del ara difunt PSC contemplaven el dret d’autodeterminació de Catalunya

Qui els ha vist i qui els veu!

 

Tweet

La setmana vinent , concretament el 10 de desembre, commemorem el 65 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans de la ONU . Sembla que fos  ahir! però estem força lluny de que tots els drets i llibertats  siguin assolits, arreu   i per a tothom .

La reflexió d’aquest teòleg  luterà alemany  torna a tenir un sentit profund en el nostre temps i, desgraciadament es encara vigent . Tracte del silenci amb el que “acceptem” viure la situació social, política i econòmica actual, sense protestar o alçar la veu contra les decisions que ens han anat i ens van hipotecant el futur.

Madiba l’haguera suscrit sense cap mena de dubte

A l’Alemanya nazi
primer van venir a pels comunistes,
i jo no vaig dir res
perquè no era comunista.

Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res
perquè no era jueu.

Després van venir a buscar els obrers;
i no vaig dir res,
perquè jo no era obrer ni sindicalista.

Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res
perquè jo era protestant.

 

I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per defensar-me

 

Martin Nimöller (1892-1984)

Tweet

L’1 de maig d’enguany la Bisbal va veure el renaixement de la seva ràdio municipal. Després d’uns quant anys de letargia amarada de ràdio-fórmula, finalment un alcalde tornava a apostar per fi per la ràdio pública a casa nostra. Una iniciativa valenta que com era d’esperar no va agradar a tothom, no debades el de la comunicació és un món ferotgement competitiu i la informació material altament sensible.

El repartiment del pastís publicitari, cada cop més magre, la por a perdre quotes de mercat i fins i tot alguna subvenció llargament somiada podrien explicar el rebuig inicial d’algun mitjà privat envers la ràdio pública. I pel que fa als polítics, habituats a viure permanentment dins la seva bombolla, ja se sap que qualsevol artefacte susceptible d’escapar del seu control directe sempre resulta sospitós.

Amb tot i el previsible marejol de fons a l’oasi bisbalenc, un grapat de persones, algunes sense cap experiència prèvia en el mitjà hi hem esmerçat temps, ganes i enormes dosis d’il·lusió. Els començaments mai són fàcils i menys encara per un projecte amateur, amb mitjans escassos i sotmès a fortes pressions des del primer moment.

Fallades tècniques intempestives, manca d’experiència, tant en fer funcionar els aparells com a l’hora de matisar excessos verbals de convidats, algun abandonament  dolorós,  l’absència de directrius consensuades  i l’excés de prudència a l’hora de gestionar continguts van originar moments de desconcert, alguna que altra tensió interna i més d’un desencís.

Amb tot, al llarg d’aquests primers tres mesos de vida de Ràdio Bisbal han sortit per antena uns quants programes de producció pròpia de temàtica força variada amb uns resultats, crec jo, francament satisfactoris. El balanç per tant d’aquesta primera etapa em sembla més que positiu.

Un cop apaivagada la por escènica dels més inexperts com jo mateix, els programes han anat guanyant en qualitat i consistència,  i el més enriquidor ha estat sens dubte el fet que molts ciutadans hagin recuperat la joia de gaudir d’un mitjà de comunicació públic, proper i tan assequible com és la ràdio “de tota la vida”. En aquest sentit doncs penso que el renaixement de Ràdio Bisbal ha estat una bona notícia per la ciutat, i el mèrit és de tots i cadascun dels que hem intervingut en el projecte. En definitiva, de tothom que hi ha col·laborat desinteressadament, sense cap excepció.

Però ara, passada la primera etapa de voluntarisme, i quan la pràctica totalitat dels programes que vam iniciar el camí ja estem preparant-nos per la “reentrée” entenc que també és moment de canviar de registre. Cal rematar la feina feta fins ara, treballar per ampliar el ventall de col·laboradors i consolidar el projecte perquè cadascú ocupi en ell el lloc que li pertoca.

És hora de regular-ne mínimament el funcionament de la ràdio i l’ús de les seves instal·lacions amb uns estatuts que ens ajudin a tots a saber on som, consensuar-los i elegir un òrgan de gestió entre representants de l’ajuntament i els escollits pels col·laboradors.

Deixar la ràdio fora de les tensions habituals entre els diferents grups polítics hauria de ser un objectiu prioritari, com també el reconeixement explícit de la llibertat de cada equip de programa per elaborar els seus continguts.

Seria per tant el moment per apostar sense ambigüitats per un projecte de llarg abast i estable, que no hagi de canviar com un mitjó després de cada contesa electoral. Una ràdio pública ben gestionada és també un magnífic instrument per fer ciutat, i els grups polítics bisbalencs tenen ara mateix una excel·lent oportunitat per demostrar-nos que la reivindicació de  pluralitat informativa és tan vàlida quan governen com quan estan a l’oposició.

Tweet

Satisfacció i oportunitat són les dos paraules que penso que millor defineixen el que he sentit en rebre la notícia de l’agermanament oficial entre les dos poblacions. Satisfacció com expressió d’un sentiment personal, i oportunitat pel moment sociopolític en que es produeix.

El meu primer contacte amb Cuevas Bajas, aquesta localitat andalusa de 3000 habitants d’on són originaries un gran nombre de famílies bisbalenques, va tenir lloc a través de la  lectura. Va ser “D’Andalusia a la Bisbal…amb veu de dona”, un llibre magnífic editat pel grup de dones de la Bisbal que em va encuriosir profundament. Després “De Cuevas Bajas a la Bisbal” escrit a quatre mans pel malaguanyat Lluís Maruny i el “cueveño” Manel Lara Guillén, on es repassa amb una gran profusió de dades la història encreuada de les dos viles. Finalment “La Fuente del pueblo” segon treball del mateix Manel Lara en que rememora records d’infantesa i el seu poble d’origen tal i com era llavors.

Amb motiu de la presentació d’aquest darrer llibre la darrera primavera vaig tenir l’oportunitat de visitar Cuevas Bajas i trepitjar el carrer que la Bisbal hi té dedicat. També de parlar amb molts dels seus veïns, el que em va permetre copsar de primera ma l’interès que allà desperta tot el que te a veure amb la Bisbal.

Tot plegat em va fer evident la anomalia històrica que representava que els vincles entre les dos poblacions encara no s’haguessin oficialitzat malgrat que al llarg dels anys se n’haguessin fet intents, al menys per part de tres alcaldes de colors polítics diferents (el senyor Vancells, de CiU, Antoni Gustems del PSC i el senyor Sais, d’ERC).

Ara, per fi, a instància del seu alcalde actual el senyor Òscar Aparicio (d’orígens “cueveños” per cert) l’agermanament s’oficialitzarà en breu.

Ara a més, per si els antecedents històrics i sentimentals no foren suficients per justificar la idoneïtat de l’agermanament, aquest arriba en unes circumstàncies excepcionals que al meu entendre el fan extraordinàriament oportú.

Catalunya es troba en una cruïlla en les seves relacions amb Espanya, i l’atac a la llengua comuna i la utilització política dels orígens dels catalans són alguns dels principals arguments que des dels mitjans afins al nacionalisme espanyol més reaccionari s’utilitzen per tal d’intentar trencar una convivència absolutament exemplar.

Tot s’hi val contra la cohesió social de Catalunya, fins i tot fer molt més pobre culturalment una part de la societat. Això i no altra cosa representaria en el que mentre els nens catalans són bilingües els de parla castellana podrien ser monolingües si prospera la iniciativa dels ultres espanyols.

En aquest context de confrontació, mentides i provocacions de tota mena, una part de la resposta intel·ligent de la societat catalana,  sigui quin sigui l’objectiu final de cadascun dels sectors que s’hi apleguen, passa ara més que mai pel reforç dels vincles entre tots els ciutadans que s’hi apleguen.

Cal insistir en que el problema d’una majoria de catalans és el tracte que rebem de la classe política espanyola. No els espanyols, inclosos els ciutadans catalans que se n’hi puguin sentir. Una cosa són les circumstàncies polítiques  i econòmiques que puguin  fer aconsellable emprendre camins diferents si així ho decideix una majoria qualificada,  i una altra molt diferent que tal fet impliqui la renuncia a un patrimoni cultural que ens és comú. Els lligams sentimentals entre les persones  i els pobles, bastits al llarg de segles de convivència, han de perviure.

La Bisbal i Cuevas Bajas tenen ara una gran oportunitat de materialitzar aquest esperit. Fa molt de temps que les dos viles estan de fet estan agermanades per la història, i l’Ajuntament “cueveño” en ple ja ha expressat la seva voluntat d’oficialitzar el vincle.

Per raons d’estricta justícia, justa correspondència i també d’absoluta oportunitat política, l’ajuntament de la Bisbal havia de fer el pas, com així ha estat. L’agermanament es farà com toca, sense complexos de cap mena i amb la unanimitat de totes les forces polítiques bisbalenques amb representació municipal. Entenc doncs que es tracta d’una afortunada coincidència en el temps així com una no menys excel•lent oportunitat perquè la Bisbal mostri la veritable cara de Catalunya.

No em semblaria just acabar aquest escrit sense destacar la valentia política demostrada en aquest tema per  l’equip de govern de la ciutat (PSC i CiU) encapçalat per l’alcalde senyor Òscar Aparicio. Un equip de govern que amb seny i discreció ha estat capaç de liderar el projecte i aglutinar al seu entorn a tota la resta de forces polítiques representades al municipi (ERC, ICV i PP) i al gruix  e la ciutadania. Felicitem-nos doncs i felicitem el nostre ajuntament en ple (govern i oposició) per la iniciativa.

Tweet

Tota la polèmica desfermada per la sentència judicial que ordena l’enderroc parcial de la biblioteca, més enllà del penós espectacle que els principals protagonistes del desastre ens van oferir durant els prec i preguntes del passat ple municipal, continua suggerint-me un munt d’interrogants als que fins ara trobo a faltar resposta.

Obeeix l’afer a una qüestió només de diners o be es tracta de la reacció d’autodefensa  d’un particular enfront la prepotència que sovint exhibeixen els poders públics en les seves relacions amb el ciutadà de peu? Estem davant d’una rebequeria més de  l’exalcalde Ramon Romaguera o del fruit de profundes conviccions personals? Una lluita d’egos com la va batejar  Quim Carol, o l’exercici de la ètica de la responsabilitat d’un polític de llarga trajectòria, oposat a un altra també convençut d’haver actuat correctament? El podem considerar un episodi aïllat o més aviat som davant d’un autèntic escac per via judicial al moll de l’os de la política urbanística de l’exalcalde Sais?

Crec que la resposta a aquestes  i moltes altres preguntes que se’ns dubte planen sobre l’opinió pública bisbalenca, les trobaríem en el mateix procés que ha seguit  el projecte de construcció de la Biblioteca Comarcal des de la seva gestació l’any 2009 fins el 2013. Una història que  al meu entendre va molt lligada a una altra projecte estrella de l’urbanisme bisbalenc dels darrers temps, el que compren els nous jutjats i l’arxiu comarcal.

La seqüència dels fets segons la meva percepció és més o menys la següent:

UBICACIÓ PREVISTA PER LA BIBLIOTECA. El lloc on l’exalcalde Ramon Romaguera la volia emplaçar era el MAS PLAJA, una finca de 3000 metres quadrats que a parer del grup municipal del PSC que llavors governava amb majoria absoluta, era idoni per tal finalitat i permetia encabir-hi folgadament els metres de sostre que la Generalitat exigia per un projecte d’aquestes característiques. Aquesta opinió no era  compartida  pels grups municipals d’ERC i CiU, llavors a l’oposició, que en tot moment s’hi van oposar. CiU considerava que la biblioteca tenia que ubicar-se on actualment hi ha emplaçat l’edifici dels nous jutjats comarcals,  i desconec si el grup municipal d’ERC compartia aquesta preferència o apostava per algun altra emplaçament.

PROJECTE D’URBANITZACIÓ DE LA ZONA DEL NOUS JUTJATS I L’ARXIU COMARCAL. Una altra peça clau del model urbanístic que Ramon Romaguera havia previst per la Bisbal i també essencial per comprendre el desenllaç de l’afer de la biblioteca. Un projecte que també comptava amb el rebuig d’ERC i CiU en considerar, igual que les AMPES, que no era adient emplaçar els jutjats tant a prop de l’institut.

NEGOCIACIÓ AMB LA PROPIETAT DEL MAS PLAJA. Els propietaris i el llavors alcalde Romaguera van acordar com a part del preu pactat per la finca, l’adjudicació d’una parcel·la de titularitat  municipal procedent de la unitat d’actuació urbanística de la zona dels jutjats. La parcel•la en qüestió s’ubicava a l’entrada del solar i es valorava en uns 400.000€.

CANVI DE GOVERN MUNICIPAL I MODIFICACIÓ DEL PROJECTE DELS JUTJATS I L’ARXIU COMARCAL.  Com a conseqüència dels resultats de les eleccions municipals de l’any 2007 el PSC va perdre el govern de la ciutat, que va passar a mans d’ERC i CiU. El nou alcalde, el senyor Lluís Sais, va assumir personalment l’àrea d’urbanisme i va promoure  canvis en el projecte que afectaven la parcel·la que l’anterior alcalde i la propietat del Mas Plaja havien pactat com a part del preu d’aquesta finca. Amb aquestes  modificacions la vorera es feia més ampla i a parer dels propietaris del Mas Plaja i del senyor Romaguera, es perdia un solar valorat en uns 400.000 euros, el que feia impossible la permuta pactada.

CONVOCATÒRIA D’UN CONCURS D’IDÉES SOBRE LA BIBLIOTECA COMPTANT QUE ANAVA UBICADA AL MAS PLAJA. A aquesta convocatòria del  nou equip de govern de l’ajuntament de la Bisbal hi van concórrer 42 projectes d’arquitectes. Tots els treballs inclòs el guanyador es referien a  la parcel·la on s’ubicava el Mas Plaja que tenia una superfície de 3.000 metres quadrats enfront els 900 de la parcel·la on finalment s’ubiquen.

TRENCAMENT DE LES NEGOCIACIONS AMB LA PROPIETAT DEL MAS PLAJA I CANVI D’EMPLAÇAMENT DE LA BIBLIOTECA. Com a conseqüència dels canvis en la execució del projecte del jutjats, els propietaris del Mas Plaja van considerar que l’ajuntament havia incomplert els acords pactats amb l’alcalde Romaguera. Ja no hi havia parcel·la per permutar, la totalitat del preu de s’havia de pagar en diners i no es va arribar a cap acord econòmic per la venda amb l’ajuntament.
Davant d’aquest fet l’equip de govern va decidir re-ubicar la nova biblioteca en els terrenys annexes a l’antic escorxador propietat del senyor Sabaté que comptaven amb una superfície de 900 metres quadrats. Igualment es donava per bo el projecte guanyador del concurs d’idees malgrat el canvi d’emplaçament i la diferència de superfície amb la nova parcel·la. Aquestes iniciatives de l’equip de govern (ERC – CiU) van ser durament contestades en aquell moment pel PSC i el seu portaveu Ramon Romaguera.

NEGOCIACIÓ AMB EL SENYOR SABATÉ. Un cop decidit el nou emplaçament i la conseqüent expropiació de la finca, l’alcalde senyor Sais li va oferir al seu propietari, senyor Sabater, primer la quantitat de 60.000 Euros i tres dies després 96.000 Euros com a preu per l’expropiació. El propietari es va mostrar disconforme en el procediment seguit en considerar que abans d’arribar a la expropiació s’hauria d’haver-li fet alguna contraoferta o intentat un altra tipus de negociació. També va considerar insuficient les quantitats que se li oferien, per la qual cosa va recórrer al Tribunal d’Expropiació de Catalunya el preu de l’expropiació.

ADVERTIMENTS D’IL·LEGALITAT FETS PEL GRUP MUNICIPAL DEL PSC. En tenir coneixement del projecte de construcció de la nova biblioteca comarcal, el senyor Romaguera com a portaveu del grup va denunciar presumptes irregularitats  motivades pel fet de voler encabir en una parcel·la de 900 metres quadrats, un projecte dissenyat per una de 3000 metres quadrats. Per part del PSC es van fer propostes encaminades a corregir els possibles errors del projecte, entre elles la que recordava que  la biblioteca havia de separar-se dels tres metres del límit de parcel•la com la resta d’edificacions privades de la zona. Els arguments, expressats en diferents Plens i en butlletins municipals i del PSC, no van ser tinguts en compte per l’equip de govern, que va decidir donar per bo el projecte tal i com l’havia presentat. El senyor Romaguera ja va amenaçar llavors amb portar l’assumpte davant dels tribunals.

JUDICIALIZACIÓ DE L’URBANISME BISBALENC. Com a resultat de la manca d’acords amb l’ajuntament i molest pel procediment emprat,  el senyor Sabater va interposar dos recursos al Tribunal Contenciós Administratiu. Un, reclamant que es revisés la qualificació i alguns dels elements de la finca expropiada que l’ajuntament no incloïa. L’altre, en considerar que el projecte de construcció de la nova biblioteca no s’ajustava a la legalitat vigent.

Els recursos sembla ser que van comptar amb l’assessorament del senyor Romaguera, si bé a títol personal doncs la majoria del grup municipal del PSC malgrat compartir-ne l’esperit no va considerar-ho oportú pel que comportava de judicializació de la política municipal.

Els procediments judicials fins ara esmentats no són però els únics pendents de resolució sobre l’àmbit que ens ocupa, doncs el senyor Romaguera també té presentat un altre contenciós contra el projecte d’urbanització de la zona dels nous jutjats i l’arxiu comarcal. Aquest procediment tampoc compta amb el vistiplau del PSC per les mateixes raons que l’anterior, tot i compartir-ne igualment el fons.

SENTÈNCIES FAVORABLES AL SENYOR SABATÉ.

a) El Tribunal d’Expropiació de Catalunya va desestimar en el seu moment  les al·legacions de l’ajuntament  i la resolució va considerar que la quantitat que tenia que cobrar en concepte d’expropiació era de 285.000 Euros en comptes del 96.000 que se li havien ofert.

b) El Tribunal Contenciós Administratiu li ha reconegut el dret a percebre 3.589,76 euros més interessos de demora (3.966,63 euros en total) per la zona on tenia el pou i que no havia estat inclosa en la valoració de l’ajuntament.

C) El mateix Tribunal ha declarat il·legal el projecte de la nova biblioteca comarcal i la sentencia en  primera instància condemna l’ajuntament al seu enderroc parcial fins a separar-se dels tres metres del límit de parcel•la com la resta d’edificacions privades de la zona.

TÈCNICS A L’ULL DE L’HURACÀ. El projecte ara declarat il·legal va comptar en el seu moment amb el vistiplau de tres tècnics municipals dels que només en queda un a l’ajuntament. A una no se li ha renovar el contracte per raons econòmiques durant el mandat de l’exalcalde Sais i l’altre ha estat acomiadat  durant el mandat de l’actual alcalde senyor Òscar Aparicio. La contractació del tècnic que romana a l’ajuntament, i que feia funcions de secretari quan es va tramitar el projecte, va ser molt contestada en el seu moment pel grup municipal del PSC a causa d’haver-se presentat com a candidat a l’alcaldia de l’Ajuntament de L’Escala per ERC i formar-ne part de l’equip de govern municipal.

SITUACIÓ ACTUAL. La sentència emesa pel Tribunal Contenciós Administratiu de Girona tan sols sembla deixar marge per dos alternatives:

A) ESPERAR A LA RESOLUCIÓ JUDICIAL DEFINITIVA. La sentència que determina l’enderroc parcial de la biblioteca no es ferma i ja ha estat recorreguda per l’ajuntament davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

B) ARRIBAR A UN ACORD AMB EL PARTICULAR DEMANDANT I CONFIAR QUE EL MATEIX MEREIXI EL VISTIPLAU JUDICIAL. L’alcalde senyor Òscar Aparicio s’ha mostrat obertament partidaris d’ aquesta línia que en tot cas hauria de comptar amb el suport de totes les parts implicades. Pel demandant senyor Sabaté (i potser també pel senyor Ramon Romaguera, que segons manifesta n’és part interessada), i pels grups municipals d’ERC i CiU que formaven govern quan es va iniciar l’expedient. Un acord que tanmateix i vistos els enfrontaments personals del passat ple municipal sembla força complicat.

LA CIRERETA DEL PASTÍS. A tot aquest embolic cal afegir el fet gens anecdòtic de que encara hi ha una sentència judicial pendent de dictar i que afecta a la urbanització del sector del nous jutjats i l’arxiu comarcal.  Una resolució que si fos favorable a les pretensions del demandant senyor Ramon Romaguera i unida a les sentencies ja comentades seria de conseqüències imprevisibles. Entre elles, la confirmació de que en aquest projecte s’hauria perdut una parcel·la i amb ella un ingrés important per l’ajuntament. En tot cas representarien la desqualificació en tota regla del model urbanístic i de gestió del mandat de l’alcalde senyor Lluís Sais i el seu equip de govern. Sense oblidar que també hi planen altres qüestions de singular importància també esmentades pel senyor Romaguera en la seva polèmica intervenció en l’apartat de precs i preguntes del darrer ple municipal. I em refereixo al finançament dels vestidors del cap de futbol amb l’anomenat Fons Zapatero on sembla ser que balla una subvenció de un milió d’euros, i el contracte amb l’empresa Sorea, que segons l’exalcalde Romaguera, comporta que els ciutadans de la Bisbal hagin de pagar gairebé dos milions d’euros amb increments del preu d’aigua per les obres del Bosquetet.

Comparteixo sense reserves el rebuig de bona part de la ciutadania per l’actitud deplorable de l’exalcalde Romaguera durant el ja esmentat ple municipal, així com per l’absolut menyspreu per les formes que manifesta en les seves intervencions públiques. Però dit això, també em sembla de justícia recordar la seva inqüestionable preparació tècnica i que de moment ja hi ha una sentència judicial que li dona la raó. Si finalment la justícia també li’n donés en la apel·lació de la sentència ja emesa demostraria que tenia raó, però la gran perdedora seria la Bisbal i els qui en definitiva n’acabaríem per pagar-ne els plats trencats seriem els seus ciutadans.

Malauradament de tots els esmentats, potser el tema de la biblioteca és l’únic en el que encara cap una solució negociada, però cal que hi hagi voluntat de diàleg. Davant de tanta incertesa com la que plana sobre la ciutat, em pregunto com és possible que a hores d’ara els principals actors del drama, no hagin estat encara capaços de deixar a banda orgull, rancúnies personals i interessos partidistes per tal d’intentar arribar a una solució negociada i evitar d’aquesta manera el risc d’una desfeta que en cas de produir-se seria molt dolorosa per la ciutat. En moments d’absolut descrèdit del sistema polític que ens regeix, el famós “I tu més!” repugna profundament a la ciutadania, i dubto sincerament que la societat bisbalenca sigui capaç de perdonar que no s’hagi fet tot lo humanament possible per pal·liar les conseqüències d’un desori que té la societat garratibada i expectant.

Tweet

Si no fos per la dimissió del Papa, hauria estat la notícia de la setmana a Catalunya. Les tempestuoses relacions sentimentals de Jordi Pujol Ferrusola han generat un rocambolesc triangle mediàtic que d’alguna manera té en cadascú dels seus vèrtexs a tres dels principals partits polítics del principat.

Que la desesperació i la ràbia, vinculada als sentiments ferits són una font inabastable d’informació, és tan vell com el món. Quan com en aquest cas afecten a una de les famílies polítiques més respectades del principat, la repercussió mediàtica està assegurada.

Segons tots els cànons de la novel·la negra, quan es produeix un fet delictiu cal cercar-ne en primer lloc el beneficiari. La pregunta en aquest cas sembla òbvia. Qui podria estar en condicions de traficar amb aquesta mena de informació?

Si tenim en compte que una agència de detectius  només pot investigar legalment assumptes privats i sempre a instància de part legítima, conclourem que de tots els protagonistes de la història, només la tal Victòria podria estar mínimament legitimada per demanar la gravació de converses pròpies. Una legitimitat però que al meu parer xocaria frontalment amb el dret a la intimitat de la persona amb qui es reunia, sempre i quan aquesta no estigués assabentada de que la estaven gravant. Però llavors, quin altre interès podrien tenir les dos dones en autoritzar que se les gravés, excepte el perjudici d’un tercer, aliè a la pel·lícula?

Que un detectiu privat pugui conèixer el lloc on tindrà lloc un dinar amb temps suficient per introduir-s’hi i plantar micròfons, se’m fa molt problemàtic si no compta, o bé amb la cooperació d’alguna de les dos comensals, o en el fruit d’una llarguíssima i sofisticada tasca de seguiment previ d’un cost econòmic molt important…excepte en el cas de la intervenció d’un servei policial sense problemes de pressupost.

Els interrogants són molt i potser algun dia coneixerem les claus d’aquesta mena de vodevil que no seria rés més que això si no fos pel transfons de política, poder, sexe que esquitxa d’una manera o altra a CiU, PP i PSC. I és que finalment tot suggereix que som davant del darrer episodi de la asfixiant corrupció moral en la que estem instal·lats.

Quan un país destil·la una tal ferum de podrit com l’Estat Espanyol, i mal que ens pesi, també la Catalunya actual, qualsevol pot tenir la temptació de treure’n profit. Tot plegat fa que l’atmosfera s’estigui tornant tant irrespirable que algú tindrà que aturar aquest devessall abans no prenguem mal tot plegats.

Tweet

La sentència judicial que en primera instància ordena  l’enderroc parcial de la nova Biblioteca Comarcal de la Bisbal genera una forta sensació d’incredulitat, uns quants interrogants i molts dubtes.

En efecte costa de creure que un equipament cultural llargament esperat i que no s’ha ni tan sols inaugurat pugui anar-se’n en norris per un defecte formal. Però la realitat és tossuda i l’enderroc podria fer-se real si l’ajuntament no arriba  a un acord amb el demandant i la jutgessa l’accepta. Si aquestes dos circumstàncies no es produeixen i ho fan de manera conjunta, la biblioteca hauria de ser parcialment enderrocada en cas de ratificació de la sentència. El mal menor (resolució judicial favorable en darrera instància) seria que l’obra quedés paralitzada un munt d’anys mentre no arriba la decisió judicial definitiva.

El projecte va ser aprovat durant el mandat de l’anterior alcalde, senyor Lluís Sais que a més i com a regidor d’urbanisme n’era el màxim responsable polític. Els llavors socis seus de govern de CiU també hi van votar a favor i els tècnics municipals van emetre informe favorable.

Errar és humà i saber rectificar, de savis. El ciutadà esperava explicacions clares o en el seu cas que algun dels seus responsables demanés perdó pels perjudicis ocasionats i possibles danys materials inclosos. En comptes d’això ressusciten antics dimonis familiars de la política bisbalenca que jo particularment considero responsables últims del desastre ja que penso que quan els arbres d’antigues rancúnies personals no permeten veure el bosc dels interessos col·lectius són aquests els que acaben per rebre’n les conseqüències.

Fins les 12 hores de divendres 18 de gener, moment en el que publico aquest article, no es llegit ni escoltat cap reconeixement  del més mínim error de gestió, ni que ningú dels que ho hauria de fer assumeixi cap mena d’autocrítica. Tot el que fins ara han estat capaços de donar a entendre és que la culpa és “dels de sempre” i en darrere instància del jutge que ha tingut l’atreviment de fer una interpretació diferent de la llei de la que s’esperava.

Davant del desori les preguntes són inevitables:

Què pot fer possible queun equipament llargament esperat, en el que s’hi ha invertit una fortuna en diner públic pugui quedar obsolet- o en el millor dels casos paralitzat durant un grapat d’anys- abans ni tan sols de ser inaugurat?.

Qui es farà responsable dels perjudicis pels ciutadans i del malbaratament de diners públics  que comporta la desautorització judicial d’un projecte que en principi havia passat per tots els filtres que la llei estableix, excepte el de la prudència mínimament exigible a un càrrec públic?

Com pot ser que fallessin els filtres esmentats? Com és possible que cap dels responsables directes que van fiscalitzar el projecte i li van donar la preceptiva llum verda (polítics, funcionaris i tècnics municipals) reconegui públicament un error per minso que sigui, i encara menys n’assumeixi la menor responsabilitat?.

Perquè abans d’aprovar definitivament el projecte, l’equip de govern llavors format per ERC i CiU no va atendre els advertiments del PSC i del propietari de la parcel·la, per tal de modificar-lo evitant els riscos del que finalment ha succeït?.

Són interrogants que a hores d’ara no tenen resposta. Mentrestant, i gràcies entre d’altres a relliscades com aquesta, la credibilitat en el sistema es debilita i en cada bogada, la democràcia perd un llençol. Entre la incompetència d’uns i la corrupció que ofega als altres, si no anem cap una regeneració urgent de la vida política d’aquests país això pot acabar com el rosari de l’aurora.

Tweet