El resultat de les darreres eleccions
municipals ha estat un sever toc d’atenció per determinades formes
de fer política. La intolerància d’una part de l’esquerra i la
duresa de la crisi s’ha fet insuportable per a la majoria dels
votants. La gent ha demostrat estar farta del desgavell -no per
mediàtic menys reial- del tripartit i s’ha avocat a favor de la
opció que els ha semblat més seriosa i consistent.
Com es veia a venir l’invent ha devorat
els seus fills. En un dels vèrtex del triangle, el canibalisme
polític que sembla definitivament enquistat dins del món
independentista clàssic l’ha esmicolat en petits bocins en detriment
de ERC, el partit majoritari d’aquest àmbit. En un altra la pressió
del PSOE ha passat factura a un PSC víctima de la seva secular
indefinició, i finalment, Iniciativa ha tornat a les casernes
d’hivern on tant còmoda sembla trobar-se.
Bufen nous vents de canvi al país. La
gent els ha vingut a dir als polítics que amb la que està caient
determinades valenties freguen la temeritat, i en aquest sentit, tant
en campanya com quan n’ha esdevingut el guanyador indiscutible, les
declaracions d’Artur Mas hi han connectat clarament. Han estat en tot
moment un cant a la modèstia, al sentit comú i a tocar de peus a
terra.
El relleu del govern ha resultat
especialment modèlic en la forma i en el fons, fins el punt que
molts creiem estar en algun dels països del nord d’Europa en lloc de
a Catalunya. Govern i oposició han donat una tal lliçó de formes
que no crec ser l’únic en pensar que si determinats consellers
s’haguessin comportat amb aquesta elegància quan governaven, altra
gall hi hauria cantat a aquest desgraciat tripartit.
La composició del nou govern ens ha
proporcionat sorpreses al meu parer molt agradables. Uns quants
independents amb espectacular currículums professionals al cantó de
polítics ja contrastats malgrat la joventut d’algun d’ells. I per fi
la cirereta del pastís amb la incorporació del meu admirat Ferran
Mascarell a un govern que no és dels seus de sempre.
El cop més dur que s’ha donat en
aquest país al tribalisme polític ha vingut de la ma de la
incorporació al govern de CiU d’una de les ments més lúcides del
catalanisme polític dins del camp socialdemòcrata. El partit
socialista s’ha deixat perdre un dels seus actius més consistents i
un gestor cultural de primer ordre. Ferran Mascarell s’ha atipat de
l’aparell d’un partit que encara no sap que vol ser quan sigui gran,
i qui sap si no serà el primer d’una llarga llista de gent que no
suporta més el sucursalisme de l’actual PSC respecte del PSOE.
D’aquí a cinc mesos tenim eleccions
municipals, i encara que s’equivocarien greument els qui pensessin
que els resultats de les autonòmiques s’hi traslladaran
mimèticament, moltes de les conclusions d’aquestes últimes si que
inviten a una seriosa reflexió als aparells dels partits.
Soc dels que creu que els partits
polítics són peces essencials dins del sistema democràtic, però
també que necessiten d’una renovació a fons. No poden seguir sent
una simple repartidora de càrrecs públics entre els seus militants
i s’han d’obrir a la resta de la societat. A nivell local, una de les
seves tasques més importants és exercir de filtre democràtic per
tal de promoure els millors evitant que la gent s’acosti a les
institucions per en benefici propi.
Em sembla indubtable que les persones
que gaudeixen de prestigi en l’exercici de la seva professió o
ofici són en principi les més preparades també per anar a
l’ajuntament. Però necessiten també capacitat de diàleg, voluntat
de servei a la comunitat i haver estat prou contrastades per evitar
ensurts i sorpreses desagradables. Passar el sedàs i cercar
persones solvents per incorporar-les als seus projectes és al meu
entendre feina dels partits, i és aquí on rau el seu prestigi a
nivell local i el que determina a la llarga els seu èxit o fracàs.
Per regir els ajuntaments la gent
elegeix sobre persones socialment solvents més enllà de les sigles
del partit que els aixopluga. Tinc la impressió que l’habilitat de
cada formació política per il·lusionar i atreure persones d’aquest
tarannà, i al mateix temps donar la cara per les seves actituds
futures, serà la clau de volta que conformarà les majories de
govern també a la Bisbal, amb independència dels resultats
obtinguts pels partits en altres conteses electorals.
