És l’hora de la política

El resultat de les eleccions municipals a nivell de país evidencia el triomf de la il·lusió sobre els aparells dels partits tradicionals i sura en l’ambient la sensació de que les coses mai més tornaran a ser com abans. El 24-M ens ha deixat uns quants missatges que penso que seria políticament suïcida no atendre. Un d’ells potser el més significatiu ha estat el clam a favor de l’augment de la participació social en les grans decisions que afecten al municipi i una major sensibilitat envers els sectors més desfavorits de la nostra societat.

A la Bisbal el tacticisme partidista ha estat durament castigat en una contesa electoral en la que la participació ha pujat uns gens menyspreables tres punts, i la il·lusió ha estat la principal motivació de l’ascens de la CUP que amb una campanya senzilla, en positiu i sense atacs personals ha tocat el cel amb tres regidors. Amb molt pocs mitjans materials ha aconseguit que quallés en l’ànim del cos electoral la necessitat de regeneració i de major participació i transparència en la vida política municipal.

Una altra manera d’entendre la política que també ha estat present en la campanya de Maite Bravo, al front d’Iniciativa- Verds- Alternativa que ha aconseguit uns resultats més que meritoris tenint en compte una certa coincidència de missatge amb la CUP.

Indiscutible també el factor de la il·lusió en els espectaculars resultats de Compromís per la Bisbal, unes sigles creades pocs dies abans de les eleccions al voltant de la militància de Convergència Democràtica de la ciutat i que finalment ha dut a les últimes conseqüències les seves històriques discrepàncies amb Unió. L’enfrontament radical amb l’aparell del seu propi partit ha mobilitzat la militància convergent i els ha dut a la obtenció d’uns resultats que ni tant sols el més optimista dels seus seguidors somniava abans de les 8 del vespre de diumenge.

Finalment la il·lusió, en aquest cas bàsicament d’una militància exemplar, també ha contribuït decisivament a la victòria de Lluís Sais el cap de la llista més votada, premiant d’aquesta manera la tenacitat d’un polític de raça que ho és malgrat els dubtes raonables que podria haver generat la seva gestió en mandats anteriors. La ciutadania ha dictat sentència i el càstig polític ha sigut menor del que podia ser previsible amb només la pèrdua d’un regidor respecte a les eleccions anteriors.

Per contra, penso que precisament una de les claus dels discrets resultats obtinguts pel grup d’independents que encapçala el socialista Òscar Aparicio caldria buscar-los en una certa incapacitat per generar il·lusió entre la ciutadania doncs em sembla evident que tot i l’encert en la gestió aquest darrer mandat compartit amb CiU no n’ha obtingut els fruits esperats. Factors externs als propis comicis com el vot en clau nacional o el llast d’unes sigles en hores baixes segurament han influït en el retrocés però no fins al punt de fer-lis perdre dos regidors. El menyspreu a l’imatge i una deficient comunicació de la feina feta, així com la negativitat d’alguns missatges poc cuidats, tot i que finalment s’hagin confirmats com a reals, els hi han restat suports i més aviat sembla que l’electorat hagi decidit castigar el missatger portador de males notícies.

Com ja era previsible amb set llistes competint per més que una hagi quedat fora de joc, no hi ha una majoria clara. Caldran pactes i el panorama és complicat, sobretot perquè passada la ressaca la tossuda realitat segueix present ja que per més que la ciutadania hagi decidit passar pantalla i dictar sentència absolutòria sobre errors polítics del passat, les seves conseqüències no desapareixen i ara caldrà afrontar-les.

Hi ha un grapat de reptes que condicionen el futur de la ciutat i qui acabi governant no ho tindrà gens fàcil. La gestió del fiasco de la biblioteca davant la més que previsible ordre d’execució de la sentència d’enderroc, i un altra plet milionari d’incert resultat amb l’empresa Sorea planen sobre el futur immediat, i la posada en marxa d’un equipament tant vital com és el Terracotta Museu i algun altra tant necessari com l’estació autobusos són reptes de considerable complexitat tècnica que cal gestionar amb molta cura. No tothom val per a tot i la bona voluntat i la il·lusió també tenen límits.

Segons el nostre sistema electoral l’alcalde no és necessàriament el cap de la llista més votada si no ha estat per majoria absoluta. Com que aquest no ha sigut el cas de la Bisbal serà alcalde amb tota legitimitat aquell que aconsegueixi sumar una majoria suficient. Dit això però crec que Lluís Sais, després de guanyar les dos darreres confrontacions s’ha guanyat a pols ser el pròxim alcalde de la Bisbal i hauria de ser-ho encapçalant un govern fort capaç d’enfrontar amb garanties els reptes que esperen a la ciutat, però també prou capaç d’obrir portes i finestres de l’ajuntament a la ciutadania que vol participar creant els mecanismes que calgui per fer realitat aquesta participació popular en la gestió de la Bisbal.

Els bisbalencs van adreçar diumenge un missatge clar als seus polítics. N’estan absolutament tips d’esbroncades i atacs personals encreuats entre uns i altres i volen un canvi radical de la forma de fer política a casa nostra. Hi ha un afartament sideral del “I tu més…” i el “Ja t’ho havíem avisat…” que tant present ha estat els darrers anys en l’escenari polític bisbalenc. La gent n’està més que cansada d’enfrontaments personals que acaben repercutint sobre la ciutat i demanda solucions consensuades i imaginatives als grans “marrons” que planen damunt la Bisbal i n’enrareixen l’atmosfera política des de fa anys i panys.

És amb aquestes premisses que pensant en els interessos de la ciutat vull reivindicar des d’aquestes línies un proper govern de quan més ampli espectre millor. Un govern que sota el lideratge polític de Lluís Sais sàpiga enterrar per sempre més les fílies i fòbies que han paralitzat la vida política de la Bisbal i col·labori lleialment amb ell per desencallar els grans reptes que tots tenim al cap. Un govern que controlat ara si per una oposició potent sàpiga garantir l’exercici d’aquesta funció tant absolutament imprescindible amb transparència i lleialtat a través dels mecanismes de comunicació tant eficaços com sigui precís per garantir el correcte funcionament del sistema.

És hora doncs de la política i de deixar de mirar-se el mèlic per tal que la Bisbal torni a exercir realment de capital política del Baix Empordà. Som-hi doncs amics polítics. Sort, clarividència i lleialtat institucional que crec honestament que és el que el poble us ha reclamat el 24-M.



La vergonya dels indults

Cada any per aquestes dates es consuma una mica més la mort de Montesquieu a Espanya, com ja va anticipar fa uns anys un provat “demòcrata” de nom Alfonso Guerra.

Ens recorda avui a Twitter l’amic Pep Matas que per Setmana Santa i a proposta de les Confraries el govern ha tornat a desautoritzar els jutges perdonant les penes d’alguns condemnats per sentències fermes. És una pràctica que te el seu origen en una llei “provisional” del 1870 i que no precisa de cap mena de motivació per part de l’executiu.

El més curiós de tot és que qui proposa els indults són entitats religioses catòliques en clara contradicció amb la vigent llei de llibertat religiosa. A la situació crítica de la divisió de poders que té el seu origen en la politització de la cúpula judicial només li faltava aquesta pràctica tercermundista.

La España de pandereta, devota de Frascuelo y de Maria” que retratava Antonio Machado, ensenya cada any la “poteta” a finals de la quaresma.

http://www.elindultometro.es/indultos.html



Que passa amb la cultura a la Bisbal?

Que l’actual panorama cultural a la Bisbal d’Empordà està sota mínims històrics amb nivells de participació absolutament indignes d’una capital de comarca em sembla un fet tant inqüestionable que hauria de moure a una urgent reflexió pública.

No pretenc ni molt menys reivindicar la conversió de representacions culturals d’un cert nivell en actes multitudinaris però em resisteixo a acceptar que la nostra ciutat estigui esdevenint un desert cultural davant la indiferència de tothom.

No insistiré en un tema tant desgraciat com el de la Biblioteca Central Comarcal perquè penso que ja està tant en boca i al cap de tothom que ha assolit vida pròpia. Em permetré esmentar però uns altres tres exemples que entenc que resulten força il·lustratius ja que afecten a àmbits diferents de l’activitat cultural; música, història i literatura.

Pel que fa a la música, els concerts de clàssica que programa Joventuts Musicals registren nivells d’assistència baixíssims malgrat programar-se actuacions d’una altíssima qualitat.

Un altre exemple. Divendres passat s’inaugurava a l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà amb seu a la Bisbal l’exposició “Centenari de les escoles normals de mestres de Girona (1914-2014)” un acte que ni tant sols va comptar amb cap representant de l’Ajuntament, que era qui l’havia convocat.

Finalment la presentació del magnífic llibre “Gent de l’Empordà”de Joan Armangué, escriptor, economista i exalcalde de Figueres, amb presència de l’autor, presentat a més pel prestigiós economista bisbalenc Joan Cals, van tenir una presència de públic francament deplorable malgrat els esforços de la llibreria que el va organitzar.

Els dos darrers actes eren gratuïts, amb la qual cosa ni tant sols l’excusa de la crisis resulta vàlida en aquest cas.

Vull deixar clar que no pretenc en absolut descarregar tota la responsabilitat del fenomen en les institucions públiques. El recurs a la crítica destructiva és el més fàcil i fer demagògia acostuma a sortir gratis en els temps que corren, sobretot en períodes electorals. Soc un ferm partidari de la cor responsabilització en les qüestions realment importants i per això animo a tothom a plantejar-se que ens està passant perquè una de les seves dos capitals renunciï a un dels principals patrimonis que mig país adjudica a l’Empordà.

Penso que cal un debat a fons sobre aquesta qüestió i ara és un bon moment. Seria bo que els grups polítics que es presenten a les properes eleccions presentessin propostes serioses de futur més enllà de tirar-se la cultura pel cap els uns als altres com malauradament ens tenen acostumats.



Un matí de dissabte molt empordanès

Després d’una llarguíssima absència de la part escrita d’aquest bloc, bàsicament motivada per la meva dedicació dels dos últims darrers anys al Magazine de Ràdio Bisbal, m’he decidit a reemprendre les notes que ara fa un any vaig abandonar. La veritat és que ja ho començava a trobar a faltar i m’he fet el ferm propòsit de mantenir una certa continuïtat.

Encara influït pels extraordinaris convidats que vam tenir ahir al Magazine, he pensat que que millor que fer-ho parlant de l’Empordà, el petit país que ens agombola.

I és que ahir ens van visitar en tres autèntics homenots tant arrelats al territori com l’escriptor, polític i economista Joan Armangué, el catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB Joan Cals i l’historiador Salvador Vega, aquest darrer de la ma de l’Antoni Martí, cineasta i activista cultural, un dels col·laboradors de luxe amb qui compte el programa.

Em sembla gairebé impossible resumir en poques línies tot el que es va dir al llarg de la fèrtil trobada recollida pels micròfons de Ràdio Bisbal, però convidats i membres de l’equip vam coincidir en la necessitat de superar la concepció de l’Empordà com a pessebre que es basteix els caps de setmana i períodes de vacances per satisfer passavolants o pixapins ocasionals. Es va insistir en la necessitat de recordar a tothom, inclosos les persones que l’habiten o en gaudeixen de manera continuada en segones residències, que a l’Empordà hi viu gent que es te que guanyar la vida i cal fomentar l’activitat productiva sostenible si no volem que les nostres pobles i ciutats esdevinguin de cartó pedra.

El paisatge i la cultura són el principal actiu d’un territori que reclama urgentment noves iniciatives polítiques que evitin la conversió en ciutats dormitori amb la conseqüent degradació dels espais comunitaris. Cal enderrocar aquesta mena de mur invisible entre Alt i Baix Empordà i també amb el Gironés i la resta de comarques gironines per tal de crear estructures productives comunes abans que la degradació del patrimoni natural, avui ralentitzada per esgotament a la costa, es traslladi a l’interior acabant per malmetre allò que tants segles ha costat bastir.

En el seu excel·lent llibre “Gent de l’Empordà” Joan Armangué ens recorda que en èpoques medievals era freqüent considerar l’Empordà com la cinquena província de Catalunya i potser ara seria l’hora de reivindicar-ne una vegueria pròpia.

Abans he esmentat la cultura com un dels motors de creixement d’un Empordà unificat i dinamitzat, però com també van entendre de una de les intervencions de l’historiador de Verges Salvador Vega al programa, si la cultura no es viscuda com a pròpia per la gent i aquesta no se la fa seva esdevé un concepte inútil i buit de significat. En un altra apartat d’aquest bloc parlo avui de la situació de la cultura bisbalenca i per tant ho deixo aquí, no sense agrair públicament a Joan Armangué, Joan Cals i Salvador Vega la seva magnífica aportació, recordant que la podeu recuperar a través del podcast del programa.

http://www.labisbal.cat/radio/ca/el_magazine.html

COMÈDIA

 ¿Explicar la realitat tal com un l’ha vist o explicar-la de manera que s’acomodi als interessos de qui parla? El periodisme fa molts anys que pugna entre la voluntat de veritat i la voluntat de poder. I, desgraciadament, la realitat no sempre va a favor dels que voldríem creure que, a la llarga, el que dóna poder és explicar la veritat. Per dir-ho en caricatura, cada vegada hi ha més mitjans que donen la seva opinió i després procuren que la descripció de la realitat que fan s’hi adapti, en lloc de primer explicar el que passa i després dir-hi la seva. Aquests dies tenim un bon exemple de la confusió periodística entre desitjos i realitats, en els rius de tinta, de paraules i d’imatges que es gasten parlant de negociació per avortar l’anomenat procés català. Hi ha molts desitjos de sectors empresarials, polítics i periodístics i molt poques realitats tangibles. Però es tracta d’anunciar moltes vegades que hi ha indicis de negociació, de repetir fins a l’infinit la paraula diàleg per veure si d’aquesta manera s’imposa. És una forma de pressió sobre els actors polítics, però sobretot és una pluja fina que pretén portar els ciutadans a la conclusió que tot plegat no té sortida, perquè la claudicació es vagi imposant. Parlar molt de negociar, per no negociar res.

Qüestions d’emancipació, de Josep Ramoneda a l’ARA de dimecres 16 d’abril del 2014

Somniant que somniava

Ferran Mascarell i Ernest Maragall ja han definit les seves alternatives al PSOE català en que ha derivat el PSC. Una apunta cap a Convergència Democràtica de Catalunya -que no cap a Unió, no ens confonguérem pas- i l’altra cap a Esquerra Republicana de Catalunya. Les dos em semblen molt positives i integradores cap a un espai comú del catalanisme d’esquerres.

Espero però en candeletes la tercera via, que no us amagaré que per mi seria la bona i que tampoc té perquè venir definida en funció de les eleccions al Parlament europeu. Me la imagino liderada políticament per Montserrat Tura envoltada pels Castells, Nadal, Cals, Geli, Comín, Mohedano…

Com ho veuen els socialdemòcrates gironins que no combreguen amb les rodes de molí de l’actual direcció del PSC, majoritària tot sigui dit, al si del partit.

És massa somniar companys?

La máscara del mal

En mi pared cuelga una talla de madera japonesa, la máscara de un demonio malvado, pintado con barniz de oro. Me apena y lo comprendo cuando veo las hinchadas venas de su frente señalando lo agotador que debe ser el papel de malo.

Epitafio


Escapé de los tigres,
a las chinches alimenté,
pero fui devorado
por las mediocridades.

Bertold Brecht 1898 – 1956

La insuportable desmemòria PSOEcialista

En un article d’avui mateix a l’ARA, l’historiador Joan B. Culla els deixa ben retratats. L’octubre de 1974, en el congrés de Suresnes del PSOE, s’hi va aprovar una resolució que deia: “La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado Español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas, que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado Español”.

Encara el desembre de 1976, al 27è congrés del PSOE celebrat ja a Madrid s’hi va resoldre: “El partido socialista propugnará el ejercicio libre del derecho a la autodeterminación por la totalidad de las nacionalidades y regionalidades, las cuales compondrán, en pie de igualdad, el Estado federal que preconizamos. […] La Constitución garantizará el derecho de autodeterminación”, insistia el text.

I l’article de Culla acaba així: “Guerra és un cínic quan denuncia que “los nacionalistas han modificado su punto de vista“. ¿Per ventura el PSOE defensa i practica avui les mateixes polítiques que propugnava

Poc es pot afegir. Potser només que aquí a casa nostra, la memòria tampoc sembla el punt fort de determinats dirigents de l’actual aparell del que ja ha esdevingut, sense cap mena de dubte, el PSOE català. Per exemple per recordar que fins a final dels anys 70, els estatuts del ara difunt PSC contemplaven el dret d’autodeterminació de Catalunya

Qui els ha vist i qui els veu!

 

Homenatge a Nelson Mandela

La setmana vinent , concretament el 10 de desembre, commemorem el 65 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans de la ONU . Sembla que fos  ahir! però estem força lluny de que tots els drets i llibertats  siguin assolits, arreu   i per a tothom .

La reflexió d’aquest teòleg  luterà alemany  torna a tenir un sentit profund en el nostre temps i, desgraciadament es encara vigent . Tracte del silenci amb el que “acceptem” viure la situació social, política i econòmica actual, sense protestar o alçar la veu contra les decisions que ens han anat i ens van hipotecant el futur.

Madiba l’haguera suscrit sense cap mena de dubte

A l’Alemanya nazi
primer van venir a pels comunistes,
i jo no vaig dir res
perquè no era comunista.

Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res
perquè no era jueu.

Després van venir a buscar els obrers;
i no vaig dir res,
perquè jo no era obrer ni sindicalista.

Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res
perquè jo era protestant.

 

I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per defensar-me

 

Martin Nimöller (1892-1984)

La por

Parlar de conjura seria massa, de fet no passa d’un cert rum-rum, però hi ha pressió de sectors de l’establishment econòmic sobre els poders polítics per aconseguir el desbloqueig del conflicte entre Catalunya i Espanya sense passar per les urnes. Hi ha por al vot. El govern espanyol no en vol ni sentir parlar. Per qüestions de principis diu: la legalitat com a límit del possible. Des del primer dia PP i PSOE han segellat una aliança contra el referèndum. Quan davant d’una demanda d’aquest tipus no hi ha altra resposta que l’amenaça, queda clar que no estan convençuts de la pròpia capacitat de persuadir els ciutadans. Exorcitzen la seva por buscant atemorir els catalans com l’única manera de dissuadir-los. Hi ha por en els poders contramajoritaris perquè temen que, si el conflicte segueix pels camins traçats per les dues parts fins ara, s’arribi a unes eleccions mal anomenades plebiscitàries, amb un dia després difícil de preveure i molt complicat de gestionar.

Solució? Una mena de despotisme il·lustrat postdemocràtic. Un acord d’establishment que allunyi la ciutadania de la decisió. No és més que una remor perquè en la pràctica hi ha dificultats metodològiques molt grans. Ningú és capaç de dibuixar una proposta acceptable per a les parts que obtingués la resignació ciutadana. Però la remor en si ja serveix per seguir alimentant el discurs de la por. Els que no acceptin aquest joc són radicals. I les dèries dels radicals poden tenir greus conseqüències. És la cultura de la por: la desconfiança en la ciutadania, el temor que aquesta ciutadania recuperi la capacitat d’intimidació perduda; atemorir com a instrument de poder i de submissió dels ciutadans. Escrivia Eduardo Galeano: “Els que treballen tenen por de perdre la feina. Els que no treballen tenen por de no trobar mai feina. Els civils tenen por dels militars, els militars tenen por de la falta d’armes, les armes tenen por de la falta de guerres”. Afegeix Mia Couto: “N’hi ha que tenen por que la por s’acabi”. Potser alguns sospiten que si els catalans volen votar és precisament perquè s’acabi la por.

Josep Ramoneda, a l’ARA de diumenge 3 de novembre