Categoria: Articles de viatges

El passat diumenge 28 d’octubre a les 11 del matí hora local, encara ens trobàvem a les paradisíaques platges d’Ngapali, a l’oest de Myanmar. Exhaurits els dies de viatge, faltaven poc menys de sis hores per la sortida del vol cap a Yangon, primera escala del periple que ens havia de retornar a casa.

Feia dos dies que no teníem accés a Internet però en aquell moment ho vaig aconseguir, just per comprovar que l’edició digital del diari Ara informava d’importants aldarulls a pocs quilòmetres de l’aeroport on havíem d’embarcar, amb un munt de morts i la destrucció d’un poblat sencer.

No em va sorprendre excessivament la notícia doncs feia un parell de dies que corrien rumors d’incidents, i als turistes no se’ns autoritzava a sortir dels complexos hotelers a partir de les 7 del vespre. Finalment i després d’una estona d’incertesa, a l’hora prevista embarcàvem en el vol previst amb el convenciment de que malgrat els evidents esforços del règim militar per dissimular-ho, la repressió continuava fent estralls entre les minories ètniques del país i els opositors polítics.

Aquesta anècdota em serveix d’introducció pel relat de la nostra recent visita a un indret tan deliciós i malaguanyat com és l’ara anomenat Myanmar, un país del que cal recordar que quan el 1947 va foragitar els colonitzadors britànics era el més desenvolupat del sud-est asiàtic. La seva riquesa va desaparèixer en pocs anys, després de que l’exèrcit va usurpés el poder i donés el tret de gràcia a la incipient democràcia que s’hi havia instaurat.

Els militars van instal·lar un règim de terror i en el seu afany per esborrar la memòria col·lectiva del poble, van canviar de nom totes les ciutats -excepte la mítica Mandalay cantada per Rudyart Kipling- i fins i tot el del país que fins llavors s’havia conegut com Birmània, que va passar llavors a convertir-se en Myanmar.

Des de llavors el temps sembla haver-se aturat; Myanmar segueix governada per una de les dictadures més antigues i bèsties del planeta, i a la cua de la llista de les nacions menys desenvolupades. No ho han pogut canviar ni les multitudinàries protestes de la població encapçalada pels monjos budistes que han estat ofegades en sang, ni les victòries electorals de la llegendària Aung San Suu Kyi, Premi Nobel de la Pau, mai reconegudes pels militars que l’han tingut mitja vida tancada a la presó. Una altra de les xacres d’aquest país és el treball infantil. Les multinacionals en son les principals beneficiaries doncs al llarg i ample del país hi ha un munt de tallers on criatures de pocs anys treballen en condicions més que precàries fabricant productes, sobre tot sabates per marques occidentals conegudes de tothom.

La situació de la població contrasta escandalosament amb l’excepcional riquesa ètnica, natural i paisatgística d‘un territori poblat per la gent més amable i encantadora que he pogut conèixer al llarg dels meus viatges pel món. Un país que compta a més amb una excel·lent gastronomia, una de les més saboroses de la cuina asiàtica, i a desgrat dels seus tirans, és un autèntic paradís per qualsevol viatger.

Yangon, la capital, és la típica ciutat gran asiàtica, sorollosa, caòtica i desordenada. Hi ha un parell de llacs que resulta molt interessant visitar, sobretot amb la primera llum del dia doncs s’hi apleguen autèntiques multituds que practiquen el popular thai chi. Tanmateix el seu principal atractiu és la impressionant pagoda de Swegon, una de les més boniques del món i situada al cap d’amunt d’un turonet. També paga la pena visitar la de Sule, a poques desenes de metres i que assenyala el centre urbà, així com l’estàtua del Buda estirat més gran del món.

A uns 60 quilòmetres de Yangon –distància que vam trigar quatre hores en recórrer- vam embarcar en un vaixell que al llarg de deu dies ens va dur a través del riu Irrawaddy que constitueix l’artèria vital de Myanmar

La fluvial constitueix la via d’accés més eficaç a l’interior del país ja que les carreteres són impracticables o simplement inexistents. Els habitants dels poblets de la riba del riu han vist molt pocs turistes i són d’una amabilitat excepcional. Alguns del llogarrets tenen edificis colonials força interessants si bé molt deteriorats el que els hi dona una certa pàtina de decadència

Una característica molt particular de Myanmar és que moltes dones, nens i joves porten la cara i el cos untat amb una mena de pasta feta de l’escorça de l’arbre del, l mateix nom. És la Thanakha, un cosmètic mil·lenari que diuen que protegeix la pell del sol i els mosquits, i també fa la pell més fina i estirada.

A mida que ens enfilem cap el nord, el factor budista es fa cada cop més present amb la presència d’innombrables estupas i pagodes de totes les èpoques i estils. L’autèntica perla del viatge és sens dubte Bagan, que amb els seus 25 quilòmetres quadrats farcits de temples i pagodes, és una de les ciutats religioses més importants del món i un dels principals jaciments arqueològics del sud-est asiàtic.

Més al nord, a Mandalay la segona ciutat del país, i malgrat l’innegable musicalitat del seu nom, no l’hi vam trobar excessius encants. No va succeir el mateix amb Amapura, l’antiga vila imperial, on nombroses temples i pagodes donen fe d’un esplèndid passat. Finalment les platges d’Ngapali on vam reposar uns dies són un autèntic paradís, força verge encara, si bé seriosament amenaçat pels tentacles especulatius de la màfia familiar dels generals que governen amb mà de ferro una nació com si d’una finca particular es tractés.

Veure fotografies: http://manelmagrinya.blogspot.com.es/

Tweet

Vet aquí un tastet d’aquest gran desconegut que tenim a tan sols dos hores i mitja de vol. Tan proper en la distància física que ens separa com malauradament allunyat del subconscient col·lectiu de massa catalans.

Nosaltres vam dedicar deu dies a visitar el sud del país, al voltant de Marrakech i fins un radi aproximat de cinc-cents quilòmetres de la mítica capital berber, i el viatge va satisfer amb escreix les expectatives que hi havíem dipositat. Marrakech és una vila de somni, absolutament màgica i amb sorpreses amagades darrera cada cantonada. Palaus d’esplèndida bellesa, exuberants jardins, restes d’antigues civilitzacions curosament conservades, la màgia de la Medina, el laberíntic suq o mercat -el més gran el Marroc- en son alguns dels seus encants més evidents.

El país està molt més desenvolupat del que m’imaginava, i ens hem endut autèntiques sorpreses. La primera, molt d’agrair, és que lluny de la pressió a la que em vaig sentir sotmès a Egipte, i en menor mesura també a Jordània, els marroquins fan gala d’una superba dignitat a l’hora d’intentar vendre els seus productes als turistes que els envolten. La gent és amable i no sembla que hagi canviat en excés els seus hàbits malgrat l’allau de turistes que suporta amb força estoïcisme, i el que resulta evident és que no permet que ningú es prengui llibertats amb la seva identitat cultural i religiosa.

La cuina magrebí és un regal dels déus. Més enllà del plat nacional, el saborós cous-cous, la seva gastronomia és delicada i molt mediterrània, amb fruites, verdures i cereals a dojo, sempre convenientment condimentats amb delicioses espècies. Es conegut que l’islam prohibeix l’alcohol i la gent és aquí molt religiosa, però de vi i cervesa se’n fa per la exportació i la potent indústria turística. Hi ha flexibilitat amb els visitants, i si menges en un lloc turístic pots tenir accés a algun dels deliciosos vins o excel·lents cerveses que es produeixen a la zona; en cas contrari, cap problema ja que un bon té amb menta dels que serveixen a pertot també pot ser un excel·lent digestiu.

El plat fort no comestible de Marrakech és tanmateix la visita a la plaçaDjemaa el Fna, un espectacle babèlic i indescriptible que arriba al seu clímax pels volts del capvespre. Encantadors de serps, llegidores de cartes, ensinistradors de simis i venedors de tota mena d’andròmines, es barregen enmig d’una gresca eixordadora amb viatgers vinguts de tot el planeta. El brogit de mil llengües que s’expressen a l’hora amara una gentada que se’ns apareix embolcallada amb l’espesa fumera que desprenen els fogons dels xiringuitos on es condimenten els plats típics de la cuina popular amazig.

Al llarg de la nostra estada hem gaudit de paisatges i paisanatges d’un exotisme que sobta en un lloc tan proper, i ens ha sorprès favorablement constatar l’alt grau de convivència que regna arreu. La tolerància sembla una virtut força arrelada en la societat marroquina, i l’islamisme, absolutament majoritari entre la seva població, sembla conviure aquí sense conflictes amb altres cultures, com els antics barris jueus que conserven els seus símbols d’identitat en sinagogues i cementiris.

Sortint de Marrakech i a molts pocs quilòmetres en direcció al sud comencen a aparèixer les “kasbahs”, construccions de fang que s’arrapen desesperadament als àrids i espectaculars turons dels contraforts de l’Atlas. Hi sovintegen els oasis, la majoria curulls de palmeres que es retallen per damunt d’un horitzó de cims nevats escortats per un Sàhara omnipresent. Els sorprenents vergers se’ns apareixen de sobte enmig d’un no rés d’inabastable immensitat.

Acampar entre dunes i passar una nit al bell mig de qualsevol desert és una experiència irrepetible. El Sahara no és pas una excepció, ans al contrari. Entre un lluminós capvespre i una captivadora albada, la nit transcorre enmig d’un silenci que parla a crits, mentre cascades d’estels s’aboquen a l’infinit.

Per concloure, dir que es tracta d’un país tranquil en el que la presència policial és nombrosa i es fa molt evident tant a les viles com en carreteres i fins i tot en punts aïllats. La sensació de seguretat del viatger és per tant absoluta i hi ha vols i oferta hotelera de totes les categories. Una destinació en definitiva, absolutament recomanable.

 

Tweet

Fascinant i brutal, no he conegut un altre indret on es condensin amb més fidelitat les contradiccions del nostre món. La capital, on la majoria de viatgers hi comencen els itineraris tradicionals, n’és un fidel aparador. Trepitjar la part antiga de Nova Delhi i recórrer els laberíntics carrers que discorren entre el Fort Roig i la Mesquita de Jama Masjid és enfrontar-se a la crua realitat de la Índia eterna. Un bany de realisme que es repetirà fins l’infinit al llarg de tot el viatge pel centre i nord del país.

 El trànsit és caòtic, la brutícia omnipresent i la fressa eixordadora. Calçada i voreres es confonen, i convé estar alerta per tal de no tocar algun dels cables d’electricitat nus que freguen els caps dels vianants. Atordeix d’entrada la gentada immensa que ho atapeeix tot. El carrer és el seu únic horitzó vital; un eixam de persones s’hi renten i fan les necessitats a la vista de tothom. Allí neixen, viuen i moren sense gaudir de la menor oportunitat de refer el seu destí.

 Tanmateix però l’espectacle és d’una plasticitat que enlluerna, i l’olfacte tampoc te respir. Els saris multicolors amb que es vesteixen les dones es fonen amb les infinites tonalitats dels articles que ofereixen els venedors. Amarant tot el conjunt, una indescriptible allau d’olors que s’obre camí per la resta de sentits. La ferum destil·lada pels vehicles a motor es barreja amb les aromes de fruites i dolços exposats, però també amb la de la suor de camàlics i conductors de rickshaw, així com per la penetrant dolçor del safrà i fusta cremada que sura a pertot.

 A uns centenars de metres del centre s’hi troba un altra món, l’oficial. La nova Delhi és una capital de fantasia; el Palau de govern, el Parlament, els ministeris i un munt de construccions d’estil colonial, la majoria ambaixades, restaurants i hotels de luxe s’aboquen a amplies i arbrades avingudes. Una ciutat artificial sense vida ni comerços, bastida pels anglesos a major glòria de la que va ser la perla de la Corona, i on també habita bona part de la burgesia local.

 La Índia és això: un contraste permanent. Aquí els animals viuen infinitament millor que les persones. Milers de vaques, gossos sense amo, porcs i en alguns indrets fins i tot elefants i camells conviuen al carrer amb criatures mig despullades i legions de pobres de solemnitat. Tots competeixen entre ells per un bocí comestible arrancat de les bosses d’escombraries esparracades a pertot.

 És l’indret més religiós del món. Dels més de 1.000 milions d’habitants que te, la meitat són hinduistes, i malgrat no ser majoritària (un 35% aproximadament) la població musulmana de la Índia és la segona del planeta. També hi ha uns 10 milions de cristians, altres 11 de sijs i desenes de milers de parsis -seguidors de Zoroastre-, jainistes, budistes i jueus.

 A les ciutat santes hi sura un misticisme que treu l’alè. A Amritsar i dins el marc esplèndid del Temple Daurat, la Meca dels Sijs, ens va impressionar la profunda devoció que s’hi respira i la solidaritat que hi regna. A títol d’exemple, dins el temple s’ofereix menjar gratuït per a 50.000 pelegrins cada dia.

 Varanasi, la antiga Benares, és capítol apart i com em va dir Pere Mercader, bon amic i magnífic fotògraf, un immens plató a l’aire lliure. Passejar pels estrets carrerons de la ciutat santa dels hindús on les vaques tenen preferència de pas, creuar-se amb els santons amarats de cendra de cap a peus, o assistir o a una cremació a la riba del Ganges són experiències que no tenen preu i deixen una petjada inesborrable. Seria com un retorn al segle VI abans de la nostra era si no fos per la constant intromissió en aquesta pau del tràfic, absolutament caòtic, i sobre tot dels milers de motocicletes, que sorolloses i prepotents, són una moderna plaga a tota l’Àsia.

 L’hinduisme, la primera religió en un país on milers de persones moren diàriament de pura fam, considera sagrades a les vaques i prohibeix el seu sacrifici en els estats on governa. No consumeixen ous, i els més radicals, els vegans i jainistes, cap aliment d’origen animal. A la seva vegada, els llocs on els musulmans son majoritaris, menjar porc és tabú.

 Religió o progrés és el dilema central de la Índia des de la mateixa independència. El fet religiós fou la única divergència coneguda entre Gandhi i Nehru, els dos grans pares de la pàtria. Ghandi es decantava per un hinduisme integrador i lliure de castes, i morí assassinat precisament per un fanàtic hinduista. Indira Ghandi, filla de Nehru i com el seu pare gran modernitzadora del país malgrat totes les ombres del seu govern, fou a la seva vegada assassinada per un sij com a venjança per haver atacat el Temple Daurat on s’havien refugiat un gran nombre de terroristes d’aquesta religió. Finalment, fa només deu anys, el seu fill Rajiv que la va substituir com a Primer Ministre va morir igualment de forma violenta a mans de separatistes tàmils.

 El fanatisme sectari ha inspirat periòdics esclats d’una violència fora de tota racionalitat. La religió és alhora el problema i la solució als mals de la Índia. Constitueix al mateix temps el tap que bloqueja el progrés però també el que evita majors esclats de violència social.

 Aquest immens país on hi habita la sisena part de la població mundial és com un mirall trencat on cada bocí sembla tenir vida pròpia. S’hi aixopluguen la Índia romàntica del maharajàs i els seus palaus de somni, els sòlids castells de diferents èpoques i altres joies arquitectòniques que com el Taj Mahal enlluernen al visitant. Les grans urbs industrials com Mumbai i Kolkata creixen sense aturador seguint models propis de països desenvolupats.

 La pobresa absoluta és present a pertot i te el seu punt culminant en ciutats senceres bastides damunt dels abocadors. Les persones hi fan la seva vida gratant sense parar entre muntanyes de plàstic i immundícies a la recerca d’alguna cosa susceptible de ser venuda o menjada. Al cantó de les vies del tren, medi de transport per excel·lència que el país deu als colonitzadors britànics, els sense sostre aprofiten qualsevol espai que deixin lliures les infraestructures per instal·lar-hi les seves precàries barraques. L’espectacle que s’ofereix als viatgers és apocalíptic.

 Per la gent que tan sols coneix la Índia pels suplement econòmics de diaris i televisions, es tracta d’una potència emergent, eufemisme que amaga el seu significat real: un immens mercat on el primer món pot seguir venent els seus productes per tal de seguir mantenint el seu nivell benestant. Pels revolucionaris de sofà i manual, una proba més de la maldat intrínseca del sistema capitalista i el seu producte més diabòlic: el colonialisme.

 En aquest sentit, convindria però recordar que el sistema de castes que regeix efectivament a la Índia malgrat ser il·legal, és certament el més injust dels que mai han vist la llum al nostre planeta, però ja l’hi van instaurar els aris cap el segle 1500 abans de la nostra era. Un sistema que està en el moll de l’ós de la seva religió majoritària i d’orígens mil·lenaris com és l’hinduisme.

 L’absolutisme tirànic dels Maharajàs és també molt anterior a l’arribada del colonialisme, i si be es cert que el dit maldestre dels colonitzadors a l’hora de traçar les fronteres de la nova nació independent va provocar terribles mortaldats, no ho és menys que aquestes han estat sempre presents en la tràgica història del territori més poblat de l’univers.

 Com en tots els ordres de la vida es bo relativitzar els dogmes, i de la Índia se’n poden trobar tantes visions com viatgers l’han trepitjat. El que si puc garantir és que no deixa ningú indiferent. El que allí es pot veure, sentir i olorar és com una mena d’immens laboratori social a cel obert que ultrapassa de llarg qualsevol experiència anterior.

Penso que es tracta d’un país que, si hom te la disponibilitat, tots aquells afectats pel virus de l’esperit viatger, haurien de visitar al menys un cop a la vida. És una experiència que mai més oblidaran i la millor aproximació que conec a la realitat del planeta que compartim, doncs les llums i ombres de la mateixa condició humana s’hi veuen perfectament reflectides.

 

Tweet

Recents encara en la memòria les nombroses descripcions que d’ella en fa el gran Stephan Zweig, comprovar fins a quin punt l’insigne literat s’havia deixat portar pel xovinisme era un dels al·licients que per mi tenia conèixer Viena.

El temps és plujós i fa fred aquest final de juliol, però la climatologia no embolcalla ni desmereix en absolut la ciutat i justifica abastament l’entusiasme amb que Zweig la descriu. Han passat molts anys des dels temps de joventut del jueu universal, i la terrible experiència del nazisme que el marcaria amb ferro roent, a ell i a la seva ciutat, queda ja lluny.

Viena, és avui una vila que impressiona. Esplèndida en el seu conjunt, monumental i acollidora a l’hora, en ella s’hi alternen edificis amb una impressionant pàtina de distinció i espais d’una aparent senzillesa que constitueixen una carícia pels sentits. A pertot s’hi veuen palaus aclaparadors envoltats de zones verdes amb deliciosos jardins, com l’anomenat de Sissi al Belverede, que ben aviat es va convertir en el nostre espai predilecte. Tot i les seves enormes dimensions, el centre històric respira calma i convida a gaudir-ne serenament. Més enllà dels grans monuments, la vila ofereix mil i un racons d’enorme encant. Botigues centenàries i elegants cafès atreuen les mirades dels centenars de turistes que com nosaltres s’hi passegen bocabadats.

En cap visita a Viena hi pot faltar una passejada amb Fiaker. Amb aquest nom es coneixen les carrosses de cavalls típiques de Viena conduïdes per uns personatges que talment semblen sortits de les pagines dels llibres d’època. Un passeig amb una d’aquestes andròmines, amb l’afegitó de les punyents explicacions del cotxer, permet fruir d’una altra visió de la capital diferent a la que es percep a peu o en cotxe.

Determinats indrets de la ciutat ens duen inevitablement a la memòria les escenes de “El tercer home” la magistral novel·la de Graham Greene que un cop duta a la pantalla ha esdevingut un espectacular homenatge a Viena. Qui hagi vist a pel·lícula, en moure’s pels seus carrers difícilment podrà sostreure’s a la sensació d’estar resseguint les petjades de Joseph Cotten a la recerca d’Orson Welles. La passejada temàtica acostuma a concloure als volts de capvespre al parc d’atraccions situat en els jardins del Prater. Hi destaca imponent la presència majestuosa de la Riesenrad, una de les sínies més famoses del món i des de la que es divisa una de les vistes més suggeridores de la capital.

La cultura amb tots els seus matisos és omnipresent a Viena. Ja hem parlat d’Stephan Zweig, i ho podríem fer també de Joseph Roth o Thomas Bernhardt, il·lustres escriptors al que sembla que et puguis trobar de sobte en qualsevol cantonada del barri antic. A la Österreichen Galerie s’hi accedeix travessant uns jardins de somni. Situada dins el Palau Belverede, la seva visita te una doble funció. Permet visitar una part de l’interior de l’esplèndid edifici mentre s’assaboreix un ampli ventall de la pintura vienesa de tots els temps. A nosaltres ens han interessat particularment els tres grans de la pintura moderna austríaca, Egon Schiele Oskar Kokoscha, i per suposat Gustav Klimt i el seu encisador bes.

La música sura per tots els porus de la ciutat. Es gairebé obligada l’assistència a algun concert del molts que sovintegen a Viena i on Schubert, però sobretot Mozart i els Strauss, pare i fill, esdevenen protagonistes absoluts. Per escoltar en directa les peces dels mestres vienesos, i entre les moltes opcions que se’ns oferien, nosaltres vam escollir el palauet Kursaal, situat al bell mig dels deliciosos jardins del poble.

Professionals del disseny urbà tan diferents i reconeguts mundialment com Otto Wagner, Adolf Loos i Hundertwasser han donat sentit a l’urbanisme vienès al llarg de molts anys. I és que la capital d’Àustria és des de fa decennis un important termòmetre que mesura l’estat de salud de la ideologia social d’esquerres. L’arquitectura en el seu aspecte més social te en Viena un dels seus paradigmes més estudiats i és l’orgull dels socialdemòcrates de tot el planeta. L’ajuntament de la ciutat és al mateix temps la seva immobiliària més important, doncs el 25% del parc d’habitatge urbà són edificis de protecció oficial que es lloguen en condicions molt favorables a les capes de població més desfavorides. Una política d’habitatge que s’ha perllongat ininterrompudament al llarg dels anys des del 1919 fins l’actualitat.

Tots els sentits s’exerciten a Viena, i com fidels amants de la bona cuina no vam poder deixar de degustar les delícies de la gastronomia austríaca. No es pot marxar sense tastar per exemple un Wienerschnitz (carn de vedella arrebossada) que els vienesos cuinen com ningú. Una fita ineludible és el sensacional Tafelspitz (carn de vedella bullida amb el seu propi brou) que fabriquen al Plachutta, el temple de la gastronomia clàssica vienesa. Els pastissos vienesos són els més reeixits del món i el lloc ideal per degustar-los son els cafès, tota una institució centenària a Viena. Són autèntics monuments al bon gust i la tradició ben entesa. Delícies com ara un voluptuós Apfelstrudel (pastís de poma embolcallat amb pasta amb gust de canyella) ja justificarien en elles mateixes el viatge.

Que més se li pot demanar a una visita turística de qualitat…?

Tweet

Hem viatjat un parell de cops per Egipte. La primera vegada, fa quatre anys. De la segona visita encara no en fa dotze mesos, i a tots els amics que es van interessar pel viatge els hi vàrem dir el mateix, que calia que hi anessin a cuita corrents doncs allò estava a punt d’esclatar. Entremig de les dos estades a la terra dels faraons també vam visitar Jordània i la
sensació de precarietat, encara que més somorta, se’ns va fer igualment evident.

Els meus pitjors presagis s’han fet realitat. Darrere Tunísia, Egipte crema, Jordània i el Iemen entren en crisis, i la incertesa creix com una taca d’oli per una zona altament sensible del planeta.

Mai m’he cregut que determinades coses passin per casualitat, i per això, davant d’algunes lectures interessades de la situació sento pudor a sofre i no m’acabo de creure el que llegeixo i escolto. En efecte, més enllà de la retòrica dels mitjans de comunicació de masses, els interessos de tota mena dels quals omplirien fàcilment un volum sencer de l’Enciclopèdia  Catalana, tot em sembla massa senzill i escandalosament previsible.

L’Egipte que hem conegut era i es un país molt pobre, explotat per una minoria que es comporta com si d’una finca privada es tractés, i s’embolcalla amb un luxe ofensiu. Darrera de tot negoci susceptible de generar guanys, sempre hi ha la ma de ferro de Mubarak i dels generals de l’exèrcit del que procedeix. El control policial es absolutament asfixiant, i la corrupció està generalitzada a nivells inimaginables a casa nostra.Fins aquí cap novetat doncs malauradament aquestes circumstàncies són les predominants a bona part del món. La diferència però radica al meu entendre en el factor religiós i la seva profunda imbricació dins la vida pública als països de majoria musulmana.

Egipte és també un país islàmic fins el moll de l’os, i la única veritable oposició al règim de Mubarak són els Germans Musulmans, integristes i grans beneficiats per la cobdícia cega dels EU, Europa i el seu gendarme sionista. No en va, la xarxa assistencial muntada per aquesta organització és la única que supleix l’estat en la mínima cobertura als ciutadans egipcis.

A més, Egipte és l’escenari d’una tragèdia on les diferents branques de l’islam s’enfronten a mort per la supremacia del moviment emancipador de les classes més oprimides. L’islamisme radical és als països musulmans el substitut del que va ser a occident el comunisme llibertari. Només falta per determinar quin serà el punt G de la nova internacional del terror, si l’Iran, l’Aràbia Saudita, el Pakistan o potser algun altra que se’ns escapa.

El tema fa feredat i els comunicadors oficials ens volen tranquil·litzar fent-nos creure que la única oposició organitzada al règim egipci no pinta rés en les massives protestes, i que tot plegat és un problema social. Que l’exercit del que han procedit els dirigents egipcis dels darrers cinquanta anys s’ha convertit en una germaneta de la caritat, i que la policia que
controlava els més mínims moviments de la ciutadania ha desaparegut com per art d’encanteri.Molt em tem que la realitat és força més complicada, i tinc el trist pressentiment que a l’Orient Mitjà s’està disputant una lluita aferrissada per la supremacia del nou ordre mundial.

Mentrestant ningú sembla tenir en compte la cronologia dels fets. Casualitat o no, tot va començar a principis d’any a Egipte amb una massacre de cristians ortodoxes que reivindica
Al Qaeda. Dies després, Tunísia encetà una revolta popular que s’estengué per Argelia, Egipte, Jordània i arriba fins i tot al Iemen. El dictador tunisià, beneït fins fa pocs dies per la Unió
Europea via França, no presenta batalla i s’exilià de forma sorprenent a l’Arabia Saudita. I escric sorprenent perquè els seu règim va massacrar durant dècades l’oposició islamista.

A hores d’ara el principal focus de la tensió està concentrat a Egipte, on sembla clar que el destí polític de Mubarak està decidit i sentenciat. Pel seu alt interès estratègic, Egipte és la clau de volta d’un futur més que incert que cada cop es dibuixa arreu amb més nitidesa. Que arribi a les portes de casa nostra es qüestió de temps, i possiblement quan sapiguem quin país
escollirà Mubarak pel seu exili daurat tindrem alguna idea de per on ens pot venir la garrotada.

 

Tweet

Tailàndia no ha estat mai colonitzada, és un país molt més ric que els seus veïns i històricament ha gaudit de més estabilitat política. Nogensmenys tampoc es lliure de la corrupció que sembla omnipresent al Sud-est Asiàtic i que explicaria en part el desori urbanístic de la seva capital.

La sortida de Bangkok cap el nord es fa feixuga, malgrat que siguin les set del matí. El tràfic no perdona i ens costa molt sortir de la ciutat. Passara molta estona abans no tinguem la percepció que la deixem enrere, doncs al llarg de desenes de quilòmetres el ciment es perllonga sense solució de continuïtat malgrat que els cartells ens indiquen que passem per diferents pobles i ciutats.

A les dos hores de viatge ens aturem per visitar Ayutthaya, la primera capital del regne de Siam, crescuda a la confluència de tres rius -Lopburi, Pasak i Chao Phrayasense. De l’antic esplendor n’han quedat dos temples preciosos, el Wat Chay Battanaram i el Wat Phra Si Sanphet, aixecat al segle XIV. Més endavant trobem Lopburi on hi ha un magnífic temple Kmer que ha estat envaït per un exercit de monos que fan les delícies dels turistes. Ja a mitja tarda arribem a la antiga ciutat de Sukhothai.

Va ser la primera capital de primer regne tailandès i alberga el complex arqueològic millor conservat del país, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Les ruïnes d’un grapat de magnífics temples, envoltats d’estanys on suren harmonioses flors de lotus; les inevitables imatges de Buda a pertot, són els principals atractius dels seus quasi cinc quilòmetres de superfície.

El budisme és una religió arrelada fins el moll de l’os del poble tailandès. Els monjos estan a pertot i els temples sempre plens a vessar, sobretot els dies de festa. Precisament la nostra visita es produeix mentre es celebra la festa de l’aigua, la més important de l’any pels creients; tots els temples i recintes sagrats acullen una gentada impressionant. Famílies senceres de tota edat i condició s’hi apleguen per oferir les seves ofrenes.

El 80% de la població de Tailàndia viu del conreu de l’arròs i els arrossars s’estenen inabastables per tot el país. Chiang Mai, una de las principals ciutats del país i la nostra següent destinació, n’està completament envoltada. Fa poc que s’ha acabat l’època de les pluges, i les imatges dels camps inundats mentre els pagesos n’extreuen el preuat cereal són excepcionals. La ciutat és tranquil·la i força acollidora; a més compta amb més de tres cents temples de diferents èpoques.

Els elefants són una especie sagrada a Tailàndia per la gran ajuda que un cop ensinistrats representa per les tasques agrícoles, en especial el conreu de l’arrós. A la selva propera a Chiang Mai vam visitar una escola d’ensinistrament de la ONG “The Asian Elephant Art & Conservation Project”. Un passeig a través de la selva sobre el llom d’una d’aquestes bèsties és una experiència realment enriquidora.

La darrera etapa del nostre viatge és l’illa de Kho Lanta que banyada pel mar d’Andaman rau al sud-oest de Tailàndia. Cal anar primer en avió fins Krabi, viatjar uns 40 minuts per carretera i pujar a un vaixell. Finalment s’hi arriba sortejant petits illots rocallosos i esculls coral·lins, mentre passem a tocar de majestuosos penya-segats de parets gairebé verticals.

Un xàfec espectacular ens acompanya persistent, la qual cosa ens fa témer el pitjor, doncs havíem previst uns dies de relax a la platja abans de tornar a l’hivern bisbalenc. Afortunadament la malastrugança no es confirma doncs resulta que darrerament plou cada dia un parell d’hores abans de caure el sol, però la resta del dia un sol esplèndid ens permetrà gaudir de les magnífiques platges de l’illa durant bona part de la nostra estada.

Kho Lanta deu haver estat un autèntic paradís abans de l’arribada del turisme de masses; ara segueix essent un indret amb força encant, encara que ja bastant degradat. La població aquí és majoritàriament musulmana i gairebé tothom viu del turisme. Les conseqüències materials del terrible sutnami del 2004 ja han desaparegut, no així els seus efectes en el subconscient col·lectiu doncs tothom aquí conrea el record d’alguna persona estimada que hi va desaparèixer. L’illa és plena de manglars, un ecosistema de ràpida recuperació després de ciclons i tsunamis, i molt efectiu contra la pujada del nivell del mar motivada pel canvi climàtic. La relativa monotonia del paisatge es trenca sovint amb l’aparició d’alguna de les artesanals barques que fan servir els pescadors o la esporàdica irrupció en escena de les habituals bandes de monos que hi sovintegen. La torna de tanta bellesa són els complexos turístics i bungalows de vacances, no sempre excessivament respectuosos amb el paisatge, i que omplen l’illa.

És l’inevitable peatge que comporta un determinat turisme que contamina i adotzena tot el que toca. Us sona l’historia…?

 

Tweet

Ja fa molts anys que les grans aglomeracions urbanes m’interessen tan sols com a turista. A més, les prediccions que fan els experts no es corresponen en absolut al meu ideal de qualitat de vida. He llegit per exemple que prestigiosos urbanistes afirmen que en el futur totes les ciutats seran com Bangkok, i en conèixer personalment aquest suposat model de futur se m’han posat els pèls de punta.

Parlem d’una capital on s’amunteguen ni més ni menys que onze milions de persones i urbanitzada a batzegades, sense ordre ni concert. Si mires cap amunt, veus un dens bosc de gratacels que s’alça sota un cel de plom, permanentment enfosquit per la contaminació. Entre ells, es distribueixen tota mena d’escalèctrics que transporten, autopistes, metro i monorail en ferotge competència per esborrar tota mena d’harmonia natural del cel de la capital de Tailàndia.

A ran de terra, l’espai que deixen lliure les vies ràpides resta permanentment ocupat per allaus de vehicles de tota mena, que protagonitzen espectaculars embussos. Caminar pels seus carrers és perdre’s de forma inevitable per un laberint de carrerons estrets i passatges sense sortida.

Tota la ciutat esdevé una barreja de colors, olors i llengües que se’ns dubte resultarien molt atractives en un entorn més amable, però que en aquest no llueixen. Interessants mercats on s’exposen tota mena de productes artesans i menges inversemblants, conviuen amb futuristes centres comercials, gegantins, excessius, i d’una lletjor superlativa.

Bangkok és també la capital mundial del sexe de lloguer on hi ha censats dos milions de professionals de la prostitució i dels que prop de 800.000 són adolescents. Un paradís pels pedòfils de tot el planeta. Una mena de Sodoma i Gomorra asiàtica, en versió descarnadament “BladeRunniana” on les màfies es mouen còmodament pels milers de tuguris oberts dia i nit.

Tanmateix, i malgrat els aspectes negatius -sota el meu punt de vista, naturalment- ja descrits, la capital de Tailàndia també reserva agradables sorpreses al viatger. La antiga ciutat reial és una absoluta meravella, amb joies com el Wat Phra Kaeo i el Gran Palau. Del desori urbà emergeixen elements d’un curiós exotisme, com els mercats flotants, els barris xinés i indi, o la casa museu Jim Thompson, un oasi de pau enmig del brogit d’un tràfic impossible.

També es força recomanable un passeig en barca pel riu Chao Phraya. Endinsar-se pels seus canals permet gaudir de la visió dels barris de cases flotants, indrets molt tranquils i relaxants que permeten esvair-se per una estona del de la parafernàlia del centre. Navegar pel riu es gaudir de les zones més agradables de la vila, l’exterior del Palau Reial, i algun dels millors hotels del món, com ara el Mandarin Oriental. Sopar en alguna de les múltiples terrasses a la vora del riu a la llum de la espectacular il·luminació, mentre es veuen passar els
creuers turístics, el transbordador públic i les barcasses que transporten els clients als hotels de luxe, és una experiència que igualment recomano.

No ho hem passar gens malament, i venint com veníem de Laos, aquest brindis a la “modernitat” no ha vingut malament. A més estic convençut que el model que representa aquesta ciutat compte amb aferrissats defensors, i sens dubte ha de tenir un encant especial, tant pels urbanites recalcitrants com com pels amants de les emocions fortes. També pels ingeniers, generalment -i excepte molt honorables excepcions- sempre predisposats a la lloança del ciment en estat pur. Ara be, en no pertànyer a cap d’aquestes dos categories, a nosaltres dos dies d’estada a Bangkok ens han semblat més que suficients…

Tweet

Som al rovell de l’ou del Triangle d’Or, així anomenat per l’intens tràfic comercial que s’hi produeix, però també pel contraban d’opi, molt actiu en aquesta cruïlla on hi conflueixen Tailàndia, Myanmar i Laos. La localitat tailandesa de Maesai fa frontera amb Myanmar. En horari diürn quan resta oberta, una riada de gent carregada de mercaderies la travessa constantment en una i altra direcció. És la típica ciutat fronterera amb un mercat gegantí on s’hi pot trobar gairebé de tot. A pocs quilòmetres hi ha també Laos.

Encara a Tailàndia i des del port de Chiang Khong comencem la travessia de deu dies, que solcant les aigües del mític riu Mekong, ens durà a traves de Laos. De 4.900 quilòmetres
de llargada, el riu Mekong neix al Tibet i s’aboca a la mar al Vietnam. Escenari de nombrosos conflictes bèl·lics al llarg dels segles, el XX va veure la lluita d’Indoxina contra el colonialisme, que primer va ser francès -recordem l’antiga denominació de la Contxintxina, sinònim de terra llunyana- mes tard els colonitzadors van ser nord-americans i ara finalment els xinesos.

Precisament Xina s’ha convertit en la principal amenaça per l’ecosistema del Mekong doncs amb la seva ingent necessitat de recursos materials per mantenir el seu brutal nivell d’industrialització, esta consumint una part molt important del caudal d’aigua que baixa cap els altres països als que irriga. Això tard o d’hora pot significar un greu conflicte donada
la importància del riu per la supervivència de la zona.

Va ser la guerra del Vietnam, i en particular la pel·lícula per excel·lència que la va recrear, “Apocalipse Now” de Francis Ford Coppola, la que va constituir la seva definitiva mitificació del riu a l’Occident. Un maridatge genial entre el realitzador nord-americà, la imprescindible novel·la de Joseph Conrad “En el cor de les tenebres” i un escenari natural senzillament aclaparador magníficament realçat.

Certament un viatge per les corrents del Mekong esdevé màgic i no s’oblida mai més. Les tonalitats i la màgia dels seus paisatges sorprenen una i altra vegada al viatger. Planes curulles d’arrossars, cultivats de manera  artesana, i turons d’un verd intens, s’alternen amb selves d’impenetrable aparença. De tant en tant, les típiques construccions de fusta de la zona i els inevitables temples destaquen en el panorama selvàtic.

Les aturades del vaixell ens donen l’oportunitat de visitar petits llogarrets a la vora del riu, cadascú amb la seva particularitat, tanmateix però amb un denominador comú, la presència de desenes d’infants als qui la mare natura sembla haver dotat d’una expressivitat forà del comú. Mai en el transcurs dels meus viatges havia enregistrat tantes imatges d’infants com en aquest…

El Mekong ens diposita a Luang Prabang, una ciutat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco i dominada pel turó de Phu Si. De 100 metres d’alçada, resta ubicat al bell mig de la ciutat. Dalt de tot, l’inevitable temple i un estupa daurat que apunta directament al cel. Mirant cap a baix, es divisa la ciutat sencera i la confluència dels dos rius que la banyen: el Mekong i el seu tributari Nam Khan. El millor moment per apreciar Luang Prabang des de la privilegiada talaia del Phu Si és l’hora baixa, quan la llum lleugerament rovellada del capvespre banya de biaix la vila i la immensitat de la selva que la envolta, un mar de vegetació del que esporàdicament emergeix la agulla d’algun estupa.

El reclam de la Unesco ha fet de Luang Prabang una vila molt turística, però aquest fet no desmereix en absolut els seus encants. Impensable sense el poderós factor budista que tot ho
amara, hi ha ni més ni menys que 66 temples repartits per aquesta ciutat de poc més de vint i cinc mil habitants. En molts d’aquest recintes regna una pau tan antiga com la creença que els hi dona sentit. La presència de centenars de monjos resulta indefugible ja que te’ls trobes per tots els racons. Cada matí pels volts de las sis se’ls pot veure tots junts en fila recollint amb cassoles els aliments que un grapat de ciutadans els hi ofereixen.

Laos és un dels pocs països del món que encara es declara formalment comunista, amb una forta influència de Xina. És força més impenetrable que Cambotja i a primera vista sembla molt menys desenvolupat i pobre. Les estadístiques també el situen a molta més distància de Tailàndia pel que fa al nivell de vida de la població.No és gens fàcil interpretar la mentalitat local, però n’hem tret la impressió que la corrupció no es aquí tan estesa com entre els seus veïns, i en tot cas és força menys evident. Des de fa cinc anys ha començat la obertura d’un règim fins llavors hermètic, i s’ha iniciat la progressiva liberalització de la economia seguint el model xinés.

Ens ha sobtat també l’aparent sintonia i entre els monjos budistes i el regim comunista que semblen conviure en total normalitat. De tota manera i malgrat l’exuberància del seu paisatge i la seva aparent pau social, la impressió que n’hem tret és la d’un país més aviat trist i profundament melangiós.

Finalment el nostre recorregut per Laos a traves del Mekong conclou a Vientiane, la capital que amb uns 600.000 habitants te en els temples budistes el seu màxima atractiu. L’estètica comú als països comunistes i la seva megalomana concepció urbanística hi és també molt present, en forma d’immenses avingudes, parcs monumentals i desproporcionats edificis oficials.La nostra visita coincideix amb les festes d’aniversari dels 450 anys d’existència del país. També el Partit Comunista celebra els seus trenta-cinc anys des de que és al
poder al front de la República Democràtica Laosiana, i la capital es plena de dirigents polítics de tot el món als que s’ha convidat a donar fe de la aparent fortalesa del règim autocràtic.

Serà la darrera ullada a Laos. Han estat gairebé 1000 quilòmetres de recorregut a través del riu Mekong. Si tot va bé, d’aquí una estona marxarem cap a la veïna Tailàndia, darrera
etapa del nostre periple asiàtic d’enguany.

Tweet

Després de la visita al magnífic complex d’Angkor, coninuem en barca pel riu Stueng Sangkae fins Battambang, la segona ciutat de Cambotja. Hi accedim creuant el Tonle Sap, un llac que ara té 12 quilòmetres quadrats i que en època seca no n’abasta més de tres. A banda i banda de la riva es visualitzent les típiques i més que precàries construccions de fusta, palafitos suspesos per damunt de les aigues i generalment d’una sola habitació que comparteix tota la família. No hi ha llum ni aigua corrent i els seus moradors viuen del que els hi dona el riu, peix per nudrir-se i explotació de cocodrils. Aquesta bèstia apart de la pell que comercialitzent, els hi proporciona carn per menjar.

Es veuen criatures a pertot. Algunes van a escola. D’altres fan tota mena de feines. El paisatge és esplèndid i desolador a l’hora. Les condicions de vida d’aquesta gent són durísimes, amb una esperança de vida que en prou feines arriba a la cinquentena d’anys.

Battambang és una vila amb llarga tradició cultural, motiu pel que va ser durament castigada durant el genocidi dels Jèmers rojos. El centre urbà és curull d’edificis d’estil colonial, herència dels colonitzadors francesos. Hi ha un parell d’universitats, molts col·legis i un eixam de criatures que hi estudien. La ciutat, que compta amb uns dos milions d’habitants està
envoltada de construccions rurals amb aspecte força pròsper. La terra és fèrtil i els jardins són plens d’hortes amb tota mena de verdures per consúm propi, però també per vendre a mercat. Envoltades les cases de camps, aquí tothom viu de la agricultura, en particular de l’arrós. Quan aquest ha completat el seu cicle, el mateix camp acull el conreu del cacahuet i per la qual cosa sempre està produïnt.

Des de Battambang continuarem el viatge en cotxe fins a la capital, Phnom Penh, situada a uns 300 quilòmetres de distància, tota una experiència…! Famílies senceres es desplacen per tal d’anar a vendre els seus productes en vehicles aprofitats al milímetre i on les gallines vives van penjades de la part exterior de les plataformes en una visió a cops apocalíptica.

Per les carreteres del país, força precàries encara que n’hem vist de molt pitjors, hi circulen tota mena de vehicles sense cap ordre ni concert: bicicletes, tuk-tuks -tricicles motoritzats que es dediquen al transport de viatgers-, automòbils, camions i autobusos sense el més mínim respecte a cap norma de tràfic. Regeix, com tot en aquest país, la llei del més fort. De tant en tant algun vehicle es detingut per un policia desvagat que s’embotxa sense contemplacions l’import d’alguna infracció suposada o reial. També són força freqüents els controls militars, o “check points” com en diuen aquí, i que no són altra cosa que excuses per arreplegar diners de cada vehicle que aturen.

Cambotja és una mena de democràcia d’aquestes que tant agraden als UE, Xina, Rússia i la Unió Europea. Només fa política aquell que té la benedicció del poder, i amb la condició
que respecti els interessos adquirits de la èlit governant i no molesti els interessos econòmics dels amos del mercat globalitzat que ja se’ls han repartit previament.

Ès posiblement el país més corrupte que he conegut fins ara, i a mida que ens acostem a la capital aquesta circunstància es fa del tot evident. Un cop a Phonm Penh la evidència ja es total. No hi ha hotel, industria o negoci important en que el Primer Ministre o la seva família no hi tingui la grapa ficada. El que aquests deixen ho aprofiten la resta de membres del
gabinet. Tot sota la mirada complaent de l’actual rei, el fill del tristement cèlebre Norodom Sihanuk encara viu i resident a Beijing.

Des del punt de vista turístic, Phom Penm és un ciutat gran i força desmanegada, encara que que te racons interessants com el temple reial d’Oudong, el de Wat Ouknalom i un esplèndid
passeig a la riva del Mekong. Una impagable posta de sol de la que gaudim des de una de les barques que solquen el riu ens serveix per acomiadar-nos d’aquest país força digne de ser visitat. L’endemà volarem fins a Bangkok i d’enllà a la frontera de Laos, propera etapa del nostre tour asiàtic d’enguany.

Tweet

 

Siem Reap, la vila més turística de Cambotja, no debades a pocs centenars de metres s’hi troba un dels monuments quela UNESCO ha declarat patrimoni de la Humanitat: el complex d’Angkor. Aquí es trobava la capital de l’imperi Khmer, una civilització que va dominar tot el sud-est asiàtic entre els segles IX i XIV. Mitjançant revolucionàries tècniques agrícoles van
donar als seus habitants una extraordinària prosperitat.

Els khmer van absorbir les creences religioses de la Índia, que van adaptar al seu propi univers. Finalment van ser sotmesos per cultures més aguerrides com les thai i cham encara que no anorreats doncs encara avui es conserva l’alfabet, llengua i tradicions khmer, i l’orgull d’un passat que saben gloriós.

El país és una meravella, i la gent d’una amabilitat extrema, malgrat el que els hi ha caigut damunt. Fins fa poc va ser escenari d’una cruel guerra civil que al llarg de 30 anys ha  martiritzat un país pobre i petit, màrtir del que encara no s’anomenava globalització, però que va esdevenir una peça més de la partida d’escacs llavors anomenada guerra freda.

La història es simple. El mur no havia caigut encara i la comunista Xina recolzava una de les faccions que lluitaven pel poder en aquest racó de món, els Khemers rojos, que van anorrear una quarta part de la població -2.000.000 i mig de persones que formaven la elit intel·lectual i artística del país- en una mena de reedició de la Revolució Cultural de Mao Zhe Dong.

Rússia, també, comunista encara que d’una altra corrent d’opinió com ara l’anomenarien, començava a disputar-se el sud est asiàtic amb Xina l’Orient mitjà. La veïna Vietnam acabava de lliurar una terrible guerra amb l’imperi americà, una contesa ferotge que havia estat bàsicament finançada pels xinesos. Unes despeses enormes que hipotecaven el futur de moltes generacions de supervivents de la catàstrofe. Va ser llavors que van decidir no pagar i fer costat a la URRS enfront de la emergent Xina.

El resultat va ser una guerra atroç entre germans en la que van morir un munt de persones que, el que és més trist de tot, no ha servit absolutament de rés als cambotjans, ans el
contrari. La corrupció avui regna al país, l’exercit, les classes dominants són les de sempre i els khmers rojos i els seus enemics d’abans comparteixen poder i control absolut . Simplement s’han repartit el pastís sota la mirada còmplice dels EU i la Unió Europea…
El país encara està sembrat de mines unipersonals -fabricades moltes d’elles a Espanya- i cada dia en pateixen les conseqüències uns quants camperols innocents i analfabets.

Que em dispensin els que potser esperaven una crònica de viatge light. Potser és el que hauria estat, però la casualitat va ser que ahir, mentre esperàvem per accedir a un dels temples més impressionants d’Angkor, concretament el de Banteay Srei -sensacional, per cert- vam tenir que esperar doncs s’havia prohibit l’accés temporalment ja que el coreà Ban Ki-moon, actual Secretari General de les Nacions Unides
i Hillary Clinton, Secretària d’Estat dels EU, l’estaven visitant…

Potser algú dirà que no te rés a veure una cosa amb l’altre, però jo crec que parlem del mateix. Com que a casa nostra estan en plena campanya electoral, i cap polític perd l’oportunitat
de vendre el seu producte en tots els escenaris que li són abastables, no m’he pogut sostreure a posar de relleu les misèries de la política en majúscules si aquesta s’allunya del que són els interessos reials dels qui els han de votar.

La gent de Cambotja no voldria més que treball i poder menjar cada dia. Un respecte per la seva cultura ancestral, llengua i tradicions i que els polítics no s’enriquiren a costa d’ells. Vist des d’aquí em sembla gairebé utòpic, però …

Tweet