Manel Magrinyà i Ros

La feina bàsica de l’oposició és el control del govern i la proposta de mesures alternatives; tan important és aquesta tasca com la pròpia acció de governar.
Sense informació fiable la fiscalització del poder seria ineficaç i per tant qui mana te l’obligació de facilitar-la. El nivell de compliment d’aquest principi esdevé un dels principals termòmetres per mesurar la salut democràtica d’una administració. Posar traves informatives a l’oposició, pressionar funcionaris, premiar fidelitats partidistes i castigar treballadors presumptament hostils seria un símptoma d’extrema debilitat i un mal negoci pel polític que tingués la temptació d’incórrer-hi, doncs a la llarga sempre se li giraria en contra.

Fetes aquestes consideracions generals i com que en l’anterior article de la sèrie dedicada a les properes eleccions municipals a la Bisbal parlava de la tasca de govern, avui ho faig a propòsit del que ha estat el treball de l’oposició al llarg dels quatre anys.

Que un cop confirmat el pacte Esquerra-CiU, anar-se’n a casa després de perdre l’alcaldia semblava una sortida natural pel senyor Ramon Romaguera atesos els serveis prestats. Després de dotze anys al capdavant del govern municipal tenia ben guanyat el dret a gaudir del reconeixement com a magnífic batlle de la Bisbal que ha estat.

L’exalcalde va rebutjar però l’eixida fàcil, i en una decisió que personalment l’honora, va decidir continuar defensant des de la oposició les parts inacabades del seu
projecte per la Bisbal. No obstant això, i parlant en termes exclusivament polítics, en la seva etapa com portaveu del primer grup de l’oposició ha gaudit de més bona intenció que no pas fortuna. En aquest sentit la meva primera reflexió sobre la tasca feta pel grup municipal del PSC a l’oposició, és que al llarg de tota la legislatura han conviscut dos maneres molt diferents d’entendre la política.

El senyor Ramon Romaguera va optar des de bon començament per una oposició tant dura en el fons com en la forma. Una retòrica sense concessions on va barrejar
arguments d’indiscutible consistència tècnica amb altres força més subjectius. Les seves intervencions en el plenari, poc mesurades formalment, no van ser del tot
alienes a l’enterboliment del clima polític general. Geni i figura, molt sovint semblava anar per lliure; alguna decisió personal no compartida en el si del seu propi grup com la de judicialitzar aspectes de la política municipal, va arribar a crear malestar entre els seus companys i rebuig en no pocs simpatitzants.

Quan qui intervenia era però el senyor Oscar Aparicio emprava una argumentació tècnica d’idèntica solvència i una fermesa força similar en quant al fons a la del seu
company de grup. L’encert però de modular les seves intervencions amb un exquisit respecte per les formes, unit al tarannà conciliador que el caracteritza les va fer més entenedores. De tota manera els mateixos desigs de convèncer el van portar sovint a donar massa voltes sobre el mateix tema allargant innecessàriament les seves intervencions, la qual cosa a vegades acabava per avorrir el personal.

Es van evidenciar així, no solament dos estils personals clarament diferenciats, ans també formes diverses d’entendre l’exercici de la política convivint dins el mateix projecte. Un desencontre molt evident en determinats moments, que en no corregir-se a temps, va restar eficàcia quan no credibilitat a l’acció d’oposició.

Des del PSC es van oferir propostes de consens, sobre tot per part del senyor Aparicio, però gairebé mai van arribar a reeixir. La majoria es van estavellar contra el
menysteniment de que aquest regidor va ser objecte per part dels portaveus de l’equip de govern. Va ser casualitat…, o la intuïció de que seria el seu rival electoral més perillós en un futur proper?

No insistiré en les desconsideracions de les que van ser objecte els senyors Aparicio i Romaguera, doncs han estat tractades en articles anteriors en aquest mateix
portal, i es poden consultar a través de les referències al final d’aquest article.

Per completar el repàs a la tasca dels grups de l’oposició, cal esmentar la de l’únic representant a l’ajuntament de la coalició Iniciativa-Verds-Alternativa.

Per causa sens dubte de les dificultats que comporta la solitud, i possiblement també de les seves evidents ganes de governar després de tant de temps a l’oposició, el cert és que el senyor Pere Teixidor ha passat per aquesta legislatura de puntetes, i les seves escasses intervencions en els plens han estat més que discretes. Li recordo un tímid intent de treure pit a inicis de legislatura. Una innocent rebequeria dialèctica que tenia CiU per destinatària i que va ser immediatament tallada de soc a rel pel senyor Dilmé. Aquí va semblar extingir-se l’energia crítica del senyor Teixidor per tota la resta de mandat. Sorprenentment no va explotar gairebé gens el filó que representava ser dins del consistori l’única veu divergent en la qüestió de d’autovia, i fins i tot en un tema com la defensa dels drets del treballadors municipals sovint va anar a remolc de les propostes del senyor Aparicio.

S’ha de dir però en el seu favor que en totes les seves intervencions ha observat una exquisida correcció en el fons i en la forma, però excepció feta d’uns quants precs sense massa substància, i alguna iniciativa provinent de l’aparell del partit, poques notícies em tingut a la Bisbal dels ecosocialistes. Això si, alguna com la del tramvia de les Gavarres, em va semblar absolutament genial…si no fos perquè formulada així, des d’un partit minoritari i sense haver cercat cap consens previ, no deixava de ser un brindis al sol.

Tweet

No va començar gens be la primera etapa del govern sorgit a la Bisbal del pacte entre Esquerra Republicana i Convergència i Unió. Una etapa francament decebedora donades les expectatives que havia generat. Les primeres fuetades de la crisis, però també la manca d’experiència en el funcionament de l’administració pública, van derivar en un seguit d’errors colossals, sobretot en la gestió econòmica i de règim intern de l’Ajuntament.

Quan es van encendre totes les alarmes econòmiques, el pacte es va trencar. CiU va deixar el govern, el que no va ser obstacle perquè el seu cap de llista s’hi  mantingués, en oberta rebel·lió contra el partit que li havia fet confiança. Finalment el senyor Iruela va dimitir i aquest fet va permetre el retorn a la primera línia de la política bisbalenca del senyor Xevi Dilmé, un polític de llarga experiència i d’un tarannà que no deixa ningú indiferent.

Amb Esquerra en minoria, i després d’un període de coqueteig amb el PSC trencat amb l’excusa que no hi havia acord possible amb el senyor Romaguera, CiU va refer el pacte, i l’arquitecte en va ser el senyor Dilmé.

A canvi del seu suport al senyor Sais com alcalde, els nacionalistes van rebre dos tinences d’alcaldia, un preu altíssim considerant que tan sols havien obtingut dos regidors per cinc els republicans. La torna però era que Convergència i Unió assolia plenament la política econòmica d’Esquerra.

Es va signar un nou i molt ambiciós pacte de govern entre les dos forces polítiques. Un compromís pels següents tres anys que comprenia 68 objectius. L’anàlisi detallat del seu grau d’acompliment serà sens dubte objecte de valoració pels partits polítics bisbalencs al llarg de la campanya.

Tanmateix però, crec que una lectura molt resumida de l’acció de govern d’aquests quatre anys destacaria com eficaç la tasca feta en el microurbanisme de la vila, i en especial relativa a la via pública, seguretat ciutadana i promoció de la ciutat, parcel·leses totes elles conreades pel senyor Xevi Dilmé.

Controvertit, populista, de reaccions sovint imprevisibles però dotat de notable capacitat de treball, el senyor Dilmé s’ha mostrat com a bon gestor de la cosa pública. La seva companya de partit i primera tinent d’alcalde, la senyora Núria Anglada, l’ha secundat amb discreció i eficàcia a cultura i àrea musical.

L’acció de govern en educació, serveis socials i cooperació, ha estat més que correcta. Discreta a medi ambient i joventut, m’ha semblat força gris a urbanisme, noves tecnologies i participació ciutadana. Molt fluixeta i partidista la política de comunicació, i més que discutible la gestió pressupostària, de l’àrea d’administració i règim intern de l’Ajuntament.

L’àrea de personal em mereix capítol apart ans tinc la sensació que molts treballadors municipals tenen avui la sensació d’haver eixit del foc per caure en les brases. En el seu moment se’ls hi va generar unes expectatives que després s’han rebel·lat com d’impossible acompliment en el context actual de crisis econòmica. Si hi afegim els projectes d’externalització de serveis municipals, amb el risc de creixement de l’índex d’atur que això comporta, el grau de frustració laboral a l’Ajuntament és
notable i fins i tot potser superior a l’etapa Romaguera.

Malgrat totes les llums i ombres d’una gestió global, i tot i assumint l’aparent contradicció amb lo escrit fins aquí, crec que el senyor Lluís Sais ha estat un bon alcalde per aquests quatre anys, dit sigui en considerar que la figura de l’alcalde va més enllà de les àrees concretes que gestiona. No he compartit aspectes puntuals de la seva gestió però penso també que s’ha mostrat com un polític hàbil. Ha sabut rentabilitzar projectes de l’etapa anterior com El Mundial i Torre Maria. Ha capitalitzat amb
encert la circumstància de compartir militància partidista amb l’exconseller de governació, traient-ne el consegüent rèdit en matèria de subvencions per la ciutat. En aquest cas sense concomitàncies partidistes, quelcom de similar es pot afirmar de l’explotació de l’agraïment de l’exconseller Joaquim Nadal en apostar decididament per la opció sud de l’autovia, malgrat el grinyol que això va representar en el si de l’agrupació local d’Esquerra.

La inclusió de la Bisbal dins el Pla de Barris, la cohesió interna de l’equip de govern i la millora de la imatge de la ciutat son al meu entendre els principals actius del govern del senyor Lluís Sais que, li vagin com li vagin les eleccions, opino que s’ha consolidat com un actiu polític important per la Bisbal. En tot cas aviat tindrem ocasió de comprovar la percepció de ciutadania a propòsit de l’abast del canvi i l’inapel·lable veredicte que en dictaran les urnes.

Tweet

Les properes eleccions municipals ja estan a tocar. La primera legislatura “del canvi” està arribant a la seva fi i sembla un bon moment per fer-ne balanç. Abans però d’entrar en detalls sobre quin ha estat el paper del govern i de la oposició en aquest període, em sembla important fer una mica de memòria.

Com ja he recordat en alguna altre ocasió, es diu que les eleccions no les acostuma a guanyar l’oposició sinó que les perden els governs. A finals de la passada  legislatura només calia passejar pels carrers de la Bisbal amb l’oïda desperta per captar una certa sensació de desencís envers la gestió de Ramon Romaguera, l’alcalde que amb ma de ferro havia pilotat el destins polítics de la vila al llarg dels dotze anys anteriors. No es qüestionava tant la seva innegable capacitat tècnica, com el tarannà personal i un estil de fer política que generava rebuig en amplis capes de la societat bisbalenca.

El fet evident de que l’únic que unia als grups de la oposició era el refús a la seva persona, i de que alguna raó de fons hi podia haver en tanta unanimitat, se li escapava de manera sorprenent en tractant-se d’un polític de tanta experiència.

La política de comunicació de l’Ajuntament envers els ciutadans era deficient, i moltes de les coses bones que es van fer en aquell període van passar desapercebudes. La Bisbal era llavors una vila ben administrada econòmicament, però aquesta bona gestió no va ser suficientment visible pel comú dels vilatans. Els projectes s’eternitzaven en alguns casos per nimietats, i fins i tot el que n’havia estat el vaixell insígnia els darrers anys, la remodelació del Mundial, no va estar llest per inaugurar fins passades les eleccions.

Els canvis en la imatge externa de la ciutat es produïen amb molta lentitud i sense brillantor. Mancava complicitat amb la ciutadania i motivació entre el funcionariat, la primera empresa de la ciutat en nombre de treballadors.

En començar la campanya electoral tothom se n’adonava que aquest cop, i malgrat que la oposició tampoc presentava massa novetats en les seves llistes i programes, als socialistes bisbalencs els hi anirien mal dades. Tothom excepte el mateix Ramon Romaguera, que encastellat dins la seva torre d’ivori i aliè al run-run del carrer, no escoltava ningú.

Romaguera va anar fent com si rés, acumulant projectes sense concloure, cuidant de mantenir el calaix ple i fins i tot va renunciar pràcticament a fer campanya quan tocava, com si la cosa no anés amb ell. Tanta arrogància va acabar per passar-li factura. Ni a darrera hora va saber comunicar el que de bo s’havia fet, i com que s’havia guanyat a pols l’hostilitat dels
mitjans, la neutralitat d’aquests durant la campanya va ser com a mínim dubtosa i sempre al límit.

El PSC va guanyar les eleccions però amb un marge tan estret que no li permetia governar ni tan sols amb l’hipotètic suport de l’únic regidor d’Iniciativa. Ramon Romaguera s’havia tancat totes les portes, i per ERC i CiU era impensable un pacte amb ell.

Finalment el sentiment anti-Romaguera es va materialitzar en posar-se d’acord tots els altres partits que havien obtingut regidors per tal de foragitar-lo de la alcaldia. El pacte entre independentistes d’esquerra i nacionalistes de dreta el deixava definitivament fora de joc.

Havia començat el “canvi” a la Bisbal.

Tweet