Ja fa molts anys que les grans aglomeracions urbanes m’interessen tan sols com a turista. A més, les prediccions que fan els experts no es corresponen en absolut al meu ideal de qualitat de vida. He llegit per exemple que prestigiosos urbanistes afirmen que en el futur totes les ciutats seran com Bangkok, i en conèixer personalment aquest suposat model de futur se m’han posat els pèls de punta.
Parlem d’una capital on s’amunteguen ni més ni menys que onze milions de persones i urbanitzada a batzegades, sense ordre ni concert. Si mires cap amunt, veus un dens bosc de gratacels que s’alça sota un cel de plom, permanentment enfosquit per la contaminació. Entre ells, es distribueixen tota mena d’escalèctrics que transporten, autopistes, metro i monorail en ferotge competència per esborrar tota mena d’harmonia natural del cel de la capital de Tailàndia.
A ran de terra, l’espai que deixen lliure les vies ràpides resta permanentment ocupat per allaus de vehicles de tota mena, que protagonitzen espectaculars embussos. Caminar pels seus carrers és perdre’s de forma inevitable per un laberint de carrerons estrets i passatges sense sortida.
Tota la ciutat esdevé una barreja de colors, olors i llengües que se’ns dubte resultarien molt atractives en un entorn més amable, però que en aquest no llueixen. Interessants mercats on s’exposen tota mena de productes artesans i menges inversemblants, conviuen amb futuristes centres comercials, gegantins, excessius, i d’una lletjor superlativa.
Bangkok és també la capital mundial del sexe de lloguer on hi ha censats dos milions de professionals de la prostitució i dels que prop de 800.000 són adolescents. Un paradís pels pedòfils de tot el planeta. Una mena de Sodoma i Gomorra asiàtica, en versió descarnadament “BladeRunniana” on les màfies es mouen còmodament pels milers de tuguris oberts dia i nit.
Tanmateix, i malgrat els aspectes negatius -sota el meu punt de vista, naturalment- ja descrits, la capital de Tailàndia també reserva agradables sorpreses al viatger. La antiga ciutat reial és una absoluta meravella, amb joies com el Wat Phra Kaeo i el Gran Palau. Del desori urbà emergeixen elements d’un curiós exotisme, com els mercats flotants, els barris xinés i indi, o la casa museu Jim Thompson, un oasi de pau enmig del brogit d’un tràfic impossible.
També es força recomanable un passeig en barca pel riu Chao Phraya. Endinsar-se pels seus canals permet gaudir de la visió dels barris de cases flotants, indrets molt tranquils i relaxants que permeten esvair-se per una estona del de la parafernàlia del centre. Navegar pel riu es gaudir de les zones més agradables de la vila, l’exterior del Palau Reial, i algun dels millors hotels del món, com ara el Mandarin Oriental. Sopar en alguna de les múltiples terrasses a la vora del riu a la llum de la espectacular il·luminació, mentre es veuen passar els
creuers turístics, el transbordador públic i les barcasses que transporten els clients als hotels de luxe, és una experiència que igualment recomano.
No ho hem passar gens malament, i venint com veníem de Laos, aquest brindis a la “modernitat” no ha vingut malament. A més estic convençut que el model que representa aquesta ciutat compte amb aferrissats defensors, i sens dubte ha de tenir un encant especial, tant pels urbanites recalcitrants com com pels amants de les emocions fortes. També pels ingeniers, generalment -i excepte molt honorables excepcions- sempre predisposats a la lloança del ciment en estat pur. Ara be, en no pertànyer a cap d’aquestes dos categories, a nosaltres dos dies d’estada a Bangkok ens han semblat més que suficients…
