Començo a escriure aquest article quan el sol ja s’ha pos al sud de Tailàndia i a Europa és migdia. Ha estat un dia de platja, tranquil i relaxant com han de ser els que marquen la fi d’un viatge.Suspenc momentàniament la lectura de la sensacional novel·la de Joan Sales el títol de la qual encapçala aquest article i que m’he endut per rellegir-la per enèsima vegada, per tal de donar una breu ullada a l’ordinador i veure com va la jornada electoral a Catalunya.
La impressió que m’ha deixat la campanya es trista, molt trista. Crec que en lloc d’il·lusió ha generat més incerteses que mai sobre la capacitat de gestió d’aquells que aspiren a dirigir el país. El futur se’ns presenta com un atzucac prenyat d’incerteses que cap del nostres polítics ha estat capaç d’esvair mínimament.
Diuen que aquestes eleccions marcaran a tota una generació; jo no m’ho crec. Són unes eleccions més en les que la terrible mediocritat dels dirigents polítics catalans, amb escassísimes excepcions, s’ha fet absolutament palesa. Finalment, esgotats per tanta incoherència els catalans votarem el menys dolent, i tornarem “al peix al cove”.
I és que ens hem quedat sense alternativa. Fa temps que està signada la partida de defunció d’un projecte unitari que en teoria havia d’oxigenar el país després de dos dècades llargues de pujolisme. Novament el factor humà, veritable protagonista de “Incerta glòria” ens ha retornat a la trista realitat; el tripartit només ens el vam creure els ingenus. Els que pensàvem que el projecte social era prioritari i que el catalanisme podia suficient factor de cohesió entre separatistes i federalistes.
Malgrat que en efecte s’han fet moltes coses, el fracàs ha estat colossal. La mesquinesa d’aquesta mena de politiqueta de vol gallinaci que tant de temps fa que emmetzina la suposada esquerra catalana, fa que, o molt m’equivoco, o els electors castiguin avui amb molta severitat els seus principals actors. PSC, i sobre tot Esquerra Republicana, en pagaran els plats trencats perquè al cap i a la fi, Iniciativa disposa de l’electorat més fidel del país. Els PSOE-cialistes catalans pagaran la seva eterna indefinició i la nefasta gestió del pitjor president de govern espanyol de la Democràcia, encara que la reconeguda professionalitat dels seus quadres els hi podria fer salvar el mobles en una hipotètica sociovergència en la que serien
l’accionista minoritari.
Pel que fa a ERC, un cop fragmentada l’opció independentista, sembla condemnada a una llarga travessia del desert. Haurà estat la incerta glòria d’un partit que en el moment en que l’independentisme tenia més força que mai després de la sentència del Constitucional i l’estat de cabreig de la societat civil catalana, ha estat víctima del canibalisme polític tant propi
d’aquest estimat país nostre.
Són les 16.23 hora catalana i internet em diu que l’index de participació de la ciutadania és similar, si fa no fa, al de l’anterior consulta. Catalunya, com a realitat pròpia i diferenciada, segueix sense il·lusionar políticament a la majoria dels seus ciutadans. Queda per tant molt per fer abans de somniar.
“Guanyi qui guanyi, jo ja he perdut” feia dir Joan Sales a dos dels protagonistes secundaris d’”Incerta Glòria”…
