A ALGUNS QUE S’ESTRANYEN DE NOSALTRES

Nobles i bells senyors inconscients feliços

multiplicats cofois entre els miralls

d’Aranjuez o Versalles,

per gala coronats de barretina frígia,

 

Oh jacobins beats i gaditans metòdics,

ben satisfets i grassos en esperit,

us conec el rebuf quan ens trobeu

arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,

en un racó molest del racional jardí geopolític.

 

I què hi farem, si som el poble-nosa,

si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se

a la imatge que en fa el vostre desig?

 

No heu d’esperar que presentem excuses.

 

Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924-2006)

 

 

Lecciones del tiempo

Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia entre sostener una mano y encadenar un alma;
y uno aprende que el amor no significa acostarse
y que una compañía no significa seguridad,
y uno empieza a aprender…

Que los besos no son contratos y los regalos no son promesas,
y uno empieza a aceptar sus derrotas con la cabeza alta y los ojos abiertos,
y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy, porque el terreno de mañana es demasiado inseguro
para planes… y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad.

Y después de un tiempo uno aprende que si es demasiado, hasta el calor del sol quema.
Así que uno planta su propio jardín y decora su propia alma, en lugar de esperar a que alguien le traiga flores.

Y uno aprende que realmente puede aguantar,
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende…
y con cada día uno aprende.

Con el tiempo aprendes que estar con alguien porque te ofrece un buen futuro
significa que tarde o temprano querrás volver a tu pasado.

Con el tiempo comprendes que sólo quien es capaz de amarte con tus defectos,
sin pretender cambiarte,
puede brindarte toda la felicidad que deseas.

Con el tiempo te das cuenta de que si estás al lado de esa persona sólo por acompañar tu soledad,
irremediablemente acabarás deseando no volver a verla.

Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos son contados,
y que el que no lucha por ellos tarde o temprano se verá rodeado sólo de amistades falsas.

Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en un momento de ira
pueden seguir lastimando a quien heriste,
durante toda la vida.

Con el tiempo aprendes que disculpar cualquiera lo hace,
pero perdonar es sólo de almas grandes.

Con el tiempo comprendes que si has herido a un amigo duramente,
muy probablemente la amistad jamás volverá a ser igual.

Con el tiempo te das cuenta de que aunque seas feliz con tus amigos,
algún día llorarás por aquellos que dejaste ir.

Con el tiempo te das cuenta de que cada experiencia vivida con cada persona es irrepetible.

 

Jorge Luis Borges


 

Soledad

La soledad es como lluvia.
Se alza del mar hacia los atardeceres;
desde llanuras lejanas y remotas
se va hacia el cielo, que la posee siempre.
Y sólo entonces cae sobre la ciudad.

Llueve la soledad en las horas inciertas,
cuando todas las calles se vuelven hacia el alba
y cuando los cuerpos que nada encontraron
se separan desencantados y tristes,
y cuando las personas que se odian
tienen que dormir juntas en la misma cama:
luego la soledad se marcha con los ríos…

 

Rainer Maria RilKe

Arte poética

Mirar el río hecho de tiempo y agua
y recordar que el tiempo es otro río,
saber que nos perdemos como el río
y que los rostros pasan como el agua.

 Sentir que la vigilia es otro sueño
que sueña no soñar y que la muerte
que teme nuestra carne es esa muerte
de cada noche, que se llama sueño.

 Ver en el día o en el año un símbolo
de los días del hombre y de sus años,
convertir el ultraje de los años
en una música, un rumor, y un símbolo,

Ver en la muerte el sueño, en el ocaso
un triste oro, tal es la poesía
que es inmortal y pobre. La poesía
vuelve como la aurora y el ocaso.

 A veces en las tardes una cara
nos mira desde el fondo de un espejo;
el arte debe ser como ese espejo
que nos revela nuestra propia cara.

También es como el río interminable
que pasa y queda y es cristal de un mismo
Heráclito inconstante, que es el mismo
y es otro, como el río interminable.

 

Jose Luis Borges

KING LEAR

 

No, no, no, no! Come, let’s away to prison:
We two alone will sing like birds i’ the cage:
When thou dost ask me blessing, I’ll kneel down,
And ask of thee forgiveness: so we’ll live,
And pray, and sing, and tell old tales, and laugh
At gilded butterflies, and hear poor rogues
Talk of court news; and we’ll talk with them too,
Who loses and who wins; who’s in, who’s out;
And take upon’s the mystery of things,
As if we were God’s spies: and we’ll wear out,
In a wall’d prison, packs and sects of great ones,
That ebb and flow by the moon.

   
No, no no! Anem ! Que ens empresonin!
Tu i jo tant sols cantarem com ocells a la gàbia.
Quan tu em demanis benedicció,
jo cauré de genolls suplicant que em perdonis.
I així viurem, i resarem, i cantarem,
i ens contarem històries d’altres temps,
riurem de les daurades papallones
i sabrem dels rumors de la cort que circulin
entre la pobre gent, qui cau en gràcia
i qui cau en desgràcia; i anirem traient
l’entrellat del misteri de les coses,
com espies dels déus; i així sobreviurem
entre reixes a totes les faccions i camarilles
de gran homes que, igual que les marees,
depenen de l’influx de la lluna.

 

No, no, no, no.
Ven, vamos a la cárcel.

Cantaremos como
pájaros en jaula.

Si me pides la
bendición, me pondré de rodillas

pidiéndote
perdón. Viviremos así,

y rezando,
cantando, contando leyendas,

riéndonos de los
lindos palaciegos, oyendo

a pobrecillos
hablar de la corte;

y hablando con
ellos de quién pierde

y quién gana,
quién medra y quién cae;

fingiendo
entender los misterios de las cosas,

cual si fuésemos
espías de los dioses;

y, encerrados en
la cárcel, veremos pasar

bandos y partidos
de los poderosos

que suben y bajan
con la luna. 

 William
Shakespeare

O Amor É una Companhia

 

O
Amor É Uma Companhia

O
amor é uma companhia.
Já não sei andar só pelos caminhos,
Porque já não posso andar só.

 
Um pensamento visivel faz-me andar mais depressa
E ve menos, e ao mesmo tempo gostar bem de ir vendo tudo.

 
Mesmo a ausência dela é uma cousa que está comigo.
E eu gosto tanto dela que não sei como a desejar.

Se a nao vejo, imagino-a e sou forte como as árvores altas,
Mas se a vejo tremo, não sei o que é feito do que sinto na ausência dela.


Todo eu sou qualquer força que me abandona.
Toda a realidade olha para mim como um girassol com a cara dela no méio.

El amor es una compañía.
Ya no sé andar solo por los caminos,
Porque ya no puedo andar solo.

 
Un pensamiento visible me hace andar más deprisa
Y ve menos, y al mismo tiempo disfruta de ir viendo todo.


Incluso la ausencia de ella es una cosa que está conmigo.
Y yo gusto tanto de ella que no sé cómo desearla.

 

Si no la veo, la imagino y soy fuerte como los árboles altos,
Pero si la veo temo, no sé lo que es hecho de lo que siento en la ausencia de
ella.

 
Todo yo soy cualquier fuerza que me abandona.
Toda la realidad mira hacia mí como un girasol con la cara de ella en el
medio.

EL ÁRBOL (Jardín de la memoria)

 

Permanece en
silencio, solitario,

en mitad de la plaza

como un pájaro olvidado

o quizás como una
nube amaestrada

por vientos
tramontanos.

 

No es ni sombra ni
cobijo

de pájaros urbanos.
No es, apenas,

el pudor de la
tierra

izándose desde la
tierra misma

hacia los cielos.
Es, tan sólo,

un árbol ciudadano

bajo de mi ventana,
más próximo al cemento

que a las grandes
praderas

donde están sus
hermanos

asentados.

 

Tiene la
palidez

de un empleado de
banco y la turbia

timidez de los
abandonados. Tan sólo

cuando pierde las
hojas

recuerdo que es un
árbol y lo amo.

 

José Antonio Labordeta

Adéu a un esperit lliure

 

“Habrá un día en que todos, al
levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad”

 

Ens ha deixat l’autor d’aquestes rimes
inoblidables que esdevingueren un himne d’esperança en temps
complicats. Era José Antonio Labordeta, aragonès il·lustre i
demòcrata insubornable, un referent moral de primer ordre per moltes
generacions d’espanyols i catalans que acompanyats de les seves
cançons vàrem tenir el goig de viure una etapa històrica
irrepetible.

Músic, poeta, professor i passejador
inesgotable pels paisatges ibèrics, les seves cançons de llibertat,
entonades en èpoques compromeses han quedat enregistrades per sempre
en moltes oïdes. Encara avui em sentiria capaç de recordar la
lletra íntegra d’algunes de les seves creacions més emblemàtiques,
i estic convençut que molts compartiran el meu record emocionat.

És com si l’estigués veient, amb el
seu aire inevitablement professoral. Posat seriós, cap-cot i
tanmateix enèrgic i decidit, pujant a l’escenari de qualsevol dels
molts actes antifranquistes de finals de la dictadura en que mai hi
faltava. A continuació la seva veu potent feia emmudir de sobte els
auditoris més esvalotats. Després de la primera nota es feia el
silenci i a tots se’ns posava la pell de gallina.

Era el clam de la terra profunda,
d’aquella gent “sense místics ni grans capitans” com deia
Raimon, i que exigia dignitat pel seu país. Era un cant a l’Aragó,
històricament menystingut i explotat. Un crit profund de denúncia
per tal de cridar l’atenció i aconseguir que la sang en forma
d’aigua tornés a circular per les venes del seu estimat riu Ebre
després de segles d’explotació fins l’esgotament.

Més tard va fer política activa i va
arribar a ser diputat regionalista aragonès. Polític ocasional i
atípic, amb la seva franquesa propicià episodis inèdits i
memorables en aquest insòlit teatre que és el Congrés dels
Diputats. La seva actitud va col·laborar en dignificar una feina
cada cop més devaluada, i passarà a engrossir la història de les
persones honrades que, entre tant poca vergonya, també han honorat
la funció pública.

Gran conversador i de tarannà
dialogant era tanmateix duríssim amb els intolerants. La llibertat
en majúscules era la seva divisa i no entenia que haguera gent que
no deixés expressar-se lliurement al proïsme. En aquest sentit
detestava profundament els que, mancats d’arguments, amaguen la seva
impotència ofegant les paraules alienes amb esbroncades i fressa.

És llei de vida, però no deixa de ser
colpidora. En arribar a una edat van desapareixent una a una les
icones, s’acumulen els records i ens anem quedant més i més sols
amb la certesa que el temps individual s’esgota irremeiablement.
Avui ha estat José Antoni Labordeta que s’ha incorporat al cicle, i
s’ha reunit amb seu estimat germà Miguel que sempre va restar
present en els seus treballs.

Des de l’emoció, el respecte i
l’agraïment per tot el que ens ha aportat aquest aragonès
universal, tan sols se m’acut un comiat potser molt poc original però
profundament sentit: descansa en pau, company. T’ho has guanyat!.

 

LA CIUTAT LLUNYANA

 

Ara que el braç potent de les fúries
aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop
de terra,

Pàtria, guarda’ns: – la terra no sabrà
mai mentir.

 

Entre tants crits estranys, que la teva
veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap
més consol

que creure i esperar la nova
arquitectura

amb què braços més lliures puguin
ratllar el teu sòl.

 

Qui pogués oblidar la ciutat que
s’enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra
n’hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d’aquest temps
presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de
bronze

que de torres altíssimes s’allarga pels
camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels
pelegrins.

 

           
Marius Torres

Miserables

De tothom és conegut l’esperit lliure
del que sempre ha gaudit Pasqual Maragall, al meu parer un dels
personatges més respectables de la política catalana actual.

Les manifestacions del President -les
famoses “maragallades”- han estat sovint extemporànies i potser
a cops poc un xic forassenyades, però sempre han fluït amarades
d’una insubornable llibertat de pensament.

Pels qui pensem que els polítics també
han de tenir conviccions pròpies i no limitar-se a repetir com a
lloros els eslògans partidistes, personatges com ell ens ajuden a
mantenir un cert crèdit en els polítics, encara que òbviament pels
aparells dels partits resultin profundament incòmodes.

A més la política catalana té un
gran deute amb Pasqual Maragall. El centre esquerre sempre li estarà
agraït per haver liderat un partit sovint acusat de massa tebi
davant del fet nacional. Si més no, al menys per haver esvaït
dubtes, doncs finalment això li va costar la butaca. Va ser
defenestrat per aquest mateix partit, doncs havia comés la gosadia
de creure’s la independència del PSC davant del PSOE, i el
federalisme present en els estatuts d’ambdós formacions polítiques.

En efecte, tractar de bastir una
Espanya compatible amb el catalanisme polític el va convertir en un
obstacle incompatible amb els interessos estratègics
“psoecialistes”. Abans, quan era Alcalde de Barcelona també
havia sigut perseguit per un altre aparell, el de CiU, que no va
dubtar en proclamar als quatre vents la infàmia de la seva falsa
afició a la beguda i esbombar la tràgica història del seu germà
Pau.

Més tard, la seva valentia personal el
va dur a explicar públicament que patia la d’Alzheimer i a emprendre
una creuada personal contra la terrible infermetat des d’una fundació
impulsada per ell mateix.

En cap moment però va deixar de
manifestar públicament el que pensava del moment polític actual amb
la rotunditat que sempre l’ha caracteritzat. Declaracions però, que
sempre passen per un respectuós filtre dels seus íntims,
precisament a fi i efecte que la infermetat que pateix no desvirtui
el que realment vol expressar.

En aquest context, les seves últimes
manifestacions públiques conegudes han posat negre sobre blanc allò
que molta gent pensa: que l’alternança en política es bona i que
potser ha arribat el moment del canvi a Catalunya després de set
anys de tripartit.

Es pot o no compartir el missatge, però
la reacció del President Montilla i una part de l’aparell del seu
partit davant aquestes darreres “maragallades” m’ha paregut
profundament desgraciada, i la insinuació de que la infermetat
estava darrera les seves afirmacions, d’una vilesa extrema.

Em sap molt de greu tenir que escriure
aquestes ratlles doncs tinc a José Montilla com un dels actius més
valuosos de la política catalana actual. Gaudeixo de bons amics dins
del PSC, he compartit molts dels seus postulats teòrics i admiro la
vàlua personal de forces dels seus dirigents, però hi ha coses
contra les que ni tan sols els anys ni els desenganys m’han blindat,
i tenint per exemple gent com Pasqual Maragall, espero no ho facin
mai.

En política no tot s’hi val, i com que
en tots els àmbits de la existència humana, finalment es recull
allò que s’ha sembrat, espero i desitjo que aquestes insinuacions
del President Montilla obeeixin a un momentani escalfament de boca en
període preelectoral i siguin immediatament rectificades, encara que
tot i així em seguiran mereixent el qualificatiu amb el que
encapçalo aquest article.