Em permeto no solament manllevar, ans també canviar una lletra del títol del llibre de Teresa Pàmies. En ell, l’autora de l’inoblidable “Primavera a Praga” dibuixa una crònica descarnada de les il·lusions d’una part de la joventut catalana dels anys trenta del segle passat que fou anorreada per la barbàrie. Una època d’estricta rigidesa ideològica i fanatisme
extrem. Un temps en el que la moderació i el seny, el pacífic exercici del pensament lliure al servei dels ideals es pagava amb la vida a les dos Espanyes.
El llibre m’ha tornat a la memòria pel seu títol, tot llegint un excepcional article del bisbalenc Antoni Puigverd, en el que repassa amb extraordinària lucidesa la evolució del PSC des de la seva fundació fins avui. Un treball que arrenca d’una època ja llunyana en la que molts ens vàrem creure de debò que mort el gos, moria amb ell la ràbia, i que la llibertat per ella
mateixa ho era tot.
En aquell moment històric extraordinari que va ser la transició, i dins el camp de l’esquerra catalana democràtica no independentista, el PSC va nàixer encarnant determinats valors, i amb ells va acabant sent hegemònic. Ho va ser en detriment d’un PSUC que no havia pogut deslliurar-se de la cotilla leninista de la clandestinitat.
Partit d’ampli espectre, heterogeni i plural, en el PSC s’hi vam sentir còmodes molts catalans de procedència geogràfica i origen ideològic divers, als que unia una determinada manera d’entendre la vida. Socialdemocràcia, catalanisme i una forma de fer política situada a les antípodes del centralisme democràtic comunista, n’eren el pal de paller.
Fins que procedents del Baix Llobregat arribaren els nous capitans, i amb ells una concepció leninista de partit que mica en mica l’ha anat escanyant. A força de restringir amb ma de ferro la llibertat de la militància, ha anat abonant el terreny per espavilats de tota mena mentre els més capaços es veien marginats. Els antics capitans, ara ja generals només per
antiguitat, han dut al partit de victòria en victòria…fins la
derrota final.
Son legió els catalans que es consideren gent de progrés i catalanistes, que dubten de la via independentista, i de mica en mica s’han anat quedant sense referent. Molt em tem que el mal ha fet metàstasi i el PSC precisa una urgent refundació. Els generals s’han guanyat a pols la jubilació forçosa, i tan sols sobreviuran políticament parlant els dirigents que sobretot a nivell local s’han fet respectar per la seva integritat.
La pregunta del milió és si els ciments de l’edifici socialdemòcrata català resistiran gaire més temps el sotrac.
Com canta el mestre Dylan,”The answer is blowing in the wind”
