La feina bàsica de l’oposició és el control del govern i la proposta de mesures alternatives; tan important és aquesta tasca com la pròpia acció de governar.
Sense informació fiable la fiscalització del poder seria ineficaç i per tant qui mana te l’obligació de facilitar-la. El nivell de compliment d’aquest principi esdevé un dels principals termòmetres per mesurar la salut democràtica d’una administració. Posar traves informatives a l’oposició, pressionar funcionaris, premiar fidelitats partidistes i castigar treballadors presumptament hostils seria un símptoma d’extrema debilitat i un mal negoci pel polític que tingués la temptació d’incórrer-hi, doncs a la llarga sempre se li giraria en contra.
Fetes aquestes consideracions generals i com que en l’anterior article de la sèrie dedicada a les properes eleccions municipals a la Bisbal parlava de la tasca de govern, avui ho faig a propòsit del que ha estat el treball de l’oposició al llarg dels quatre anys.
Que un cop confirmat el pacte Esquerra-CiU, anar-se’n a casa després de perdre l’alcaldia semblava una sortida natural pel senyor Ramon Romaguera atesos els serveis prestats. Després de dotze anys al capdavant del govern municipal tenia ben guanyat el dret a gaudir del reconeixement com a magnífic batlle de la Bisbal que ha estat.
L’exalcalde va rebutjar però l’eixida fàcil, i en una decisió que personalment l’honora, va decidir continuar defensant des de la oposició les parts inacabades del seu
projecte per la Bisbal. No obstant això, i parlant en termes exclusivament polítics, en la seva etapa com portaveu del primer grup de l’oposició ha gaudit de més bona intenció que no pas fortuna. En aquest sentit la meva primera reflexió sobre la tasca feta pel grup municipal del PSC a l’oposició, és que al llarg de tota la legislatura han conviscut dos maneres molt diferents d’entendre la política.
El senyor Ramon Romaguera va optar des de bon començament per una oposició tant dura en el fons com en la forma. Una retòrica sense concessions on va barrejar
arguments d’indiscutible consistència tècnica amb altres força més subjectius. Les seves intervencions en el plenari, poc mesurades formalment, no van ser del tot
alienes a l’enterboliment del clima polític general. Geni i figura, molt sovint semblava anar per lliure; alguna decisió personal no compartida en el si del seu propi grup com la de judicialitzar aspectes de la política municipal, va arribar a crear malestar entre els seus companys i rebuig en no pocs simpatitzants.
Quan qui intervenia era però el senyor Oscar Aparicio emprava una argumentació tècnica d’idèntica solvència i una fermesa força similar en quant al fons a la del seu
company de grup. L’encert però de modular les seves intervencions amb un exquisit respecte per les formes, unit al tarannà conciliador que el caracteritza les va fer més entenedores. De tota manera els mateixos desigs de convèncer el van portar sovint a donar massa voltes sobre el mateix tema allargant innecessàriament les seves intervencions, la qual cosa a vegades acabava per avorrir el personal.
Es van evidenciar així, no solament dos estils personals clarament diferenciats, ans també formes diverses d’entendre l’exercici de la política convivint dins el mateix projecte. Un desencontre molt evident en determinats moments, que en no corregir-se a temps, va restar eficàcia quan no credibilitat a l’acció d’oposició.
Des del PSC es van oferir propostes de consens, sobre tot per part del senyor Aparicio, però gairebé mai van arribar a reeixir. La majoria es van estavellar contra el
menysteniment de que aquest regidor va ser objecte per part dels portaveus de l’equip de govern. Va ser casualitat…, o la intuïció de que seria el seu rival electoral més perillós en un futur proper?
No insistiré en les desconsideracions de les que van ser objecte els senyors Aparicio i Romaguera, doncs han estat tractades en articles anteriors en aquest mateix
portal, i es poden consultar a través de les referències al final d’aquest article.
Per completar el repàs a la tasca dels grups de l’oposició, cal esmentar la de l’únic representant a l’ajuntament de la coalició Iniciativa-Verds-Alternativa.
Per causa sens dubte de les dificultats que comporta la solitud, i possiblement també de les seves evidents ganes de governar després de tant de temps a l’oposició, el cert és que el senyor Pere Teixidor ha passat per aquesta legislatura de puntetes, i les seves escasses intervencions en els plens han estat més que discretes. Li recordo un tímid intent de treure pit a inicis de legislatura. Una innocent rebequeria dialèctica que tenia CiU per destinatària i que va ser immediatament tallada de soc a rel pel senyor Dilmé. Aquí va semblar extingir-se l’energia crítica del senyor Teixidor per tota la resta de mandat. Sorprenentment no va explotar gairebé gens el filó que representava ser dins del consistori l’única veu divergent en la qüestió de d’autovia, i fins i tot en un tema com la defensa dels drets del treballadors municipals sovint va anar a remolc de les propostes del senyor Aparicio.
S’ha de dir però en el seu favor que en totes les seves intervencions ha observat una exquisida correcció en el fons i en la forma, però excepció feta d’uns quants precs sense massa substància, i alguna iniciativa provinent de l’aparell del partit, poques notícies em tingut a la Bisbal dels ecosocialistes. Això si, alguna com la del tramvia de les Gavarres, em va semblar absolutament genial…si no fos perquè formulada així, des d’un partit minoritari i sense haver cercat cap consens previ, no deixava de ser un brindis al sol.
