Dono per fet que tothom que pugui llegir aquestes línies està tan colpit com jo mateix per la magnitud de la tragèdia que està vivint una societat instal·lada
al súmmum del progrés material. Un estatus incompatible amb incertesa, segons els fanàtics de la tècnica i devots dels seu poder suposadament il·limitat.
No conec personalment les illes japoneses, però crec tenir una idea bastant aproximada de com és aquest país, més enllà de la profunda devoció que m’inspira la
seva gastronomia.
L’excepcional literatura d’Haruki Murakami, alguna cosa de Kenzaburo Oé i el recent descobriment de la novel·la negríssima de Natsuo Kirino m’han acostat a la comprensió
de la societat japonesa. Internet, la meva afició pel món del multimèdia i les experiències de coneguts que hi han viatjat, ha fet la resta.
Així doncs, malgrat els trets característics de les nostres respectives races i l’inevitable impacte de l’acudit fàcil, imagino sense dificultats a la japonesa com una societat força similar a la nostra en molts aspectes.
No fa pas gaire vaig tenir l’oportunitat de viatjar pel continent asiàtic. Els països que vàrem trepitjar, estan situats a milers de quilòmetres de les illes nipones, i la diferència tecnològica entre unes societats i altres és abismal.
Malgrat aquesta distància física i conceptual, no he pogut evitar imaginar-me quina podia haver estat estat la magnitud de la tragèdia si aquesta haguera afectat per exemple Laos i Cambotja, països situats a anys llum del nivell tecnològic japonès. Avui lamentaríem sens dubte la pèrdua de centenars de milers de vides humanes, per no parlar de l’irreparable
daltabaix que significaria per una economia de subsistència com la del sud-est asiàtic.
Però finalment els rics també pateixen, com fa anys es titulava una sèrie televisiva que va fer fortuna. Fets com el que comentem constitueixen l’evidència de que tampoc al primer món existeix la seguretat absoluta i el progrés il·limitat a prova de tot.
Societats en les que vivim instal·lats en bombolles autistes, com si el progrés material fora un dret adquirit per sempre, necessiten ser sacsejades de tant en tant per la cura d’humilitat que ens infringeix la natura quan es desboca.
El terrible espectacle de la mort televisada en directe i la immediatesa del testimoni directe de l’horror a través del Twitter, deixen poc marge a la especulació. El meu primer pensament, tant bon punt vaig veure les imatges d’aquella onada gegantina engolint persones, animals, habitatges i vehicles, va ser quina ha de ser la sensació que hom experimenta
quan de sobte desapareix fins al darrer vestigi del que fins fa poc havia estat el teu univers íntim.
Obrir els ulls per primer cop després de la catàstrofe, en el millor dels casos doncs vol dir que un encara és viu, i descobrir s’ha perdut absolutament tot, te que ser una experiència tan aterridora que em costa imaginar-me-la. Tampoc crec que la immensa majoria dels japonesos que encara n’estan patint les conseqüències haguera cregut mai trobar-se en una situació
similar. Però és que als oasis virtuals, la mort i la desgràcia només els hi succeeixen als altres, mai a un mateix…fins el dia que se’n va la llum.
