Hem viatjat un parell de cops per Egipte. La primera vegada, fa quatre anys. De la segona visita encara no en fa dotze mesos, i a tots els amics que es van interessar pel viatge els hi vàrem dir el mateix, que calia que hi anessin a cuita corrents doncs allò estava a punt d’esclatar. Entremig de les dos estades a la terra dels faraons també vam visitar Jordània i la
sensació de precarietat, encara que més somorta, se’ns va fer igualment evident.
Els meus pitjors presagis s’han fet realitat. Darrere Tunísia, Egipte crema, Jordània i el Iemen entren en crisis, i la incertesa creix com una taca d’oli per una zona altament sensible del planeta.
Mai m’he cregut que determinades coses passin per casualitat, i per això, davant d’algunes lectures interessades de la situació sento pudor a sofre i no m’acabo de creure el que llegeixo i escolto. En efecte, més enllà de la retòrica dels mitjans de comunicació de masses, els interessos de tota mena dels quals omplirien fàcilment un volum sencer de l’Enciclopèdia Catalana, tot em sembla massa senzill i escandalosament previsible.
L’Egipte que hem conegut era i es un país molt pobre, explotat per una minoria que es comporta com si d’una finca privada es tractés, i s’embolcalla amb un luxe ofensiu. Darrera de tot negoci susceptible de generar guanys, sempre hi ha la ma de ferro de Mubarak i dels generals de l’exèrcit del que procedeix. El control policial es absolutament asfixiant, i la corrupció està generalitzada a nivells inimaginables a casa nostra.Fins aquí cap novetat doncs malauradament aquestes circumstàncies són les predominants a bona part del món. La diferència però radica al meu entendre en el factor religiós i la seva profunda imbricació dins la vida pública als països de majoria musulmana.
Egipte és també un país islàmic fins el moll de l’os, i la única veritable oposició al règim de Mubarak són els Germans Musulmans, integristes i grans beneficiats per la cobdícia cega dels EU, Europa i el seu gendarme sionista. No en va, la xarxa assistencial muntada per aquesta organització és la única que supleix l’estat en la mínima cobertura als ciutadans egipcis.
A més, Egipte és l’escenari d’una tragèdia on les diferents branques de l’islam s’enfronten a mort per la supremacia del moviment emancipador de les classes més oprimides. L’islamisme radical és als països musulmans el substitut del que va ser a occident el comunisme llibertari. Només falta per determinar quin serà el punt G de la nova internacional del terror, si l’Iran, l’Aràbia Saudita, el Pakistan o potser algun altra que se’ns escapa.
El tema fa feredat i els comunicadors oficials ens volen tranquil·litzar fent-nos creure que la única oposició organitzada al règim egipci no pinta rés en les massives protestes, i que tot plegat és un problema social. Que l’exercit del que han procedit els dirigents egipcis dels darrers cinquanta anys s’ha convertit en una germaneta de la caritat, i que la policia que
controlava els més mínims moviments de la ciutadania ha desaparegut com per art d’encanteri.Molt em tem que la realitat és força més complicada, i tinc el trist pressentiment que a l’Orient Mitjà s’està disputant una lluita aferrissada per la supremacia del nou ordre mundial.
Mentrestant ningú sembla tenir en compte la cronologia dels fets. Casualitat o no, tot va començar a principis d’any a Egipte amb una massacre de cristians ortodoxes que reivindica
Al Qaeda. Dies després, Tunísia encetà una revolta popular que s’estengué per Argelia, Egipte, Jordània i arriba fins i tot al Iemen. El dictador tunisià, beneït fins fa pocs dies per la Unió
Europea via França, no presenta batalla i s’exilià de forma sorprenent a l’Arabia Saudita. I escric sorprenent perquè els seu règim va massacrar durant dècades l’oposició islamista.
A hores d’ara el principal focus de la tensió està concentrat a Egipte, on sembla clar que el destí polític de Mubarak està decidit i sentenciat. Pel seu alt interès estratègic, Egipte és la clau de volta d’un futur més que incert que cada cop es dibuixa arreu amb més nitidesa. Que arribi a les portes de casa nostra es qüestió de temps, i possiblement quan sapiguem quin país
escollirà Mubarak pel seu exili daurat tindrem alguna idea de per on ens pot venir la garrotada.
