Categoria: Articles

Reflexions a propòsit de la presentació a la Bisbal del llibre “La fuente del Pueblo” Memorias de Cuevas Bajas, 1940-1960, de Manuel Lara Guillén.

Vam viure una festa sensacional. Mai havia vist el Mundial amb un aspecte tan magnífic com el que va mostrar divendres passat. Ple de gom a gom per una gentada immensa, transversal i diversa, on sense excepció de cap mena hi eren representades les diferents sensibilitats que conviuen a la Bisbal.

La presentació va ser de luxe. Xavier Besalú, gran expert en educació intercultural va mostrar la seva vesant més combativa i didàctica. Antoni Puigverd, amarat per aquesta sensibilitat poètica que mai l’abandona, ens va delectar amb la seva immensa capacitat d’anàlisis, aquest cop però, enriquida amb el plus d’emotivitat del bisbalenc exercent que gaudeix de les coses que es fan bé a casa seva.

El llibre, escrit en castellà i en un llenguatge planer i a la vegada riquíssim en matisos, és un emotiu cant als orígens d’un home que un dia, empés per la necessitat i les privacions de la postguerra, va haver de deixar la seva terra per buscar-se la vida allà on hi hagués feina. L’historia d’un jornaler andalús, que amb la força del seu treball i l’ètica de l’esforç com úniques divises, no tan sols va sobreviure dignament en terres estranyes, de llengua i tarannà diferents, sinó que s’hi va transmutar en ciutadà de ple dret. Un home que s’ha guanyat a pols l’estimació dels llocs on s’ha establert, un privilegi a l’abast de pocs, i al que la força dels ideals i la insaciable curiositat de l’autodidacta ha convertit en savi escriptor.

Manel-Manolo Lara es va emocionar profundament en aquell acte en que n’era el protagonista principal, i ens va emocionar a tots els assistents: no hi havia per menys. En el seu emotiu parlament, en el que educadament per la presencia de l’alcalde i altres veïns de Cuevas Bajas, va alternar la nostra llengua comuna amb la castellana dels seus orígens, va parlar del passat, però també i en coincidència amb el senyor alcalde de Cuevas Bajas, també del present.

Manolo va parlar d’explotadors i d’explotats, dels terribles excessos comesos pels “hooligans” d’aquelles dos Espanyes que sembla que no volen acabar d’extinguir-se mai del tot. Peró també de perdó i reconciliació. Ambdós es van referir a la terrible duresa d’una època fratricida, amb les seves inevitables seqüeles de fam, por i misèries de tota mena. En el seus respectius parlaments va surar l’imperiosa necessitat de recordar sempre l’historia per tal de que no es repeteixi, ni tan sols en clau de farsa com deia Marx, seguint a Hegel.

Els moments més emotiu va ser però, aquell en que va recordar el seu amic i company Lluís Maruny Curto, autor del pròleg del llibre, traspassat fa pocs mesos.

Tot em fa pensar que el de divendres constitueix un dels moments àlgids de l’existència de Manuel Lara, viscuda i treballada com poques. Envoltat de familiars, companys de lluita política, amics i conciutadans, el vaig veure com un home feliç, amb aquella cara de lúcida felicitat que el destí reserva en exclusiva a les bones persones. Confesso que em vaig emocionar, i en un moment de l’acte vaig evocar les estrofes del “T’he conegut sempre igual” aquella gran cançó de Raimon que m’atreveixo a endevinar que també està entre els seus joglars predilectes.

Testimonis com els que recull el seu llibre són ja història, i des d’aquí m’afegeixo a la petició que es va fer des de la taula de l’acte en el sentit que “La fuente del pueblo” sigui de lectura obligada en els centres d’ensenyament de la Bisbal.

Finalment i en cloure l’acte, els dos alcaldes presents van fer, de manera respectuosa, distesa i familiar com ho requeria l’acte, una excel·lent escenificació del desig d’agermanament de la Bisbal i Cuevas Bajas, dos municipis allunyats en l’espai geogràfic però que l’historia moderna dels quals no tendria sentit l’un sense l’altre.

Va ser un triomf personal de Manuel Lara, però també del conjunt de la societat bisbalenca, avui sens dubte molt més rica i plena que abans de l’arribada de la gent de Cuevas Bajas.

Tweet

En el món globalitzat que patim, els centres de decisió d’aquelles coses que afecten directament la vida dels ciutadans es situa cada cop més lluny. Tanmateix l’urbanisme és una de les poques eines redistributives que encara resten en mans dels polítics locals per canviar la realitat en benefici dels ciutadans.

El Pla d’Ordenació Urbana Municipal és el principal instrument del que disposen els municipis per tal d’articular urbanísticament el seu territori. Regula l’ús social del sòl, un be escàs que per tant cal administrar amb molta cura, i defineix el model de futur d’una vila en modular-ne el grau de desenvolupament.

 L’urbanisme és doncs la disciplina cridada a conjugar la necessitat de creixement de qualsevol comunitat amb la preservació de valors com la sostenibilitat i el paisatge, que determinen el model de ciutat que volem pels propers anys. En darrera instància, la cohesió social d’una comunitat està en bona part en funció de l’encert amb el que es dissenya el territori sobre el que s’assenta.

L’actual POUM de la Bisbal data del 1981, i tothom coincideix en la necessitat de la seva revisió per tal d’actualitzar-lo. A més, l’escenari de recessió econòmica sembla afavorir-ne la discussió serena, sense la càrrega d’una perspectiva de guanys infinits a curt termini que encara no fa quatre dies semblava dibuixar l’economia especulativa del totxo.

Malauradament però, el POUM és una eina mediàtica massa llaminera com perquè la seva tramitació no es converteixi sovint en una important caixa de ressonància de la lluita política, i en aquest cas la Bisbal tampoc sembla que vagi pel camí de convertir-se en una excepció.

Un cop esgotada la treva dels primers cent dies del nou govern de la Bisbal, l’anunci fet per l’Alcalde senyor Òscar Aparicio de que ha començat el debat intern sobre el nou POUM de la Bisbal ha obert la caixa dels trons. El senyor Lluís Sais portaveu del principal grup de l’oposició municipal s’ha afanyat a reiterar els mateixos dubtes i sospites que ja havia expressat fa més o menys tres mesos en el mateix acte en que va haver de deixar l’alcaldia.

Ja llavors va manifestar que el futur POUM podria ser la causa de la moció de censura que l’acabava de foragitar del càrrec. Tres mesos després, i fins i tot abans de conèixer les directrius que l’actual equip de govern vol incorporar a uns treballs endegats sota la seva supervisió en l’anterior mandat, el senyor Sais ha tornat a fer planar ombres de sospita sobre les veritables intencions del nou equip de govern.

Particularment, i malgrat el respecte que em mereix l’opinió del senyor Sais, em sembla un error. És obvi que l’urbanisme també genera activitat immobiliària, i aquesta mou interessos econòmics, d’aquí la importància d’estar amatents a que ningú tingui la temptació de confondre interessos públics amb privats. Però dit això, s’ha d’anar en compte de no incórrer en una mena de cacera de bruixes que no duria enlloc més que a desdibuixar l’autèntic sentit del debat polític que s’ha de produir al voltant de la ciutat que volem.

Estem parlant del pla urbanístic que condicionarà a mig i llarg termini el futur de la Bisbal com a ciutat. El que més interessa al ciutadà és conèixer la visió de cada grup polític sobre els objectius del POUM, els límits al ciment, com entén el respecte al paisatge i quin ha de ser el creixement sostenible del municipi: en definitiva el seu model de ciutat. Rés serà més il·lustratiu que conèixer les recomanacions fetes pels grups polítics a l’equip redactor del POUM i així sabrem sense intermediaris de quin peu calça cadascú.

 Aquest ha de ser el veritable centre del debat. La resta, posar la bena abans de la ferida i pur foc d’encenalls.

Tweet

Aquesta cerimònia, tradicional i entranyable, mil cops repetida en les llars on hi ha mainada, enceta un nou any ple d’incerteses. La gravetat de la crisis econòmica global i la debilitat de la nostra economia, molt castigada per massa anys d’inconsciència i relaxació, no auguren rés de bo a curt, i ni tan sols a mig termini. Les mesures que ens anuncien des de les diferents administracions permeten preveure amb quasi total seguretat que aquest 2012 serà molt dur.

Davant d’aquest panorama, els desitjos per un futur millor passen necessàriament pel sedàs de la prudència. Tanmateix però em nego a renunciar a l’optimisme i per aquest mateix motiu he volgut retornar a molts anys enrere i escriure una carta als reis. Necessàriament amarada de contenció, això si, i deixant les utopies per un futur un poc menys tenebrós del que ara mateix es dibuixa a l’horitzó, però mirant endavant amb esperança.

No tothom pateix per igual els efectes de la crisis, i per aquest motiu vull començar la meva carta als reis demanant que els menys afectats aportin un plus de solidaritat suplementària dirigit a pal·liar els efectes de la desgràcia, no solament envers les persones que més ho necessiten, ans també en els animals -i estic pensant en la desesperada situació de la protectora de a Bisbal-. Ells també són part del nostre món i mereixen consideració i ajut.

En el terreny de la política municipal, la principal petició que els hi faig als reis màgics d’orient és que il·luminin als regidors que han estat escollits per representar els nostres interessos a  l’ajuntament a fi i efecte que, els uns des de l’equip de govern i els altres des de l’oposició, realitzin una gestió serena i eficaç de la cosa pública amb la mirada posada en els més desfavorits.

Que es deixin si us plau d’herències rebudes, de fílies i fòbies personals i del que van fer els altres quan manaven anys enrere, per concentrar-se en els gravíssims problemes que s’amaguen dins de cada llar bisbalenca. Prous dificultats angoixaran a bona part de la ciutadania com per malbaratar energies en el seguiment de plets que tan sols interessen a una minoria de “hooligans” dels diferents colors polítics. És important tenir memòria per no reincidir en errors del passat, però el victimisme i l’afany de delectar-se en la recerca de culpables poc en ajudarà a fer net, i el que realment interessa als ciutadans és saber com i quan començarem a sortir del pou.

És fonamental que els polítics parlin més entre ells en lloc d’escridassar-se constantment, i a la seva vegada la comunicació amb els ciutadans ha de ser més fluida que mai. Alcalde i regidors han de ser accessibles a la ciutadania i la gent ha de poder parlar amb ells sense recances, i també poder criticar-los lliurament sense haver d’assolir que se’ls hi pengi la llufa de partidisme.  La comunicació, per ser tal i no simple propaganda ha de ser d’anada i tornada, i també implica que el gestor públic parli amb l’administrat en llenguatge planer deixant-se de tecnicismes que només entenen uns pocs, i de demagògies estèrils.

Acabo la meva carta als reis demanant que s’acabi d’una vegada per totes el trist espectacle que els darrers anys s’ha pogut veure i/o escoltar a la sala gran de l’ajuntament un cop al mes. Ni balls de números ni de bastons als plens municipals si us plau!

És hora de compartir treball i esforç però també de posar de manifest que per mal dades que vagin mai es pot perdre la il·lusió en un futur millor. Bons Reis a tothom!

Tweet

El proper mes de desembre la Bisbal estrenarà alcalde i equip de govern com a conseqüència de la primera moció de censura en tota la història de la ciutat. Els resultats de les passades eleccions que van donar la victòria a ERC per 112 vots de diferència respecte al PSC, però sobretot les discrepàncies sorgides amb CiU fins llavors el seu soci de govern, ja deixaven clarament oberta la possibilitat del canvi de govern municipal.

ERC ha governat en minoria el que portem de mandat, però tant la situació de greu crisis econòmica general com les incerteses davant l’estat real de la hisenda municipal complicaven molt la continuïtat d’un govern obligat a pactar totes i cadascuna de les seves decisions amb la resta dels grups del consistori. Per qualsevol observador imparcial resultava evident que perllongar aquesta situació d’interinitat podia resultar un suïcidi polític i calia que els republicans trobessin amb urgència un soci si volien seguir governant la ciutat. Semblava aconsellable doncs explorar totes les vies possibles per tal de formar una majoria de govern estable.

Malgrat que pel fet d’haver governat plegats anteriorment era lògic que la primera opció per ERC fos el pacte amb CiU, un mínim de prudència – i en el cas del PSC fins i tot de proximitat ideològica- recomanava acostar posicions i bastir ponts de diàleg. La millora en la deteriorada relació personal entre els senyors Sais i Aparicio semblava un imprescindible primer pas en aquest sentit.

En lloc de seguir aquesta via el senyor Sais va decidir posar tots els ous en la mateixa cistella i no rebaixar el més mínim la seva habitual agressivitat verbal envers el cap de llista del primer grup de la oposició. D’aquesta manera es tancava ell mateix la porta a cap mena d’acord amb el grup socialista, i quedava totalment a expenses de CiU.

El senyor Sais va elegir personalment una opció molt arriscada, sobretot tenint en compte que el pacte de govern amb la coalició nacionalista era fortament contestada en el si del seu propi partit, i aquesta divisió interna era un factor de futura inestabilitat que els dirigents de CiU no podien deixar de tenir en compte a l’hora de decidir-se per una o altra opció, haguda compte a més que les dues els hi oferien el mateix, inclòs el compartir alcaldia.

Des del meu punt de vista, aquest ha estat bàsicament un pacte seriós i responsable per la estabilitat en el marc d’un temps d’incerteses de tota mena. Amb independència de que la sociovergència em sembla actualment una alternativa força raonable per la Bisbal donada la composició sociològica de la vila i que CiU governa Catalunya, crec interessant posar de manifest com novament el factor humà ha tingut una important influència en la governança de la ciutat. Cal recordar que els anteriors comicis havien estat guanyats pels socialistes per un marge de vots molt superior al obtingut ara per ERC. Llavors, la peculiar personalitat del seu líder el senyor Ramon Romaguera va impossibilitar que podessin governar amb ningú més. Per això el senyor Lluís Sais va accedir a l’alcaldia malgrat no ser el cap de la llista més votada.

Quatre anys després, la història s’ha repetit en sentit contrari. Un cop més el factor humà ha tingut força a veure amb el desenllaç de la trama. Al senyor Sais, malgrat la seva capacitat política i de comunicació que li he lloat altres vegades, aquest cop li ha sobrat bel·ligerància i li ha mancat ma esquerra

Ara però cal mirar endavant. No és temps de retrets i si de solidaritat. El que espera al nou equip de govern no es certament un camí de roses. Caldrà que emprenguin un seguit de mesures impopulars i serà dur. Necessitaran tenir el cap fred i que no els hi tremoli el pols, però per una tasca d’aquesta magnitud també em sembla fonamental la recerca de complicitats amb la resta grups de l’ajuntament, inclosa la mateixa ERC. La ciutadania no està per picabaralles partidistes i el que demana és que els polítics es posin al capdamunt de la professó per tal d’ajudar a sortir de la crisis quan abans millor.

Finalment, tant el tarannà personal com el perfil professional del senyor Òscar Aparici em mereix tota la confiança i estic convençut que serà un digne alcalde de la Bisbal. De ben segur que també ho serà la senyora Núria Anglada quan li arribi el torn pactat. El perfil d’ambdós caps de llista i de la resta de dels regidors d’una i altra formació que d’aquí a poc dies seran govern, em permeten augurar un mandat molt diferent al que ha estat l’anterior, al menys pel que fa a la crispació i el respecte en el tracte a tots i cadascun dels regidors de l’ajuntament.

L’acompliment d’aquests objectius i la superació del virus d’incomunicació amb amplis sectors de la ciutadania, que ha pesat com una llosa damunt del dos a anteriors alcaldes de la Bisbal, serà un magnífic termòmetre per valorar els resultats del canvi. Personalment desitjo molta sort al nou equip de govern de la Bisbal, que bona falta els hi farà.

 

 

 

Tweet

Ja em perdonareu però a mi tota aquesta polseguera amb els mercats m’evoca qui quan se li assenyala la lluna es queda mirant el dit. És no anar al fons de la qüestió i fugir d’estudi davant la magnitud d’un desastre del que tots ens som una mica responsables, sigui per acció o omissió. I quedi clar que no seré jo qui negui que alguns ho són molt més que d’altres.

Però és que la història ensenya que els estats sempre ha estat finançats per prestamistes de tot pelatge, i els famosos “mercats” no son rés més que els hereus d’aquests. Només cal llegir l’impagable “Las venas abiertas de América Latina” de l’uruguaià Eduardo Galeano per recordar com ja al segle setze a l’Imperi Espanyol, els immensos beneficis de l’espoli d’Amèrica van anar a parar directament a les arques dels banquers, fonamentalment britànics i dels països baixos, que havien prestat els diners necessaris per fer-lo possible. Les tones d’or i plata anaven directament de les Índies a Londres i Amsterdam mentre l’anomenat “segle d’or” era també el de la misèria per la majoria dels ciutadans de les Espanyes.

Eren “els mercats” de llavors. La diferència amb el temps actual és únicament la globalització, que amb l’ajut de les noves tecnologies facilita extraordinàriament la tasca dels prestamistes i els converteix en ens sense rostre i gairebé intocables. De tota manera, i gràcies a aquestes noves tecnologies, també l’especulació s’ha socialitzat a nivells extraordinaris. Així, crec que no estaria de més recordar que tothom que per exemple te un fons de pensions o inverteix directa o indirectament en borsa, forma part, li agradi o no, de l’univers d’aquests malvats “mercats” i rep beneficis procedents de la especulació a escala planetària.

Vulguem o no, la profunda evolució del capitalisme l’ha convertit en el sistema hegemònic dins el planeta terra i el sistema financer n’és la peça bàsica. La resta d’experiments s’han estavellat contra l’evidència que és el sistema econòmic que millor s’adapta a la complexa condició humana, i avui per avui no té substitut.

Davant l’eclosió del mercats financers, resulta doncs un xic patètic l’esquinçament de vestits davant una realitat tan antiga com les estructures del comerç mundial des del seu mateix naixement. El fons de la qüestió és tanmateix que estats i particulars estan endeutats fins les celles pel seu mal cap, i com que no hi ha altre remei que seguir demanant diners per sortir del pou, els creditors se n’aprofiten i els interessos esdevenen astronòmics.

Els mecanismes que tradicionalment feien servir els estats com a contrapés al poder dels prestamistes han estat minuciosament desmuntats peça a peça, i el curiós és que la responsabilitat de que tal cosa hagi succeït te noms i cognoms, però la memòria col·lectiva és fràgil i curiosament ara estem a punt de votar per majoria absoluta als coreligionaris dels qui primer van començar a suprimir els controls sobre els mercats..

Ja se sap que els poders fàctics són inherents a l’existència de la democràcia, però l’estat de salut d’aquesta depèn de la capacitat de control de la majoria sobre les elits. Avui els poderosos s’han modernitzat mentre que la política democràtica, entesa com a gestió honesta i neutral de la cosa pública segueix utilitzant instruments d’altres èpoques com uns partits polítics absolutament fossilitzats.

Davant d’aquesta situació d’extrema fragilitat dels mecanismes de control democràtic, no és estrany que al sud d’Europa els poders fàctics facin la seva política sense oposició. Com sàviament explica Enric Juliana en el seus articles a “La Vanguardia, a Grècia són les grans famílies de sempre, a Itàlia el Vaticà i la burgesia industrial del nord…i a l’Estat Espanyol, afegeixo jo, els grans grups financers, un cop es dissolgui el miratge pretesament salvador del PP.

És la política lampedusiana, canviar-ho tot perquè no canvii rés, però política al cap i a la fi.

Davant d’aquesta situació no crec que hagi altra camí raonable que la superació de les petites misèries i sectarismes ridículs a través d’unir esforços per tal de sortir del forat. No són temps per tant d’utopies; és moment d’arremangar-se i començar a pencar de debò. Des del nivell més baix de l’administració fins els màxims representants s’ha de donar exemple a la ciutadania.

Tornar a la política de gestió eficaç dels recursos públics, de no estirar més el braç que la màniga i posar la llavor perquè quan escampi, que crec que escamparà, les comunitats que hagin fet els dures estaran ben posicionada per tornar a créixer d’una manera racional i sostenible.

La política és imprescindible però calen polítics de debò, honestos i preparats (que no vol dir necessàriament tecnòcrates). No és temps d’eslògans sinó de parlar clar i català a la gent. Crec que la majoria agrairia que se li digués les coses pel seu nom i l’hi expliquessin sense embuts quina és la realitat. Es necessiten lideratges sòlids que mostrin camins, per difícils que siguin. No crec que necessitem venedors de fum ni profetes del desastre, simplement algú que tradueixi al llenguatge polític quelcom tan poc comú com el mateix sentit comú.

Tweet

Fa temps que des de molts sectors de la ciutadania es reclama transparència a la política. També a nivell de la Bisbal respecte a les quantitats que percebent els nostres representants per la seva feina a les diferents administracions. És un tema que malgrat el caràcter públic que li és inherent no sempre és fàcil d’esbrinar.

El senyor Òscar Aparicio és l’únic que ha detallat en aquest mateix mitjà la dedicació i la quantia de les seves retribucions per tots conceptes. No em consta que la qüestió s’hagi tractat informativament referida només als càrrecs públics i abraçant totes les administracions competents, i és per això que m’ha semblat oportú resumir-ne les dades.

El senyor Xevi Dilmé com a parlamentari té el sou congelat des de l’any 2008. Amb dedicació plena a la política cobra del Parlament de Catalunya un salari brut de 45.577 € (totes les xifres que donarem són anuals) més Seguretat Social -en endavant SS- i uns 3000 € en concepte d’indemnització per assistències a l’ajuntament de la Bisbal. La mateixa quantitat aquesta darrera, que ingressaran la resta dels regidors de l’oposició.

Al Consell Comarcal els nostres representants a l’orgue de govern són el senyor Òscar Aparicio que n’és el vicepresident primer, la senyora Núria Anglada, vicepresidenta segona, i el senyor Xevi Font que no te cap delegació.

El senyor Aparicio ha manifestat a TotBisbal que dedicarà voluntàriament al Consell Comarcal unes 20 hores setmanals, i cobrarà per assistències a plens i comissions 18.000 € més uns 3.000 € de l’Ajuntament. Total vora 21.000€ sense cotització a la SS en cap de les dues administracions.

La senyora Núria Anglada, té dedicació de mitja jornada al Consell Comarcal i una retribució de 14 pagues més SS, el que fa 22.498€ , més uns 3000 euros de l’ajuntament. Total, vora 25.500 €.

El senyor Xevi Font percebrà uns 3.000€ per l’ajuntament i uns altres 3600€ pel consell, el fa un total de 6.600€ ambdós en concepte d’assistència a plens i comissions, i sense SS.

Els regidors de l’equip de govern de la Bisbal i el senyor alcalde cobraran uns 7.880 € per indemnitzacions d’assistència a plens, juntes de govern i comissions informatives, aproximadament l’import del salari mínim interprofessional.

En haver estat designat Diputat Provincial, i malgrat que legalment podia compatibilitzar els dos sous, el senyor Lluís Sais ha renunciat al que li corresponia com alcalde, no així a les indemnitzacions per assistència a l’Ajuntament. De la Diputació cobrarà 51.000€ més SS, en règim de dedicació exclusiva, quantitat a la que s’han d’afegir els 7.880€ de l’Ajuntament, que fan doncs 58.850 €.

El propòsit de les dades fins aquí ressenyades és que cadascú dels amables lectors d’aquestes ratlles en pugui treure les seves pròpies conclusions. A mi en particular m’han suggerit les que ja en el capítol d’opinió personal, em permeto exposar a continuació.

En primer lloc haig de manifestar amb satisfacció que si be es cert que no tots son iguals, i com passa arreu alguns són més iguals que els altres, el nivell ètic dels nostres polítics locals em pareix molt per damunt de la mitjana.

A tall d’exemple, la renúncia per part de l’alcalde de la Bisbal (ciutat de 10.938 habitants) al sou de l’Ajuntament contrasta amb l’actitud de l’Alcalde de Forallac(1.749 habitants). El senyor Josep Sala percep un sou de 51.546 € com a batlle més uns altres 40.000€ com a membre de la Diputació de Girona, és a dir, 91.546€, que deu-n’hi do…!

No em semblen doncs ni de bon tros exagerades les quantitats que cobren els polítics bisbalencs, i encara menys si els comparem amb els veïns.

Dit això, on si que discrepo profundament és en els criteris de control de les diferents administracions sobre aquests sous i la feina que els justifica.

En moments en que la crisis fa estralls entre els ciutadans i les retallades de tota mena afecten als més desfavorits, no em sembla de rebut que les administracions actuïn sovint com si foren departaments estancs sense cap relació les unes amb les altres.

Per posar un exemple que ens és proper, la renúncia del senyor Sais al seu sou com Alcalde li va molt be a nivell pressupostari a la Bisbal. Però cal tenir en compte que el salari que percep el senyor Sais a la Diputació ho és en concepte de dedicació exclusiva. Això vol dir que aplicat estrictament el concepte de dedicació exclusiva, poc temps li quedaria per fer d’alcalde, la veritable tasca per la que va ser escollit i que a més exerceix en minoria.

Imagino que també en aquest cas feta la llei feta la trampa. De ben segur que el senyor Sais trobarà prous escletxes legals com per poder dedicar temps a governar la Bisbal sense excessius maldecaps, al menys per aquest concepte. Aquesta pràctica però, que també em consta que està molt generalitzada entre totes les administracions, no m’acaba de semblar massa exemplaritzant, que volen que els hi digui. És com si en època de vaques magres el sector públic es fes trampes al solitari.

Una consideració molt pareguda em mereixen determinades obres públiques que gairebé ningú entén en temps de crisis. Si una obra és supèrflua, o innecessària quan hi ha tantes necessitats i veritables urgències per atendre, ho és tant si l’ha paga total o parcialment la Diputació, com si ho fa el el Consell, la Generalitat o l’Ajuntament. Segueix sent un lamentable malbaratament de cabals públics doncs finalment totes les misses surten del mateix lloc: els impostos que paga el ciutadà.

Tornant a la Bisbal, soc de l’opinió que una obra com la nova passera sobre el Daró no s’haguera d’haver bastit mai i encara menys subvencionat en part per la Diputació. Sincerament penso que en això, Ramon Romaguera, un polític al que en el seu moment vaig criticar molt per qüestions bàsicament de formes, tenia tota la raó del món.

A Déu el que és de Déu i a Cèsar el que és del Cèsar.

Tweet

Aquest any, i per raons de calendari, sembla que la festa hagi començat abans d’hora. De fet, i des del magnífic directe de Mazoni a la Plaça del Castell, al menys a casa tenim la sensació que això ja ha engegat.

Ahir dissabte, i tot just havíem començat a esvair la ressaca -ja no tenim costum de sortir de nit i els anys no perdonen- vàrem reengegar la gresca a migdia. Ho férem amb el recital de música cubana i cançons de Bob Dylan que ens van oferir els Sanjosé en el marc dels aperitius del “Bouquet”. Quin espectacle, i quin goig el de poder fruir del talent d’aquests dos músics com la copa d’un pi com son pare i fill. A més van estar magníficament acompanyats per a l’ocasió amb una altra guitarra i una excel·lent percussionista, amb alguna col·laboració que s’hi va afegir. El bon vi de’n Josep de “L’Espai”, millor companyia i un ambient entranyable ens van acomboiar durant una bona estona.

Ja se sap que el vi fa obrir la gana, i un cop fora de casa, tots els camins en conduïren cap a la que per nosaltres és la millor cuina empordanesa de la comarca. Vàrem regalar-nos doncs un un esplèndid àpat, tot i fruint de la conversa dels amics Pere, Jordi i Francesc de l’Hostal Nou.

Avui diumenge ens em llevat amb un sol esplèndid. La temperatura suau, gràcies a la lleugera tamborinada que ha caigut de matinada. Mentre preparo el rostit de Festa Major -avui la mestressa m’ha cedit els fogons- ja penso en el Cercavila que, avui si de manera oficial, obrirà la Festa Major d’enguany.

L’ordinador m’avisa d’una nova entrada al Facebook. Arriba ni més ni menys que d’Iran on es troben els amics Irene Pallarols i Dani Salvà. Aquests dos vilatans son part de l’ampli elenc viatger que s’aplega a la Bisbal, i ara mateix estan recorrent la ruta de la seda. En Dani envia un “visca el Barça” vibrant, i és que avui tot havent sopat, als culers ens espera un plat fort. Ni més ni menys que el primer Madrid-Barça de la temporada.

Patirem, segur. Els deixebles de l’encantador Mourinho, sens dubte el entrenador més “simpàtic” del panorama futbolístic actual -amb permís de l’Arsène Wenger, això si- venen més rodats. Caldrà però confiar en el talent tàctic de’n Pep, la màgia futbolística de la puça i la solidesa del conjunt.

El panorama d’avui és doncs apassionant i dubto que les forces donin per gaire més. Cal reservar energies. Vagi com vagi però, no està gens malament per començar.

En tot cas aprofito l’avinentesa per desitjar una molt bona Festa Major a tothom.

Tweet

Em faig ressò d’una “piulada” apareguda fa pocs dies en aquest mitjà en la que el seu autor demanava informació sobre els sous dels nostres polítics. Una demanda que em sembla absolutament justificada, i a la que no em consta que s’hagi donat la satisfacció que mereix; tot i que justament ara em semblaria el moment adient. Parlem-ne:

Divendres 8 de juliol es va constituir el Consell Comarcal del Baix Empordà. Força canvis, nou pacte de govern i cares noves al capdavant. Tres regidors a l’oposició al nostre municipi, els senyors Òscar Aparicio (PSC) i Xevi Font (CDC) i la senyora Núria Anglada (UDC) passen a formar part de l’orgue de govern del Consell.

A partir d’ara cobraran de l’ens públic els emoluments que els hi corresponen per la seva tasca. En el cas de la senyora Anglada, la mensualitat del Consell li compensarà la que percebia de l’ajuntament en l’anterior mandat com a primera tinent d’Alcalde i que ha perdut en passar a l’oposició. Per contra, el senyor Àngel Planas (ERC) membre del nou equip de govern de l’ajuntament, surt de la direcció de l’orgue comarcal i per tant deixarà de percebre el salari del que fins ara fruïa.

També hi ha novetats enguany a la Diputació de Girona i l’alcalde de la Bisbal passarà a ser el cap de l’oposició, una feina afegida a les competències municipals d’Urbanisme, Via Pública, Atenció Ciutadana i Seguretat Ciutadana que assoleix en governar en minoria. Molta feina se li gira al senyor Sais però al menys, i gràcies al sou de la Diputació, li pot compensar la previsible baixada d’ingressos personals a l’Ajuntament en la línia de la majoria de municipis del país.

Precisament un dia d’aquests, i per imperatiu legal, s’ha de reunir el primer ple del mandat a l’Ajuntament de la Bisbal que tindrà com punt destacat del seu ordre del dia l’aprovació dels sous d’alcalde i regidors de l’equip de govern. Es de preveure que els criteris per tal de fixar-ne la remuneració i grau de dedicació seran el punt central del debat entre govern i oposició.

Apart de la transcendència política dels fets fins aquí esmentats, un comú denominador el constitueixen els sous públics i la seva quantia, extrems sobre els que a la ciutadania no se li ofereixi informació de cap mena tot i que provenen dels seus impostos.

Malgrat no tenir precisament el vent a favor em nego a caure en el populisme. Sempre he discrepat, i ho segueixo fent, d’aquells que sostenen la teoria de que no s’ha de cobrar per exercir una tasca pública. Treballar per la comunitat no ha d’anar en detriment del dret a viure dignament, i seria un retrocés democràtic deixar la política exclusivament en mans de gent amb la vida resolta, o de funcionaris al que se’ls hi reserva una plaça per quan acabin el mandat.

Però dit això, tot te un límit i tampoc estic en absolut d’acord en que hom s’acosti a la gestió pública per motius econòmics (assegurar-se un sou o millorar l’actual). La qüestió radica al meu parer en la proporcionalitat i el sentit comú; em sembla a més força encertada la que ha apuntat recentment Josep Matas sobre què els toca fer, què correspon al polítics, i què als tècnics.

Paral·lelament torno a insistir en l’urgent necessitat de renovació dels partits polítics per tal que deixen de convertir-se en repartidora de càrrecs entre els seus militants, o el que ve a ser el mateix, l’ens que els hi assegura les garrofes a canvi d’una fidelitat que massa vegades esdevé pur servilisme. A cops també aquestes pràctiques generen autèntics especialistes en l’art ancestral de fer anar els colzes per tal defensar la cadira i donen sentit a la dita popular: “a la vida hi ha amics, enemics… i companys de partit”.

Altrament s’ha d’acabar d’una vegada per totes amb el càncer que per la democràcia representativa significa aquesta mena de zona franca que comparteixen els partits polítics, i on sense llum ni taquígrafes es reparteixen sous i prebendes. Un rerefons que genera pactes que ningú compren i actituds personals que sorprenen propis i estranys. Pràctiques que acaben per conduir a la desafecció política i son terreny abonat per moviments totalitaris o antisistema, sobretot en moments de greu crisis econòmica com són els actuals.

Cal que els partits polítics agafin el brau per les banyes si no volen que tot se’n vagi a norris. I una bona manera de començar seria explicar a la ciutadania, entre moltes altres coses, quant cobra cadascú dels seus militants electes de l’erari públic per tots conceptes, indemnitzacions incloses. Sostreure aquesta informació de l’àmbit exclusiu de la classe política, en moments en que aquesta mateixa èlit imposa retallades i rebaixes socials, em sembla imprescindible pel sanejament del sistema.

Sens cap mena de dubte, el coneixement d’aquestes circumstàncies permetrien a la ciutadania si més no valorar amb més coneixement de causa determinats moviments que semblen fora de tota lògica, i si com no dubto, els ingressos dels polítics son correctes, la seva publicitat seria una bona manera de començar a generar confiança i recuperar part del terreny perdut entre els ciutadans.

 

 

Tweet

Fa una setmana, al dia següent de les
eleccions, vaig escriure unes línies en les que, atenent la victòria
d’Esquerra amb 106 vots de diferència respecte al PSC, i els tres
regidors obtinguts per CiU com a tercera força política de la ciutat,
donava gairebé per reeditat el pacte ERC-CiU a l’ajuntament de la
Bisbal. Les dos formacions havien governat plegades i pels resultats
obtinguts tornaven a sumar.

No era una opinió fonamentada en afinitats ideològiques -el pacte
de govern sempre m’havia paregut pura i simplement un acord
anti-Romaguera- i tampoc en que es detectés una química especial en les
relacions personal entre els socis de govern. En les comptades ocasions
al llarg del mandat anterior en les que el senyor Ramon Romaguera havia
cedit temporalment la batuta del grup municipal del PSC al senyor
Aparicio, la sintonia personal i política amb CiU, que no amb Esquerra,
semblava força evident en molt temes.

Que donés per gairebé segellat el pacte, era perquè em semblava
simplement la conseqüència lògica de tres anys de govern plegats i la
corresponsabilització per part de Convergència i Unió de la gestió
d’Esquerra molt contestada per l’oposició en determinades àrees, com ara
urbanisme, règim interior i gestió econòmica. A més, al llarg de la
campanya electoral, les dos formacions en feien un balanç absolutament
favorable, en un front comú i aparentment sense fissures.

Així, tot i que els bons resultats obtinguts pel senyor Òscar
Aparicio, que amb un empat amb Esquerra en nombre de regidors sobre el
paper el convertien en un sòlid candidat a l’alcaldia, tot apuntava cap a
la reedició del pacte de govern.

Tanmateix però, ja la mateixa nit electoral es van començar a
detectar esquerdes i declaracions encreuades entre els antics socis. Les
discrepàncies s’han continuat expressant públicament, i a pocs dies de
la constitució del nou ajuntament sembla que no hi ha acord per governar
entre CiU i Esquerra, ni tampoc entre cap d’ells i el PSC.

Ignoro la profunditat de les diferències sorgides a darrera hora
entre els fins ara socis de govern municipal i també les que els separen
del PSC, ara que Ramon Romaguera ja no es excusa de cap mena, però el
que constitueix una realitat inqüestionable és que la situació política i
econòmica del nostre país en general i de la Bisbal en particular no
permet frivolitats.

Vivim temps de revolta ciutadana i legítima indignació que tenen una
de les seves raons de ser en l’aparent divorci entre la realitat i la
percepció que de ella en tenen el polítics. Hi ha massa dubtes al
voltant de la gestió de la cosa pública i comença a ser multitud la gent
que ho està passant malament i mira de reüll a la política.

Sembla raonable pensar doncs que en aquestes circumstàncies el que
necessita la Bisbal és un govern fort, sigui del color que sigui, que
permeti enfrontar el futur amb un mínim de garanties. No crec ser l’únic
que pensa que amb la que està caient, un govern en minoria, subjecte a
les tensions del dia a dia i obligat a pactar-ho absolutament tot amb
els altres grups, seria el pitjor que li podria passar a la nostra
ciutat.

Em permeto doncs fer una modesta crida als nostres polítics perquè
facin un exercici de responsabilitat, i sobretot de coherència. Com
diria Josep Pla, que es deixin de collonades i vagin per feina.

Tweet

Un cop coneguts els resultats de les eleccions
locals a la Bisbal, toca tornar a la realitat. Cal deixar enrere
seqüeles personals, els efectes d’una llarga nit de joia o desencís -que
l’alegria va per barris- i de bell nou tocar de peus a terra.

Els ciutadans ja hem parlat, alt i clar com correspon, i ara són els
polítics bisbalencs els qui tenen la obligació de reflexionar serena i
profundament sobre l’abast de la voluntat popular expressada a les
urnes, i prendre’n deguda nota.

El primer que hem de fer tots plegats és felicitar sense reserva de
cap mena a Esquerra Republicana de Catalunya per la seva victòria. Han
tingut l’habilitat de capitalitzar la bona feina feta pel govern de
coalició amb CiU, i paral·lelament han sabut resistir l’onada adversa
que s’ha endut bona part del seus companys de partit en altres indrets.
Un gran èxit personal per l’alcalde Sais i el seu equip, als qui cal
demanar que el sàpiguen administrar amb generositat i alçada de mires,
passant per damunt de les inevitables ferides personals pròpies de tota
campanya.

El segon gran triomfador de les eleccions ha estat al meu entendre
l’Òscar Aparicio. En circumstàncies molt similars a Lluís Sais, el jove i
novell candidat del PSC ha resistit amb una enorme dignitat l’onada que
a tota Catalunya ha colgat els socialistes. Tot i que a la Bisbal s’ha
dut a terme una renovació exemplar, i que sota el seu lideratge s’ha
bastit una gran llista farcida d’independents de prestigi, la bona
comunicació de la feina feta per Esquerra i CiU al llarg d’aquests
quatre anys, i el llast de les sigles sota les que es presentaven, s’han
menjat la bona feina feta. La marca PSC està sota mínims, la seva
subordinació al PSOE pesa com una llosa i a l’epicentre del tsutnami,
destaca la nefasta figura de Rodríguez Zapatero, el pitjor president de
govern de la democràcia espanyola.

Nuri Anglada i els seus se n’han sortit força bé. Han assolit
plenament el seu objectiu i Convergència i Unió torna a ser una força
decisiva pel govern de la ciutat. El bateig de la candidata novella ha
estat doncs plenament satisfactori. Molt ben acompanyada a la llista,
els resultat obtinguts li permetran amplificar la seva àrea
d’influència. Cal veure com administra CiU la seva situació de privilegi
i confiar que no es despengi demanant la lluna als seus hipotètics
socis de govern. La Bisbal te que estar molt per damunt de tacticismes
partidistes, doncs venen temps molt difícils que requeriran esforços
compartits i la lleial col·laboració de tothom.

Finalment, i confio que em perdonin que no parli d’un partit que
tinc prohibit esmentar per estricta prescripció mèdica, el bo de’n Pere
Teixidor i l’equip entusiasta de Iniciativa per Catalunya que encapçala,
s’ha tornat a estavellar contra els elements. De poc han servit els
seus lloables intents d’apaivagar mil focs, la tranquil·la dignitat amb
la que ha defensat el seu projecte bisbalenc, i l’entusiasme de la gent
que ha aglutinat. Bufen mals temps per la lírica, amic Pere, però avui
més que mai vull fer pales el profund respecte que a molts ens mereix la
feina que feu, malgrat no compartir-la sempre del tot.

Pel que fa a la composició del proper cartipàs municipal, sobre el
paper resta tot obert. Tanmateix però, la lògica sembla apuntar cap una
reedició del pacte Esquerra-CiU, que a mi particularment em pareix el
més conseqüent amb la voluntat expressada pels ciutadans de la Bisbal.
Ambdós partits han apostat fort per un model organitzatiu, econòmic i de
ciutat que, ara ja amb fets i no amb promeses, han de demostrar que és
viable, i sobretot sostenible amb la que està caient.

Per acabar, crec que l’Òscar Aparicio te que fer el cor fort. No
precipitar-se i assolir una tasca tan ingrata com necessària; la de
deixar de banda interessos i situacions personals, per respectables que
siguin en uns casos i doloroses en d’altres, per pensar en el
col·lectius. Al davant se li presenta una magnífica oportunitat per
consolidar l’excel·lent equip que ja ha dissenyat, més enllà de la
cotilla d’unes sigles en hores baixes, i mestratges ja caducats.

Disposa de totes les eines i la capacitat de lideratge per
aconseguir-ho. I sobre tot té temps!. És un polític jove, com ho és
l’equip que encapçala. Un grup de dones i homes entusiasta i preparat al
que, si toca, quatre anys d’oposició, tranquil·la, seriosa i
responsable, li han de donar sens cap mena de dubte, un plus de maduresa
per reafirmar-se com una sòlida alternativa de govern quan la ciutat
així ho demandi.

Cal doncs exigir a tothom que gaudeix d’algun paper a l’auca, que
l’exerceixi amb paciència, generositat i amplitud de mires, més enllà de
precipitacions, tacticismes i pactes contra natura que la ciutadania no
entén i sempre acaben per passar factura. Els temps estan canviant, com
cantava Bob Dylan, i la gent esta farta de polítics que viuen d’esquena
a la realitat quotidiana, i que dia a dia percep més com un problema
que com la solució a les seves cuites casolanes.

Les persones volen, si no solucions, al menys exemples on
emmirallar-se, i l’ampli abast de moviments com el dels indignats que
omple de gom a gom les places de Catalunya exigeixen repensar-se moltes
coses. Les solucions miraculoses ja no “colen” i cal retornar la
il·lusió a la gent.

Que millor que començar pel que tenim més a prop…?

Tweet