Un cop coneguts els resultats de les eleccions
locals a la Bisbal, toca tornar a la realitat. Cal deixar enrere
seqüeles personals, els efectes d’una llarga nit de joia o desencís -que
l’alegria va per barris- i de bell nou tocar de peus a terra.
Els ciutadans ja hem parlat, alt i clar com correspon, i ara són els
polítics bisbalencs els qui tenen la obligació de reflexionar serena i
profundament sobre l’abast de la voluntat popular expressada a les
urnes, i prendre’n deguda nota.
El primer que hem de fer tots plegats és felicitar sense reserva de
cap mena a Esquerra Republicana de Catalunya per la seva victòria. Han
tingut l’habilitat de capitalitzar la bona feina feta pel govern de
coalició amb CiU, i paral·lelament han sabut resistir l’onada adversa
que s’ha endut bona part del seus companys de partit en altres indrets.
Un gran èxit personal per l’alcalde Sais i el seu equip, als qui cal
demanar que el sàpiguen administrar amb generositat i alçada de mires,
passant per damunt de les inevitables ferides personals pròpies de tota
campanya.
El segon gran triomfador de les eleccions ha estat al meu entendre
l’Òscar Aparicio. En circumstàncies molt similars a Lluís Sais, el jove i
novell candidat del PSC ha resistit amb una enorme dignitat l’onada que
a tota Catalunya ha colgat els socialistes. Tot i que a la Bisbal s’ha
dut a terme una renovació exemplar, i que sota el seu lideratge s’ha
bastit una gran llista farcida d’independents de prestigi, la bona
comunicació de la feina feta per Esquerra i CiU al llarg d’aquests
quatre anys, i el llast de les sigles sota les que es presentaven, s’han
menjat la bona feina feta. La marca PSC està sota mínims, la seva
subordinació al PSOE pesa com una llosa i a l’epicentre del tsutnami,
destaca la nefasta figura de Rodríguez Zapatero, el pitjor president de
govern de la democràcia espanyola.
Nuri Anglada i els seus se n’han sortit força bé. Han assolit
plenament el seu objectiu i Convergència i Unió torna a ser una força
decisiva pel govern de la ciutat. El bateig de la candidata novella ha
estat doncs plenament satisfactori. Molt ben acompanyada a la llista,
els resultat obtinguts li permetran amplificar la seva àrea
d’influència. Cal veure com administra CiU la seva situació de privilegi
i confiar que no es despengi demanant la lluna als seus hipotètics
socis de govern. La Bisbal te que estar molt per damunt de tacticismes
partidistes, doncs venen temps molt difícils que requeriran esforços
compartits i la lleial col·laboració de tothom.
Finalment, i confio que em perdonin que no parli d’un partit que
tinc prohibit esmentar per estricta prescripció mèdica, el bo de’n Pere
Teixidor i l’equip entusiasta de Iniciativa per Catalunya que encapçala,
s’ha tornat a estavellar contra els elements. De poc han servit els
seus lloables intents d’apaivagar mil focs, la tranquil·la dignitat amb
la que ha defensat el seu projecte bisbalenc, i l’entusiasme de la gent
que ha aglutinat. Bufen mals temps per la lírica, amic Pere, però avui
més que mai vull fer pales el profund respecte que a molts ens mereix la
feina que feu, malgrat no compartir-la sempre del tot.
Pel que fa a la composició del proper cartipàs municipal, sobre el
paper resta tot obert. Tanmateix però, la lògica sembla apuntar cap una
reedició del pacte Esquerra-CiU, que a mi particularment em pareix el
més conseqüent amb la voluntat expressada pels ciutadans de la Bisbal.
Ambdós partits han apostat fort per un model organitzatiu, econòmic i de
ciutat que, ara ja amb fets i no amb promeses, han de demostrar que és
viable, i sobretot sostenible amb la que està caient.
Per acabar, crec que l’Òscar Aparicio te que fer el cor fort. No
precipitar-se i assolir una tasca tan ingrata com necessària; la de
deixar de banda interessos i situacions personals, per respectables que
siguin en uns casos i doloroses en d’altres, per pensar en el
col·lectius. Al davant se li presenta una magnífica oportunitat per
consolidar l’excel·lent equip que ja ha dissenyat, més enllà de la
cotilla d’unes sigles en hores baixes, i mestratges ja caducats.
Disposa de totes les eines i la capacitat de lideratge per
aconseguir-ho. I sobre tot té temps!. És un polític jove, com ho és
l’equip que encapçala. Un grup de dones i homes entusiasta i preparat al
que, si toca, quatre anys d’oposició, tranquil·la, seriosa i
responsable, li han de donar sens cap mena de dubte, un plus de maduresa
per reafirmar-se com una sòlida alternativa de govern quan la ciutat
així ho demandi.
Cal doncs exigir a tothom que gaudeix d’algun paper a l’auca, que
l’exerceixi amb paciència, generositat i amplitud de mires, més enllà de
precipitacions, tacticismes i pactes contra natura que la ciutadania no
entén i sempre acaben per passar factura. Els temps estan canviant, com
cantava Bob Dylan, i la gent esta farta de polítics que viuen d’esquena
a la realitat quotidiana, i que dia a dia percep més com un problema
que com la solució a les seves cuites casolanes.
Les persones volen, si no solucions, al menys exemples on
emmirallar-se, i l’ampli abast de moviments com el dels indignats que
omple de gom a gom les places de Catalunya exigeixen repensar-se moltes
coses. Les solucions miraculoses ja no “colen” i cal retornar la
il·lusió a la gent.
Que millor que començar pel que tenim més a prop…?
