Els articles anteriors d’aquesta sèrie dedicada a les properes eleccions municipals a la Bisbal, han volgut ser un anàlisis, evidentment subjectiu i necessàriament superficial, dels antecedents, fites principals de l’obra de govern i de la tasca de l’oposició, al llarg del mandat que és a punt de concloure. En aquesta, que serà la quarta i en principi darrera entrega, es pretenen esbossar els que tot apunta que seran els principals elements de debat de la campanya que ja tenim en portes, i el paper dels principals candidats en ella.
Cal dir per començar que l’escenari de les eleccions ha variat sensiblement respecte al de fa quatre anys. Enguany no hi ha un únic adversari a batre que aglutini totes les forces polítiques bisbalenques contra el govern sortint. Ja no parlem d’un sol grup que hagi governat, sinó d’una coalició formada per un tripartit en versió bisbalenca -Esquerra Republicana, Convergència, i Unió Democràtica- En aquest període de govern tripartit i funcionant amb dos alcaldes “de facto”, la Bisbal ha experimentat canvis substancials, tant d’imatge com organitzatius, i la valoració dels mateixos enfronta, com no podia ser d’altra manera, govern i oposició.
Des del PSC, grup on s’incloïa l’anterior alcalde, s’afirma que la immensa majoria dels projectes executats al llarg del mandat d’ERC i CiU ja els havien deixat a punt de solfa abans d’haver d’abandonar el govern, i que encara així han estat conclosos amb greus deficiències. L’equip de govern sortint assegura en canvi que de no ser per ells la majoria no s’hagueren dut a terme, i que en tot cas els han millorat.
Més enllà de picabaralles puntuals, la duresa de la crisis econòmica i la seva repercussió sobre les famílies bisbalenques, fa que molta gent es qüestioni els beneficis reals que per a la ciutadania han suposat les millores estètiques de la vila. Aquesta mateixa circumstància li atorga especial rellevància a l’estat de la hisenda municipal, doncs qualsevol incidència en aquesta matèria, més d’hora que tard acaba repercutint en la butxaca del ciutadà per la via dels impostos. La gestió dels cabals públics, és per definició una àrea especialment sensible i vital per a qualsevol administració. A la Bisbal, l’oposició s’ha mostrat fortament crítica amb la gestió que n’ha fet al llarg d’aquests quatre anys, i el grau d’endeutament actual de l’Ajuntament.
Esquerra Republicana i Convergència i Unió, com a cor-responsables de la gestió financera durant el mandat que ara es tanca, tenen l’obligació d’esvair tota ombra de dubte, i aclarir a la ciutadania la veritable situació dels comptes públics, la afectació que aquesta podria tenir sobre els futurs projectes de desenvolupament de la vila, i fins a quin punt pot generar a mig termini l’augment dels impostos que la sufraguen. La gestió de l’àrea econòmica doncs, a la que caldria afegir la també polèmica de la de règim interior i personal, estretament vinculada a l’anterior, seran sens dubte els eixos principals, que no únics, sobre els que girarà el debat.
Pel que fa als principals protagonistes directes de la contesa, hi ha continuïtat absoluta en les formacions que han governat la Bisbal al llarg del darrer mandat. Repeteixen el fins ara
alcalde, el senyor Lluís Sais al capdavant de la llista d’Esquerra Republicana, i la senyora Nuria Anglada a CiU, que si be d’antuvi no va ser cap de cartell, ben aviat va assolir aquest paper a causa del fracàs de l’aposta pel senyor Iruela que havia fet la coalició per la que es presentava. Cap novetat tampoc a Iniciativa-Verds-Alternativa, que segueix apostant pel senyor Pere Teixidor com a candidat.
On si que es produeix un moviment significatiu és al capdavant del grup que es presenta sota les sigles del Partit dels Socialistes de Catalunya, i on el senyor Òscar Aparicio pren el relleu del senyor Ramon Romaguera. La pròpia personalitat del candidat ja anuncia un canvi radical pel que fa a formes i capacitat de diàleg respecte al seu antecessor, característiques aquestes que seran sens dubte contundentment posades a proba al llarg dels propers dies.
Les eleccions es presenten doncs molt obertes i en conseqüència la campanya serà dura. Cal confiar però en el seny dels seus actors principals per tal que no s’imposi el “tot s’hi val”, i l’explicació dels programes predomini per damunt de l’insult i la desqualificació personal, que són les armes habituals dels mediocres i de la gent sense discurs. El sector mediàtic i les persones i grups que hi ha darrere tenen també una greu responsabilitat social en vetllar per la netedat del procés, sobretot en els mitjans digitals. L’ utilització de l’anonimat com eina habitual d’insult de l’adversari denigra qui li dona cobertura i deuria estar penalitzada socialment. A nivell local se sap quines persones o grups polítics hi ha darrere cada mitjà, i finalment, com succeeix en la vida, tothom acaba per recollir allò que ha sembrat.
Aquí acaba doncs aquesta sèrie que ha tingut per objecte obrir finestres i fomentar el debat crític ciutadà, seré i mesurat, abans els ecos de la cridòria partidista faci somortes les veus de la raó. Unes reflexions que han volgut ser respectuoses i fetes des de la independència de criteri que no de la neutralitat, una paraula tot sigui dit, aliena al meu diccionari íntim.
