Categoria: Articles

A propòsit de la inauguració del tram d’aquest tren de luxe fins a Figueres som molts el que pensem que vint anys de retard s’ha posat la cirereta d’un pastís que mai s’haguera tingut que cuinar.

Vivim en un país en el que desplaçar-t’hi en tren és habitualment una aventura d’incert final (al menys pel que fa a l’hora d’arribada a la destinació triada) i en el que el nombre de mercaderies que es transporta per ferrocarril és irrisòria comparada amb la d’altres del nostre entorn. Semblaria lògic doncs haver començat per resoldre la problemàtica dels trens regionals i de rodalies així com els corredors ferroviaris de mercaderies abans d’emprendre el llarg i ruïnós camí del TGV.

Doncs no. Com gairebé sempre passa a Espanya – i també malauradament en el nostre país- s’ha començat a bastir l’edifici pel terrat, i ara que tenim més quilòmetres d’alta velocitat ferroviària que cap estat democràtic del món, descobrim astorats que no ens en podem pagar ni tan sols el manteniment.

Molt em temo que quelcom de similar podria passar si Catalunya pretén traslladar la fórmula de la alta velocitat al terreny polític. Tot i que comprenc perfectament que hi hagi gent que ha esperat tant aquest moment que ara tingui molta pressa, l’enemic és massa fort com per permetre’ns relliscades.

Escric això a propòsit del document sobiranista consensuat entre CiU i ERC per sotmetre’l a la resta de forces polítiques al Parlament i comparteixo plenament  les reflexions que avui divendres 11 de gener  li he escoltat a Josep Ramoneda en una tertúlia a Catalunya Ràdio

“Voleu dir que no anem massa de pressa?”, es preguntava el filòsof. I seguia “Fa quatre mesos l’objectiu immediat era el pacte fiscal. Passades les eleccions era la consulta, i ara ja és la independència. No seria millor anar pas a pas i cenyir-nos de moment al dret a decidir que és el que de veritat ens uneix a quasi tots?”

Em semblen unes sàvies paraules. M’atreveixo a dir que sobre el dret que té Catalunya a decidir lliurement quin ha de ser el seu futur hi estaríem d’acord més del 80% dels catalans i els seus representants polítics així ho haurien de ratificar. Seria una majoria tant aclaparadora que ningú gosaria discutir-la en termes democràtics, i el camí lògic per emprendre l’aventura en la que molts somniem.

Després, un cop aprovada la declaració amb una base parlamentaria tan sòlida, ja arribaria el moment de defensar de forma exhaustiva totes  les possibles alternatives perquè finalment el poble sobirà pogués decidir el seu destí amb prou coneixement de causa.

Pretendre cremar etapes i aprovar parlamentàriament una declaració independentista em semblaria, a més d’extemporani, un greu error puix deixaria fora de l’acord a grups polítics que, tot i ser partidaris del dret a decidir, contemplen per Catalunya altres fórmules distintes a la de la independència.

En la tertúlia que vaig escoltar Ramoneda, una altra personalitat de contrastada solvència intel·lectual com Pere Portabella va concloure parlant del mateix tema, que confondre tàctica i estratègia és sempre sinònim de fracàs polític. Hi coincideixo, i no voldria per rés del món ser testimoni de la terrible frustració que representaria per a milions de catalans el malbaratament d’aquesta oportunitat històrica.

Ignoro si la alta velocitat te un veritable sentit en algun aspecte de la vida excepte per navegar per Internet, però estic absolutament convençut que aplicada a la política és el camí més directe cap el desastre.

Tweet

Esvaïdes les incògnites post-electorals per fi està rubricat l’anomenat  pacte per la llibertat que en principi, i amb permís del senyor Duran i Lleida, garanteix l’estabilitat del govern de Convergència i Unió com a mínim els propers dos anys.

De la ma d’un impecable Oriol Junqueras, el sentit patriòtic ha primat sobre el tacticisme partidista i Esquerra Republicana de Catalunya ha mostrat la seva millor cara. Una maduresa que l’honora i que  s’havia trobat a faltar els darrers temps.

El discurs d’investidura del President Mas ha estat amarat de l’esperit del pacte amb ERC. Toc socialdemòcrata en les noves mesures de política econòmica i l’esperada data per la consulta sobiranista. Segons la lectura oficial convergent  seria la resposta clara al doble missatge rebut del seu electorat el passat 26 de novembre: major sensibilitat social i aposta indubtable cap a la sobirania.

El dubte sorgeix però quan des d’algun sector de la mateixa  coalició nacionalista es parla a cau d’orella d’un altra missatge menys publicitat: el rebuig a l’opció independentista d’una important massa de votants de tota la vida de la federació nacionalista. Segons aquesta versió els vots prestats no haurien compensat ni de bon tros la fuita dels sufragis més conservadors i d’aquí la reticència a fer autocrítica d’una campanya tan messiànica com nefasta.

A l’altra banda de l’arc parlamentari, el nou rumb de la política catalana deixa encara més desvalgut i en fora de joc a un PSC que a hores d’ara, i segons un analista tan qualificat com l’Antoni Puigverd, està políticament mort. A força de cercar centralitat s’ha quedat definitivament sense espai polític. La seva ànima catalanista li exigeix coresponsabilitat amb el govern del país en aquest moment històric, mentre que el PSOE li nega el pa i la sal per contemporitzar amb la consulta.

Si no es produeix un miracle el senyor Navarro té mala peça al teler, i mentrestant, tenint en compte el suport d’ERC al govern, l’autèntica oposició d’esquerres queda en mans d’Iniciativa i les CUP. A la dreta unionista, el PP i Ciutadans ja tothom sap a que juguen, i per tant, fent cas a al meu metge que m’ho ha prohibit, no hi perdré ni un minut en parlar-ne.

A propòsit de les CUP, i pensant en els amics bisbalencs que tantes hores i esforços personals han esmerçat en l’empresa,  em satisfà enormement poder saludar l’entrada al Parlament d’aquesta veritable glopada d’aire fresc. Ara però, la pedra de toc per aquesta formació vindrà a l’hora de compaginar el seu discurs polític jove i trencador amb el disseny de polítiques efectives per la gestió  del dia a dia dels interessos dels ciutadans. Compaginar degudament el seny amb la rauxa i superar la lògica manca d’experiència administrativa, els hi ha d’estalviar esmerçar massa esforços per ingenuïtats polítiques prescindibles com massa sovint l’hi ha succeït a Bildu, el moviment basc en el que s’emmiralla.

Tornant al pròxim govern,  l’esforç que li espera és certament titànic i de ben segur que el pacte acabat de signar haurà de passar per proves duríssimes. Bastir un model econòmic singular i elaborar el disseny polític d’un estat propi, més la lluita contra la corrupció i els excessos de la partitocràcia, són només algunes de les fites inajornables que la ciutadania reclama a crits, i que per tant s’haurien d’assolir per la via d’urgència.

Caure en el cofoisme de la majoria parlamentaria sobiranista o el que és el mateix, en la temptació de passar-nos dos anys parlant només de símbols i senyes d’identitat mentre la crisis es carrega el que queda de l’estat del benestar seria suïcida. Demostrar de forma palmària que Catalunya sap fer millor les coses que aquells dels que es vol separar, és potser l’únic argument sòlid capaç en aquests moments de fer eixamplar  la majoria social que requereix la conquesta de l’estat propi.

I tot i així serà complicat. Enfront tindrà tota la potència d’un estat, incloses les seves clavegueres i altaveus mediàtics, posant-li tota mena de pals a les rodes. A més, sectors de l’alt empresariat català, inclosos alguns dels seus principals grup mediàtics fins fa poc devots del president Mas, ja han declarat la guerra al sobiranisme i estan emetent tota mena de cants de sirena perquè els mariners s’amotinin contra el capità de la nau.

El camí serà llarg i difícil, però és de no retorn. Ja només queda titar endavant o patir un retrocés històric similar al que va representar el franquisme. Benvinguts doncs al dia després, i els mesos que venen com canta Raimon, cuideu-vos de tenir ben cordats els pantalons.

Tweet

No se si compartireu la meva mateixa sensació però crec que acabem d’assistir a un espectacular triomf de la democràcia. La participació en aquestes darreres eleccions al Parlament de Catalunya, tantes vegades reivindicada com autèntica assignatura pendent del sistema, ha estat la més nombrosa en unes autonòmiques a casa nostra. I m’atreveixo a afirmar que aquesta ha estat la clau d’uns resultats que han sorprès a la majoria.

A l’hora d’intentar desxifrar-los, em sembla en primer lloc evident que els errors de càlcul han passat factura als qui havien venut la pell de l’ós abans de caçar-lo. El passat 11  de setembre vàrem sortir al carrer un milió i mig de persones per demanar que Catalunya fos un nou estat d’Europa. La xifra era espectacular, però la crua realitat s’ha encarregat de demostrar que aquest gran nombre de persones no érem tot el poble de Catalunya ans tant sols una part, per significativa que pogués semblar.

A més a més, ara constatem que més enllà del sentiment identitari  que a tots ens unia, hi havia altres motius que impulsaven la gent a sortir al carrer fins assolir la xifra màgica del milió i mig. Pretendre capitalitzar-la en exclusiva ha estat un dels errors importants de la campanya del president Mas.

La nit electoral li vaig escoltar a l’espectador d’una de les cadenes de televisió que seguien els resultats, una sentència que em va semblar absolutament clarificadora. Aquell senyor opinava que la clau per entendre uns resultats tant sorprenents estava en que en aquelles eleccions i amb una mateixa papereta de vot  es decidien dos qüestions molt diferents: la identitària i el model econòmic del país. Finalment la gent va optar per una o altra, castigant la candidatura de CiU que pretenia unir-les.

Crec que aquest anònim espectador tenia tota la raó. Malgrat que la política econòmica no va estar del tot absent del debat, és cert que CiU li va adjudicar un paper secundari. Molts vam creure –jo el primer- que el que tocava era la construcció d’un estat propi, més racional, que fes possible una altra política social. A la vista dels resultats  és evident que els qui això pensàvem ens vam equivocar de mig a mig; ens va mancar sensibilitat davant del patiment de tanta gent angoixada per una realitat a la que no li veuen sortida.

No em semblaria just acabar aquest capítol d’anàlisis electoral sense fer també esment a la influència que en elles hi pot haver tingut la guerra bruta de la ultradreta mediàtica madrilenya, i l’inestimable aportació que hi han fet les clavegueres de l’estat espanyol. Crec que aquesta ingerència, per altra banda  previsible, va introduir no pocs elements de dubte en molts ciutadans de bona fe, i no em sembla gens aliena a algun dels moviments d’última hora en intenció de vot. La seva descarada utilització, unida a la d’arguments tan menyspreables com la por i el catastrofisme, també han jugat el seu paper en bosses d’indecisos i deixen ben retratats els polítics que les van emprar com arma electoral

Però ara ja està tot dat i beneït i no cal donar-li massa voltes; el que toca és acceptar sense reserves la decisió de la voluntat popular. La majoria sortida d’aquestes eleccions ho voldrà tot d’entrada. Que s’exerciti el dret a decidir i es realitzi la consulta, però també que, tot i les exigències de Brussel·les, s’acabin les polítiques d’austeritat i les impopulars retallades.

Al mateix temps el govern que vingui haurà de garantir que es generin els ingressos suficients per tal que cada final de mes es puguin pagar funcionaris, serveis socials i la maquinaria necessària perquè el país funcioni. Tot això compaginat amb un finançament on sembla que tothom està d’acord en que el dèficit fiscal de Catalunya és insostenible i porta el país a la ruïna, però no  hi ha en absolut consens a l’hora de definir estratègies per combatre’l.

Àdhuc crec que haurem de convenir en que això de voler-ho tot està molt bé com eslògan electoral però que la perfecció no existeix, i per tant és impossible també en política. Caldrà doncs intentar governar i al mateix temps quadrar aquesta mena de círcol diabòlic.

Tots els indicadors assenyalen que el 2013 serà un any duríssim. Els propers pressupostos de la Generalitat hauran de ser necessàriament restrictius i per dur que sembli s’hauran d’aplicar noves retallades. El govern que es formi se n’haurà de responsabilitzar, amb la càrrega d’impopularitat i pèrdua de vots que du aparellada si es vol evitar que Catalunya faci fallida. Un moment excepcionalment delicat que posarà a proba el sentit de país i l’autèntic patriotisme de les formacions polítiques que dia si dia també se n’omplen la boca. Ara és quan el poble els hi demanarà patriotisme de debò, no del “de boquilla.”

En definitiva, un escenari molt propi del tarannà d’un país tan poc gregari com és el nostre, però  que en el moment actual fa feredat. Hora de la política en majúscules, i dels polítics de debò. A risc d’anar contracorrent, permeteu-me dir que a aquests darrers els planyo sincerament. Per rés del món m’agradaria estar dins la seva pell.

 

Manel Magrinyà  i Ros

Tweet

Benvolgut senyor president,

 Soc un ciutadà sense partit ni aspiracions polítiques personals que creu en la política en majúscules, i que malgrat totes les seves imperfeccions la democràcia és el menys roin dels sistemes polítics coneguts. Un ciutadà que segueix exercint el seu dret al vot quan hi ha eleccions, encara que sense donar cap mena de crèdit a les bajanades que es diuen a les campanyes. Per aquest motiu ja fa temps que tinc decidit el sentit del meu vot a les properes eleccions al Parlament de Catalunya

 Aquest meu vot serà per a vostè president, per moltes i variades raons. El votaré perquè malgrat haver-me sentit sempre català fins el moll de l’os, mai havia cregut en la viabilitat del sobiranisme i vostè m’ha fet canviar d’opinió. Fins fa molt poc em semblava una utopia irrealitzable, ja que no per una banda no veia possibilitats reials d’obtenir la majoria que un projecte d’aquesta naturalesa necessita, i per l’altra els polítics que s’oferien obertament per dirigir-lo em mereixien poca, per no dir nul·la confiança, dit sigui en termes polítics i sense ànim d’ofendre a ningú.

 Em considero un liberal d’esquerres i en conseqüència el meu espai natural seria el de la socialdemocràcia que fins ara considerava aliè a CiU. Ha estat a partir de determinades decisions preses per vostè des que va ser escollit com a president, que he anat canviant d’opinió doncs la seva trajectòria m’ha semblat d’una coherència que fins ara trobava a faltar en l’horitzó polític català. La incorporació d’independents al seu govern, i en particular d’algú que em mereix tant de respecte intel·lectual com el senyor Ferran Mascarell ja em va sorprendre molt favorablement.

 Mai me’l vaig imaginar tan ingenu com per creure sincerament que Espanya s’avindria de bon grat a que Catalunya gaudís de l’autonomia financera amb un nou pacte fiscal, i després del previsible cop de porta espanyol, crec que ha gestionat de manera molt intel·ligent l’onada de descontentament popular que lògicament l’havia de seguir. En aquest mateix sentit, tampoc m’he acabat d’empassar del tot l’absoluta espontaneïtat de gran manifestació de l’onze de setembre, però ja m’està bé l’empenteta que, segons males llengües habitualment dignes de crèdit, va rebre la societat civil des del món de la política.

 Finalment, i en sentir-li repetir a Madrid davant de representants del rei el mateix missatge que a Barcelona ho he tingut definitivament clar. La seva ha estat una estratègia perfectament calculada i digne d’un polític de raça. Per això el votaré senyor Mas, perquè a més de confiar en la seva honestedat personal crec que és un líder solvent i l’únic que conec que aquests moments tant complicats pot liderar el país perquè pugui exercir lliurement el dret a decidir el seu futur. Definitivament tot em fa pensar que o ara, amb vostè al capdavant, o mai.

 Però també em permeto recordar-li que el dia 25 de novembre del 2012 hi haurà molta gent que com jo mateix no votarem unes sigles. Ho farem pel full de ruta que ha dissenyat i refiant-nos de la seva persona. Sabem que encara no és el moment de dir si volem o no la independència. El camí serà llarg i passa per l’exercici del dret a decidir que vostè porta en el seu programa.

 Si tot va bé, ja vindrà el temps en el que els catalans podrem votar per ser un país diferent a l’antic, en el que la política recuperi el seu antic i noble sentit i deixi de ser l’aixopluc de mediocres i espavilats. Ja arribarà el moment d’exigir que les retallades, per necessàries que siguin, no afectin sempre als mateixos; per decantar-nos per una societat en la que la ètica i la solidaritat siguin l’eix de la vida publica, i casos com el del Palau, Treball o Pretoria deixin d’embrutar-la. Però ara per ara, no és això el que es decideix i és moment de fer pinya al seu voltant.

 Però no ens falli, senyor president i sobretot mantingui’s ferm. No malbarati l’immens patrimoni d’entusiasme popular que resta íntegre des de l’11 de setembre d’enguany i sobretot no escolti cants de sirena per propers que siguin. Pensi que si finalment li tremolés el pols a l’hora d’acomplir les seves promeses, Catalunya trigaria decennis en recuperar-se d’un cop tant brutal a la seva il·lusió col·lectiva i la història no li perdonaria.

 Permeti’m per acabar aquesta carta oberta que li recordi un passatge de “Moments estel·lars de la humanitat”, una de les millors peces literàries que mai s’han escrit. En el capítol dedicat a Woodrow Wilson, el seu autor, Stefan Zweig relata el gran fracàs d’aquell estadista honest a l’hora de dissenyar un futur de pau per Europa tot just acabada la I guerra mundial. La honradesa i coherència del president americà havia generat unes expectatives populars mai vistes fins llavors, però la Realpolitik i sobretot la deserció dels seus consellers més propers a l’hora de fer-li costat el va dur a un fracàs tant estrepitós que va acabar físicament amb ell, canviant de passada el destí de la humanitat. A “Moments estel·lars de la humanitat” Stefan Zweigvadefinir magistralment la causa de la desfeta amb una frase de Johann Wolfgang von Goethe:

 “L’entusiasme no és un producte que es pot conservar en salmorra durant molts anys”

Manel Magrinyà i Ros

Tweet

Como muy posiblemente habéis leído en la prensa o visto a través de la televisión, el pasado día 11 de septiembre un millón y medio de catalanes salimos a la calle, de forma pacífica y festiva, pidiendo la independencia de nuestro país. Que tal circunstancia suceda en un momento de grave crisis económica europea y dificultades en la zona Euro podría generar incomprensión y extrañeza si no se explica suficientemente, y no tengo la impresión de que el tratamiento que dicha noticia mereció en muchos medios de información alemanes haya sido lo justa que debiera.

La inmensa mayoría de los corresponsales de muchos de vuestros periódicos o televisiones viven en Madrid, o tienen allí sus fuentes de información. En sus crónicas reflejan inevitablemente lo que en medios políticos de la capital de España se opina sobre Catalunya y muy pocos contrastan dichas opiniones en Barcelona. Es por ello que os he querido mandar esta carta abierta para que por lo menos tengáis una opinión de primera mano de un catalán muy vinculado a Alemania que, ni se dedica a la política ni tiene otro interés en el tema que el cariño a su patria.

La mayoría sabéis ya que que mi país es una de las zonas más laboriosas de España, un lugar cuyas gentes gozamos de merecida fama de gente tranquila y altamente juiciosa, como sin duda pueden atestiguar los muchos alemanes que viven entre nosotros y los directivos de empresas como Siemens, Frape-Behr,Volkswagen Audi,Thyssen, Bayer, BoehringerIngelheim, Merck,Henkel ,Disalfarm ,Lidl o T-Systems Eltec todas ellas con sede en Barcelona.

Mis amigos alemanes deben saber que el hecho de que esta pacífica sociedad haya decidido masivamente decir basta y quiera independizarse de España no se debe ni mucho menos a que la crisis haya vuelto locos a los catalanes ni a la falta de solidaridad hacia los más desfavorecidos. Justamente es todo lo contrario pues la caridad debe empezar por uno mismo. La crisis que hoy amenaza Europa es doblemente severa en España como consecuencia de una nefasta política económica que se ha practicado a la sombra de la especulación y la burbuja inmobiliaria y empiezo por reconoceros que tampoco en Catalunya se han hecho las cosas como debieran. Pero también es el producto de una injusticia histórica que España ha cometido con uno de los territorios que más ha contribuido a su riqueza, antes de que sus políticos decidieran dilapidarla.

La realidad es que la deficiente organización del estado español y la injusticia estructural que comporta, están estrangulando económicamente a Catalunya impidiendo no solo la que seria su función elemental, ser la locomotora que tirara de la economía española, sino empobreciéndola día a día. Hace muchos años que muchos catalanes denunciamos esta situación, recibiendo a cambio toda clase de insultos y menosprecio por parte de una clase política española anclada todavía en el siglo XIX.

Catalunya es una nación milenaria, cuya existencia es anterior a la misma España, y que cuenta con su propia lengua, historia y derecho común. Una singularidad que podría haber resultado muy fácil encajar en el marco de España a través de una solución federal similar a la que disfruta Baviera en Alemania. Ha ocurrido sin embargo que la voluntad de pacto de Catalunya y su ideal federal para Espanya ha sido repetidamente rechazada.

Catalunya es hoy la región mas endeudada de España, y lo es porque además de los incumplimientos del estado, es la que tiene el mayor déficit fiscal interregional.El déficit fiscal se ha convertido en el principal obstáculo para al desarrollo económico y social de Catalunya. Los catalanes somos los ciudadanos del Estado español que más pagan. pero de esta cantidad, que el gobierno español debería de repartir equitativamente, sólo vuelve una pequeña parte. Sus infraestructuras están desatendidas yhace decenas de años que su capacidad productiva está lastrada por la injusticia.

En 2001 pagamos al Estado 36.240 millones de euros y sólo recibimos 24.932 en forma de inversiones i servicios y sufrimos por tanto un déficit fiscal de 11.307 millones de euros. Esta diferencia representa un 9,2% del producto interior bruto (PIB) cuando tengo entendido que en Alemania por ejemplo está limitada al 5% para todos los Lands.

El año 2001 cada catalán aportó 1.777,44 euros mientras que Comunidades como Extremadura, Andalucía o Castilla – la Mancha no sólo no pagan sino que reciben dinero del Estado desde que existe el sistema autonómico. Son comunidades autónomas que llevan casi 40 años siendo subvencionadas y apenas han creado empresas ni generado riqueza con todos estos recursos. Al contrario. Han crecido de forma exagerada los funcionarios y los subsidios mientras que no se ha creado tejido productivo y para colmo se da la paradoja de que en estas regiones, sus ciudadanos disfrutan de mejores servicios que en Catalunya.

A este hecho, hay que sumar que los fondos estructurales de la Unión Europea pasan de largo de Catalunya y se destinan casi íntegramente a otras regiones del Estado y a Madrid.

La lengua catalana no es protegida en absoluto por España lo que obliga a mantener costosas estructuras en su defensa, como por ejemplo una potente TV absolutamente imprescindible para la defensa de nuestra identidad cultural. Muchas de estas estructuras serian innecesarias si el estado cumpliera con sus obligaciones de estado plurilingüista como por ejemplo Suiza. La lengua catalana esta absolutamente marginada en la España oficial como demuestra el hecho de que frente a las 27 universidades alemanas donde se imparte la asignatura de catalán, en España (exceptuando los territorios de habla catalana) sólo se puede estudiar en 11. También son más numerosas las universidades británicas (23), las norteamericanas (19), las italianas (18), y las francesas (17) que las que lo ofrecen en España.

El menoscabo de nuestras infraestructuras en favor de otras zonas del estado español es escandaloso, y no hablo solo de regiones teóricamente más pobres. Madrid tiene construidos 600 Kms de autovías gratuitas y Barcelona 20. Las únicas carreteras decentes que tenemos son autopistas de peaje construidas por empresas privadas. Otro ejemplo: España prohíbe a muchos paises que vuelen directamente a Barcelona y los hace aterrizar en Madrid. La consecuencia es que muchas empresas multinacionales se instalan en Madrid en lugar de Barcelona.

En España se han invertido miles de millones de euros en la construcción de líneas de alta velocidad con un coste de mantenimiento carísimo que circulan con muy pocos pasajeros. Comunican ciudades del interior pero la que sería más importante dado el peso de la industria turística en España, es decir un tren rápido hasta la frontera que comunicara con Europa, todavía se halla en fase de construcción. Las vías destinadas al transporte de mercancías son tercermundistas. El 40 % del PIB español se genera en la ribera del Mediterráneo i el 18% en Catalunya. Pues bien, en España ante la evidente necesidad de construir vías ferroviarias de transporte de mercancias hacia Europa, en lugar de priorizar la construcción de un corredor ferroviario mediterráneo se apuesta por un corredor central que beneficiaria a Madrid.

Catalunya es consciente del grave momento de crisis económica que padecemos en Europa. A diferencia de lo que sucede en general en otras zonas de España, el gobierno catalán ha reconocido su parte de responsabilidad en la crisis que padecemos y lleva dos años de grandes sacrificios para luchar contra el déficit público. La sanidad, la educación y otros sectores sensibles están realizando grandes sacrificios en la línea de lo que nos pide la Comunidad Europea. Entretanto otras regiones, subvencionadas con dinero catalán, continúan con sus políticas expansivas como si nada sucediera. El mismo estado español se niega a adelgazar su administración de funcionarios, muchos de ellos absolutamente inútiles, máxime cuando muchas de las competencias del estado central ya están transferidas a la comunidades autónomas.

Esta carta podría alargarse indefinidamente pues todavía son muchos los argumentos que podría exponer, pero no quiero cansaros. Tan solo espero haber aportado un poco de luz, y otra visión distinta, personal y de primera mano, a la que el estado español pretende que se difunda. Cuando mi país sea un nuevo estado dentro de la Comunidad Europea no tengáis ninguna duda de que en breve será una de las regiones más prósperas de Europa y un socio ejemplar y fiable para Alemania.

Gracias por vuestra paciencia

Manel Magrinyà i Ros

Tweet

Sembla fora de dubte que després de l’onze de setembre d’enguany ja rés tornarà a ser igual al nostre país. Que un milió i mig de persones s’hi manifestessin a favor, situa la independència de Catalunya al bell mig de la discussió política. El debat està obert, és transversal i amara totes les sensibilitats. S’han acabat les mitges tintes i és l’hora de la política i dels polítics de veritat. Els partits que no se n’assabentin estan condemnats a una llarguíssima travessa del desert, o qui sap si fins i tot a la seva desaparició de l’escena política catalana.

 En aquest marc general, la manera com el President Mas està gestionant el desig del poble català, majoritàriament expressat al carrer, em sembla realment brillant. Amb un llenguatge clar i planer, una solidesa intel·lectual que inspira confiança i la fermesa d’aquell que sap que vol i com arribar-hi, s’ha convertit en el líder indiscutible d’un país que en té necessitat urgent.

 El discurs polític d’Artur Mas ha fet forat en la gent, i per primer cop en molt temps, es detecta al carrer una corrent d’opinió favorable -i això és notícia- a un polític. El que no es pot oblidar però, és que fins ara el projecte que representa CiU s’ha identificat popularment amb el catalanisme conservador, i si vol convertir-se en veritable pal de paller de la societat catalana precisa incorporar nítidament elements progressistes que l’apropin més a les necessitats reals del carrer. Hi ha amplis sectors laics que encara se senten incòmodes amb el conservadorisme confessional d’Unió, o demòcrates liberals que recelen del “sector negocis” de Convergència.

 El tsunami independentista de l’11’S ha deixat descol·locada l’esquerra tradicional. Iniciativa sembla sovint més pendent de l’estratègia dels sindicats que de fer política. També amenaça d’esborrar del mapa un PSC cada cop més abocat a reconvertir-se en Federació Catalana del PSOE i que sembla haver perdut la C per culpa de la seva escandalosa dependència del partit espanyol i del joc de cadires en que estan entestats els seus quadres.

 A l’esquerra nacional que representa ERC, malgrat l’acreditada solvència de la seva actual direcció, encara li costa fer oblidar el desgavell del tripartit i els tombs ideològics dels darrers anys. La forta competència de SI i la desbocada demagògia dels seus caps visibles, sembla haver estat el tret de sortida d’una embogida competició per veure qui és més sobiranista, el que allunya els independentistes “de tota la vida” més moderats i reflexius.

 En aquesta línia, es troba a faltar en l’escenari polític actual la presència d’una formació socialdemòcrata i liberal, d’obediència nítidament catalana que encarni el tradicional seny del progressisme català. No m’imagino aquest hipotètic moviment com a nou partit independent, doncs penso que a l’esquerra ja hi ha un cert “overbooking”. Si que li veig en canvi un espai dins CiU, com una corrent d’opinió amb veu pròpia ja que els seus postulats son plenament assumibles per la Federació.

 Si als sectors pels que el PSC ha deixat de ser el seu model de referència i que avui ja voten CiU, s’hi afegís gent com Marina Geli, Ernest Maragall, Montserrat Tura, Antoni Castells i tants d’altres del mateix tarannà, o despenjats com el mateix Josep Lluís Carod Rovira, la casa comuna incorporaria un patrimoni polític de primer ordre, i podria deixar de ser un eslògan més o menys afortunat per esdevindre una realitat molt potent. La petjada d’un polític de la solvència intel·lectual de Ferran Mascarell, marcaria llavors tendència.

 L’aportació d’aquest nou sector seria en principi més qualitativa que no pas quantitativa, doncs els vots que podria aportar són avui per avui, una incògnita. El que em sembla però inqüestionable és el valor afegit que representaria aquesta incorporació que podria incidir amb més força sobre amplies capes de la societat catalana avui orfes de lideratge.

 Que després de les duríssimes mesures de contenció del dèficit i conseqüents retallades aplicades per govern d’Artur Mas, en prou feines s’hagi mogut la intenció de vot en les enquestes, només té al meu entendre una lectura que transcendeix en molt la fidelitat a les sigles. La gent té la percepció de que es tracta de gent seriosa, que sap reservar el crit i la pancarta per moments puntuals i extraordinaris. És l’antítesi de l’esbojarrada política del no constant i la reivindicació permanent del que tan fatigada n’està la societat.

Penso que si aquesta tercera pota, avui encara virtual i tan sols en la ment d’alguns somiatruites com jo mateix es fes realitat, donaria aixopluc a molts catalanistes orfes de projecte i seria una gran noticia per la Catalunya del seny que afortunadament aglutina a la immensa majoria del ciutadans del nostre país.

Tweet

S’acosten el dia i l’hora, el lema no admet matís de cap mena i no em cap el menor dubte que dimarts 11 de setembre Barcelona serà una caldera a pressió. No tots els qui serem a la “mani” compartim exactament el mateix objectiu immediat. Uns encara veuen possible l’estat propi dins una hipotètica Espanya federal, o com un estat lliure associat a l’estil de Baviera a Alemanya. Però dos no es federen si un no vol, i al contrari del que pensava no fa pas gaire, no veig cap indici en l’horitzó polític espanyol que permeti pensar que aquesta opció tingui la més mínima possibilitat de reeixir. Penso que els optimistes que encara creuen en aquesta opció seran minoria, però tampoc tinc cap mena de dubte de que viatgem en el mateix vaixell. És simplement una qüestió de terminis i aquí no hi sobra ningú

En el seu darrer article publicat el diumenge 9 al diari Ara sota el títol “res no és de franc”, un dels nostres intel·lectuals més lúcids i menys sospitós de nacionalisme forassenyat, Josep Ramoneda, fa una intel·ligent aproximació a l’escenari polític de Catalunya de cares al 11S. Cita un dinar amb el president d’un important fons d’inversió anglès i les seves paraules: «La independència de Catalunya, si no es fa amb molta cura, pot carregar-se l’euro. Sense els ingressos catalans l’estat espanyol és clarament insolvent».

La conclusió, que comparteixo plenament, és que Espanya s’hi juga molt. En conseqüència, a hores d’ara tots els seus mecanismes de poder (clavegueres incloses) estan sens dubte a ple rendiment per evitar la desfeta. Cap reacció, per bèstia que sigui, és descartable.

No serà fàcil i patirem, però por? en absolut. Que ningú entengui aquestes paraules en clau desmovilitzadora. Al contrari, si som majoria no hi haurà qui ens aturi, i tard o d’hora guanyarem. Però no serà fàcil i cal saber-ho. No és l’hora de fer volar coloms i si de tocar de peus a terra i afermar-s’hi. Venen temps difícils, cal sumar voluntats i mostrar un exquisit respecte per aquells que no pensen com nosaltres.

Molts dels qui ens manifestarem dimarts per la independència de Catalunya, fa quatre dies no ens hi haguérem imaginat, i hem de tenir present que cada cop que personatges com Monago o Núñez Feijoo obren la boca, centenars de nous socis s’incorporen al club de la llibertat. Siguem generosos i donem temps a tothom per acabar de fer el ple. Passat dimarts, un cop extingits els ecos del crits i les pancartes serà l’hora dels polítics, als qui hem d’empènyer però també fer-lis costat en aquesta hora difícil.

Som-hi doncs, i que tinguem sort!

Tweet

Avui m’he llevat pels volts de les 7 com gairebé cada matí. El sol tot just començava a despuntar coronant el tall de les Gavarres que em queda tot just davant la finestra. Malgrat l’esplèndid paisatge amb el que la natura m’ha regalat el ulls, un element diferent al de cada dia embolcallava l’ambient.

D’això fa ja unes quantes hores, però la profunda olor a cremat persisteix i tot ho amara. És el cruel testimoni de la tragèdia que un cop més ha patit el nostre país petit. El foc, element purificador i mític, deïficat per moltes cultures i en especial per a mediterrània, ha sacsejat amb duresa aquest espai privilegiat. Bèsties, plantes i persones han sofert l’atac indiscriminat d’una natura farta de patir, revoltada contra la constant agressió a que la sotmeten les mans humanes.

Les Gavarres ploren avui amb llàgrimes de cendra. Serà un dia molt trist, però em nego a rendir-me a la desesperança. Fer-ho seria acceptar d’antuvi la derrota i deixar de lluitar per la vida.

Rebutjo la violència en quasi totes les seves formes, i les crides a morir per una idea, per respectable que sigui, em semblen  com canta Brassens, d’una estupidesa sense límits. La única guerra justificable és contra la mort, exactament com  la que duen a terme els nostres bombers contra la mort del bosc. El bosc avui respira tristesa, certament, però mentre hi hagi gent que lluiti per les coses veritablement importants, la nostre espècie mantindrà viva l’esperança en un futur millor.

Tweet

Cuevas Bajas és una població de la comarca malaguenya d’Antequera, situada en la mateixa frontera entre les províncies de Màlaga i Còrdova. Actualment te 1.500 habitants i està ubicat a la confluència de dos rius; el Genil, un gran afluent del Guadalquivir, i el Burriana, un rierol que llepa alguna de les façanes del poble i de tant en tant, tal i com succeeix amb el Daró, provoca algun que altra ensurt.

El paisatge és amable i ondulat, amb turonets curulls d’oliveres. En una altra de les coincidències entre ambdós viles, al sector de San Antón s’hi troben els llogarrets de la Moheda i El Cedrón, dos antics assentament jueus com ho era el Call de la Bisbal.

Del més pur estil andalús, els carrers son una successió de blanquíssimes parets emblanquinades de cuidades façanes, algunes d’elles certament senyorívoles, que es troben sobretot pels voltants de la calle Real. Es veuen moltes finestres enreixades i elements de ceràmica autòctona que atorguen una senzilla elegància al conjunt. Els balcons són omnipresents, i gairebé totes les cases tenen una distribuïdora que protegeix l’interior de les calors de l’estiu.

La Bisbal d’Empordà i Cuevas Bajas són dos poblacions agermanades per la Història des dels terribles anys 40 del segle passat. La fam i la repressió franquista van empènyer la gent a la recerca de condicions de vida més dignes i aquesta població de la comarca d’Antequera va veure com 1.500 dels seus llavors 3500 habitants emigraven cap al nord, la meitat d’ells a la Bisbal. La capital del Baix Empordà tenia llavors el mateix nombre d’habitants que Cuevas i no resulta gens estrany doncs que avui els els cognoms d’origen “cueveño” siguin tan habituals entre nosaltres com els bisbalencs “de tota la vida”.

Coincidint amb les festes patronals de Sant Joan, es va presentar a Cuevas, com setmanes abans ho havia estat a la capital del Baix Empordà “La fuente del pueblo” el llibre escrit per Manuel Lara Guillén, un d’aquells antics immigrants que ha esdevingut bisbalenc i “cueveño” a parts iguals.

La presentació va tenir un caràcter tant o més emotiu que el que setmanes enrere havia tingut lloc al teatre Mundial de la Bisbal. Unes 250 persones, d’una població aproximada de 1.500 habitants, es van aplegar al recinte annex a la piscina municipal que acollia l’acte. Al cantó del de Cuevas Bajas, i altres personalitats, també hi eren presents els alcaldes de les respectives poblacions. En el seu parlament, el de la Bisbal senyor Òscar Aparicio, d’arrels “cueveñas” per part de mare, a més de glosar el llibre i la persona de l’autor, va manifestar la seva voluntat d’estrènyer encara més els llaços que uneixen els dos municipis, i en concret del seu agermanament oficial. Un desig que va ser expressament ratificat pel batlle de Cuevas Bajas i també pel mateix Manuel Lara.

Rés em semblaria més just i encertat que una decisió d’ambdós ajuntaments en aquest sentit. El bon grapat de ciutadans de la Bisbal que ens vam desplaçar a Cuevas Bajas vàrem ser testimonis privilegiats de la alta consideració que allà ens tenen, a més de ser receptors d’una hospitalitat i bonhomia que, al menys el que això escriu, feia molt de temps que no experimentava.

El nom de la Bisbal en un carrer de la població és una expressió més del sentir d’aquesta comunitat. El desig dels habitants de Cuevas Bajas encapçalats pel seu alcalde, d’aprofundir el vincles entre les dos poblacions mitjançant l’agermanament institucional, prioritza una qüestió que al meu entendre hauria de ser resolta d’una vegada per totes. Poques vegades trobarem dos municipis amb tantes coses en comú i que justifiquin amb una rotunditat tan evident la raó de ser d’aquesta figura

Seria una decisió política en clau positiva que també es podria entendre com un reconeixement oficial de la Bisbal a l’aportació de tantes i tantes persones vingudes d’arreu, que han decidit establir-s’hi. Institucionalitzar allò que a nivell de carrer ja és una realitat, a més d’estricta justícia, és un acte d’intel·ligència política que no hauria de trigar en produir-se. En aquest sentit m’adhereixo sense reserves a la voluntat expressada pel nostre alcalde en aquest mateix sentit amb l’absolut convenciment que serà compartida sense reserves per tots i cadascun dels membres del consistori.

Si esteu interessats en ampliar l’informació sobre aquest article, a continuació trobareu l’enllaç amb el documental que vaig realitzar el cap de setmana de Sant Joan a Cuevas Bajas.

https://vimeo.com/45298615

Tweet

Son reflexiones a propósito de la presentación del libro “La Fuente del Pueblo, memorias de Cuevas Bajas, 1940-1960”de Manuel Lara Guillén. Aquel día en la Bisbal d’Empordà vivimos una fiesta sensacional. Nunca había visto nuestro Teatro Municipal, El  Mundial, con  tan magnífico aspecto como el que mostró aquel viernes; atestado por un gentío inmenso, transversal y diverso, donde sin excepción de ningún tipo estaban representadas las diferentes sensibilidades que hoy conviven en la Bisbal.

La presentación fue de lujo. Xavier Besalú, gran experto en educación intercultural mostró su vertiente más combativa y didáctica. Antoni Puigverd, empapado por esta sensibilidad poética que nunca lo abandona, nos deleitó con su inmensa capacidad de análisis, enriquecida en esta ocasión con el plus de emotividad del bisbalense ejerciente, que disfruta de las cosas que se hacen bien en su patria chica.

El libro, escrito en castellano, en un lenguaje llano y a la vez riquísimo en matices, es un emotivo canto a los orígenes de un hombre que un día, empujado por la necesidad y las privaciones de la posguerra, tuvo que dejar su tierra para buscarse la vida allá donde hubiera trabajo. Lo historia de un jornalero andaluz, que con la fuerza de su trabajo y la ética del esfuerzo como únicas divisas, no tan sólo sobrevivió dignamente en tierras extrañas, de lengua y talante diferentes, sino que se ganó a pulso la ciudadanía de pleno derecho en las tierras de acogida. Y por supuesto, también en Catalunya.

Un hombre que ha sabido ganarse a pulso y con el sudor de su frente, la estimación de los lugares donde se ha establecido, un privilegio al alcance de pocos, y al que la fuerza de los ideales y la insaciable curiosidad de la autodidacta ha convertido en sabio escritor.

Manel-Manolo Lara se emocionó profundamente en aquel acto del que era el protagonista principal, y nos emocionó a todos los asistentes: no había por menos. En su emotivo parlamento, en el que educadamente por la presencia del alcalde y otros vecinos de Cuevas Bajas, alternó nuestra lengua común con la castellana de sus orígenes, habló del pasado, pero también y en coincidencia con el señor alcalde de Cuevas Bajas, también del presente.

Ambos se refirieron a la terrible dureza de una época fratricida, con sus inevitables secuelas de hambre, miedo y miserias de todo tipo. En sus respectivos parlamentos flotó la imperiosa necesidad de recordar siempre lo historia para que no se repita, ni siquiera en clave de farsa como decía Marx, siguiendo a Hegel.

Manolo habló de explotadores y de explotados, de los terribles excesos cometidos por los “hooligans” de aquellas dos Españas que se resisten a extinguirse. Pero también de perdón y reconciliación.
Los momentos más emotivos fueron sin embargo aquellos en los que con honda recordó a su amigo y compañero Lluís Maruny Curto, coautor del primero de sus libros, y recientemente fallecido.

Todo me hace pensar que el de viernes constituye uno de los momentos álgidos de la existencia de Manuel Lara, vivida y trabajada como pocas. Rodeado de familiares, compañeros de lucha política, amigos y conciudadanos, lo vi como un hombre feliz, con aquella cara de lúcida serenidad que el destino reserva en exclusiva a la buena gente. Confieso que me emocioné, y en un momento del acto evoqué las estrofas de “Te he conocido siempre igual” aquella gran canción de Raimon que me atrevo a adivinar que también está entre sus juglares predilectos.

Testimonios como los que recoge su libro son ya historia, y desde aquí me añado a la petición que se hizo desde la mesa del acto en el sentido que “La fuente del pueblo” sea un texto de lectura obligada en los centros de enseñanza de la Bisbal.

Finalmente y al cerrar el acto Los dos alcaldes presentes en el acto, el de la Bisbal por cierto de raíces cueveñas por parte de madre, hicieron de manera respetuosa, distendida y familiar como lo requería el acto, una excelente escenificación del deseo de hermanamiento de la Bisbal y Cuevas Bajas, dos municipios alejados en el espacio geográfico pero cuya historia moderna no tendría ya sentido el uno sin el otro.

Fue un triunfo personal de Manuel Lara, pero también del conjunto de la sociedad bisbalense, hoy sin duda mucho más rica y plena en todos los sentidos que antes de la llegada de los hombres y las mujeres de Cuevas Bajas.

Tweet