Fa una setmana, al dia següent de les
eleccions, vaig escriure unes línies en les que, atenent la victòria
d’Esquerra amb 106 vots de diferència respecte al PSC, i els tres
regidors obtinguts per CiU com a tercera força política de la ciutat,
donava gairebé per reeditat el pacte ERC-CiU a l’ajuntament de la
Bisbal. Les dos formacions havien governat plegades i pels resultats
obtinguts tornaven a sumar.
No era una opinió fonamentada en afinitats ideològiques -el pacte
de govern sempre m’havia paregut pura i simplement un acord
anti-Romaguera- i tampoc en que es detectés una química especial en les
relacions personal entre els socis de govern. En les comptades ocasions
al llarg del mandat anterior en les que el senyor Ramon Romaguera havia
cedit temporalment la batuta del grup municipal del PSC al senyor
Aparicio, la sintonia personal i política amb CiU, que no amb Esquerra,
semblava força evident en molt temes.
Que donés per gairebé segellat el pacte, era perquè em semblava
simplement la conseqüència lògica de tres anys de govern plegats i la
corresponsabilització per part de Convergència i Unió de la gestió
d’Esquerra molt contestada per l’oposició en determinades àrees, com ara
urbanisme, règim interior i gestió econòmica. A més, al llarg de la
campanya electoral, les dos formacions en feien un balanç absolutament
favorable, en un front comú i aparentment sense fissures.
Així, tot i que els bons resultats obtinguts pel senyor Òscar
Aparicio, que amb un empat amb Esquerra en nombre de regidors sobre el
paper el convertien en un sòlid candidat a l’alcaldia, tot apuntava cap a
la reedició del pacte de govern.
Tanmateix però, ja la mateixa nit electoral es van començar a
detectar esquerdes i declaracions encreuades entre els antics socis. Les
discrepàncies s’han continuat expressant públicament, i a pocs dies de
la constitució del nou ajuntament sembla que no hi ha acord per governar
entre CiU i Esquerra, ni tampoc entre cap d’ells i el PSC.
Ignoro la profunditat de les diferències sorgides a darrera hora
entre els fins ara socis de govern municipal i també les que els separen
del PSC, ara que Ramon Romaguera ja no es excusa de cap mena, però el
que constitueix una realitat inqüestionable és que la situació política i
econòmica del nostre país en general i de la Bisbal en particular no
permet frivolitats.
Vivim temps de revolta ciutadana i legítima indignació que tenen una
de les seves raons de ser en l’aparent divorci entre la realitat i la
percepció que de ella en tenen el polítics. Hi ha massa dubtes al
voltant de la gestió de la cosa pública i comença a ser multitud la gent
que ho està passant malament i mira de reüll a la política.
Sembla raonable pensar doncs que en aquestes circumstàncies el que
necessita la Bisbal és un govern fort, sigui del color que sigui, que
permeti enfrontar el futur amb un mínim de garanties. No crec ser l’únic
que pensa que amb la que està caient, un govern en minoria, subjecte a
les tensions del dia a dia i obligat a pactar-ho absolutament tot amb
els altres grups, seria el pitjor que li podria passar a la nostra
ciutat.
Em permeto doncs fer una modesta crida als nostres polítics perquè
facin un exercici de responsabilitat, i sobretot de coherència. Com
diria Josep Pla, que es deixin de collonades i vagin per feina.
