Manel Magrinyà i Ros

No se si compartireu la meva mateixa sensació però crec que acabem d’assistir a un espectacular triomf de la democràcia. La participació en aquestes darreres eleccions al Parlament de Catalunya, tantes vegades reivindicada com autèntica assignatura pendent del sistema, ha estat la més nombrosa en unes autonòmiques a casa nostra. I m’atreveixo a afirmar que aquesta ha estat la clau d’uns resultats que han sorprès a la majoria.

A l’hora d’intentar desxifrar-los, em sembla en primer lloc evident que els errors de càlcul han passat factura als qui havien venut la pell de l’ós abans de caçar-lo. El passat 11  de setembre vàrem sortir al carrer un milió i mig de persones per demanar que Catalunya fos un nou estat d’Europa. La xifra era espectacular, però la crua realitat s’ha encarregat de demostrar que aquest gran nombre de persones no érem tot el poble de Catalunya ans tant sols una part, per significativa que pogués semblar.

A més a més, ara constatem que més enllà del sentiment identitari  que a tots ens unia, hi havia altres motius que impulsaven la gent a sortir al carrer fins assolir la xifra màgica del milió i mig. Pretendre capitalitzar-la en exclusiva ha estat un dels errors importants de la campanya del president Mas.

La nit electoral li vaig escoltar a l’espectador d’una de les cadenes de televisió que seguien els resultats, una sentència que em va semblar absolutament clarificadora. Aquell senyor opinava que la clau per entendre uns resultats tant sorprenents estava en que en aquelles eleccions i amb una mateixa papereta de vot  es decidien dos qüestions molt diferents: la identitària i el model econòmic del país. Finalment la gent va optar per una o altra, castigant la candidatura de CiU que pretenia unir-les.

Crec que aquest anònim espectador tenia tota la raó. Malgrat que la política econòmica no va estar del tot absent del debat, és cert que CiU li va adjudicar un paper secundari. Molts vam creure –jo el primer- que el que tocava era la construcció d’un estat propi, més racional, que fes possible una altra política social. A la vista dels resultats  és evident que els qui això pensàvem ens vam equivocar de mig a mig; ens va mancar sensibilitat davant del patiment de tanta gent angoixada per una realitat a la que no li veuen sortida.

No em semblaria just acabar aquest capítol d’anàlisis electoral sense fer també esment a la influència que en elles hi pot haver tingut la guerra bruta de la ultradreta mediàtica madrilenya, i l’inestimable aportació que hi han fet les clavegueres de l’estat espanyol. Crec que aquesta ingerència, per altra banda  previsible, va introduir no pocs elements de dubte en molts ciutadans de bona fe, i no em sembla gens aliena a algun dels moviments d’última hora en intenció de vot. La seva descarada utilització, unida a la d’arguments tan menyspreables com la por i el catastrofisme, també han jugat el seu paper en bosses d’indecisos i deixen ben retratats els polítics que les van emprar com arma electoral

Però ara ja està tot dat i beneït i no cal donar-li massa voltes; el que toca és acceptar sense reserves la decisió de la voluntat popular. La majoria sortida d’aquestes eleccions ho voldrà tot d’entrada. Que s’exerciti el dret a decidir i es realitzi la consulta, però també que, tot i les exigències de Brussel·les, s’acabin les polítiques d’austeritat i les impopulars retallades.

Al mateix temps el govern que vingui haurà de garantir que es generin els ingressos suficients per tal que cada final de mes es puguin pagar funcionaris, serveis socials i la maquinaria necessària perquè el país funcioni. Tot això compaginat amb un finançament on sembla que tothom està d’acord en que el dèficit fiscal de Catalunya és insostenible i porta el país a la ruïna, però no  hi ha en absolut consens a l’hora de definir estratègies per combatre’l.

Àdhuc crec que haurem de convenir en que això de voler-ho tot està molt bé com eslògan electoral però que la perfecció no existeix, i per tant és impossible també en política. Caldrà doncs intentar governar i al mateix temps quadrar aquesta mena de círcol diabòlic.

Tots els indicadors assenyalen que el 2013 serà un any duríssim. Els propers pressupostos de la Generalitat hauran de ser necessàriament restrictius i per dur que sembli s’hauran d’aplicar noves retallades. El govern que es formi se n’haurà de responsabilitzar, amb la càrrega d’impopularitat i pèrdua de vots que du aparellada si es vol evitar que Catalunya faci fallida. Un moment excepcionalment delicat que posarà a proba el sentit de país i l’autèntic patriotisme de les formacions polítiques que dia si dia també se n’omplen la boca. Ara és quan el poble els hi demanarà patriotisme de debò, no del “de boquilla.”

En definitiva, un escenari molt propi del tarannà d’un país tan poc gregari com és el nostre, però  que en el moment actual fa feredat. Hora de la política en majúscules, i dels polítics de debò. A risc d’anar contracorrent, permeteu-me dir que a aquests darrers els planyo sincerament. Per rés del món m’agradaria estar dins la seva pell.

Manel Magrinyà  i Ros

Tweet

Benvolgut senyor president,

 Soc un ciutadà sense partit ni aspiracions polítiques personals que creu en la política en majúscules, i que malgrat totes les seves imperfeccions la democràcia és el menys roin dels sistemes polítics coneguts. Un ciutadà que segueix exercint el seu dret al vot quan hi ha eleccions, encara que sense donar cap mena de crèdit a les bajanades que es diuen a les campanyes. Per aquest motiu ja fa temps que tinc decidit el sentit del meu vot a les properes eleccions al Parlament de Catalunya

 Aquest meu vot serà per a vostè president, per moltes i variades raons. El votaré perquè malgrat haver-me sentit sempre català fins el moll de l’os, mai havia cregut en la viabilitat del sobiranisme i vostè m’ha fet canviar d’opinió. Fins fa molt poc em semblava una utopia irrealitzable, ja que no per una banda no veia possibilitats reials d’obtenir la majoria que un projecte d’aquesta naturalesa necessita, i per l’altra els polítics que s’oferien obertament per dirigir-lo em mereixien poca, per no dir nul·la confiança, dit sigui en termes polítics i sense ànim d’ofendre a ningú.

 Em considero un liberal d’esquerres i en conseqüència el meu espai natural seria el de la socialdemocràcia que fins ara considerava aliè a CiU. Ha estat a partir de determinades decisions preses per vostè des que va ser escollit com a president, que he anat canviant d’opinió doncs la seva trajectòria m’ha semblat d’una coherència que fins ara trobava a faltar en l’horitzó polític català. La incorporació d’independents al seu govern, i en particular d’algú que em mereix tant de respecte intel·lectual com el senyor Ferran Mascarell ja em va sorprendre molt favorablement.

 Mai me’l vaig imaginar tan ingenu com per creure sincerament que Espanya s’avindria de bon grat a que Catalunya gaudís de l’autonomia financera amb un nou pacte fiscal, i després del previsible cop de porta espanyol, crec que ha gestionat de manera molt intel·ligent l’onada de descontentament popular que lògicament l’havia de seguir. En aquest mateix sentit, tampoc m’he acabat d’empassar del tot l’absoluta espontaneïtat de gran manifestació de l’onze de setembre, però ja m’està bé l’empenteta que, segons males llengües habitualment dignes de crèdit, va rebre la societat civil des del món de la política.

 Finalment, i en sentir-li repetir a Madrid davant de representants del rei el mateix missatge que a Barcelona ho he tingut definitivament clar. La seva ha estat una estratègia perfectament calculada i digne d’un polític de raça. Per això el votaré senyor Mas, perquè a més de confiar en la seva honestedat personal crec que és un líder solvent i l’únic que conec que aquests moments tant complicats pot liderar el país perquè pugui exercir lliurement el dret a decidir el seu futur. Definitivament tot em fa pensar que o ara, amb vostè al capdavant, o mai.

 Però també em permeto recordar-li que el dia 25 de novembre del 2012 hi haurà molta gent que com jo mateix no votarem unes sigles. Ho farem pel full de ruta que ha dissenyat i refiant-nos de la seva persona. Sabem que encara no és el moment de dir si volem o no la independència. El camí serà llarg i passa per l’exercici del dret a decidir que vostè porta en el seu programa.

 Si tot va bé, ja vindrà el temps en el que els catalans podrem votar per ser un país diferent a l’antic, en el que la política recuperi el seu antic i noble sentit i deixi de ser l’aixopluc de mediocres i espavilats. Ja arribarà el moment d’exigir que les retallades, per necessàries que siguin, no afectin sempre als mateixos; per decantar-nos per una societat en la que la ètica i la solidaritat siguin l’eix de la vida publica, i casos com el del Palau, Treball o Pretoria deixin d’embrutar-la. Però ara per ara, no és això el que es decideix i és moment de fer pinya al seu voltant.

 Però no ens falli, senyor president i sobretot mantingui’s ferm. No malbarati l’immens patrimoni d’entusiasme popular que resta íntegre des de l’11 de setembre d’enguany i sobretot no escolti cants de sirena per propers que siguin. Pensi que si finalment li tremolés el pols a l’hora d’acomplir les seves promeses, Catalunya trigaria decennis en recuperar-se d’un cop tant brutal a la seva il·lusió col·lectiva i la història no li perdonaria.

 Permeti’m per acabar aquesta carta oberta que li recordi un passatge de “Moments estel·lars de la humanitat”, una de les millors peces literàries que mai s’han escrit. En el capítol dedicat a Woodrow Wilson, el seu autor, Stefan Zweig relata el gran fracàs d’aquell estadista honest a l’hora de dissenyar un futur de pau per Europa tot just acabada la I guerra mundial. La honradesa i coherència del president americà havia generat unes expectatives populars mai vistes fins llavors, però la Realpolitik i sobretot la deserció dels seus consellers més propers a l’hora de fer-li costat el va dur a un fracàs tant estrepitós que va acabar físicament amb ell, canviant de passada el destí de la humanitat. A “Moments estel·lars de la humanitat” Stefan Zweigvadefinir magistralment la causa de la desfeta amb una frase de Johann Wolfgang von Goethe:

 “L’entusiasme no és un producte que es pot conservar en salmorra durant molts anys”

Manel Magrinyà i Ros

Tweet