Manel Magrinyà i Ros

1. NARCISISME. La reivindicació de la independència provoca en la societat espanyola una ferida narcisista profunda. Després de la manifestació de l’11-S he donat conferències en diverses ciutats espanyoles, i he tingut converses amb gent interessada i polititzada. I he constatat que el sol fet que es plantegi aquesta opció fa mal en l’àmbit psicològic. El guió de les converses es repeteix: la reacció inicial dels meus interlocutors és restar importància al problema: una manipulació de CiU per fer oblidar les retallades i aconseguir la majoria absoluta. «Això s’acaba el dia 25», vénen a dir. Quan els expliques que el paradigma pujolista és el passat, que la societat catalana ha canviat, que l’eix del catalanisme s’ha desplaçat, que la cadena de desencontres s’ha fet insuportable, canvien la cara. Llavors ve la negació. La independència és impossible. Europa mai ho permetrà. A continuació, el refús rotund del pacte fiscal com punt de trobada. Un antic president de comunitat autònoma em va dir: «Jo sóc demòcrata. Si una àmplia majoria de catalans se’n vol anar, ho sentiré profundament, però respectaré la seva decisió. Però un acord fiscal a la basca, ni pensar-ho: el govern espanyol que ho proposés duraria vint-i-quatre hores». En el darrer acte, apareix inexorablement la dimensió psicològica: una ferida dolorosa derivada d’un gran malentès. No entenen ni volen entendre que Catalunya sigui un cos orgànic autònom, ho viuen com si els arrenquessis una part del seu cos. Les ferides narcisistes generen ressentiment. Aquesta confrontació sentimental -el que se sent amenaçat de mutilació enfront del que se sent maltractat- és el rerefons sensible del problema. Que derivi o no cap a una situació explosiva dependrà de si la política i els mitjans de comunicació opten per canalitzar-la o per excitar-la. De moment, no falten els piròmans. I sobretot, dependrà dels principals partits i dels dubtes que sembrin sobre que l’última paraula pertany a les majories democràtiques.

2. FUGUES. Repassant antigues eleccions en països no bipartidistes del nostre entorn, és difícil trobar-ne unes en què un partit tingui fugues importants de vots cap a tots els altres competidors. A les eleccions catalanes en tenim un d’aquesta rara espècie: el PSC. Un nombre significatiu d’aquell sector dels seus votants que situa la condició identitària -l’espanyolisme, en aquest cas- per davant de l’opció d’esquerres pot anar al PP. Uns quants d’aquests, per a qui tanmateix votar l’enemic de sempre seria massa, pot anar a Ciutadans. Un bon paquet de gent que se sent d’esquerres i que no rebutja la independència i està pel referèndum sense ambigüitats pot anar a Iniciativa. Un sector que ha assumit el procés d’independència, pot seguir l’onada de moda i votar Artur Mas. I una part d’ells, que sempre han desconfiat de CiU i seguiran desconfiant-ne, pot reblar el clau votant Esquerra. Qui queda per votar al PSC? Aquest és el preu de tants anys de ni carn ni peix. Normalment, els partits es disputen territori amb un o dos adversaris; quan les aigües brollen en totes direccions, malament rai.

3. RESPECTE. Els embarassos per una violació són perquè Déu vol que passin», ha dit Richard Mourdock, company de partit de Mitt Romney, pur estil de la casa. Precisament per això em resulta impossible assumir la idea de Déu, que, sent totpoderós, permet alegrement que es cometin cada dia infinitat d’atrocitats al món. Per respecte als que hi creuen, prefereixo pensar que no existeix.

Josep Ramoneda, al diari Ara de 31 /10/2012

Tweet

Molts dels que adverteixen sobre els riscos que corre Catalunya de quedar fora de la UE ho fan per espantar els partidaris del procés sobiranista. Però hi ha riscos, i són importants i evidents. I no tothom que els assenyala ho fa per desanimar, alguns ho fan per ajudar a superar-los, o simplement perquè els coneixen, i caldrà escoltar-los i preveure-ho i treballar, perquè res seria més imprudent que menystenir la capacitat d’alguns estats per posar-hi traves. Ni l’eufòria celebrant qualsevol indici positiu ni l’arrogància minimitzant tota lectura negativa ens portaran enlloc. Encara que notis que algú se n’està alegrant molt d’aquella trava, tens l’obligació de comprovar si existeix i saltar-la.

Alguns dels que declaren que ara la prioritat és l’atur i el model social ho fan per guanyar temps i perquè els incomoda l’agenda de l’estat propi. Però l’atur és dramàtic i el model social és part essencial de les polítiques, i convé que siguem capaços de simultaniejar debats. I no tothom que marca línies vermelles sobre les retallades ho fa per fugir del debat independentista, n’hi ha que ho fan precisament perquè quan vas cap a l’estat propi és l’hora de dir com el voldries, quina és la teva aposta.

No podem caure en un frontisme dialèctic consistent a subratllar tot indici favorable a la teva causa i menystenir tot inconvenient. Per rigor però també per estratègia. Que et vagin avisant de perills els que et volen immòbil té com a principal risc que et creguis que se’ls inventen i acabis fent el ridícul. Que alguns adversaris abusin de l’expressió «Ara hi ha temes més importants» no significa que no hi hagi temes importants a afrontar. Els convençuts que el procés és irreversible són els que més s’han d’interessar per les dificultats i per marcar prioritats.

Carles Capdevila al diari Ara de 31 /10/2012

Tweet

És propi dels temps de canvis accelerats que la confusió regni arreu. Confusions inevitables derivades del canvi de coordenades que fins ara ens havien orientat, però sobretot confusions provocades volgudament pels qui es pensen que negant la realitat s’estalviaran la mudança. Temps, també, de grans esperances -i d’algunes eufòries excessives-, i alhora d’una allau d’intimidacions miserables, com Aznar amb allò «d’atendre’s a les conseqüències», o de xantatges emocionals tragicòmics, com Bono, que, diu, preferiria morir abans de veure una Espanya trencada.

CAL FER-SE’N EL CÀRREC: Catalunya es pot pensar sobirana sense gaires dificultats, mentre Espanya se sent amputada i fracassada en el seu històric projecte assimilador. L’emancipació de Catalunya és un desaire a la vella Espanya possessiva. La independència, sí, fragmenta Espanya, no pas la societat catalana. Catalunya no es tanca, sinó que s’obre al món global. En canvi, Espanya es contrau en temps de mundialització, i se’n ressentirà. És Espanya, per tant, qui ha de fer el dol per la pèrdua de Catalunya, i no li serà gens fàcil. El dol sempre comença negant la realitat, revoltant-s’hi, per després passar a experimentar la buidor, i només acaba quan s’accepta positivament la nova situació. Seria poc intel·ligent i gens misericordiós no ser sensibles al patiment espanyol.

PERÒ LES CONFUSIONS que més cal evitar són les de dins. Ni les amenaces agressives ni els xantatges melancòlics no són res al costat de l’ansietat que viurem molts catalans davant les noves responsabilitats associades als grans desafiaments que s’acosten. Què són, si no mostres de vertigen, la major part de condicions que posem a la independència per, inconscientment, sabotejar-la? Què és, si no un intent de desestabilitzar el sobiranisme, acusar-lo de creure’s que en un aclucar d’ulls tot serà possible, quan és qui millor sap si n’ha estat de llarg i costerut el camí fins a arribar on som? I, de veritat, ¿algú creu que la societat civil compromesa amb la independència no pensa i treballa amb rigor en els desafiaments internacionals, els costos econòmics, els reptes jurídics i, fins i tot, els trasbalsos emocionals de l’empresa?

APRENDRE A PENSAR des de la independència no és gens fàcil. És cert, com diu el president Artur Mas, que cal disposar d’estructures d’estat. Però la principal estructura d’estat que es necessita és la mental. Tant és així que fins i tot disposant de totes les altres és la manca d’aquesta darrera la que podria fer fracassar tot el procés a l’últim minut, com ja els va passar al Quebec. Les amenaces que arriben només fan por si no es disposa d’una estructura mental d’estat propi. Per això cal aprendre a girar l’argument de l’amenaça cap a qui la fa. ¿Que és temps d’unitat a Europa i no de fragmentacions? ¿Doncs com és que Espanya no renuncia a la seva independència i es resisteix a acceptar el rescat que fa mesos que se li ofereix i necessita? ¿Que no és temps de posar fronteres i duanes amb Castelló, la Franja i les Balears, o que no es pot sobreviure fora d’Europa? ¿Doncs qui és que ens les imposaria, aquestes fronteres, o que diu que ens deixaria fora de l’euro? Sí: és aquest mateix estat que en un món dit sense fronteres impedeix, dins de l’Espanya encara autonòmica, que el senyal de TV3 arribi al País Valencià!

ÉS HORA DE COMBATRE activament el pensament autonòmic, que és l’estructura mental des de la qual hem estat dominats els darrers trenta anys. De la mateixa manera que vam combatre el franquisme sociològic , ara toca fer net de net de l’autonomisme mental que posa sorra als delicats engranatges de la sobirania real que estem a punt de construir.

SALVADOR CARDÚS al diari Ara de 25/09/2012

Tweet

L’execució del pressupost de l’Estat va malament tant pel que fa als ingressos com a la despesa. Hi ha molt poca confiança que es puguin complir els objectius de dèficit. La sortida de capitals és un riu que no baixa de cabal i la fuga de dipòsits continua. Els pronòstics de caiguda del PIB auguren una realitat de l’economia pitjor que la que diu el govern. Amb el consum interior deprimit, sense crèdit i sense inversió pública, l’exportació queda com a única via de salvació. Amb aquest panorama Rajoy segueix dubtant sobre si demana o no el rescat, entre altres coses perquè Angela Merkel, especialista a portar els pecadors al límit del precipici perquè vegin l’infern que mereixen, no li posa cap pressa. I li cau una allau de veus que exigeixen que deixi de fugir d’estudi.

Banquers, empresaris, polítics, governs estrangers, economistes, mitjans de comunicació: tots, potser amb l’excepció de Rubalcaba, inciten Rajoy a fer el pas. I li recorden que ja acumula nou mesos de retard i que si ho hagués plantejat al gener estaríem d’una altra manera. Tanmateix, hi ha una pregunta que incomoda els partidaris de demanar els diners ja: ¿el rescat millorarà l’economia real, la vida quotidiana dels ciutadans? Quan es formula aquesta qüestió tothom comença a mirar el sostre. L’única resposta que s’acaba sentint és: «Sense el rescat encara serà pitjor».

Explica Antón Costas que un estudiant li va dir: «La cohesió social es trenca quan no hi ha ni un bri d’esperança». Quan les coses es fan perquè «és el que s’ha de fer», perquè «no hi ha altra opció», perquè «no fer-ho seria pitjor», és impossible acreditar qualsevol il·lusió. Les polítiques d’austeritat no només estan arruïnant la societat sinó també la pròpia política. I després se sorprenen que tingui èxit un moviment social -la independència- que té la virtut de parlar de futur i d’apuntar cap a algun lloc, per imprecís que sigui. Sense l’ànim, la política és un cos inert. És això el que es busca? ¿Substituir-la per la simple administració de les coses? Per ara els resultats són fatals.

Josep Ramoneda a l’ARA de 23/09/2012

Tweet

1. CONVERSOS. En la ressaca de la manifestació de l’Onze de Setembre he llegit bastants cops la paraula conversos com a manera d’expressar el salt quantitatiu de l’independentisme històric a l’independentisme de masses. És evident que l’expansió del fenomen és recent i que aplega molta gent que no havia pensat mai en la independència de Catalunya com a hipòtesi plausible. Però la paraula conversosm’inquieta perquè dóna a la independència una dimensió de creença que em sembla equivocada i perillosa. Les persones no es converteixen a una idea: a les idees s’hi arriba per consideració racional. Es converteixen a una fe. I la fe sempre és un sistema de demarcació: ortodoxos i heterodoxos, fidels i infidels, sants i pecadors. La independència no ha de demarcar, ha d’integrar. No pot ser propietat de ningú, perquè els països són de tots, per molt que als nacionalismes els costi entendre-ho. La independència no pot ser mai una creença perquè és una realitat tangible: un estat. Una potència convertida en acte: una forma política i institucional. Precisament, el gran salt té molt a veure amb l’assumpció per part de molta gent que pot voler la independència sense necessitat de fer seva la fe que emana de la nació i el seu caràcter inefable. Si en fem una fe, comencem malament. Oblidem el principi democràtic bàsic, el principi d’increença, que diu així: «Tota creença compartida és un judici que no jutja, una veritat que no es posa en dubte, una proposta que no s’examina. Pensar és acceptar que els prejudicis no poden ser compartits en tant que prejudicis».

2. EMPRESARIS. L’atenció s’ha desplaçat cap als empresaris. En els estrats més alts del poder empresarial i financer del país hi ha preocupació i incomoditat per l’evolució dels esdeveniments des de la manifestació de la Diada i, sobretot, pel fet que el president Artur Mas entomés el rol de Moisès de la transició nacional. Hi ha nervis: el diner només és valent amb més diner a la vista i s’espanta de seguida quan veu turbulències. Però tinc la sensació que també hi ha una certa utilització de la por dels empresaris per frenar l’eufòria i justificar el canvi de ritme. Al govern de CiU li va bé tenir coartada per a la pausa, per guanyar temps, rebaixar tensió i no quedar-se sense els diners que necessita per pagar a final de mes. I des d’Espanya, utilitzar com parapet els empresaris catalans és molt útil per parar la primera embranzida. No oblidem que vivim en societats en què el temor de Déu ha estat substituït pel temor del diner. La independència no és bufar i fer ampolles.

3.ESPERANZA. Se’n va la presidenta Aguirre. El paisatge de la política espanyola serà més avorrit. La dreta sense complexos s’ha quedat sense la seva estrella. Des que Aznar va optar per guanyar diners, Aguirre havia quedat com l’únic referent d’això que en diuen la dreta liberal espanyola. De fet és una contradicció dels termes, perquè a Espanya (com a Catalunya) la tradició liberal és gairebé inexistent. Però aquí anomenen liberal el model Bush fill, que combinava el liberalisme econòmic amb posicions extremadament reaccionàries en política i moral. Tanmateix, d’Aguirre cal aprendre’n una cosa: en política, la lluita ideològica és fonamental. Ella no se’n va distreure ni un sol dia. Una lliçó que l’esquerra sembla haver oblidat.

Tweet

L’experiència de la llibertat mai no ha estat fàcil. Del llibre de l’Èxode a l’Antic Testament fins al d’Erich Fromm “La por a la llibertat”-amb l’experiència del totalitarisme europeu al cap-, la reflexió sobre les dificultats per abandonar la condició d’esclau és una constant de l’estudi de la condició humana. I a la nostra escala, aquesta és també una de les qüestions que ens han d’ocupar just ara que som a les portes del procés definitiu d’emancipació política. Per tant, la pregunta sobre què en farem de la llibertat política, sobre quina mena de futur esperem del fet de ser un estat independent, no es pot destriar de la mateixa reclamació del dret de ser-ne, de lliures.

COM ESCRIVIA Erich Fromm al llibre esmentat: «El dret d’expressar els nostres pensaments només té sentit si som capaços de tenir pensaments propis. L’alliberament de les autoritats externes només és un guany definitiu si les condicions psicològiques internes ens permeten establir la nostra individualitat». I vet aquí la qüestió: què en volem fer, de la independència? En sabrem ser, d’independents? Dit d’una altra manera: ¿tenim prou clar que si aconseguim el dret a decidir, llavors tindrem el deure inexcusable de prendre decisions? ¿I seran bones decisions? Però, ens sabrem equivocar, també?

PREGUNTES QUE TENEN SENTIT perquè tan absurd com no saber què fer-ne de la llibertat política de ser un nou estat d’Europa, ho seria exigir de la independència el que ni els països amb més tradició democràtica han aconseguit mai del tot. La condició de poble lliure ens donarà l’oportunitat de dibuixar un futur propi, sense poder recórrer a les antigues excuses -certes o falses- sobre els condicionaments externs, que llavors ja seran els propis de qualsevol país lliure en un món interdependent. Però, com és propi de qualsevol poble lliure, sapiguem que també cometrem errors, no gaire diferents dels de la resta de pobles. La llibertat et fa responsable, però no invulnerable.

ÉS PER AIXÒ QUE el primer objectiu de tots, en un procés d’independència, hauria de ser proposar la forma més avançada i innovadora possible de democràcia, a l’altura de les circumstàncies d’una societat avançada del segle XXI. I és aquesta forma de presa de decisions radicalment democràtica la que ja ens permetrà determinar els futurs concrets que, en cada terreny, decidirem els catalans. Perquè si bé és cert que ja sabem que d’una Catalunya lliure en volem fer un país socialment just i econòmicament pròsper -per dir-ho a la manera clàssica-, les formes d’expressió d’aquesta justícia i prosperitat tan anhelades hauran de ser decidides democràticament, i ningú no les pot pressuposar ni les pot voler imposar abans d’aquest acte de lliure expressió.

CERTAMENT, HEM D’ASPIRAR a ser capaços de convertir la identitat nacional no pas en la recuperació nostàlgica de passats superats sinó en el projecte de futur en què la gran majoria de catalans, nous i antics, se sentin cridats a participar. Hem d’aconseguir que l’adhesió a aquest projecte de llibertat nacional no obligui ningú a esqueixaments emocionals amb els seus vincles originals -ni territorials, ni ideològics-, perquè per poc que les dificultats fossin grans, l’enyor de les antigues dependències faria fracassar tot el procés. Alliberats dels condicionaments en què ara ens solem excusar -i del temps que ens fan perdre-, a fe de Déu que haurem de demostrar que sí que teníem idees pròpies sobre com convertir l’educació i la cultura en el centre del nostre projecte de país, i que és cert que la prosperitat econòmica la volíem al servei de la justícia social.

FROMM CONSIDERAVA que la independència individual -pròpia de la condició moderna- havia fet éssers aïllats, angoixats i impotents, temptats per noves dependències i submissions. Cert: només un bon projecte de futur ens pot estalviar de caure en aquests gravíssims perills.

Salvador Cardús al diari ARA l’11 de setembre de 2012

Tweet