La vergonya dels indults

Cada any per aquestes dates es consuma una mica més la mort de Montesquieu a Espanya, com ja va anticipar fa uns anys un provat “demòcrata” de nom Alfonso Guerra.

Ens recorda avui a Twitter l’amic Pep Matas que per Setmana Santa i a proposta de les Confraries el govern ha tornat a desautoritzar els jutges perdonant les penes d’alguns condemnats per sentències fermes. És una pràctica que te el seu origen en una llei “provisional” del 1870 i que no precisa de cap mena de motivació per part de l’executiu.

El més curiós de tot és que qui proposa els indults són entitats religioses catòliques en clara contradicció amb la vigent llei de llibertat religiosa. A la situació crítica de la divisió de poders que té el seu origen en la politització de la cúpula judicial només li faltava aquesta pràctica tercermundista.

“La España de pandereta, devota de Frascuelo y de Maria” que retratava Antonio Machado, ensenya cada any la “poteta” a finals de la quaresma.

http://www.elindultometro.es/indultos.html

Un matí de dissabte molt empordanès

Després d’una llarguíssima absència de la part escrita d’aquest bloc, bàsicament motivada per la meva dedicació dels dos últims darrers anys al Magazine de Ràdio Bisbal, m’he decidit a reemprendre les notes que ara fa un any vaig abandonar. La veritat és que ja ho començava a trobar a faltar i m’he fet el ferm propòsit de mantenir una certa continuïtat.

Encara influït pels extraordinaris convidats que vam tenir ahir al Magazine, he pensat que que millor que fer-ho parlant de l’Empordà, el petit país que ens agombola.

I és que ahir ens van visitar en tres autèntics homenots tant arrelats al territori com l’escriptor, polític i economista Joan Armangué, el catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB Joan Cals i l’historiador Salvador Vega, aquest darrer de la ma de l’Antoni Martí, cineasta i activista cultural, un dels col·laboradors de luxe amb qui compte el programa.

Em sembla gairebé impossible resumir en poques línies tot el que es va dir al llarg de la fèrtil trobada recollida pels micròfons de Ràdio Bisbal, però convidats i membres de l’equip vam coincidir en la necessitat de superar la concepció de l’Empordà com a pessebre que es basteix els caps de setmana i períodes de vacances per satisfer passavolants o pixapins ocasionals. Es va insistir en la necessitat de recordar a tothom, inclosos les persones que l’habiten o en gaudeixen de manera continuada en segones residències, que a l’Empordà hi viu gent que es te que guanyar la vida i cal fomentar l’activitat productiva sostenible si no volem que les nostres pobles i ciutats esdevinguin de cartó pedra.

El paisatge i la cultura són el principal actiu d’un territori que reclama urgentment noves iniciatives polítiques que evitin la conversió en ciutats dormitori amb la conseqüent degradació dels espais comunitaris. Cal enderrocar aquesta mena de mur invisible entre Alt i Baix Empordà i també amb el Gironés i la resta de comarques gironines per tal de crear estructures productives comunes abans que la degradació del patrimoni natural, avui ralentitzada per esgotament a la costa, es traslladi a l’interior acabant per malmetre allò que tants segles ha costat bastir.

En el seu excel·lent llibre “Gent de l’Empordà” Joan Armangué ens recorda que en èpoques medievals era freqüent considerar l’Empordà com la cinquena província de Catalunya i potser ara seria l’hora de reivindicar-ne una vegueria pròpia.

Abans he esmentat la cultura com un dels motors de creixement d’un Empordà unificat i dinamitzat, però com també van entendre de una de les intervencions de l’historiador de Verges Salvador Vega al programa, si la cultura no es viscuda com a pròpia per la gent i aquesta no se la fa seva esdevé un concepte inútil i buit de significat. En un altra apartat d’aquest bloc parlo avui de la situació de la cultura bisbalenca i per tant ho deixo aquí, no sense agrair públicament a Joan Armangué, Joan Cals i Salvador Vega la seva magnífica aportació, recordant que la podeu recuperar a través del podcast del programa.

http://www.labisbal.cat/radio/ca/el_magazine.html

Extret de l’article Laïcitat de Josep Ramoneda publicat a l’Ara d’avui mateix.

Per què els espanyols poden estar a favor que Espanya tingui un estat sense ser nacionalistes i en canvi els catalans si estem a favor de tenir un estat propi es dóna per suposat que som nacionalistes?

La resposta és molt senzilla: perquè ells ja tenen estat i nosaltres no. I negar el caràcter laic de la independència és una manera de posar-la sota sospita d’exclusió.

Exemplar – 24/07/2012

Un altra cap de setmana intens en el que la Fira del circ al carrer de la Bisbal d’Empordà no ens ha donat cap treva. 33.000 persones han omplert de gom a gom els carrers i places de la vila. L’èxit ha estat espectacular i la Fira ha esclatat definitivament. El desig de compartir i fer arribar a tothom la joia ciutadana també ens ha dut, als qui col·laborem en aquest engrescador projecte que és la Bisbal TV, a assolir un repte monumental: ni més ni menys que donar cobertura a tots i cadascun dels 88 espectacles que han omplert els seus carrers i places. Ha estat esgotador però ho hem aconseguit i ben aviat en podreu anar veient els resultats.

D’aquesta manera, la nostra feina, conjuntament amb de la dels companys que col·laboren amb altres mitjans locals, i l’entusiasme de la gent de la Bisbal que ha omplert la xarxa amb les seves imatges casolanes, ha posat un granet més de sorra en l’intent per part de la societat civil bisbalenca d’ofegar en joia uns temps complicats que poques alegries ens ofereixen. La participació ciutadana ha estat espectacular, i les institucions han tingut un comportament exemplar, donant tot el suport que han pogut a l’acte defugint-ne al mateix temps el protagonisme. Un exemple més que la Bisbal ofereix a qui en vulgui prendre nota. Tant de bo sigui així però en tot cas l’auto estima dels bisbalencs i bisbalenques n’ha sortit molt reforçada en uns temps tan difícils per tothom. Ara toca anar guardant forces per la Festa Major que ja s’acosta i sant tornem-hi!

01/07/2012 – Gràcies a la vida

Gaudir de la màgia musical de la veu Sílvia Pérez Cruz i la guitarra de Toti Soler és un privilegi gairebé únic. Fa unes hores he estat un dels afortunats que ho ha pogut fer en el marc al Teatre Mundial de la Bisbal. Encara sota els efectes del shock, necessito cridar la meva joia als quatre vents.

Gràcies Sílvia i Toti per fer-me immensament feliç per una estona.

29/06/2012 – Medio pan y un libro

Recordant l’etern Lorca. Avui més que mai, el seu missatge em sembla de plena actualitat:

«Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí. ‘Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre’, piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.

Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.
No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.

Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?

¡Libros! ¡Libros! He aquí una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras. Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: ‘¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!’. Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.

Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: ‘Cultura’. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz.”

 

Federico García Lorca

 

Discurs d’inauguració de la biblioteca del seu poble  Fuente de Vaqueros (Granada). Setembre 1931

 

24/07/2012 Misa rociera a Cuevas Bajas

Avui Sant Joan, dia de la festa patronal, he pogut assistir a una missa rociera a l’església de Cuevas Bajas i n’he gaudit a consciència. Mai fins ara havia tingut l’oportunitat de participar ni que sigui passivament d’un espectacle com aquest, i haig de confessar que malgrat el meu agnosticisme militant, en determinats moments se m’han posat tots els pels de punta. El sentiment que traspuava l’acte ultrapassa en molt la seva estricta consideració religiós per esdevenir pura cultura popular, en la versió més amable del terme. I és que la fe, que a ritme de sevillanes expressen aquesta gent arriba més fàcilment al cor que cap altra cerimònia catòlica de les que he conegut.

La sortida de l’església ha estat senzillament espectacular, amb ball de sevillanes al carrer; a continuació, xaranga i desfilada de carrosses pels marges del riu Genil. Tot plegat ha acabat en una acampada arbrada (hem fregat els 40 graus a l’ombra) en la que cada grupet d’amics i familiars munten el seu xiringuito per tal de degustar especialitats locals, que com l’anomenada “porra fria” fan les delícies del personal. Novament he pogut copsar l’hospitalitat que els “cueveños” ens han mostrat al llarg d’aquest intens pont de Sant Joan. Tothom es desvivia per convidar-nos i la feinada ha estat nostre per fugir sense un sobrepès considerable.

Ara però i vés per on, resulta que  faltava la cirereta del pastís. Després de marxar de Cuevas Bajas encara he tingut temps per passejar tres bones hores per Antequera i he descobert una vila sensacional. Monumental i molt cuidada em sembla de visita obligada. Si teniu oportunitat d’anar-hi no ho dubteu. Paga realment la pena!

Ara a descansar (ajudat tot s’ha de dir pel soporífer partit de futbol que est veient), i demà ben d’hora agafar l’AVE de tornada. Si tot va bé doncs, a casa de nou per tal de penjar les fotos d’Antequera i començar a editar el reportatge que ha generat aquesta visita i que properament emetrà Bisbal TV. Si un cop visionat el material, les imatges enregistrades es correspon ni que sigui d’una manera aproximada amb l’impressió que ara mateix tinc d’aquesta escapada, us puc ben assegurar que serà espectacular.
Creu-ho els dits i espero no generar expectatives exagerades, però..


23/06/2012 Sant Joan a Cuevas Bajas

 

No m’he volgut perdre la presentació de «La fuente del pueblo» el celebrat llibre de Manel-Manolo Lara al seu poble natal, i certament la decisió ha pagat la pena.

He pogut assistir a un acte multitudinària que ha resultat tant o més emotiu que quan la presentació del llibre va tenir lloc a la Bisbal setmanes enrere.

Unes 250 persones, d’una població aproximada de 1.500 habitants s’han aplegat aquest vespre al recinte que acollia l’acte. El mateix autor del llibre, ha recuperat, davant un auditori entregat, els aspectes més rellevants del seu treball. No hi ha faltat un sentit homenatge al bisbalenc Lluís Maruny Curto, recentment traspassat que va ser coautor de la primera obra de Manuel Lara “De la Bisbal a Cuevas Bajas 1940-1980”.

Hi ha hagut també parlaments d’un acadèmic local, del Director General de Cultura de la Junta de Andalusia, i dels alcaldes dels dos pobles que es reparteixen el cor de Manel, Manuel Ginés, de Cuevas Bajas i Òscar Aparicio de la Bisbal d’Empordà. Els alcaldes, senyors Ginés i Aparicio, a més de glosar el llibre i la persona de l’autor van parlar d’estrènyer encara més els llaços que uneixen els dos municipis, i en concret del seu agermanament oficial que tenen intenció de formalitzar tan aviat com els hi sigui possible. Ambdós polítics van remarcar davant un emocionat Manel Lara i la evident satisfacció dels assistents a l’acte, el seu profund convenciment de que les dos poblacions ja no serien les mateixes l’una sense l’altre.

Un acte doncs profundament emotiu i que m’ha donat l’oportunitat de conèixer un poble meravellós, molt receptiu i generós a l’hora d’honorar els seus fills que avui ho son també de la Bisbal. Una gent que ens ha omplert d’atencions a tots els veïns de la Bisbal que l’hem visitat aquest cap de setmana acompanyant l’alcalde Òscar Aparicio i el regidor Xavier Font Galí.

 

 

20/06/2012 Setge a la llengua

Dia rere dia el nacionalisme espanyol espanyol torna a estrènyer la soga al coll de la nostra llengua. Primer va ser València, després Ses Illes i ara l’Aragó. Els separadors no saben com fer-ho per provocar l’enfrontament. S’han tret definitivament la careta, i el PP és el seu braç armat.

Cada dia veig més clar que el que busquen és un buc expiatori per distreure el personal de la pèssima gestió econòmica que ens està duent a tots a la ruïna definitiva.

Necessiten un enemic exterior. Ho van provar primer amb Gibraltar, però els britànics son massa forts. Solució? La de sempre, enfrontar els espanyols amb Catalunya.

Fa segles que els hi funciona i ara ho tornen a provar. Bufen mals vents per la gent moderada i això em preocupa, i molt.

 

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/552055-lexemple-blaver-a-larago.html