Un gran nyap, algunes preguntes i núvols d’incertesa

La sentència judicial que en primera instància ordena  l’enderroc parcial de la nova Biblioteca Comarcal de la Bisbal genera una forta sensació d’incredulitat, uns quants interrogants i molts dubtes.

En efecte costa de creure que un equipament cultural llargament esperat i que no s’ha ni tan sols inaugurat pugui anar-se’n en norris per un defecte formal. Però la realitat és tossuda i l’enderroc podria fer-se real si l’ajuntament no arriba  a un acord amb el demandant i la jutgessa l’accepta. Si aquestes dos circumstàncies no es produeixen i ho fan de manera conjunta, la biblioteca hauria de ser parcialment enderrocada en cas de ratificació de la sentència. El mal menor (resolució judicial favorable en darrera instància) seria que l’obra quedés paralitzada un munt d’anys mentre no arriba la decisió judicial definitiva.

El projecte va ser aprovat durant el mandat de l’anterior alcalde, senyor Lluís Sais que a més i com a regidor d’urbanisme n’era el màxim responsable polític. Els llavors socis seus de govern de CiU també hi van votar a favor i els tècnics municipals van emetre informe favorable.

Errar és humà i saber rectificar, de savis. El ciutadà esperava explicacions clares o en el seu cas que algun dels seus responsables demanés perdó pels perjudicis ocasionats i possibles danys materials inclosos. En comptes d’això ressusciten antics dimonis familiars de la política bisbalenca que jo particularment considero responsables últims del desastre ja que penso que quan els arbres d’antigues rancúnies personals no permeten veure el bosc dels interessos col·lectius són aquests els que acaben per rebre’n les conseqüències.

Fins les 12 hores de divendres 18 de gener, moment en el que publico aquest article, no es llegit ni escoltat cap reconeixement  del més mínim error de gestió, ni que ningú dels que ho hauria de fer assumeixi cap mena d’autocrítica. Tot el que fins ara han estat capaços de donar a entendre és que la culpa és “dels de sempre” i en darrere instància del jutge que ha tingut l’atreviment de fer una interpretació diferent de la llei de la que s’esperava.

Davant del desori les preguntes són inevitables:

Què pot fer possible queun equipament llargament esperat, en el que s’hi ha invertit una fortuna en diner públic pugui quedar obsolet- o en el millor dels casos paralitzat durant un grapat d’anys- abans ni tan sols de ser inaugurat?.

Qui es farà responsable dels perjudicis pels ciutadans i del malbaratament de diners públics  que comporta la desautorització judicial d’un projecte que en principi havia passat per tots els filtres que la llei estableix, excepte el de la prudència mínimament exigible a un càrrec públic?

Com pot ser que fallessin els filtres esmentats? Com és possible que cap dels responsables directes que van fiscalitzar el projecte i li van donar la preceptiva llum verda (polítics, funcionaris i tècnics municipals) reconegui públicament un error per minso que sigui, i encara menys n’assumeixi la menor responsabilitat?.

Perquè abans d’aprovar definitivament el projecte, l’equip de govern llavors format per ERC i CiU no va atendre els advertiments del PSC i del propietari de la parcel·la, per tal de modificar-lo evitant els riscos del que finalment ha succeït?.

Són interrogants que a hores d’ara no tenen resposta. Mentrestant, i gràcies entre d’altres a relliscades com aquesta, la credibilitat en el sistema es debilita i en cada bogada, la democràcia perd un llençol. Entre la incompetència d’uns i la corrupció que ofega als altres, si no anem cap una regeneració urgent de la vida política d’aquests país això pot acabar com el rosari de l’aurora.

Els perills de l’AVE com a model polític

A propòsit de la inauguració del tram d’aquest tren de luxe fins a Figueres som molts el que pensem que vint anys de retard s’ha posat la cirereta d’un pastís que mai s’haguera tingut que cuinar.

Vivim en un país en el que desplaçar-t’hi en tren és habitualment una aventura d’incert final (al menys pel que fa a l’hora d’arribada a la destinació triada) i en el que el nombre de mercaderies que es transporta per ferrocarril és irrisòria comparada amb la d’altres del nostre entorn. Semblaria lògic doncs haver començat per resoldre la problemàtica dels trens regionals i de rodalies així com els corredors ferroviaris de mercaderies abans d’emprendre el llarg i ruïnós camí del TGV.

Doncs no. Com gairebé sempre passa a Espanya – i també malauradament en el nostre país- s’ha començat a bastir l’edifici pel terrat, i ara que tenim més quilòmetres d’alta velocitat ferroviària que cap estat democràtic del món, descobrim astorats que no ens en podem pagar ni tan sols el manteniment.

Molt em temo que quelcom de similar podria passar si Catalunya pretén traslladar la fórmula de la alta velocitat al terreny polític. Tot i que comprenc perfectament que hi hagi gent que ha esperat tant aquest moment que ara tingui molta pressa, l’enemic és massa fort com per permetre’ns relliscades.

Escric això a propòsit del document sobiranista consensuat entre CiU i ERC per sotmetre’l a la resta de forces polítiques al Parlament i comparteixo plenament  les reflexions que avui divendres 11 de gener  li he escoltat a Josep Ramoneda en una tertúlia a Catalunya Ràdio

“Voleu dir que no anem massa de pressa?”, es preguntava el filòsof. I seguia “Fa quatre mesos l’objectiu immediat era el pacte fiscal. Passades les eleccions era la consulta, i ara ja és la independència. No seria millor anar pas a pas i cenyir-nos de moment al dret a decidir que és el que de veritat ens uneix a quasi tots?”

Em semblen unes sàvies paraules. M’atreveixo a dir que sobre el dret que té Catalunya a decidir lliurement quin ha de ser el seu futur hi estaríem d’acord més del 80% dels catalans i els seus representants polítics així ho haurien de ratificar. Seria una majoria tant aclaparadora que ningú gosaria discutir-la en termes democràtics, i el camí lògic per emprendre l’aventura en la que molts somniem.

Després, un cop aprovada la declaració amb una base parlamentaria tan sòlida, ja arribaria el moment de defensar de forma exhaustiva totes  les possibles alternatives perquè finalment el poble sobirà pogués decidir el seu destí amb prou coneixement de causa.

Pretendre cremar etapes i aprovar parlamentàriament una declaració independentista em semblaria, a més d’extemporani, un greu error puix deixaria fora de l’acord a grups polítics que, tot i ser partidaris del dret a decidir, contemplen per Catalunya altres fórmules distintes a la de la independència.

En la tertúlia que vaig escoltar Ramoneda, una altra personalitat de contrastada solvència intel·lectual com Pere Portabella va concloure parlant del mateix tema, que confondre tàctica i estratègia és sempre sinònim de fracàs polític. Hi coincideixo, i no voldria per rés del món ser testimoni de la terrible frustració que representaria per a milions de catalans el malbaratament d’aquesta oportunitat històrica.

Ignoro si la alta velocitat te un veritable sentit en algun aspecte de la vida excepte per navegar per Internet, però estic absolutament convençut que aplicada a la política és el camí més directe cap el desastre.

Te amo por ceja…

Te amo por ceja, por cabello,

te debato en corredores blanquísimos donde se juegan las fuentes de la luz,
te discuto a cada nombre, te arranco con delicadeza de cicatriz,

voy poniéndote en el pelo cenizas de relámpago

y cintas que dormían en la lluvia.
No quiero que tengas una forma,

que seas precisamente lo que viene detrás de tu mano,
porque el agua, considera el agua, y los leones
cuando se disuelven en el azúcar de la fábula,
y los gestos, esa arquitectura de la nada,
encendiendo sus lámparas a mitad del encuentro.
Todo mañana es la pizarra donde te invento y te
dibujo, pronto a borrarte, así no eres,

ni tampoco con ese pelo lacio, esa sonrisa.
Busco tu suma, el borde de la copa donde el vino
es también la luna y el espejo,
busco esa línea que hace temblar a un hombre en
una galería de museo.
Además te quiero, y hace tiempo y frío.

Julio Cortázar, Poemas del Alma

 

Cada cosa al seu temps

La independència té uns adversaris directes, la legitimitat política dels quals no quedarà pas discutida per la seva posició en relació a les aspiracions d’una bona part dels catalans, sinó pels mètodes que facin servir per defensar la seva voluntat política. Tant és, doncs, si aquests adversaris s’emparen en un ideal nacional unitari fins ara fallit, si defensen interessos de mercat, de classe o de casta, com si els mou una pertinença emocional la ruptura de la qual conceben dramàticament: aquesta no és la qüestió. La qüestió és el tipus de combat i, si entren en el joc brut, és en la denúncia dels procediments en què s’haurà de posar l’accent, més que no pas en les motivacions. En tot cas, la desigualtat de forces entre aquestes posicions contràries a un procés d’emancipació nacional catalana i els defensors d’un nou estat prové del fet que uns ja disposen d’una estructura de poder que els empara, mentre que els altres parteixen d’una clara posició de debilitat. Per això, el debat sobre la consulta sempre sol acabar en la discussió entre els que s’emparen en la raó d’estat -definida per la Constitució espanyola- i els que ho fan en una voluntat democràtica que consideren superior a qualsevol concreció històrica particular.

ARA BÉ, SI AQUESTA DESIGUALTAT de forces és molt important per al que pugui ser el desenllaç final d’aquest desafiament sobiranista, també hauríem de tenir molt en compte els propis perills interns de l’independentisme. No es tracta de fer defenses absurdes d’unitats polítiques, esclar. La diversitat política de l’independentisme, tot al contrari, és una gran força que cal preservar amb cura. Molt millor, per tant, que a Catalunya hi hagi tres o quatre partits que estiguin plenament d’acord o molt a prop de les tesis sobiranistes, que no pas la realitat política escocesa, en què pràcticament un sol partit concentra tota la proposta sobiranista. I molt millor, també, que hi hagi unes quantes dotzenes d’organitzacions civils amb estratègies i sensibilitats socials diverses per acompanyar el procés polític cap a l’autodeterminació dels catalans, malgrat que es pugui donar la impressió de fragmentació.

QUAN PARLO DE PERILLS INTERNS, doncs, no em refereixo a aquesta diversitat de posicions legítimes. El que preocupa és que, precisament perquè el procés ha de ser netament democràtic -no hi ha altra força-, el que no seria acceptable és que s’intentés aprofitar la ruptura política que representa la conquesta d’un nou estat per fer-hi passar d’esquitllada altres transformacions polítiques que haurien de ser debatudes en el nou Parlament sobirà que es derivarà d’aquest procés. Hi ha una línia prima entre el debat pel model d’estat que pot aconseguir una majoria política i el de les futures polítiques que s’hi duguin a terme que convé no traspassar abans d’hora. Cal evitar la precipitació que suposaria voler fer passar l’objectiu de la independència, on poden confluir forces absolutament diverses des del punt de vista ideològic, amb altres objectius que més endavant s’hauran de guanyar específicament al carrer i, sobretot, a les urnes. En aquest sentit, és molt millor aquella «mà estesa» al president Mas de David Fernàndez per fer possible la consulta sobiranista -reservant el «puny enlaire» per a la discrepància ideològica- que no pas l’actitud dels que la condicionen a unes polítiques que, si més no, encara no han rebut la validació d’una majoria parlamentària.

NO ÉS AQUESTA , però, l’única preocupació que cal tenir respecte del procés en el qual estem embarcats. També cal seguir advertint una cosa tan òbvia com que la independència no ho cura tot: la pobresa, la corrupció, la incompetència, l’estupidesa… I la prova la tenim en tots els estats que, per independents que siguin, han de seguir suportant unes xacres pròpies de la condició humana que també s’hauran de combatre en una Catalunya sobirana

 

Salvador Cardús, al diari ARA de 8 de gener de 2013

 

‘Hackers’ de l’impossible

Aquest magnífic títol malauradament no és meu, l’he tret del discurs d’en David Fernàndez com a portaveu de la CUP al debat d’investidura del president Mas el 21 de desembre. En David ha estat, sens dubte, el diputat revelació d’aquest nou Parlament, l’alè d’aire fresc i renovat que tanta falta ens feia. Només cal fer un cop d’ull a les cares d’alguns que l’escoltaven, començant pel president Pujol, que és qui menys em sorprèn. Jo puc donar fe de l’atracció que sent, des de sempre, pels corrents joves de l’independentisme català. Però també el to amable de la rèplica del president Mas o la cara entre sorpresa i preocupada d’en Joan Herrera, comprovant, potser, que les revolucions han canviat de direcció.

En David no només va fer un discurs il·lustrat, educat i alhora ple de determinació i propostes alternatives. Hi estarem o no d’acord, però també va demostrar que, més enllà dels laments, hi ha gent que afronta la situació a la qual hem portat la nostra societat i que ho fa vivint d’una altra manera.

Cada cop hi ha més veus que parlen de la urgència de repensar el món i d’iniciar un nou procés, una nova interpretació plena de franquesa, claredat i rigor, és a dir, de transparència. I això requereix una concepció adulta i responsable del que és la política, el treball, l’economia, el consum, la tecnologia, el progrés, la religió o la identitat.

Totes les èpoques porten transformacions, però la nostra, la del segle XXI, les ha portat a una velocitat tan espectacular que les brúixoles ja no ens funcionen i mirar pel retrovisor, que és el que estàvem acostumats a fer, només ens pot portar a estavellar-nos contra l’obstacle més inesperat. Què fer doncs davant aquesta desorientació intel·lectual, financera, política i ètica? En tot cas, el temps no és el nostre aliat, és el nostre jutge i per això mateix necessitem respostes urgents. No necessitem mestres de pensament ni doctrines úniques. Un amic meu diu que cada vegada que un intel·lectual ha pretès donar resposta a la pregunta «Què cal fer?» hi ha hagut una catàstrofe.

En els moments crítics que vivim avui com a societat global i com a país, es fa més necessària que mai la capacitat de lideratge i de visió de futur. Però, com deia, en cap cas es tracta d’un lideratge fonamentat en veritats úniques sinó de lideratges i de visions múltiples i cooperatives que recullin els somnis i les necessitats de les societats i que les ajudin a fer-los possibles.

Però, dit això, també permeteu-me dir que hauríem de començar per aprendre a escoltar. No cal inventar res, perquè ja hi ha un nou món en construcció que aporta solucions concretes, el que passa és que aquest nou món ens incomoda perquè o som còmplices del món vell o estem segrestats per ell. O potser no volem deixar el que ens pensàvem que era una zona de confort i resulta que no és més que un miratge perillós. Un exemple? El d’Islàndia, un país que ha sortit de la crisi amb una profunda renovació democràtica, que ha passat de l’estat de fallida a una revolució d’innovació social i moral impulsada per les persones. La Revolució de les Cassoles va ser una revolució pacífica liderada per moviments ciutadans que va provocar una reforma profunda de la Constitució i noves eleccions. Aquesta Constitució no va ser el producte d’un grup de polítics escollits seguint equilibris de poder. La feina de la ponència redactora es podia seguir en directe per internet i els ciutadans podien anar enviant, via xarxes socials, els seus comentaris i suggeriments i anar assumint el document amb els canvis que anava adquirint. El text que va sortir d’aquest procés participatiu es va aprovar en un referèndum a finals d’octubre amb més del 80% dels vots a favor i ara espera la ratificació del Parlament després de les eleccions de la primavera.

Pel que fa la crisi econòmica, la fórmula islandesa és seguida amb atenció pel Fons Monetari Internacional però oblidada pels grans mitjans de comunicació, segurament perquè contrasta amb les polítiques europees. Islàndia ha optat per no pagar els deutes, engarjolar els responsables i mantenir l’estat del benestar, i en canvi Europa ha optat per les retallades de salaris i l’augment d’impostos per poder pagar els deutes, escanyant classes mitjanes i baixes, sense que quedi clar que per aquest camí aconsegueixi alguna cosa.

Escoltem, doncs, els que ja han començat a viure d’una altra manera. Escoltem els que aporten, no els que es queixen i diuen que tot va malament, perquè em temo que només estan guanyant temps perquè res canviï. Intentem ser hackers de l’impossible, perquè potser és l’únic camí que ens queda per fer canviar el rumb de les coses, tant des del punt de vista nacional com social.

 

Imma Tubella, al diari ARA de 5 de gener de 2013

 

Homenatge al Dr. Moisès Broggi, metge, humanista i gran persona

Aquest seu pensament va ser llegit  al Cementiri de El Port de la Selva. Tot el senzill comiat va estar embolcallat per una forta tramuntana, que interpretava una darrera “ musica marinera” i donava un “color blau de país” com a escenari o rerefons .

 «L’ésser humà té tres nivells de realitat: el material, el mental i l’espiritual. Això és fonamental. El primer és el material i segueix una evolució que no depèn de la nostra voluntat. És a dir, tots nosaltres passem de la infància a l’adolescència, de l’adolescència a la joventut, de la joventut a l’edat adulta i de l’edat adulta a la vellesa. Contra això no hi pots fer res. I materialment, no ets el mateix ara que quan tenies un any perquè tota la matèria es renova completament cada deu anys. Per tant, el nostre cos canvia constantment. En canvi, hi ha una cosa que ho lliga tot, que són els records, els sentiments, les emocions».

Independentismes?

Durant els darrers mesos, i sobretot durant els propers anys, s’ha discutit i es discutirà molt sobre independentisme i sobiranisme. Crec que és bo que hagin caigut els tabús sobre aquests dos termes i que s’hagin convertit en opcions ideològiques que formin part de la política real. És un signe de maduresa social. Ja he dit altres vegades, i no repeteixo ara els arguments, que cal no confondre una cosa i l’altra. No es pot ser independentista sense ser sobiranista, però es pot ser sobiranista sense ser independentista, perquè es pot voler exercir el dret a decidir, però es pot prendre una decisió que no sigui precisament la independència.

Ara només em voldria centrar en l’opció de l’independentisme, veure les seves matisacions i sobretot entendre les seves raons. Ho faig amb voluntat de clarificar un xic el que detecto al meu voltant. No sóc sociòleg ni expert, i no pretenc fer una tesi sobre el tema. El que diré és solament una reflexió personal, fruit de moltes i moltes converses amb gent, sense cap tipus de metodologia científica que ho suporti. M’agradaria separar tres tipus de posicions independentistes que he trobat en la gent amb qui he parlat.

1. Independentisme essencial. Aquelles posicions que consideren la independència com un fi en si mateixa. No és pas una posició irracional, com alguns diuen per desqualificar-la, però sí que té forts components emocionals. Es basa en elements polítics, però sobretot en raons històriques, en sentiments ferits i en conviccions personals difícils de raonar i de debatre. És una opció molt respectable que situa la independència en el mateix nivell, i fins i tot a vegades per sobre, de valors fonamentals com la llibertat personal o la justícia social. És un independentisme molt profund i valuós que només té la dificultat que, a causa de la seva profunditat, acceptés -per aconseguir la independència- posar en segon terme alguns dels altres valors, o dificultar el benestar social.

2. Independentisme instrumental. Una posició que manté de manera inequívoca la llibertat i la justícia com a valors superiors i el benestar dels ciutadans com l’objectiu fonamental. La independència és aleshores un dels mitjans per aconseguir millorar aquest objectiu, i per tant, com passa amb tot instrument, el seu valor és que ho permeti. En aquest cas, no hi falten sentiments -sobretot de solidaritat-, però el debat es planteja en termes més rigorosos, valorant de quina manera el procés cap a la independència i la meta final reforcen o poden posar en perill els dos valors bàsics. És un independentisme reflexiu, no emocional, i enormement potent una vegada adquirida la convicció de la seva eficàcia.

3. Independentisme tàctic. Posició que no considera que la independència sigui en el segle XXI un valor per si mateixa, ni potser l’únic instrument per assolir el màxim benestar social, però que al mateix temps creu que és absolutament necessari un replantejament de les relacions de Catalunya amb l’Estat, perquè han arribat a un punt inacceptable. Davant de l’actitud immobilista de l’Estat, fer palès que l’opció de la independència ha deixat de ser una utopia minoritària i s’ha convertit en un escenari plausible pot ser l’única manera de canviar aquesta actitud. S’espera que l’evidència del gran problema que plantejaria a Espanya la separació de Catalunya (i també a la UE) provoqui un procés de negociació, que acabi en un pacte en el qual Catalunya aconsegueixi molts dels objectius que obtindria amb la independència, potser amb menys enfrontaments, patiments i fractures. És un independentisme que creu en el pacte com a base de tota relació política, però que es veu obligat a forçar i provocar el diàleg, acceptant que el diàleg comporta sempre algunes renúncies, però evita molts patiments.

Aquests darrers tres mesos ha quedat molt clar que hi ha a Catalunya una part majoritària del poble de caràcter sobiranista (que vol decidir sobre el seu futur) i una porció molt àmplia a favor de la independència. Seria un greu error del govern de l’Estat i dels partits espanyols fer una lectura equivocada de la situació i no canviar de manera important la seva actitud envers Catalunya. És un error que pagaríem tots durant molts anys. I també penso que caldria que el govern català analitzés amb més profunditat les raons de l’independentisme, i actués conseqüentment. Jo no puc aportar ara més elements, però tenim una gran quantitat d’experts i de centres d’estudis d’opinió que caldria mobilitzar en aquesta direcció.

 

Joan Majó al Diari Ara de 4 de gener de 2013

 

Quan exigir respecte sona revolucionari

Mas va ser investit president per segon cop amb un discurs contingut, reflexiu, didàctic, i que qualsevol que desconegui la nostra actualitat trobaria farcit d’obvietats. Demanar respecte, que es valori el govern pels resultats i no es posin traves a la democràcia no sembla un discurs èpic. Malauradament, ho és. A la Catalunya que camina cap a l’estat propi esquivant guerres brutes, calúmnies i mentides seguir el mandat de les urnes sona revolucionari. De fet, que el primer i el segon a les eleccions es posin d’acord per tirar endavant una promesa que era central en el programa dels dos ha estat titllat de pacte contra natura i hi ha hagut forces diverses amb mètodes lamentables intentant impedir-ho. El 25 de novembre a la nit sectors que han demostrat miopia llegint els resultats (o desinterès per entendre’ls) van destapar ampolles per celebrar que el dret a decidir passaria a la història i que no hi hauria consulta. Trenta dies després, el 25 de desembre, fum, fum, fum, Mas torna a ser president havent anunciat ja que hi haurà consulta el 2014. Primer avís per als que confonen els desitjos amb la realitat, les conxorxes amb la democràcia. Els que es consideren capaços d’aturar processos democràtics des de despatxos foscos ho seguiran intentant: caldrà anar-los desemmascarant, assenyalant amb el dit, posant-los en evidència. A l’actual estat espanyol el respecte s’ha d’exigir i lluitar cada dia. I això farem. Escriurem R-E-S-P-E-C-T-E amb totes les lletres. El defensarem amb fermesa, constància i alegria. Un poble digne necessita coratge per vèncer les pors, desafiar les amenaces i avançar amb el cap ben alt. Aquesta és la revolució que ve: defensar obvietats democràtiques que se’ns neguen. Bones festes a tothom!

Carles Capdevila, al Diari Ara  de Nadal de 2012

L’endemà de la fi del món

Esvaïdes les incògnites post-electorals per fi està rubricat l’anomenat  pacte per la llibertat que en principi, i amb permís del senyor Duran i Lleida, garanteix l’estabilitat del govern de Convergència i Unió com a mínim els propers dos anys.

De la ma d’un impecable Oriol Junqueras, el sentit patriòtic ha primat sobre el tacticisme partidista i Esquerra Republicana de Catalunya ha mostrat la seva millor cara. Una maduresa que l’honora i que  s’havia trobat a faltar els darrers temps.

El discurs d’investidura del President Mas ha estat amarat de l’esperit del pacte amb ERC. Toc socialdemòcrata en les noves mesures de política econòmica i l’esperada data per la consulta sobiranista. Segons la lectura oficial convergent  seria la resposta clara al doble missatge rebut del seu electorat el passat 26 de novembre: major sensibilitat social i aposta indubtable cap a la sobirania.

El dubte sorgeix però quan des d’algun sector de la mateixa  coalició nacionalista es parla a cau d’orella d’un altra missatge menys publicitat: el rebuig a l’opció independentista d’una important massa de votants de tota la vida de la federació nacionalista. Segons aquesta versió els vots prestats no haurien compensat ni de bon tros la fuita dels sufragis més conservadors i d’aquí la reticència a fer autocrítica d’una campanya tan messiànica com nefasta.

A l’altra banda de l’arc parlamentari, el nou rumb de la política catalana deixa encara més desvalgut i en fora de joc a un PSC que a hores d’ara, i segons un analista tan qualificat com l’Antoni Puigverd, està políticament mort. A força de cercar centralitat s’ha quedat definitivament sense espai polític. La seva ànima catalanista li exigeix coresponsabilitat amb el govern del país en aquest moment històric, mentre que el PSOE li nega el pa i la sal per contemporitzar amb la consulta.

Si no es produeix un miracle el senyor Navarro té mala peça al teler, i mentrestant, tenint en compte el suport d’ERC al govern, l’autèntica oposició d’esquerres queda en mans d’Iniciativa i les CUP. A la dreta unionista, el PP i Ciutadans ja tothom sap a que juguen, i per tant, fent cas a al meu metge que m’ho ha prohibit, no hi perdré ni un minut en parlar-ne.

A propòsit de les CUP, i pensant en els amics bisbalencs que tantes hores i esforços personals han esmerçat en l’empresa,  em satisfà enormement poder saludar l’entrada al Parlament d’aquesta veritable glopada d’aire fresc. Ara però, la pedra de toc per aquesta formació vindrà a l’hora de compaginar el seu discurs polític jove i trencador amb el disseny de polítiques efectives per la gestió  del dia a dia dels interessos dels ciutadans. Compaginar degudament el seny amb la rauxa i superar la lògica manca d’experiència administrativa, els hi ha d’estalviar esmerçar massa esforços per ingenuïtats polítiques prescindibles com massa sovint l’hi ha succeït a Bildu, el moviment basc en el que s’emmiralla.

Tornant al pròxim govern,  l’esforç que li espera és certament titànic i de ben segur que el pacte acabat de signar haurà de passar per proves duríssimes. Bastir un model econòmic singular i elaborar el disseny polític d’un estat propi, més la lluita contra la corrupció i els excessos de la partitocràcia, són només algunes de les fites inajornables que la ciutadania reclama a crits, i que per tant s’haurien d’assolir per la via d’urgència.

Caure en el cofoisme de la majoria parlamentaria sobiranista o el que és el mateix, en la temptació de passar-nos dos anys parlant només de símbols i senyes d’identitat mentre la crisis es carrega el que queda de l’estat del benestar seria suïcida. Demostrar de forma palmària que Catalunya sap fer millor les coses que aquells dels que es vol separar, és potser l’únic argument sòlid capaç en aquests moments de fer eixamplar  la majoria social que requereix la conquesta de l’estat propi.

I tot i així serà complicat. Enfront tindrà tota la potència d’un estat, incloses les seves clavegueres i altaveus mediàtics, posant-li tota mena de pals a les rodes. A més, sectors de l’alt empresariat català, inclosos alguns dels seus principals grup mediàtics fins fa poc devots del president Mas, ja han declarat la guerra al sobiranisme i estan emetent tota mena de cants de sirena perquè els mariners s’amotinin contra el capità de la nau.

El camí serà llarg i difícil, però és de no retorn. Ja només queda titar endavant o patir un retrocés històric similar al que va representar el franquisme. Benvinguts doncs al dia després, i els mesos que venen com canta Raimon, cuideu-vos de tenir ben cordats els pantalons.