| Escolta, Espanya, – la veu d’un fill que et parla en llengua – no castellana; parlo en la llengua – que m’ha donat la terra aspra: en’ aquesta llengua – pocs t’han parlat; en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Massa pensaves – en ton honor
Jo he vist els barcos – marxar replens
On són els barcos? – On són els fills?
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
On ets, Espanya? – no et veig enlloc, JOAN MARAGALL |
Escucha, España, la voz de un hijo que te habla en lengua no castellana; hablo en la lengua que me ha legado la tierra áspera; en esta lengua pocos te hablaron; en la otra, demasiado.
Demasiado de los saguntinos
De distinta manera quiero hablarte.
Demasiado pensaste en tu honor
Yo vi barcos zarpar repletos
¿Dónde tus barcos? ¿Dónde tus hijos?
Sálvate, sálvate de tantos males;
¿Dónde estás España, dónde que no te veo? |
El retorno de los bárbaros
Cuando
los bárbaros ganan, fundan un imperio tan insoportable como irreversible
El Pont de les Peixateries es el único superviviente de los
numerosos puentes de hierro construidos en Girona por la empresa del ingeniero
de la torre Eiffel. Desde su curiosa trama férrea, los turistas obtienen hoy
las más vistosas fotografías la ciudad antigua. Pero en tiempos no tan lejanos,
desde este mismo puente, podía observarse una chusca costumbre de la que yo fui
todavía testigo en los años ochenta.
Atravesando
el puente al atardecer y contemplando como el cielo que rodea la mole plateada
de la catedral cambiaba el color azul rosado por el de un fascinante azul
jeans, era normal oír una extraña música de fondo. No eran violines ni
trompetas, sino burdas onomatopeyas: chof, chof, chof. Algunos residentes en
las casas del Onyar (hoy apreciadas como un eco de las fachadas del florentino
Ponte Vecchio) tiraban las bolsas de basuras al agua. Chof, chof, chof. En
pleno centro burgués de la ciudad, cuando ya el sistema de recogida de basuras
llevaba décadas funcionando, no era extraño observar a un vecino gandul tirando
sus desperdicios directamente al Onyar. De esto hace algo más de una
generación. Apenas treinta años. En todos los pueblos y ciudades pasaba, si no
exactamente eso, algo parecido. El espacio público carecía de importancia
simbólica. Podía ser ensuciado y profanado sin pudor.
Con la democracia, junto con las grandes inversiones (y la subida de los
impuestos), el espacio público ganó prestigio y veneración: jardines,
hospitales, plazas o palacios fueron construidos o remozados. Y respetados. El
bien público era el mayor bien. De repente, ha dejado de serlo. Ayer mismo el
lector José M. Espinosa se quejaba de los vándalos que, ante la indiferencia
municipal, orinan, ensucian, trafican y desprecian con sus juergas el descanso
de los vecinos de la barcelonesa calle Almogàvers. El caso se repite en todas
partes. En Camprodon existe un precioso prado público, situado entre un
riachuelo, el club de golf y unas casas apareadas. Los jardineros municipales
lo cuidan con primor, pero cada tarde, los jóvenes que se reúnen allí lo dejan
perdido de latas, cáscaras de pipas, bolsas y papeles. Lo mismo sucede en las
playas nocturnas de todo país. ¡Y son playas del más alto valor social y
económico!
Suciedad, griterío y falta de consideración dominan el espacio público. ¿Por
qué ha durado tan poco el respeto por la propiedad del común? La corrupción y
la agresividad políticas, la educación roussoniana, la cultura de la
transgresión (¡subvencionada!), los padres que no saben decir no, la democracia
que mima a los ciudadanos y un concepto antinormativo de la libertad son los
principales factores que explican el breve reinado de lo público. La cuestión
no es trivial, sino de vida o muerte. Cuando los bárbaros ganan, fundan un
imperio tan insoportable como irreversible.
Antoni Puigverd, a la Vanguardia Digital
de 28/08/2010
Festa Major de la Bisbal 2010
Doncs no ben bé, però…
Era això
l’estat del benestar…? Fa pocs dies i en aquesta mateixa secció, l’amic Pere
Cuenca llençava la pregunta, punyent i actual. Considero que es podria
tractar d’una oportuna proposta de debat, i aquesta percepció és la que m’ha
mogut a exposar una primera aproximació personal al tema. Ho he fet tractant
d’analitzar sota el meu punt de vista això que coneixem per estat del benestar.
Que és, quina ha estat la seva història, quin podria ser-ne el seu present i
futur a casa nostra, i finalment qui tindria la suficient legitimitat moral per
conduir-nos-hi.
Començant per
la història i mirant més enllà de les fronteres hispàniques, l’any 1945 Europa
era un munt de runes. Va ser en aquest context que dins el model de democràcia
parlamentaria comú a la Europa
democràtica, l’acció concertada de la democràcia cristiana i la
socialdemocràcia europees –centredreta i centreesquerra per entendre’ns- va
començar a bastir el sistema de protecció social que més tard es coneixeria
com l’estat del benestar. Els fonaments emprats van ser d’una tremenda
consistència. Ludwig Erhard, pare del miracle alemany, no es va cansar mai de
repetir que un poble que gasta més del que ingressa no te cap futur. Y la
ciutadania va entendre el missatge.
De ben poc
hagueren servit els esforços dels dirigents si la societat no haguera assumit
disciplinadament a base de valors com el del treball i l’esforç, i que la
reconstrucció de les nacions desfetes nomes es podia dur a terme amb sacrificis
i solidaritat. La immensa majoria va tenir clar llavors que només amb el
pagament d’impostos i l’estalvi es construïa un estat modern i fort que
permetés l’ampliació de les seves prestacions socials.
Es va muntar
una societat que exigia molts deures als seus ciutadans. A canvi, però, el
gruix dels drets que els hi prometia era espectacular. Gràcies a aquest impuls
i la catarsi col·lectiva que va generar, els individus pertanyents a les
generacions nascudes a partir del anys 60 han gaudit més amunt els Pirineus,
d’una qualitat de vida i una estabilitat futura mai assolides fins llavors en
la història de la humanitat.
Però les
coses a l’Estat espanyol no anaven així. Aquí l’estat del benestar no s’havia
bastit mai. La disciplina pressupostària era i és encara avui una broma dins
les administracions públiques. L’esforç fiscal sempre ha estat mal vist a casa
nostra, i la corrupció fa anys i panys que és com una immensa bassa pudent on
cada dia hi veiem surar barrejats més polítics, alts i mitjans empresaris, i
suposats dirigents de la societat civil en general.
Finalment,
petits empresaris i classes populars, a falta d’accés fàcil a la gran corrupció
fan de la picaresca l’eina que també els hi ha permès històricament viure molt
per damunt del que serien les seves possibilitats reials.
De la ma de
la democràcia vam entrar a Europa, i en menys de dos dècades, a l’ombra
d’aquesta CE benestant pel sacrifici de moltes generacions d’europeus, el
mateix estat que pocs anys abans malvivia del turisme de masses i les remeses
dels seus emigrants, va passar de ser del club dels damnats d’Europa a
l’estatus de nou ric intractable. Érem els reis del mambo, ens enriolàvem
de la seriositat dels europeus que ens visitaven, i fins i tot els nostres
polítics es permetien donar consells sobre finances a francesos i alemanys.
Com un reflex
d’aquest estat d’ànim general i a l’empara de la llei del mínim esforç, la
economia espanyola, pública i privada, es va convertir en una festa esbojarrada
a la que l’amfitrió no li marca termini, i llença la clau del bar perquè tothom
begui el que vulgui. Va ser així més o menys com alguna àcida ploma va definir
el que ha estat la forma de vida general de la nostra societat els darrers
anys.
Però la barra
lliure ha acabat sobtadament, i tot plegat s’ha demostrat com un bluf sense
consistència. Quan s’han desinflat les bombolles especulatives provinents del
totxo i del diner negre de mig món, les vergonyes del sistema han quedat a la
vista.
I pel que fa
al futur, és força més negre que a la resta de la Comunitat Europea
perquè a la crisis mundial hem d’afegir les nostres pròpies misèries. Hem
edificat una societat sense deures, paradís de llibertats infinites i en la que
parlar d’ordre sembla juràssic. Ara tot aquest desgavell ens passa factura.
La crisi de
valors és brutal. Les empreses estan descapitalitzades. Famílies senceres tenen
tots els seus membres productius a l’atur. Finalment un de cada quatre joves ni
estudia ni treballa, i això és el més perillós doncs pot generar a mig termini
una tremenda bossa marginal amb una generació sencera bloquejada. I això no hi
ha societat avançada que ho pugui suportar.
Potser encara
hi ha solució. Al cap i la fi vivim al primer món i molta gent voldria plorar
pels nostres ulls. En tot cas cal fer alguna cosa i estic convençut que el
mateix sistema que ha dut el benestar a mitja Europa durant dècades té encara
recorregut. La situació però, és greu i la culpa no solament la tenen els
polítics, però aquest són els primers que han de reaccionar. Els que fins
ara ho han assajat l’han espifiat clamorosament i urgeix una renovació urgent.
Cal obrir finestres i ventilar la casa.
Caldran
sacrificis, i potser quelcom paregut al “sang, suor i llàgrimes”
churchilià. Però caldrà que aparegui gent seriosa que s’enfronti als
problemes, digui allò que de veritat pensa encara que sigui impopular, i faci
de veritat el que diu. Potser llavors serà possible, finalment, bastir un
autèntic estat del benestar.
Publicat al TotBisbal el 16/08/2010
Alemanya
BERLIN
MUNICH
DRESDEN
http://www.youtube.com/watch?v=Vetd9ZjaJcM&playnext=1&videos=T-yGwfN2Omo
HACHENBURG
Una petita ciutat
situada al cor d’Alemanya
http://www.youtube.com/my_videos_edit?ns=1&video_id=uRKWrM7lAxI&next=%2Fmy_videos
El ciudadano en su pecera
Si
un líder propusiera hoy como Churchill, sangre, sudor y lágrimas, acabaría en
el basurero por cenizo
El
barómetro del CIS, decíamos ayer, revela que la ciudadanía otorga un suspenso
general a todos los líderes políticos. El examen de la opinión pública es
severísimo y sin excepciones. Ningún político se salva del insuficiente. Un
bofetón tan indiscriminado y transversal revela, como mínimo, dos
comportamientos. Citemos, en primer lugar, el más obvio: los políticos no están
a la altura. Complican los problemas, enconan las divisiones, actúan siempre de
acuerdo con el interés gremial y de partido, y habitan en un mundo aparte, con
sueldos y coches oficiales, lejos de las preocupaciones de los que van a pie.
Pero el suspenso general de los políticos también podría revelar otro
comportamiento que casi nunca aparece en los comentarios periodísticos: la
intemperancia de la ciudadanía, su incapacidad para hacerse cargo de la
complejidad de la vida social, especialmente en tiempos de crisis.
La
democracia tiene dos funciones: representar, por un lado, mediante los
partidos, a sectores sociales y territoriales con intereses contrapuestos; y,
de otro, delegar a las mayorías la gestión del común. Ciertamente, es una falta
muy grave, imputable a la clase política, anteponer el interés del instrumento
(el partido) al sector social representado. Pero, siendo este mal enorme, hay
que tener claro que, si este mal no existiera, si los partidos respondieran
mejor a sus bases sociales o territoriales, la política sería todavía más
problemática, enconada y sectaria.
Doy por hecho –lo repito– que los políticos no están a la altura. ¿Pero los
ciudadanos lo están? Para satisfacer las exigencias de los ciudadanos, para
resolver los problemas de un mundo que se ha complicado hasta extremos
delirantes, el político debería ser, primero, un Deus ex machina. Un Superman
caído del cielo que resolviera en un periquete los problemas generales. Y a la
vez, un ángel de la guarda, un criado silencioso y reverencial, que resolviera
todas nuestras inquietudes, riesgos, necesidades y apetencias. La visión del
político como criado ("¡Por algo pago mis impuestos!") y como chivo
expiatorio es propia de la era del consumo. Pagar, usar y tirar.
El peor error de los dirigentes políticos es dirigirse a la gente como si
fueran niños: prometerles la luna. Prometer un mundo de colorines ha malcriado
a la ciudadanía. Y, sin embargo, si un líder propusiera hoy, como hizo en su
día Churchill, sangre, sudor y lágrimas, lo tirarían directamente al basurero
por cenizo. No es fácil hacer política en una sociedad que se disgrega en
millones de pedazos: cada ciudadano está encerrado en su pecera. La tentación
de la inocencia crece en las peceras. En las modernas sociedades democráticas,
nadie quiere saber nada de los aspectos negativos de la existencia; y menos de
aquellos en los que uno podría tener cierta responsabilidad.
Antoni Puigverd, La Vanguardia Digital
de 07/08/2010
Festa Major de Sant Pol 2010
El Tirol
Temàtica diversa
Érem més dels que ells voldrien. Manifestació del 10 de juliol de 2010 a Barcelona
http://www.youtube.com/watch?v=BW23eU0ynjs
A Mà – I Wo. Projecte solidari al camerun
http://www.youtube.com/watch?v=ktUGUv7I5_k
De banyes i de banyuts
Més enllà de cap reivindicació
identitària, la decisió del Parlament de Catalunya de prohibir a
partir del 2012 el bàrbar espectacle de les curses de braus al
nostre país ha estat una magnífica notícia per a molta gent.
Personalment, i a desgrat dels
disgustos que m’acostuma a donar la classe política, avui em sento
orgullós de pertànyer a una nació que té el valor de dir prou a
la diversió a costa del patiment dels éssers inferiors. Feia ja
molts anys que milers d’amants dels animals, sospiravem per la fi
d’aquesta macabra pràctica, per a més inri anomenada per alguns
“fiesta nacional”.
Confesso a més, que la decisió del
Parlament català m’allibera de la vergonya que fins ara sentia quan
al llarg dels meus viatges pel món, molts dels meus contertulians em
preguntàvem com era possible que en un país aparentment tan
civilitzat com el que jo els hi dibuixava, es permetés aquesta
atrocitat.
La meva cordial felicitació doncs i el
més profund agraïment als grups polítics que han tingut el valor
d’acabar amb aquesta salvatjada. Al mateix temps, i com no pot ser
d’altra manera, haig de mostrar la més profunda repulsa als partits,
que temorencs de les repercussions d’aquest noble gest podrien tenir
entre els més carpetovetònics dels seus votants, han amagat el cap
sota l’ala.
De la mateixa manera rebutjo amb fàstic
l’actitud d’alguns coneguts saltataulells que ja ens tenen massa
acostumats a les seves bajanades pseudo-intel·lectuals, i que s’han
permès fins i tot justificar l’injustificable en nom de la
llibertat.
Els hi tindria que caure la cara de
vergonya a tots plegats, i en particular als polítics que han caigut
en aquest tacticisme vergonyant, i s’han fet mereixedors d’un càstig
exemplar per part de la ciutadania la propera vegada que demanin el
vot.
Des del seu mateix origen, totes les
espècies del planeta s’han alimentat dels més dèbils. Agradarà o
no, però necessitem matar animals per tal d’alimentar-nos. Igual que
utilitzar-ne com a conills d’índies per experiments científics a fi
de guarir-nos d’infermetats, i també recórrer a la cacera per
restablir l’equilibri natural en un món cada cop més humanitzat i
en el que moltes espècies s’han quedat sense depredadors naturals.
Però el que sempre s’ha d’evitar és
el patiment innecessari, i en cap cas em sembla de rebut convertir
la seva mort en espectacle doncs seguint per aquest camí encara hi
hauria que pagaria entrada a l’escorxador per gaudir de la mort de
les bèsties en directe.
Qualsevol esperit mínimament sensible
s’hi hauria de sentir violentament sacsejat per pràctiques tan
barroeres.
Dit això però, cal ser més valents i
anar a l’arrel del problema. El tema no s’esgota ni de bon tros amb
la prohibició de les curses de braus, tot i que representa un gran
pas endavant. Al meu parer ara toca ser del tot coherent, i siguin
quins siguin els costos electorals que comporti, anar directament a
la prohibició de tota mena d’espectacle on el públic gaudeixi del
patiment d’un animal, ja siguin correbous, bous a la mar o embolats,
baralles de galls, o qualsevol esdeveniment en el que es torturi un
animal per a satisfacció d’un grapat d’eixerebrats.
I és que com molt sagaçment apunta
l’admirat Eudald Carbonell en el seu llibre “Encara no som humans”
ens queda molt de camí per estar a l’alçada de la nostra tan
proclamada superioritat sobre les altres espècies, dites inferiors.
Publicat al TotBisbal
