Ara que el braç potent de les fúries
aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop
de terra,
Pàtria, guarda’ns: – la terra no sabrà
mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva
veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap
més consol
que creure i esperar la nova
arquitectura
amb què braços més lliures puguin
ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que
s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra
n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps
presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de
bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels
camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels
pelegrins.
Marius Torres
