No, no, no, no! Come, let’s away to prison:
We two alone will sing like birds i’ the cage:
When thou dost ask me blessing, I’ll kneel down,
And ask of thee forgiveness: so we’ll live,
And pray, and sing, and tell old tales, and laugh
At gilded butterflies, and hear poor rogues
Talk of court news; and we’ll talk with them too,
Who loses and who wins; who’s in, who’s out;
And take upon’s the mystery of things,
As if we were God’s spies: and we’ll wear out,
In a wall’d prison, packs and sects of great ones,
That ebb and flow by the moon.
No, no no! Anem ! Que ens empresonin!
Tu i jo tant sols cantarem com ocells a la gàbia.
Quan tu em demanis benedicció,
jo cauré de genolls suplicant que em perdonis.
I així viurem, i resarem, i cantarem,
i ens contarem històries d’altres temps,
riurem de les daurades papallones
i sabrem dels rumors de la cort que circulin
entre la pobre gent, qui cau en gràcia
i qui cau en desgràcia; i anirem traient
l’entrellat del misteri de les coses,
com espies dels déus; i així sobreviurem
entre reixes a totes les faccions i camarilles
de gran homes que, igual que les marees,
depenen de l’influx de la lluna.
No, no, no, no.
Ven, vamos a la cárcel.
Cantaremos como
pájaros en jaula.
Si me pides la
bendición, me pondré de rodillas
pidiéndote
perdón. Viviremos así,
y rezando,
cantando, contando leyendas,
riéndonos de los
lindos palaciegos, oyendo
a pobrecillos
hablar de la corte;
y hablando con
ellos de quién pierde
y quién gana,
quién medra y quién cae;
fingiendo
entender los misterios de las cosas,
cual si fuésemos
espías de los dioses;
y, encerrados en
la cárcel, veremos pasar
bandos y partidos
de los poderosos
que suben y bajan
con la luna.
William
Shakespeare