De tothom és conegut l’esperit lliure
del que sempre ha gaudit Pasqual Maragall, al meu parer un dels
personatges més respectables de la política catalana actual.
Les manifestacions del President -les
famoses “maragallades”- han estat sovint extemporànies i potser
a cops poc un xic forassenyades, però sempre han fluït amarades
d’una insubornable llibertat de pensament.
Pels qui pensem que els polítics també
han de tenir conviccions pròpies i no limitar-se a repetir com a
lloros els eslògans partidistes, personatges com ell ens ajuden a
mantenir un cert crèdit en els polítics, encara que òbviament pels
aparells dels partits resultin profundament incòmodes.
A més la política catalana té un
gran deute amb Pasqual Maragall. El centre esquerre sempre li estarà
agraït per haver liderat un partit sovint acusat de massa tebi
davant del fet nacional. Si més no, al menys per haver esvaït
dubtes, doncs finalment això li va costar la butaca. Va ser
defenestrat per aquest mateix partit, doncs havia comés la gosadia
de creure’s la independència del PSC davant del PSOE, i el
federalisme present en els estatuts d’ambdós formacions polítiques.
En efecte, tractar de bastir una
Espanya compatible amb el catalanisme polític el va convertir en un
obstacle incompatible amb els interessos estratègics
“psoecialistes”. Abans, quan era Alcalde de Barcelona també
havia sigut perseguit per un altre aparell, el de CiU, que no va
dubtar en proclamar als quatre vents la infàmia de la seva falsa
afició a la beguda i esbombar la tràgica història del seu germà
Pau.
Més tard, la seva valentia personal el
va dur a explicar públicament que patia la d’Alzheimer i a emprendre
una creuada personal contra la terrible infermetat des d’una fundació
impulsada per ell mateix.
En cap moment però va deixar de
manifestar públicament el que pensava del moment polític actual amb
la rotunditat que sempre l’ha caracteritzat. Declaracions però, que
sempre passen per un respectuós filtre dels seus íntims,
precisament a fi i efecte que la infermetat que pateix no desvirtui
el que realment vol expressar.
En aquest context, les seves últimes
manifestacions públiques conegudes han posat negre sobre blanc allò
que molta gent pensa: que l’alternança en política es bona i que
potser ha arribat el moment del canvi a Catalunya després de set
anys de tripartit.
Es pot o no compartir el missatge, però
la reacció del President Montilla i una part de l’aparell del seu
partit davant aquestes darreres “maragallades” m’ha paregut
profundament desgraciada, i la insinuació de que la infermetat
estava darrera les seves afirmacions, d’una vilesa extrema.
Em sap molt de greu tenir que escriure
aquestes ratlles doncs tinc a José Montilla com un dels actius més
valuosos de la política catalana actual. Gaudeixo de bons amics dins
del PSC, he compartit molts dels seus postulats teòrics i admiro la
vàlua personal de forces dels seus dirigents, però hi ha coses
contra les que ni tan sols els anys ni els desenganys m’han blindat,
i tenint per exemple gent com Pasqual Maragall, espero no ho facin
mai.
En política no tot s’hi val, i com que
en tots els àmbits de la existència humana, finalment es recull
allò que s’ha sembrat, espero i desitjo que aquestes insinuacions
del President Montilla obeeixin a un momentani escalfament de boca en
període preelectoral i siguin immediatament rectificades, encara que
tot i així em seguiran mereixent el qualificatiu amb el que
encapçalo aquest article.
