Categoria: Articles que recomano

La propera setmana comencen a la Bisbal unes interessant jornades que porten per títol “Passat, present i futur de la comunicació” i que tindran per marc el teatre Mundial. Aprofitant l’avinentesa m’ha semblat oportú recordar la extraordinària figura de l’austríac Karl Kraus, un gran comunicador pre-digital que va viure a Viena entre els anys 1874 i 1936.

Avançat al seu temps i dotat d’una extraordinària lucidesa, Kraus va dirigir bona part de les seves crítiques ferotges als diaris en els que veia una mostra descarnada dels interessos polítics i econòmics de l’època. Radicalment independent i sanament contradictori, utilitzant la sàtira com arma demolidora, va carregar durament no solament contra l’estupidesa i banalitat d’alguns mitjans, sinó que també es va enfrontar sense manies als plantejaments de les grans corrents ideològiques de l’època amb les que havia compartit objectius.

Els seus matrimonis temporals amb comunistes i socialdemòcrates, i fins i tot un breu flirteig amb el nacional-socialisme austríac de Dollfuss van tenir una durada més aviat curta, i el final va ser sempre tempestuós.

Estic convençut que si Kraus haguera viscut la nostra època les seves diatribes anirien molt més enllà de la premsa, digital o escrita o la política oficial, i abastarien tot l’univers de la comunicació.

Me’l puc imaginar carregant sense cap mena de pietat contra l’absoluta manca d’independència d’uns mitjans que comptant amb l’ajut inestimable de la tecnologia, defensen sense cap mena d’excepció interessos molt concrets i determinats. Uns mitjans que sovint pretenen disfressar-se de servei públic, i que sigui quin sigui el seu àmbit d’influència i els interessos siguin econòmics o ideològics s’estan convertint en grans desinformadors.

Crec sincerament que el dirigisme dels mitjans fa que la independència hagi esdevingut una quimera i els converteix, com a còmplices necessaris que són, en directament responsables del absolut fracàs de la cultura de masses en el nostre sistema democràtic actual.

Per aquestes i moltes altres raons que de ben segur estan en la ment de tothom que està interessat en el món de la comunicació, recomano un repàs a la trajectòria de Karl Kraus que penso que seguix essent un referent de plena actualitat. En aquest sentit suggereixo la lectura de l’assaig del filòsof francès Jacques Bouveresse que va ser el que me’l va descobrir i que s’anomena “Sátira y profecía, las voces de Karl Kraus”, editat per Ediciones del Subsuelo, una nova i petita editorial amb lligams ala Bisbal.

Tweet

La condemna a Baltasar Garzón i algunes reaccions que ja he escoltat i llegit, em porten a expressar sense cap mena de reserva la meva absoluta conformitat i satisfacció amb la mateixa malgrat les llums i ombres del personatge.

 Com a demòcrata però també com a professional del dret que he sigut al llarg d’un grapat d’anys, penso que la sentencia és una bona notícia per tots els que encara volem creure en la Justícia, malgrat que alguns dels seus professionals s’empenyin en posar-nos-ho difícil.

 Es dona la circumstància que aquests moments el senyor Garzón té oberts uns altres dos processos davant del Tribunal Suprem, i per això vull deixar també molt clar que em refereixo únicament al cas Gürtel, i de cap manera al que fa referència a la investigació sobre les víctimes del franquisme, vist ja per sentència, i molt menys al judici sobre presumptes cobraments de diners per part del Banc de Santander que encara no ha començat.

 Tenint en compte tota la fressa mediàtica que s’ha desfermat al voltant del tema, convé deixar ben clar que en el marc d’aquest affaire de corrupció anomenat Gürtel, el senyor Garzón ha estat condemnat per violar la lliure comunicació entre advocat i client, un dels pilars de l’estat de dret que la llei tan sols permet esquerdar en casos de terrorisme -interpretació de la que per cert modestament també discrepo-. No dubto de la seva bona intenció, però l’infern n’està empedrat, i el delicte pel que se l’ha condemnat és un dels més greus en que pot incórrer un jutge en el exercici de la seva funció.

 Certament la confluència de tres judicis gairebé simultanis contra Baltasar Garzón fan pensar que molts dels seus fins ara companys de professió li tenien jurada, però cal anar a la lletra de les sentències per poder treure’n l’aigua clara, i la primera que s’ha produït és pel que he pogut llegir, d’una contundència que deixa poc lloc a interpretacions esbiaixades.

 En la meva modesta opinió, aquest senyor ja havia creuat massa cops la ratlla vermella que tot jutge té legalment establerta; s’havia arribat a creure’s per damunt del be i del mal i que la justícia era ell.

 La feblesa de molts dels sumaris per ell instruïts feia que massa sovint, després d’espectaculars detencions orquestrades mediàticament a bombo i plateret, a l’hora del judici els acusats sortissin absolts per manca de proves amb el conseqüent perjudici per la seva honorabilitat i la mateixa justícia.

 D’altres procediments emprats per el ja ex-jutge haurien merescut al meu entendre el seu apartament de la carrera judicial fa molts anys. Tothom recordarà el seu passi a la política i  com al cap de poc temps va retornar a la carrera judicial per jutjar i fer condemnar els seus antics caps polítics…

 Que ningú m’interpreti malament. El terrorisme d’estat no te cap justificació, i els polítics que van muntar el GAL es mereixien amb escreix la presó, però entenc que ni tan sols en casos tan diàfans com aquest la fi no justifica els mitjans. Ni de bon tros doncs en cas contrari seria el retorn a la llei de la selva.

 Com multitud de demòcrates de tot el planeta, sempre li estaré agraït per la seva actuació en temes com el narcotràfic gallec o el que va dur Pinochet davant la justícia, però crec sincerament que finalment la seva extrema vanitat l’ha perdut per l’exercici de la judicatura.

 Cada cosa doncs al seu lloc, els jutges a seguir fent punyetes -amb perdó- i les estrelles a voltar per firmament.

Tweet

Respecte l’interrogant obert al Totbisbal sobre la cada cop més freqüent publicació anònima o pseudònim amb  al mitjà, no em puc estar de dir algunes coses. Com la majoria sabeu, jo col·laboro habitualment amb aquest mitjà per a mi absolutament entranyable. El que no tothom sap és que quan a la Bisbal no em coneixia ningú van ser els editors del Portal els qui em van venir a buscar, ara fa ja quatre anys i mig, per oferir-me’l per tal de donar sortida a algun dels meus projectes (crec que va ser l’Ignasi el qui em va detectar a la xarxa). Un boig desconegut que penjava coses de Sant Pol a Internet, em va dir temps després…

Malgrat que des del primer moment vaig deixar clara la meva independència i fins i tot que no compartia algun dels criteris del mitjà -llavors bàsicament els titulars d’algunes notícies polítiques- mai se m’ha posat cap mena de problema per escriure el que he volgut, i a favor i en contra de qui he volgut. Hi penjo vídeos, articles, piulades…i tot el que em passa pel magí, encara que a vegades no siguin políticament correctes i fins i tot contradiguin obertament algun criteri no escrit “de la casa”. Sense la més petita limitació, i contant a més amb un assessorament tècnic desinteressat i inestimable, m’he expressat sempre com he volgut. Ho puc dir més fort, però no més clar: mai els hi estaré prou agraït, i com que em considero ben nascut, ja coneixeu la dita…

Des del primer moment en que vaig acceptar el repte personal de comunicar a través del Totbisbal, ho he fet sempre amb el meu nom i cognoms per davant. Estic radicalment en contra de qualsevol forma d’anonimat a la xarxa i encara més si aquesta pràctica s’infiltra dins els medis de comunicació doncs els acaba per convertir en instruments de propaganda a cost zero. També penso que amagar-se darrera un pseudònim per expressar les pròpies opinions denota una certa covardia o si més no inseguretat personal, però fer-ho a més injuriant persones o institucions em sembla absolutament miserable.

Sempre m’han produït una certa prevenció les persones que quan parlen no miren els ulls de l’interlocutor i penso que escriure amb nom i cognom és quelcom semblant, comunicar-te noblement amb al teu oïdor

Tweet

Entenc que l’Antoni Puigverd, en l’article publicat a La Vanguardia el 6 de gener d’enguany amb aquest títol, ens adverteix de la imminència d’una operació unificadora a Espanya que pretén deixar sense contingut l’Estat de les Autonomies i escombrar l’autogovern de Catalunya. Per evitar-ho, i des de la seva moderació habitual, proposa un gran pacte catalanista en funció de tres premises bàsiques.

 La primera és que la dimensió de la crisis fa que Catalunya quedi convertida en un minúscul escenari que mal que ens pesi pinta molt poc a Europa. Els estats europeus no estan en aquests moments per questions per ells menors, i l’únic que els preocupa realment és aturar els dèficits per salvar l’euro. Indubtablement aquest estat de coses afavoreix qualsevol operació unificadora, per bèstia que sigui.

 La segona, sempre segons la meva interpretació, és la tradicional divisió del catalanisme polític quan tracta amb Madrid. D’aquí el poc respecte que inspirem a l’estat, i si no l’inspirem a Espanya mal podem aspirar seriosament a que se’ns tingui en compte a Europa.

 La tercera és que encara no hi ha la percepció de que el sentiment independentista superi al menys el 60% de la població catalana. Els més optimistes el situen al 55% i els escéptics al 25%.

 Davant d’aquest panorama, el que jo entenc que proposa Puigverd és la superació d’aquesta constant mitjançant un pacte entre totes les forces catalanistes sense excepció (incloses evidentment les independentistes). Aquest acord hauria de ser temporal per ser considerat suficientment seriós però de llarg recorregut i de mínims. Aglutinaria una amplia majoria de l’espectre polític català, i la línia bermella que marqués ja imposaria respecte a Madrid i fins i tot a Europa que ja no podria mirar cap una altra banda.

 L’objectiu d’aquest hipotètic pacte seria aconseguir d’Espanya, a través de l’hipotètic sector moderat del PP que representa Fernández Díaz, un pacte igualment temporal i de mínims, per aconseguir mantenir l’autogovern amb dignitat mentre dura la tempesta econòmica. Passat el tsunami ja en parlaríem…

 La veritat és que la proposta, com a solució temporal i d’urgència em sona bé, i fins i tot em sembla detectar que alguns sectors de CiU i del PSC ja s’estan movent tímidament en aquesta direcció. Les preguntes que venen immediatament són:

Tindran les forces polítiques més importants de Catalunya la generositat suficient per afegir-se a aquest hipotètic pacte socio-convergent? I si s’aconseguís finalment, hi serem a temps d’aturar la que ens ve al damunt…?

Tweet

Estem vivim sens dubte moments de profunda incertesa. La crisis econòmica i el clima polític provoquen nervis a tots nivells. Son temps malauradament propicis per sortides de to i recerca de caps de turc per part d’aquells que, en la seva impotència intel·lectual, s’han quedat sense altres arguments que els que els hi dicta la demagògia.

És en aquest context que darrerament es detecta en diferents mitjans, l’afició d’alguns indocumentats per esvair les seves frustracions repartint certificats de pertinència a la tribu, i emetent articles de fe sobre qui és europeu, espanyol, català, empordanès, bisbalenc…

Hi ha malalties que llegint es curen i per això jo recomanaria a aquests saltataulells la lectura d’algun del llibres d’Amin Maalouf, prestigiós periodista i escriptor libanès, i en particular del que s’anomena Orígens. En el pròleg d’aquest darrer hi escriu Maalouf:

“La paraula “arrels” no m’agrada i la imatge encara menys. Les arrels s’enfonsen a terra, mantenen l’arbre captiu des que neix, i l’alimenten a canvi d’un xantatge. Si t’alliberes, et moriràs!

Els arbres s’han de resignar, necessiten les arrels. Els homes no. Nosaltres respirem la llum, anhelem el cel, i quan ens enfonsem a la terra sovint és per podrir-nos”

Al llarg de la vida, davant nostre s’obren una infinitat de corriols de tota mida, vies que som lliures d’elegir o rebutjar. Restar quiets o seguir-los, ja sigui per conèixer nous horitzons o fins i tot per fer-hi parada, temporal o definitiva, és un dels privilegis que la naturalesa atorga a l’espècie, en teoria superior, de la que formem part.

En principi les persones tenim la possibilitat de decidir on volem viure i en quina comunitat humana ens apeteix integrar-nos. Nàixer en un indret determinat te poc mèrit; no depèn d’un mateix. En canvi decidir on es vol passar una part de l’existència és un acte de voluntat lliurament expressada.

Altrament la decisió de marxar també pot venir condicionada per la necessitat: quan les arrels s’han hagut de tallar per força. És aquesta la gent a la que José Antonio Labordeta cantava “Si por un camino encuentras alguien con la casa a cuestas, no le hables de su tierra, que te mirará con rabia…”

En tot cas, i siguin quins siguin els motius, la elecció del lloc on volem passar tota o una part de la resta de la nostre existència és una facultat inalienable de l’ésser humà que ningú té dret a qüestionar. L’únic límit ha de ser la integració, el respecte per la cultura i les costums pròpies del lloc d’acollida.

Luís Sepúlveda el gran escriptor xilè, en el seu esplèndid “Patagònia Express” afirma que un és d’enllà on s’hi troba be, afirmació que em sembla extraordinàriament encertada. No hi ha cap principi ètic o moral que justifiqui que no sigui així, ni cap interès amb un mínim d’honorabilitat que justifiqui el rebuig.

Quan sento que es menysprea algú en funció del seu origen o se li pretén retallar l’exercici de drets fonamentals com el de la llibertat d’expressió en funció del seu lloc de naixement, quelcom em crema per dins. Penso que tota persona que recorre a aquesta mena d’arguments per desqualificar algú que sent diferent (potser simplement perquè no pensa com ell) queda nítidament retratada. I si a més a més ho fa des de l’anonimat no mereix altre cosa que un fàstic infinit.

 

Tweet

Un cop transcorregut el magnífic parèntesi cívic i festiu de la nostra Festa Major, la realitat global ens obliga a posar-nos de nou seriosos. I és que aquest estiu han passat -i estan passant- encara moltes coses que al meu parer mereixen una seriosa reflexió.

El setge dels especuladors borsaris a l’economia productiva mundial, la salvatge i freda execució de desenes d’innocents a mans d’un terrorista d’extrema dreta a Noruega, i l’esclat de pillatge i violència incontrolada de Londres, son parts d’una idèntica i polièdrica realitat. Potser peces del mateix mirall trencat…? En tot cas senyals d’alarma que emet un sistema assetjat i que precisa d’una urgent revisió.

Paral·lelament el Papa catòlic acaba de visitar Espanya i l’efemèride ha tingut un raso espectacular. La religió catòlica, malgrat la evident manca de vocacions sacerdotals i l’escàs seguiment del seu culte, està demostrant una mala salut de ferro. Perdonin l’expressió però el bany de masses del cap de l’església catòlica, acaba de deixar als adoradors de la deessa raó amb el cul enlaire.

Ara que estem en ple procés de desenvolupament tecnològic, sembla talment que en el terreny de la ideologia hàgim retornat als temps del maniqueisme. Tot ha de ser blanc o negre i no es permeten matisos de cap mena.

Irremissiblement atrapats, la única alternativa al nihilisme sembla que només pugui venir del cel, i quedi clar que si he citat tan sols de la religió catòlica és per que es tracta de la més influent en el nostre entorn immediat. En els mateixos termes em podria referir a qualsevol de les que campen pel planeta, i especialment les monoteistes pel seu afany expansiu i intervencionista en la vida pública.

Després del període de progrés i benestar més perllongat que mai havia viscut Europa, que hem fet tan malament que justifiqui aquest gir copernicà? Em de tornar inevitablement al campi qui pugui social i a l’obscurantisme ideològic?

El nihilisme nega radicalment la possibilitat del coneixement i és una doctrina segons la qual no s’ha de reconèixer cap autoritat, ni en el terreny social ni en el polític. El nihilisme d’esquerres alimenta intel·lectualment l’anarquisme polític, una doctrina que quan va passar de la utopia a la pràctica va resultar, com tantes d’altres que no tenen en compte la condició humana, un veritable desastre.

El nihilisme de dretes és la degeneració del liberalisme polític que de la ma dels “neocons”, inspira la impunitat amb la que governen el planeta “els mercats”, aquest eufemisme amb que s’emmascaren les grans corporacions multinacionals. La seva pràctica està aconseguint fer saltar pels aires l’estat del benestar. El “prohibit prohibir”, una de les moltes bajanades multi ús que es van encunyar arrel del maig del 68 francès, és l’eslògan que agermana ambdós formes de nihilisme.

Estem a un pas d’una crisis sense precedents i els únics que semblen tenir les idees clares són els que amb finalitat oposades s’ho volen carregar tot, i els que afirmen que el seu regne no és d’aquest món, però que déu-n’hi do fins a quin punt el volen controlar.

La recent visita del Papa bavarès ens ho ha confirmat. Ens trobem en presència d’un formidable ideòleg, davant del qual els anticlericals d’opereta s’han quedat muts. A tall d’anècdota, no deixa de tenir nassos que hagi estat l’únic personatge important de fora de Catalunya que públicament ha lloat l’Espanya plural…

El cert és que aquesta bossa enorme de liberals demòcrates, de dreta i esquerra que no formem part del club de’n Ratzinger però que tanmateix no tenim rés de “menjacapellans” ni deixem de reconèixer el paper de la cultura cristiana en el desenvolupament d’Europa, hem quedat absolutament descol·locats.

Que no hi ha ningú més?, ens preguntem com en l’acudit de l’inoblidable Eugenio. Potser caldria que després de llepar-nos les ferides comencéssim per intentar esbrinar les raons que ens han dut a l’atzucac, i cercar-ne l’eixida. En cas contrari seguirem plorant a crits penjats del penya-segat…, i cada cop serem més.

 

Tweet

Una mirada intimista al meu entorn. Sense paraules, música i paisatges comparteixen protagonisme.

http://www.vimeo.com/25925073

 

Tweet

Tenen raó els indignats legítims, aquells als que anomeno indignats amb causa. Rés a veure amb la minoria de brètols i paràsits que ara mateix amenacen la credibilitat del moviment, i es volen fer amos dels carrers que són de tots.

Cert que la globalització ha engendrat un monstre neoliberal que està devorant el propi sistema capitalista que la va propiciar. La destrucció sistemàtica de tots els controls ha deixat els estats inermes davant els anomenats mercats. Uns ens que mancats de rostre i de consciència, roseguen fins el moll de l’ós dels ciutadans, que no troben protecció en els estats que els hi haurien de donar a canvi dels seus impostos. Hi ha raons més que suficients per estar profundament indignat per l’escandalosa manca de resposta del sistema davant una crisi provocada per quatre aprofitats.

També em sembla absolutament imprescindible castigar a una classe política que sovint sembla viure en una mena de llim, aliena al bàtec de la ciutadania. Un clar exemple n’és la sobre actuació del Conseller Puig davant els fets provocats per una minoria violenta. Parlar de Kale Borroka per l’actuació d’un grapat de pollosos no pot per menys que provocar hilaritat.

Una cortina de fum per tapar la seva absoluta incapacitat per assolir la feina que te assignada. La veritat és que va fer el ridícul carregant a deshora un dia i deixant fer el següent, just a l’inrevés del que tocava. Va estomacar els no violents i va permetre que els asocials campessin al seu aire. Crec que davant aquestes credencials faria be el President Mas enviant-lo a casa per incompetent i demagog.

Dit això però, em sembla un greu error caure en mans dels qui no busquen altra cosa que la destrucció del sistema sense proposar-ne cap altra a canvi. La sortida de l’atzucac és precisament una altra manera de fer política per tal de reformar el sistema existent; o si cal bastir-ne un de nou, però des de l’ordre democràtic. L’antipolítica no porta enlloc i em sembla evident que, avui per avui, l’alternativa seria el caos.

Els esdeveniments d’aquests dies m’han fet recordar que ara deu fer un parell d’anys vaig tenir el plaer d’escoltar Bru Rovira al Teatre Mundial, a la Bisbal. Era un acte de presentació del llibre “Africas; cosas que pasan no tan lejos”, un recull dels reportatges que el magnífic reporter havia anat realitzant per terres africanes. La línia argumental de la seva intervenció venia a ser que la gran paràlisi que pateix el continent africà és deguda a la falta d’ordre i absència absoluta de regles de joc. Per fortuna per nosaltres, vivim al primer món i ens faria feredat posar les nostres cuites al cantó de les dels pobres africans…encara que tal vegada sembla que alguns ens hi agradaria que foren magnituds comparables.

Sempre he cregut que en democràcia la manca de respecte a la legalitat és la pitjor de les corrupcions imaginables. Negar la necessitat d’una autoritat que la faci complir és desconèixer la pròpia condició de l’espècie. Diguin el que diguin el profetes de l’acràcia, sense ordre no hi ha llibertat possible, i la tràgica història recent del nostre propi país ens ho demostra ben a les clares.

Els indignats han de rectificar, com ho ha fet amb gran honorabilitat l’Arcadi Oliveres. Tornar al camí de del diàleg i la no-violència. La frase “La calle es mia” no l’han inventada els brètols. Ja la va pronunciar el president d’honor del PP, el sinistre Fraga Iribarne quan era ministre franquista de la policia, i poc abans de provocar una massacre a Vitòria.

El carrer és de la majoria dels ciutadans i només serà dels indignats si aconsegueixen una sòlida majoria que els legitimi. I per això cal fer política. I treballar dia a dia per canviar el sistema, com ho fan pacífica i ordenadament milers de ciutadans que a la seva vegada han estat escollits democràticament per uns quants milions de persones. La immensa majoria de la població, senyors indignats. No ho oblidessin pas!

 

 

Tweet

 

Dono per fet que tothom que pugui llegir aquestes línies està tan colpit com jo mateix per la magnitud de la tragèdia que està vivint una societat instal·lada
al súmmum del progrés material. Un estatus incompatible amb incertesa, segons els fanàtics de la tècnica i devots dels seu poder suposadament il·limitat.

No conec personalment les illes japoneses, però crec tenir una idea bastant aproximada de com és aquest país, més enllà de la profunda devoció que m’inspira la
seva gastronomia.

L’excepcional literatura d’Haruki Murakami, alguna cosa de Kenzaburo Oé i el recent descobriment de la novel·la negríssima de Natsuo Kirino m’han acostat a la comprensió
de la societat japonesa. Internet, la meva afició pel món del multimèdia i les experiències de coneguts que hi han viatjat, ha fet la resta.

Així doncs, malgrat els trets característics de les nostres respectives races i l’inevitable impacte de l’acudit fàcil, imagino sense dificultats a la japonesa com una societat força similar a la nostra en molts aspectes.

No fa pas gaire vaig tenir l’oportunitat de viatjar pel continent asiàtic. Els països que vàrem trepitjar, estan situats a milers de quilòmetres de les illes nipones, i la diferència tecnològica entre unes societats i altres és abismal.

Malgrat aquesta distància física i conceptual, no he pogut evitar imaginar-me quina podia haver estat estat la magnitud de la tragèdia si aquesta haguera afectat per exemple Laos i Cambotja, països situats a anys llum del nivell tecnològic japonès. Avui lamentaríem sens dubte la pèrdua de centenars de milers de vides humanes, per no parlar de l’irreparable
daltabaix que significaria per una economia de subsistència com la del sud-est asiàtic.

Però finalment els rics també pateixen, com fa anys es titulava una sèrie televisiva que va fer fortuna. Fets com el que comentem constitueixen l’evidència de que tampoc al primer món existeix la seguretat absoluta i el progrés il·limitat a prova de tot.

Societats en les que vivim instal·lats en bombolles autistes, com si el progrés material fora un dret adquirit per sempre, necessiten ser sacsejades de tant en tant per la cura d’humilitat que ens infringeix la natura quan es desboca.

El terrible espectacle de la mort televisada en directe i la immediatesa del testimoni directe de l’horror a través del Twitter, deixen poc marge a la especulació. El meu primer pensament, tant bon punt vaig veure les imatges d’aquella onada gegantina engolint persones, animals, habitatges i vehicles, va ser quina ha de ser la sensació que hom experimenta
quan de sobte desapareix fins al darrer vestigi del que fins fa poc havia estat el teu univers íntim.

Obrir els ulls per primer cop després de la catàstrofe, en el millor dels casos doncs vol dir que un encara és viu, i descobrir s’ha perdut absolutament tot, te que ser una experiència tan aterridora que em costa imaginar-me-la. Tampoc crec que la immensa majoria dels japonesos que encara n’estan patint les conseqüències haguera cregut mai trobar-se en una situació
similar.  Però és que als oasis virtuals, la mort i la desgràcia només els hi succeeixen als altres, mai a un mateix…fins el dia que se’n va la llum.

 

Tweet

Em permeto no solament manllevar, ans també canviar una lletra del títol del llibre de Teresa Pàmies. En ell, l’autora de l’inoblidable “Primavera a Praga” dibuixa una crònica descarnada de les il·lusions d’una part de la joventut catalana dels anys trenta del segle passat que fou anorreada per la barbàrie. Una època d’estricta rigidesa ideològica i fanatisme
extrem. Un temps en el que la moderació i el seny, el pacífic exercici del pensament lliure al servei dels ideals es pagava amb la vida a les dos Espanyes.

El llibre m’ha tornat a la memòria pel seu títol, tot llegint un excepcional article del bisbalenc Antoni Puigverd, en el que repassa amb extraordinària lucidesa la evolució del PSC des de la seva fundació fins avui. Un treball que arrenca d’una època ja llunyana en la que molts ens vàrem creure de debò que mort el gos, moria amb ell la ràbia, i que la llibertat per ella
mateixa ho era tot.

En aquell moment històric extraordinari que va ser la transició, i dins el camp de l’esquerra catalana democràtica no independentista, el PSC va nàixer encarnant determinats valors, i amb ells va acabant sent hegemònic. Ho va ser en detriment d’un PSUC que no havia pogut deslliurar-se de la cotilla leninista de la clandestinitat.

Partit d’ampli espectre, heterogeni i plural, en el PSC s’hi vam sentir còmodes molts catalans de procedència geogràfica i origen ideològic divers, als que unia una determinada manera d’entendre la vida. Socialdemocràcia, catalanisme i una forma de fer política situada a les antípodes del centralisme democràtic comunista, n’eren el pal de paller.

Fins que procedents del Baix Llobregat arribaren els nous capitans, i amb ells una concepció leninista de partit que mica en mica l’ha anat escanyant. A força de restringir amb ma de ferro la llibertat de la militància, ha anat abonant el terreny per espavilats de tota mena mentre els més capaços es veien marginats. Els antics capitans, ara ja generals només per
antiguitat, han dut al partit de victòria en victòria…fins la
derrota final.

Son legió els catalans que es consideren gent de progrés i catalanistes, que dubten de la via independentista, i de mica en mica s’han anat quedant sense referent. Molt em tem que el mal ha fet metàstasi i el PSC precisa una urgent refundació. Els generals s’han guanyat a pols la jubilació forçosa, i tan sols sobreviuran políticament parlant els dirigents que sobretot a nivell local s’han fet respectar per la seva integritat.

La pregunta del milió és si els ciments de l’edifici socialdemòcrata català resistiran gaire més temps el sotrac.

Com canta el mestre Dylan,”The answer is blowing in the wind”

 

Tweet