Entenc que l’Antoni Puigverd, en l’article publicat a La Vanguardia el 6 de gener d’enguany amb aquest títol, ens adverteix de la imminència d’una operació unificadora a Espanya que pretén deixar sense contingut l’Estat de les Autonomies i escombrar l’autogovern de Catalunya. Per evitar-ho, i des de la seva moderació habitual, proposa un gran pacte catalanista en funció de tres premises bàsiques.
La primera és que la dimensió de la crisis fa que Catalunya quedi convertida en un minúscul escenari que mal que ens pesi pinta molt poc a Europa. Els estats europeus no estan en aquests moments per questions per ells menors, i l’únic que els preocupa realment és aturar els dèficits per salvar l’euro. Indubtablement aquest estat de coses afavoreix qualsevol operació unificadora, per bèstia que sigui.
La segona, sempre segons la meva interpretació, és la tradicional divisió del catalanisme polític quan tracta amb Madrid. D’aquí el poc respecte que inspirem a l’estat, i si no l’inspirem a Espanya mal podem aspirar seriosament a que se’ns tingui en compte a Europa.
La tercera és que encara no hi ha la percepció de que el sentiment independentista superi al menys el 60% de la població catalana. Els més optimistes el situen al 55% i els escéptics al 25%.
Davant d’aquest panorama, el que jo entenc que proposa Puigverd és la superació d’aquesta constant mitjançant un pacte entre totes les forces catalanistes sense excepció (incloses evidentment les independentistes). Aquest acord hauria de ser temporal per ser considerat suficientment seriós però de llarg recorregut i de mínims. Aglutinaria una amplia majoria de l’espectre polític català, i la línia bermella que marqués ja imposaria respecte a Madrid i fins i tot a Europa que ja no podria mirar cap una altra banda.
L’objectiu d’aquest hipotètic pacte seria aconseguir d’Espanya, a través de l’hipotètic sector moderat del PP que representa Fernández Díaz, un pacte igualment temporal i de mínims, per aconseguir mantenir l’autogovern amb dignitat mentre dura la tempesta econòmica. Passat el tsunami ja en parlaríem…
La veritat és que la proposta, com a solució temporal i d’urgència em sona bé, i fins i tot em sembla detectar que alguns sectors de CiU i del PSC ja s’estan movent tímidament en aquesta direcció. Les preguntes que venen immediatament són:
Tindran les forces polítiques més importants de Catalunya la generositat suficient per afegir-se a aquest hipotètic pacte socio-convergent? I si s’aconseguís finalment, hi serem a temps d’aturar la que ens ve al damunt…?
