Un cop transcorregut el magnífic parèntesi cívic i festiu de la nostra Festa Major, la realitat global ens obliga a posar-nos de nou seriosos. I és que aquest estiu han passat -i estan passant- encara moltes coses que al meu parer mereixen una seriosa reflexió.
El setge dels especuladors borsaris a l’economia productiva mundial, la salvatge i freda execució de desenes d’innocents a mans d’un terrorista d’extrema dreta a Noruega, i l’esclat de pillatge i violència incontrolada de Londres, son parts d’una idèntica i polièdrica realitat. Potser peces del mateix mirall trencat…? En tot cas senyals d’alarma que emet un sistema assetjat i que precisa d’una urgent revisió.
Paral·lelament el Papa catòlic acaba de visitar Espanya i l’efemèride ha tingut un raso espectacular. La religió catòlica, malgrat la evident manca de vocacions sacerdotals i l’escàs seguiment del seu culte, està demostrant una mala salut de ferro. Perdonin l’expressió però el bany de masses del cap de l’església catòlica, acaba de deixar als adoradors de la deessa raó amb el cul enlaire.
Ara que estem en ple procés de desenvolupament tecnològic, sembla talment que en el terreny de la ideologia hàgim retornat als temps del maniqueisme. Tot ha de ser blanc o negre i no es permeten matisos de cap mena.
Irremissiblement atrapats, la única alternativa al nihilisme sembla que només pugui venir del cel, i quedi clar que si he citat tan sols de la religió catòlica és per que es tracta de la més influent en el nostre entorn immediat. En els mateixos termes em podria referir a qualsevol de les que campen pel planeta, i especialment les monoteistes pel seu afany expansiu i intervencionista en la vida pública.
Després del període de progrés i benestar més perllongat que mai havia viscut Europa, que hem fet tan malament que justifiqui aquest gir copernicà? Em de tornar inevitablement al campi qui pugui social i a l’obscurantisme ideològic?
El nihilisme nega radicalment la possibilitat del coneixement i és una doctrina segons la qual no s’ha de reconèixer cap autoritat, ni en el terreny social ni en el polític. El nihilisme d’esquerres alimenta intel·lectualment l’anarquisme polític, una doctrina que quan va passar de la utopia a la pràctica va resultar, com tantes d’altres que no tenen en compte la condició humana, un veritable desastre.
El nihilisme de dretes és la degeneració del liberalisme polític que de la ma dels “neocons”, inspira la impunitat amb la que governen el planeta “els mercats”, aquest eufemisme amb que s’emmascaren les grans corporacions multinacionals. La seva pràctica està aconseguint fer saltar pels aires l’estat del benestar. El “prohibit prohibir”, una de les moltes bajanades multi ús que es van encunyar arrel del maig del 68 francès, és l’eslògan que agermana ambdós formes de nihilisme.
Estem a un pas d’una crisis sense precedents i els únics que semblen tenir les idees clares són els que amb finalitat oposades s’ho volen carregar tot, i els que afirmen que el seu regne no és d’aquest món, però que déu-n’hi do fins a quin punt el volen controlar.
La recent visita del Papa bavarès ens ho ha confirmat. Ens trobem en presència d’un formidable ideòleg, davant del qual els anticlericals d’opereta s’han quedat muts. A tall d’anècdota, no deixa de tenir nassos que hagi estat l’únic personatge important de fora de Catalunya que públicament ha lloat l’Espanya plural…
El cert és que aquesta bossa enorme de liberals demòcrates, de dreta i esquerra que no formem part del club de’n Ratzinger però que tanmateix no tenim rés de “menjacapellans” ni deixem de reconèixer el paper de la cultura cristiana en el desenvolupament d’Europa, hem quedat absolutament descol·locats.
Que no hi ha ningú més?, ens preguntem com en l’acudit de l’inoblidable Eugenio. Potser caldria que després de llepar-nos les ferides comencéssim per intentar esbrinar les raons que ens han dut a l’atzucac, i cercar-ne l’eixida. En cas contrari seguirem plorant a crits penjats del penya-segat…, i cada cop serem més.
