Antoni Castells va ser conseller d’Economia durant 7 anys i acaba de crear un grup d’opinió i reflexió en economia política. Es diu EuropeG i està integrat per Manuel Castells, Josep Oliver, Emilio Ontiveros, Martí Parellada, Gemma Garcia i ell mateix. «Voldríem contribuir a crear consensos transversals sobre temes econòmics rellevants entre els líders d’opinió en el món empresarial, acadèmic, dels ‘policy makers’ i dels mitjans». Presideix el Consell Assessor de la Fundació Catalunya Europa, que va fundar Pasqual Maragall.
L’hem vist i escoltat poc des que no és conseller. Què fa?
M’han vist poc en el primer pla de la política, i crec que era convenient. He tornat a la universitat, que és casa meva, i acabo de fer un llibre sobre economia.
Es titula El desafiament de la política . Això confirma que la política el persegueix, encara que l’hagi deixada.
Des dels 17 anys he fet política en el sentit que jo l’entenc, que és el compromís amb les causes en què crec, i això no vol dir viure’n professionalment. Quan la llibertat està coartada pel sou de final de mes, malament. Crec que seria molt sa que tothom que, en una etapa de la seva vida, es dedica i viu de la política, pogués acreditar que, si calgués, es podria guanyar la vida dignament treballant en una altra activitat.
I ha creat un grup d’opinió.
Es diu EuropeG, un grup d’opinió i reflexió en economia política. Està integrat per Manuel Castells, Josep Oliver, Emilio Ontiveros, Martí Parellada, Gemma Garcia, que fa de coordinadora, i per mi mateix. Amb la nostra activitat voldríem contribuir a crear consensos transversals sobre temes econòmics rellevants entre els líders d’opinió en el món empresarial, acadèmic, delspolicy makers i dels mitjans. Els Policy Brief, que és com ens expressem trimestralment, els signem col·lectivament els membres del grup.
¿Es penedeix d’haver fet política professional?
No, al contrari, l’honor més gran de la meva vida ha estat servir el meu país i la institució que el representa al costat dels presidents Maragall i Montilla. Això no vol dir que no tingui una visió crítica de molts aspectes de la política i que, de vegades, no hagi de fer esforços per no semblar un vell descregut i escèptic, davant del grau de degradació de la vida pública.
Va viure en primera línia els primers anys de la crisi.
L’impacte de la crisi es manifesta en dues onades. La primera és l’any 2008, quan les previsions de creixement s’ensorren i augmenta l’atur de manera dramàtica. Pensi que el tercer trimestre del 2006 havíem arribat a un mínim històric, 6%, dos punts per sota de la UE, i que, en un no res, es va disparar fins al 18%. I la segona onada és quan, el maig del 2010, es tanquen els mercats per finançar qualsevol deute procedent d’Espanya.
En directe en veien la dimensió?
L’ensorrament de Lehman Brothers és el cap de setmana de l’11 de setembre del 2008. Durant un mes, entre aquest moment i el 12 d’octubre, a la cimera de l’Eurogrup a París, el món va estar a punt de caure pel precipici. En aquesta cimera, per cert, va ser Gordon Brown qui va marcar el camí. I crec que en aquell moment els dirigents dels diversos governs i els responsables dels bancs centrals, que abans s’havien equivocat tant no prevenint el que ens venia a sobre, van saber estar a l’altura. Van fer dues coses: no deixar caure les entitats financeres i recapitalitzar-les, si calia, amb quantitats massives de diner públic, i compensar la caiguda fortíssima de l’activitat econòmica amb l’activitat al sector públic. El fet és que un any després l’economia mundial estava sortint de la recessió i en una situació que tothom hauria signat, amb els ulls tancats, un any abans. En aquell moment, quan semblava que ens n’estàvem sortint, amb dificultats i gran fragilitat, és cert, esdevé la crisi del deute grec. I és la pèssima gestió d’aquest problema que ha fet la UE, i sobretot els governants de la zona euro, el que ha causat que cada vegada les coses hagin anat empitjorant, fins a arribar al punt on estem ara: amb el contagi d’aquest problema al deute sobirà de països molt importants, els dubtes sobre la mateixa pervivència de l’euro, Europa altre cop en recessió i l’economia europea convertida en el principal motiu de preocupació de tots els països del món.
I estem igual?
Estem pitjor, molt pitjor. Ara l’economia europea està instal·lada en ple cercle viciós recessiu. S’adopten mesures d’austeritat per retallar el dèficit estructural, aquestes mesures tenen un fort impacte contractiu en l’economia, això empitjora les finances públiques i provoca un dèficit cíclic més gran que el dèficit estructural que volíem retallar. I el cercle torna a començar. El lema dominant al món l’any 2009 era «estímul fiscal», i el maig del 2010, la UE passa a «consolidació fiscal», que és l’extrem contrari. És un greu error, com han recordat veus autoritzades. Com el mateix Ben Bernanke, el president de la Fed, i el president Obama, que ha subratllat que cal creixement a curt termini i austeritat a mitjà termini; i Olivier Blanchard, chief economist del Fons Monetari Internacional, que ha recordat que la reducció del dèficit és una marató, no un esprint; i els japonesos, que ens diuen que van voler anar massa de pressa a fer-ho a la dècada dels 90 i es van equivocar.
I els nostres bancs?
No es va fer el que tocava l’any 2008, quan a tot el món el sector públic va sanejar i recapitalitzar el sistema financer. Es va fer als Estats Units, al Regne Unit, a Holanda, a Bèlgica, a Suïssa, a Alemanya. Es va fer tard i malament. El FROB no es va crear fins al juny del 2009. Quan les entitats, entre elles algunes de catalanes, van demanar el que necessitaven, ja s’havia acabat la barra lliure d’un any abans i se’ls va dir que Brussel·les deia que era massa. I ara han esclatat, tard i malament, tots els problemes.
I ara es farà bé?
Tard i amb danys molt greus. Una de les nostres preocupacions era evitar que ens passés el que la història ens deia que havia passat a totes les crisis anteriors, que és que la suma de la mateixa crisi financera més els designis del poder polític central acabaven fent que perdéssim alguna peça normalment important del nostre sistema financer. Mentre vam ser al govern vam evitar-ho, però després del terratrèmol actual, veurem què queda. De moment, hem perdut Unnim. Alguna entitat important està nacionalitzada. M’agradaria pensar que després d’haver-la sanejat podrà continuar sent catalana.
El seu govern no va gastar massa?
El missatge que s’ha volgut donar, i que alguns es van dedicar a difondre sobretot immediatament després del canvi de govern, que les finances de la Generalitat estaven en una situació molt pitjor que la de qualsevol altra comunitat autònoma i que això era degut al descontrol i al desgavell de la despesa, és fals, injust i molt contraproduent per als interessos de la institució i del país. El dèficit que va deixar l’anterior govern no és ni de bon tros dels més elevats d’entre les diferents comunitats autònomes, és més o menys similar al que ha fet l’actual govern l’any 2011, i és fonamentalment degut a l’ensorrament dels ingressos, no a l’expansió descontrolada d’una despesa que, d’altra banda, constitueix el gruix de l’estat del benestar. Vaig estar sis mesos callat, perquè em va semblar que no havia d’afegir soroll al soroll. Vaig dir el que havia de dir tot just ara fa un any al Cercle d’Economia. I crec que el temps està posant les coses al seu lloc.
Mas-Colell ho fa bé?
No em correspon jutjar la seva feina. Personalment, crec que és un home competent, que fa les coses de la millor manera que pot en un context enormement difícil. Ningú millor que jo pot entendre que està bregant amb una situació enormement complexa. No penso disparar contra el meu govern quan té problemes.
Vostè denuncia al llibre que els elegits no manen i els que manen no han estat elegits.
Crec que hi ha una fractura del principi democràtic. Els que tenen poder, que són els mercats, i en el millor dels casos la senyora Merkel i els comissaris europeus, no els hem escollit. I els que hem escollit, els governants estatals, no tenen poder, com veiem cada dia. Per això no sorprèn que la gent es distanciï de la política. Avui la sobirania ja l’hem perduda, davant del poder d’uns mercats que depassen àmpliament les fronteres estatals, i només podrem recuperar-la si l’exercim a escala europea.
És optimista?
Europa, la UE, no pot continuar així. La història ens diu que no hi ha moneda sense estat: o bé avancem de veritat cap a la creació d’aquest govern federal europeu o bé retrocedirem en la moneda. I si es produeix la fractura de l’euro, crec que el retrocés no serà al dia abans de la unió monetària, no serà un retorn al 31 de desembre del 98. El retrocés serà molt més gran, correm el risc que tot el projecte europeu naufragui, que tornem al dia abans del Tractat de Roma.
Se’n va molt enrere.
Sense euro hi hauria devaluacions competitives, tancament dels mercats nacionals… Tornaríem a polítiques proteccionistes i a la irrellevància dels països europeus, considerats individualment, a escala mundial. Davant d’aquest abisme, seria raonable esperar que els dirigents europeus, que hem de considerar persones racionals, reaccionessin, però no se sap mai. No seria la primera vegada que Europa es dirigeix amb determinació ferma cap a l’abisme, per acabar precipitant-s’hi, malgrat totes les advertències.
Som massa lents reaccionant?
Em sembla evident. Europa té un greu problema de governança. Però cal subratllar que els últims anys, des del 2010, sobretot, hi ha hagut una transferència de poder polític dels governs estatals cap a Europa que hauria resultat totalment impensable fa uns anys. L’objectiu final ha de ser aquesta unió política. Com deia Joschka Fischer, el pacte ha de consistir en el fet que Alemanya accepta la unió fiscal i, per tant, transfereix renda als països més pobres, i França la unió política, és a dir, transfereix sobirania a aquest nou pol polític de signe federal.
Salvarem l’euro?
Deixant les profecies de banda, que no són la meva especialitat, crec que en aquest tema, com en tants altres, el diagnòstic només te valor si és una eina per a l’acció. El que hem de fer és lluitar per salvar-lo. És la gran causa dels nostres dies i de la nostra joventut i estic convençut que, si es plantegés amb valentia i sense complexos, la bandera d’Europa i del federalisme europeu arrossegaria molta gent.
L’imagino poc merkelista.
Sóc molt crític amb el que encarna ara mateix Merkel, que és la visió prussiana. Prússia ha estat sempre un problema per a Europa i per a la mateixa Alemanya. Crec, i molt fermament, en una Alemanya europea, una Alemanya protagonista decisiva a Europa. I em produeix pànic tot el que pugui semblar que anem cap a una Europa alemanya. O, més ben dit, cap a un nou intent d’Alemanya d’imposar-se com a potència hegemònica a Europa. Cada vegada que hi ha hagut un intent d’aquest tipus ha acabat en tragèdia. Només cal mirar la història.
¿Si fos conseller lluitaria com en Mas-Colell per Eurovegas?
Si aquest tema està avui sobre la taula és perquè, en el seu moment, el govern del qual vaig formar part el va gestionar amb una gran discreció i sense precipitar-se a prendre una decisió. La primera reacció, instintiva, de pell, no és favorable. És un projecte que ens planteja un cert rebuig per raons morals, que fereix la nostra sensibilitat. També perquè la Catalunya que volem no és una Catalunya que sigui coneguda per Eurovegas. Però, en canvi, la responsabilitat d’un govern és no reaccionar en calent, al primer instint, sinó pensar-se les coses molt a fons i valorar-ne els pros i els contres. S’ha de veure si els pros ho són tant com sembla i si els contres es poden minimitzar a nivells acceptables. Ponderar-ho i prendre una decisió. No és fàcil.
Parlem del sobiranisme català.
El que tinc clar és que la meva prioritat política ha estat sempre servir el meu país. Això no sé si és o no ser sobiranista perquè conec molts sobiranistes a qui al final els pesen més altres interessos. També tinc clar el meu compromís, com li he dit, amb la causa de l’europeisme, que vol dir de la construcció política europea. Avui l’única manera de tenir sobirania és compartint-la. De manera que jo voldria que una bona part de la nostra sobirania, o capacitat de decisió, la tingués Brussel·les. Tot el que sigui transferir sobirania de Madrid a Brussel·les és bo per a la causa del catalanisme i la causa de l’europeisme.
Aleshores està d’acord amb el president Mas que vol un estat propi dins de la UE i amb un model com Massachusetts.
Deixi’m parlar per mi, i no comentar opinions dels altres. A Massachusetts, que jo sàpiga, no són sobiranistes. Crec que el procés de construcció europea hauria d’ajudar a desdramatitzar la qüestió de la secessió, i també la qüestió de la no-secessió. Perquè si finalment el que volem és compartir una part important de la nostra capacitat de decisió a escala europea, davant ja no tenim l’estat espanyol, dipositari únic del poder polític i la sobirania, que tant ha perjudicat al llarg de la història els interessos de Catalunya i dels catalans. I en aquest context, l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol perd, podríem dir, dramatisme, i el que hem de fer és plantejar-nos els objectius que ens donin més força en la negociació i que uneixin més la nostra societat.
Antoni Castells (Barcelona 1950)
Entrevista al diari ARA del 30/06/2012 realitzada per Carles Capdevila
