Estem vivim sens dubte moments de profunda incertesa. La crisis econòmica i el clima polític provoquen nervis a tots nivells. Son temps malauradament propicis per sortides de to i recerca de caps de turc per part d’aquells que, en la seva impotència intel·lectual, s’han quedat sense altres arguments que els que els hi dicta la demagògia.
És en aquest context que darrerament es detecta en diferents mitjans, l’afició d’alguns indocumentats per esvair les seves frustracions repartint certificats de pertinència a la tribu, i emetent articles de fe sobre qui és europeu, espanyol, català, empordanès, bisbalenc…
Hi ha malalties que llegint es curen i per això jo recomanaria a aquests saltataulells la lectura d’algun del llibres d’Amin Maalouf, prestigiós periodista i escriptor libanès, i en particular del que s’anomena Orígens. En el pròleg d’aquest darrer hi escriu Maalouf:
“La paraula “arrels” no m’agrada i la imatge encara menys. Les arrels s’enfonsen a terra, mantenen l’arbre captiu des que neix, i l’alimenten a canvi d’un xantatge. Si t’alliberes, et moriràs!
Els arbres s’han de resignar, necessiten les arrels. Els homes no. Nosaltres respirem la llum, anhelem el cel, i quan ens enfonsem a la terra sovint és per podrir-nos”
Al llarg de la vida, davant nostre s’obren una infinitat de corriols de tota mida, vies que som lliures d’elegir o rebutjar. Restar quiets o seguir-los, ja sigui per conèixer nous horitzons o fins i tot per fer-hi parada, temporal o definitiva, és un dels privilegis que la naturalesa atorga a l’espècie, en teoria superior, de la que formem part.
En principi les persones tenim la possibilitat de decidir on volem viure i en quina comunitat humana ens apeteix integrar-nos. Nàixer en un indret determinat te poc mèrit; no depèn d’un mateix. En canvi decidir on es vol passar una part de l’existència és un acte de voluntat lliurament expressada.
Altrament la decisió de marxar també pot venir condicionada per la necessitat: quan les arrels s’han hagut de tallar per força. És aquesta la gent a la que José Antonio Labordeta cantava “Si por un camino encuentras alguien con la casa a cuestas, no le hables de su tierra, que te mirará con rabia…”
En tot cas, i siguin quins siguin els motius, la elecció del lloc on volem passar tota o una part de la resta de la nostre existència és una facultat inalienable de l’ésser humà que ningú té dret a qüestionar. L’únic límit ha de ser la integració, el respecte per la cultura i les costums pròpies del lloc d’acollida.
Luís Sepúlveda el gran escriptor xilè, en el seu esplèndid “Patagònia Express” afirma que un és d’enllà on s’hi troba be, afirmació que em sembla extraordinàriament encertada. No hi ha cap principi ètic o moral que justifiqui que no sigui així, ni cap interès amb un mínim d’honorabilitat que justifiqui el rebuig.
Quan sento que es menysprea algú en funció del seu origen o se li pretén retallar l’exercici de drets fonamentals com el de la llibertat d’expressió en funció del seu lloc de naixement, quelcom em crema per dins. Penso que tota persona que recorre a aquesta mena d’arguments per desqualificar algú que sent diferent (potser simplement perquè no pensa com ell) queda nítidament retratada. I si a més a més ho fa des de l’anonimat no mereix altre cosa que un fàstic infinit.
