La condemna a Baltasar Garzón i algunes reaccions que ja he escoltat i llegit, em porten a expressar sense cap mena de reserva la meva absoluta conformitat i satisfacció amb la mateixa malgrat les llums i ombres del personatge.
Com a demòcrata però també com a professional del dret que he sigut al llarg d’un grapat d’anys, penso que la sentencia és una bona notícia per tots els que encara volem creure en la Justícia, malgrat que alguns dels seus professionals s’empenyin en posar-nos-ho difícil.
Es dona la circumstància que aquests moments el senyor Garzón té oberts uns altres dos processos davant del Tribunal Suprem, i per això vull deixar també molt clar que em refereixo únicament al cas Gürtel, i de cap manera al que fa referència a la investigació sobre les víctimes del franquisme, vist ja per sentència, i molt menys al judici sobre presumptes cobraments de diners per part del Banc de Santander que encara no ha començat.
Tenint en compte tota la fressa mediàtica que s’ha desfermat al voltant del tema, convé deixar ben clar que en el marc d’aquest affaire de corrupció anomenat Gürtel, el senyor Garzón ha estat condemnat per violar la lliure comunicació entre advocat i client, un dels pilars de l’estat de dret que la llei tan sols permet esquerdar en casos de terrorisme -interpretació de la que per cert modestament també discrepo-. No dubto de la seva bona intenció, però l’infern n’està empedrat, i el delicte pel que se l’ha condemnat és un dels més greus en que pot incórrer un jutge en el exercici de la seva funció.
Certament la confluència de tres judicis gairebé simultanis contra Baltasar Garzón fan pensar que molts dels seus fins ara companys de professió li tenien jurada, però cal anar a la lletra de les sentències per poder treure’n l’aigua clara, i la primera que s’ha produït és pel que he pogut llegir, d’una contundència que deixa poc lloc a interpretacions esbiaixades.
En la meva modesta opinió, aquest senyor ja havia creuat massa cops la ratlla vermella que tot jutge té legalment establerta; s’havia arribat a creure’s per damunt del be i del mal i que la justícia era ell.
La feblesa de molts dels sumaris per ell instruïts feia que massa sovint, després d’espectaculars detencions orquestrades mediàticament a bombo i plateret, a l’hora del judici els acusats sortissin absolts per manca de proves amb el conseqüent perjudici per la seva honorabilitat i la mateixa justícia.
D’altres procediments emprats per el ja ex-jutge haurien merescut al meu entendre el seu apartament de la carrera judicial fa molts anys. Tothom recordarà el seu passi a la política i com al cap de poc temps va retornar a la carrera judicial per jutjar i fer condemnar els seus antics caps polítics…
Que ningú m’interpreti malament. El terrorisme d’estat no te cap justificació, i els polítics que van muntar el GAL es mereixien amb escreix la presó, però entenc que ni tan sols en casos tan diàfans com aquest la fi no justifica els mitjans. Ni de bon tros doncs en cas contrari seria el retorn a la llei de la selva.
Com multitud de demòcrates de tot el planeta, sempre li estaré agraït per la seva actuació en temes com el narcotràfic gallec o el que va dur Pinochet davant la justícia, però crec sincerament que finalment la seva extrema vanitat l’ha perdut per l’exercici de la judicatura.
Cada cosa doncs al seu lloc, els jutges a seguir fent punyetes -amb perdó- i les estrelles a voltar per firmament.
