Autor: Manel Magrinyà i Ros

 La casualitat m’ha dut a Frankfurt quan falten
exactament deu dies perquè comenci la fira del llibre més important del
món. Aquest any la cultura estrangera convidada és la catalana, un fet
realment extraordinari tractant-se d’una realitat que no té darrera un
Estat, i quan més aviat sembla que en tingui un en contra.

 M’agrada definir-me com a català de soc arrel però
poc amic dels nacionalismes, sobretot si com l’espanyol són excloents
per definició. Tampoc em sap gens de greu confessar que em faria força
basarda pensar en una nació catalana governada pels nostres actuals
polítics. A més, no crec que cap senyera valgui la vida d’una persona i
m’esveren lemes de l’estil del “todo por la patria”. Soc doncs
federalista per necessitat, però el meu estat és Europa,
sense altres intermediaris.

 Dit això, em fa una tremenda il·lusió que la meva
llengua i la cultura que aquesta representa tingui presència en un
aparador de la categoria de la Fira del Llibre de Frankfurt. Penso que
aquest cop si, els polítics catalans s’han guanyat el sou, començant per
aquest magnífic Conseller de Cultura que ara tenim.

 De tota manera, i sense voler abocar aigua al vi,
cal tocar de peus a terra. Frankfurt és una capital europea seriosa i
atrafegada on la gent no està per massa punyetes. Ens agradi poc o gens,
la nostra Europa, també immersa en la globalització, és així. Falten
menys de deu dies per l’esdeveniment i pel carrer no n’hi ha gaire
presència. Algun cartel d’aquests que li han encarregat a Miquel Barceló
i poc més.

 

Quan entres a una de les grans llibreries, res
assenyala d’imminència de l’esdeveniment, excepció feta d’uns opuscles
que pots recollir a l’entrada barrejats amb molts d’altres. Els llibres
d’alguns dels nostres autors més preeminents es troben, això si, en els
taulells de les novetats, encara que barrejats amb noms com Isabel
Allende o Xose Saramago, per donar dos exemples que he
pogut comprovar personalment.

 És perfectament normal i ningú se n’ha
d’escandalitzar. La Fira de Frankfurt està pensada i feta pels editors.
Aquests, com tots els empresaris del planeta tenen per principal
objectiu guanyar diners i en aquests cas el benefici consisteix en
vendre llibres i promocionar els autors que cadascú té en nòmina. La
cultura catalana no pot dependre dels guanys d’alguns empresaris, per
bona fe que hi posin, ni del voluntarisme d’un grapat de polítics.
Malgrat l’empenta espectacular d’una minoria molt combativa no n’hi ha
prou perquè sobrevisqui a llarg termini

 Curiosament avui mateix he llegit a Internet els
titulars d’unes declaracions de Quim Monzó que comparteixo plenament.
Crec que posa el dit a la nafra quan diu que la literatura catalana es
defensa meravellosament però el que no aguanta és el país. L’exemple més
il·lustratiu que se m’acudeix és que la immensa majoria dels qui
coneixen Monzó és perquè el llegeixen a la columna que té a La
Vanguardia, en castellà per suposat!

 Cal tocar de peus a terra i conèixer el país que
tenim, estrany i realment curiós. Dels més o menys set
milions d’habitants que ara deu tenir Catalunya, cinc viuen a Barcelona o
a la seva àrea d’influència, un territori on la llengua pròpia gairebé
és inexistent socialment parlant. Soc perfectament conscient per
exemple, que a molts dels meus amics barcelonins els hi representa un
esforç seriós llegir el TotBisbal o els diaris gironins perquè estan
escrits en català.

 Quan truques per telèfon a qualsevol professional
sempre et responen en castellà, i només quan insisteixes en parlar
català et responen en la teva llengua. És potser en la única cosa que es
nota la immersió lingüística, en que tots els joves coneixen la llengua
encara que no la parlin gairebé mai. Em fa molt l’efecte que tants anys
de peix al cove van ser, en aquest aspecte una enganyifa monumental.
Van substituir la cultura per la “cultureta”, i es van quedar tan
amples…

 La immensa majoria dels votants dels partits
anomenats nacionalistes catalans no llegeixen mai en català i en
conseqüència parlen un “catanyol” que fa feredat. En prou feines veuen
els informatius de TV3 i només s’informen a través de La Vanguardia. Un
diari en castellà, clarament espanyolista dirigit per un aristòcrata al
qui qualsevol excés catalanista o antimonàrquic el posa dels nervis i
el llença a ferotges campanyes mediàtiques. Malgrat que compte amb la
col·laboració dels millors escriptors catalans del moment, aquest fet
queda desvirtuat perquè gairebé tots hi publiquen els seus articles en
espanyol.

 Tot i ser de domini públic que, parafrasejant el
malaguanyat Perich, ”Quan un bosc es crema, alguna cosa seva es crema,
senyor comte de Godó…” La Vanguardia segueix sent un rotatiu de culte,
i els seus editorials elevats a la categoria d’articles
de fe per la societat barcelonina. País, que diria aquell!

 Això és el que crec que és de veritat Catalunya,
un país de fireta, i aquest el pa que s’hi dona. A vegades penso que els
que tenim la immensa sort de viure a les Comarques Gironines no en som
massa conscients d’aquesta trista realitat. Es per això que sempre
recomano a la gent que viatgi per la resta del país, i sobretot que vagi
a Barcelona de tant en tant.

 No n’estic massa segur que amb això solucionem rés
però al menys quan ens vingui la garrotada, sabran d’un ve i perquè. El
qui no es consola és perquè no vol, oi?

Tweet

Vivències d’un turista o la sana enveja que en mi provoca França

En iniciar qualsevol viatge es bo carregar piles i per fer-ho rés
millor per mi que un port de mar. Mirant a l’est, pocs en trobarem amb
tan acusada identitat com La Seta–Sète, un territori urbà ple
d’humanitat i carregat de llegenda.

A tota la vila la olor a mar és present, un perfum que de manera
pausada dona pas totes les ferums típiques de qualsevol ciutat de
mariners del planeta. És una Babel de races les que pul·lulen pels seus
carrerons, i les tonalitats de pell, clivellades a la barca per un dels
oficis més durs que existeixen, esdevenen una mena d’arc de Sant Martí
de la Mediterrània.

Com mana la tradició, de primer fem cap en qualsevol dels
innombrables “xiringuitos” amb taules prop del canal. I és que seria
imperdonable passar per la Seta i deixar de gaudir de la obligatòria
mitja dotzena de les meravelloses ostres del país, seguides per la
incomparable sopa de peix de la terra. Tot ben regat per mitja ampolla
de “Listel gris”, el deliciós “vin de sable” del terreny.

Són luxes exquisits i aquí força assequibles. En gaudim rodejats
d’una innombrable legió de nadius, vinguts de tot l’estat per tal de
practicar el tipus de turisme que més els hi agrada, el propi.
Xovinismes apart no m’estranya gens. No conec cap altre poble que sàpiga
viure tan bé i hagi estat capaç de crear una marca turística tan potent
a partir de la seva “joie de vivre”. Són capdavanters d’aquesta
industria, i tot indica que ho seran per molts anys.

Turistes apart, rés sembla haver canviat en aquesta ciutat
encantadorament desballestada des de que enllà pel 1921 hi va néixer el
genial Georges Brassens. M’imagino que en qualsevol moment se’ns pot
aparèixer tot eixint d’algun dels caus menys recomanables per a la gent
com cal . Somio la veu profunda i clara en que el deliciós llibertí, el
mateix que se’n fotia permanentment del mor i de qui el vetlla. El somio
interpretant “La mauvaise reputation”, o potser “Pauvre de moi, putain
de toi”, davant l’astorament fingit i còmplice de les dames presents.

Més tard, carretera amunt canviem de registre. Deixem enrere la mar i
poc a poc ens endinsem en la Provença, un dels paisatges més
mitificats de la nostra vella Europa. Les delicioses planes de la
Camargue ens dipositen pausadament en una terra més sedimentada i rendim
una breu visita a la encantadora ciutat medieval d’Aigües Mortes.

Amarats de ruïnes i d’història, seguim ruta i ben avit som davant del
vell cafè d’Arles, el mateix en el que un tal Van Gogh, borratxo
d’absenta i de ves a saber que més, es va seccionar l’orella per més
joia del personal. Hi ha molta gent però no s’esvaeix l’encant.

Prenem una deliciosa carretera comarcal. A banda i banda de la
calçada arbres centenaris ens regalen la seva ombra, que en un dia
xafogós com avui ens sap a glòria. N’hi havia hagut a tot arreu, abans
que algun d’aquests sabuts tècnics de secà decidís que eren perilloses
per la circulació. Malauradament, ara que ja sabem que el que és
perillós són els cotxes i no els arbres, no hi ha rés que ens faci ombra
i les carreteres han esdevingut tristes i anodines sense que per això
siguin més segures.

De sobte i sense previ avís, al bell mig d’una vasta superfície
arbrada, se’ns apareix un conjunt urbà que sembla extret d’un antic
llibre de comptes. Apareixen les primeres cases de pedra centenària i un
cartell que ens anuncia que hem arribat a Fontvieille. És una de les
típiques viles turístiques de les que a la Provença n’hi ha un grapat
però aquesta és la que més ens agrada a nosaltres.

Malgrat que també hi passen cotxes i per les voreres hi ha força
gent, dona gust passejar-hi. El lloc respira calma com cantaria Raimon.
Les magnífiques cases de pedra, unes més restaurades que d’altres, estan
indefectiblement ornades amb flors a totes les finestres i balconades.
Entrem en un petit supermercat on hi conviuen amb tota placidesa els
nadius del poble amb els visitants. Els preus no són els de la Bisbal
però déu n’hi do, per tractar-se del lloc on som.

Els comerços ofereixen articles del país d’elaboració artesanal, i un
munt de petits cellers proposen la degustació i venda dels magnífics
vins locals. Fins i tot un petit cinema ha estat encabit en una típica
casa del poble. Hi ha hotels i “auberges” de molt diferents categories,
però no se’n veu cap d’atrotinada. També hi proliferen restaurants de
petit format, que rivalitzen en bon gust a l’hora de vendre el producte,
i al menys en aparença tots semblen confortables. Som a finals de
setembre, encara fa calor i tot es ple de gom a gom, res no trenca
l’equilibri.

Passegem fins fer cap en el vell molí on va veure la llum per primer
cop l’Alphons Daudet. Naturalment ara és un monument que ha estat
convertit en un deliciós lloc de culte que visiten milers de persones al
llarg de l’any. Poc importa que el protagonista de l’invent hagi
desenvolupat tota la seva carrera literària a Paris i segurament no se
n’hagi recordat mai més del llc on va néixer. Lo realment important és
la venda del producte i d’això els “gabatxos” en són autèntics mestres.

Amb els darrers raigs del sol de setembre ens prenem un parell de
cerveses al bell mig del poble, en un dels llocs més animats, rodejats
de centreeuropeus i ianquis tranquils i respectuosos, que també n’hi ha.
La sorpresa ve quan a l’hora de pagar ens en demanen quatre euros i
mig. Som en un dels llocs més emblemàtics del turisme mundial i paguem
menys del que ens costaria la mateixa consumició a qualsevol terrassa de
la Costa Brava.

Sopem magníficament al mateix auberge on ens allotgem. Un “tiberi”
francament important que no desmereix la factura, previsible sobre tot
pel que fa al preu dels bons vins d’aquests país de gourmets. Tot i això
estem feliços doncs ha pagat la pena, i abans d’anar a dormir la petem
amb el propietari. És un negoci familiar, i com que la meva dona li ha
portat una factura signada pel seu pare l’any 1978, a Monsieur “le
Maître” li hem donat l’alegria de la setmana. La felicitat li sura de
tots els porus del cos. Està feliç i encantat de la fidelitat dels seus
clients, que “malgrait tout” es mostren agraïts pel bon servei i segur
que tornaran l’any que ve, i es que el lloc, malgrat haver sofert les
sempre necessàries renovacions per tal de posar-lo al dia, ha sabut
mantenir el seu encant, i té tota la pinta que seguirà així per molts
anys més.

La Provença és una de les destinacions pròpies d’una mena de turisme
selectiu que explota a fons les particularitats del lloc. Indret
representatiu d’un dels molt luxes que mai podrà ser majoritari però
que, consideracions ètiques apart –i d’això hi hauria molt que parlar,
és una indústria més que consolidada que dona diners i feina. Però per
damunt de tot, i aquest tema esdevé per mi fonamental quan penso en la
meva terra, al menys aquí on som es una industria que mima el territori.
Són conscients de que es tracta de la seva particular gallina dels ous
d’or i no respectar el territori és pa per avui i fam per l’endemà.

Si fem cas a les converses i les cares de satisfacció que hem vist en
hotelers, botiguers i comerciants, la temporada no els hi ha anat gens
malament. Si fa no fa com l’anterior i més o menys com la següent.
Negoci consolidat, segell de qualitat guanyat a pols, i tothom content,
clients i industrials.

Tweet

Per fi ha aparegut una plataforma ciutadana en
defensa de la opció sud de la variant de la Bisbal, i ha exposat
públicament els seus arguments. Penso que és bo que així sigui perquè ja
es hora que la gent n’estigui assabentada del que s’hi cou en aquesta
cassola curulla de ingredients tan diversos.

 En anteriors articles he vingut defensant la
necessitat d’un debat seriós al que els partidaris de les diferents
opcions hi aboquessin els seus arguments, i l’absència dels partidaris
de l’opció sud era una anomalia. L’opinió pública necessita que
s’aportin arguments al debat. La informació és bàsica perquè la
ciutadania pugui pronunciar-se i opinar amb prou coneixement en el
procés d’informació pública i participació que ha de ser prèvia a la
decisió final.

 En efecte, fins ara molts ciutadans assistíem
desconcertats al fenomen de veure com gairebé totes les veus que
públicament eixien a parlar del tema ho feien, o be en contra de
qualsevol variant o a favor de la opció nord del traçat, quan era de
domini públic que la majoria de les forces vives de la Bisbal havien
estat tradicionalment a favor de la opció sud; encara que també és cert
que quan se’n va començar a parlar encara no s’havien aprovat la
normativa de protecció de les Gavarres ni la Xarxa Natura 2000.

 Certament alguna cosa estranya hi havia en el tema
i donava tota la impressió que poca gent donava la cara i algú ens
estava amagant l’ou. Des de que el Conseller Nadal va destapar la caixa
dels trons la premsa n’anava plena del tema i gairebé totes les veus que
se sentien apostaven clarament per la opció nord de la variant. Hi
havia escasses excepcions com la del senyor Dilme i el seu partit Unió
Democràtica, en contra per cert de Convergència de Forallac i el seu
alcalde, el senyor Sala.

 

Poc que era normal això, i com era de preveure que
passés tard o d’hora, ja s’ha obert la veda. Per fi ara sembla que
comencen a posar-se arguments damunt la taula però encara no he sentit
la postura oficial del partits polítics bisbalencs, i el que és més
importants: els informes oficials de la Conselleria sobre l’impacte
ambiental dels dos projectes de traçat.

Resumint molt els diferents
arguments aportats fins ara, els partidaris del traçat pel nord afirmen
que les carreteres són necessàries, però que la seva implantació
ha de ser respectuosa al màxim amb la qualitat de vida de les persones,
el medi ambient i el patrimoni històric. En defensa
d’aquests principis diuen bàsicament:

“Que la opció sud representarà
un revés per tot el teixit consolidat al voltant de la carretera de
Cruïlles, entre els nuclis de Fonteta i Vulpellac. A Corçà afecta
greument l’ermita de Santa Cristina, una petita església situada al
municipi de Corçà que data dels segles X-XII. Passaria a tocar de les
cases d’Anyells i a pocs metres del nucli urbà, igual que a Fonteta.

La opció nord opció té
menys impacte ambiental i paisatgístic perquè «és més curt i transcorre
en gran part per un territori més planer. Té menor afectació
hidrogràfica i una menor incidència sobre els corredors faunístics.

Amb el traçat pel nord la
connectivitat és més eficaç i millor en enllaçar amb les carreteres de
Corçà a Verges i Figueres, i de Vulpellac a Pals i Torroella de Montgrí,
mentre que pel sud aquestes connexions són més complicades de fer;
consideren que vehicularia millor el trànsit de la Bisbal pel nord ja
que pel sud el vial urbà ha resolt la situació; i contamina menys
acústicament i atmosfèrica en haver-hi menys recorregut.

Amb l’opció nord es preserven les
terreres de Vacamorta, importants per a l’activitat ceramista; queda
menys afectat el patrimoni històric i cultural, i se
segueix amb la tendència natural de deixar al nord els darreres de les
cases i de créixer residencialment i en equipaments cap al sud evitant
la «suburbialització».”

 També segons L’associació
de Naturalistes de Girona i el Consorci de les Gavarres l’opció nord és la menys agressiva.

Per la seva banda els que volen
que la variant passi pel sud argumenten que:

“Tots els
desenvolupaments urbanístics de la Bisbal, des de 1982, s’han fet
integrant en el planejament l’opció sud, i l’opció pel nord malmet la plana agrícola de Vulpellac. La variant pel nord afectaria
negativament el comerç de la Bisbal i deixaria, a més, els polígons
industrials que s’han fet a l’altre costat amb enormes dificultats de
connexió.

 

Un altre handicap és la inundabilitat de la zona
per on hauria de passar la variant nord, fet que obligaria a construir
vies elevades, que comportarien un gran impacte tècnic i paisatgístic. Finalment, destaquen que l’opció nord afectaria
negativament el patrimoni històric i cultural, com és el cas del nucli
de Castell d’Empordà i els Clots de Sant Julià.”

Per la seva banda el senyor Joaquim Nadal,
Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, entre moltes altres
coses reitera que la variant es farà i diu que hi ha molts arguments a
favor i en contra de qualsevol de les dos opcions. En aquest sentit
manifesta conèixer:

 “Que en el món ambientalista hi ha qui pensa que
és millor la nord perquè s’allunya de les Gavarres, i hi ha qui pensa
que és millor la sud perquè s’hi acosta sense tocar-les i posant-hi
límit. Uns creuen que la nord afecta terrenys d’alt valor paisatgístic,
que es podrien veure sotmesos a la pressió especulativa, i altres pensen
el mateix per l’altre costat

 Que l’opció sud té problemes a Corçà, que afecta
un medi d’hàbitat dispers però amb moltes cases actives; que podria
també afectar visualment una església rural singularíssima; que fa
contacte amb el peu de les Gavarres; que s´aproxima a Vacamorta i que té
un encaix difícil a Fonteta.

Que l’opció nord travessa una plana agrícola avui
intacta i preservada dels creixements urbanístics. Que podria afectar
una zona inundable i que per a salvar-la caldria un viaducte; que afecta
al nucli de Castell d’Empordà; que se situa en l’entorn de la
depuradora; que podria afectar visualment i territorialment els clots de
Sant Julià.

Que l’opció sud connecta amb les carreteres de
Cassà i de Calonge i afegeix connectivitat a Fonteta. Sabent que l’opció
nord connecta les carreteres de Corçà a Figueres i la de Vulpellac a
Canapost. Que l’opció sud envolta la Bisbal i s’encaixa al peu de les
Gavarres, establint un límit entre la ciutat i l’espai protegit, que és
de traçat complex i costós. Que l’opció nord és més recta i d’un cost
lleugerament inferior.”

 Dit això, ell personalment es decanta per la opció
sud malgrat que com no podia ser d’altra manera, afirma que la resolució
final dependrà del resultat del procés d’informació i al·legacions que
serà definitiu per concretar el traçat elegit.

 Com usuari permanent i enamorat
que soc de les Gavarres, així com per un mínim de prudència i màxim
respecte pels defensors de la opció nord que no en tenen cap culpa,
m’estimo més abstindrem de comentar l’article del gerent de l’Associació d’Hostaleria Costa Brava
Centre, senyor Martí Sebrià. Certament amb
amics com aquest “gran defensor dels valors tradicionals de la Costa
Brava” pocs enemics els hi calen als contraris a l’opció nord.

Per acabar, i encara que vull
creure que els interessos privats mai tenen que tenir cap incidència
quan es tracta de defensar l’interés públic, no està de més afegir que
si finalment es fa una variant, sigui quin sigui el traçat escollit es
tocaran propietats privades, poques i grans al nord, i moltes i petites
al sud. Aquestes circumstàncies sempre generen suspicàcies, i quan més
transparent sigui el procés, millor que millor per l’higiene del
sistema. En el mateix ordre de coses tampoc està de més recordar que la
única part interessada en traçats llargs i complicats són les gran
empreses constructores.

 Per ara “rien de pas plus”. Veurem qui es despenja
demà, i amb que.

Tweet

Aquests dies hem pogut llegir a la premsa que els
beneficis del sector turístic al litoral gironí van caure enguany un 30%
respecte a la temporada passada, i que l’any vinent encara serà molt
pitjor. Tot sembla indicar doncs que el model turístic de sol, platja i
menjar escombraria comença a fer figa.

 No crec que hagi estat cap sorpresa pels experts i
seria estúpid donar-li la culpa a la climatologia. La veritat és que no
s’han aprofitat els anys d’abundància, i vençut el temor que inspiraven
algunes destinacions de cultures diferents, era de calaix que no es
podria mantenir gaire més aquesta competència a la baixa amb
determinades destinacions emergents molt més barates. En lloc de
reaccionar s’ha optat per d’immobilisme i el guany fàcil, amb una
infraestructura pensada per uns visitants cada cop més atrotinats i
insolvents en tot l’ampli ventall de possibilitats del terme.

 El fins fa poc fidel turisme interior també n’ha
eixit escaldat. Darrerament els nivells d’atenció al client havien
caigut sota mínims a la franja costanera mentre en canvi els preus
s’enfilaven. Cada dia era més difícil fer un mos mínimament digne i
prendre’s una cervesa en qualsevol terrassa sense témer no poder arribar
a finals de mes, mentre de forma paral·lela minvava de manera evident
la qualitat del servei i la atenció al client.

 Els viatgers de més nivell, i no parlo ni molt
menys de la gent de molts diners doncs aquest sector no viatja els mesos
de juliol i agost, han canviat de destinació. Aquell turisme abans
habitual, discret, respectuós amb el medi, amatent a les tradicions del
país i afeccionat als plaers del bon veure i millor menjar, ha acabat
fugint esperitat de la costa. Ha quedat fart, entre d’altres moltes
coses, de que personal sense qualificació i escassament incentivat el
tractessin a baqueta en un territori que a més s’ha girat d’esquena al
seu propi model i ha anat perdent identitat de forma continuada.

 El sentit comú deia que s’havia d’anar canviant de
model, cercant el valor afegit que dona la cultura, el respecte a la
natura i el bon servei. Però és ben sabut que quan hi ha diners pel mig
el sentit comú és el menys comú dels sentits, i ara es fa evident que
tot estava penjat d’un fil tan prim, que l’han trencat quatre dies de
mal temps.

 

Per acabar-ho d’adobar, en aquest panorama de
desolació només ha faltat la irrupció, en una escena ja prou atapeïda de
despropòsits, de les companyies aèries de baix cost. Aquest penúltim
invent del turisme insostenible, a més de contaminar els boscos i
saturar l’espai de brutícia, ha acabat d’emplenar les nostres contrades
de trinxeraires a la recerca de sexe fàcil i borratxeres a l’abast de
totes les butxaques.

 El trist però, és que ara que el desastre comença a
fer-se evident la destrossa del litoral ja és irreversible. La bellesa
de la marina empordanesa ha quedat emmascarada pel formigó, el prestigi
internacional de la Costa Brava com a destinació privilegiada ha caigut
sota mínims i la gent assenyada fuig cames ajudeu-me cap a racons menys
degradats.

 El que ara preocupa és que hi ha prou indicis que,
un cop a la costa han matat la gallina dels ous d’or, els destralers
miren ara cap el medi rural i l’amenaça d’intentar reproduir un model
fracassat i devastador, sota l’enganyifa de l’amor al medi i
l’aproximació a la natura es fa cada dia seriosa. La insistència en un
model fracassat i depredador en lloc de potenciar una altra mena de
turisme, que cerqui la qualitat i el bon servei i tracti el medi natural
amb el respecte que es mereix, em sembla tan patètica com amenaçadora.

 Gairebé al mateix temps que s’han donat a conèixer
les primeres xifres del turisme, es feia públic que un altra sector
industrial, el dels sis grans grups de construcció i serveis cotitzats
(ACS, Acciona, FCC, Ferrovial, Sacyr Vallehermoso i OHL) havia
triplicat beneficis respecte l’exercici anterior. Queda clar que les
empreses constructores estan fent l’agost (i mai més ben emprada
l’expressió) mentre trontolla el sector turístic. El ciment doncs guanya
per golejada als serveis, i aquesta no és cap bona notícia.

 Ara que la construcció d’habitatges sembla
igualment en retirada, aquest gran sector económic necessitarà de la
obra pública per continuar creixent, i estarà força interessat en que
els grans moviments de terres que comporta siguin quan més grans, llargs
i costosos millor.

 Tot això succeeix en un moment en el que tot
indica que som en portes d’una crisi general d’importants proporcions.
Un període especialment delicat també per la Bisbal i la comarca que la
envolta, ans ens enfrontem a decisions irreversibles que ens
condicionaran el futur i una d’elles és indiscutiblement la futura
variant. En un context de futur incert, cal tenir molt clar el model de
ciutat que volem, i sobretot el que no volem de cap de les maneres.

 La lectura de tot plegat és per a mi diàfana: un
cop hem vist afaitades les barbes veïnes posem amb molta cura les
nostres en remull. I a bon entenedor…

Tweet

Les peripècies d’alguns catalans a Mèxic aquest estiu m’han fet
rememorar algunes impressions recollides en un viatge d’ ara fa tres
anys. Dos notícies han posat aquest immens país a l’aparador de
l’actualitat les darreres setmanes, i ambdós parlaven de problemes
soferts per turistes de tarannà i interessos ben diferents.

Uns cercaven sol i platja, més barata que la Costa Brava, a l’Iucatà i
com és absolutament lògic en aquesta època de l’any es varen trobar amb
un huracà. Els altres volien conèixer de primera ma la realitat social
de Chiapas i van topar amb la brutalitat de la policia mexicana.

Són exemples força clars de que tant a un punt com a l’altre d’aquest
immens territori coexisteixen dos realitats molt diferents, la que es
ven als turistes i la real.

Mèxic és sens dubte una de les destinacions que qualsevol esperit
viatger amb un mínim de sensibilitat desitja visitar almenys una vegada
en la vida. La profunda crida de les restes de civilitzacions
mil·lenàries que alberga el seu sòl, la diversitat de les ètnies que
allí conviuen, els seus abruptes racons, la profunditat de les seves
selves i els clarobscurs de la conquesta espanyola constitueixen raons
suficient en si mateixes.

En aquests aspectes Mèxic no defrauda en absolut. Es tracta d’un país
profundament atractiu, farcit de bellíssims i variats paisatges, amb un
patrimoni cultural impressionant i uns contrastos vivíssims que
converteixen el viatge en una experiència plàstica inoblidable. No
obstant el Mèxic d’avui també és colonialisme cultural, misèria,
corrupció i un desastre absolut pel que fa a la situació del seu medi
ambient.

L’anomenada Riviera Maia és una mena de ghetto de luxe, protegit per
milers de guardes de seguretat i separat da de la població autòctona
per kilòmetres de fil ferro que aïllen els feliços turistes dels
mexicans de peu.

I es que no podria ser d’altra manera doncs més enllà del turisme de
sol i platja i luxe “hortera” a preu de rebaixes, el Iucatà i la seva
capital Cancun són un dels punts més perillosos de Mèxic. Les seves
platges són el punt d’arribada de la droga colombiana que després es
canalitza cap als EUA. Els diferents càrtels conten cadascú amb la
protecció d’algun dels innombrables cossos policials que coexisteixen a
Mèxic i que, de tant en tant solucionen els seus conflictes a trets pels
carrers.

No crec que calgui doncs aprofundir en l’univers de misèria moral,
vici i perill que aquestes circumstàncies generen en la població que té
que conviure diàriament en aquesta tràgica realitat.

La part central, l’anomena’t Mèxic colonial, està formada per uns
nuclis urbans de proporcions gegantines, i a tall d’exemple només cal
recordar que a la capital Mèxic D.F s’hi amunteguen més de vint i cinc
milions de persones. Es tracta de la capital més contaminada del
planeta, amb un tràfic infernal i on les famílies benestants viuen en
autèntic búnkers, protegits de la misèria que els envolta per tota mena
de mesures de seguretat.

Al bell mig de les poblacions, els centres urbans són autèntiques
joies i estan perfectament restaurats, però més enllà dels circuits
turístics hi ha barris sencers de barraques sense aigua potable,
clavegueram i mancades de qualsevol servei. Es terreny abonat per la
droga i la marginació, i en conseqüència els índex de violència són
esfereïdors.

Al nord del país, i a tot el llarg de la frontera amb els EUA, una
immensa mola de ciment i milers de policies i gossos ensinistrats
divideixen ambdós móns. A la banda dels pobres, milers de mexicans
esperen pacientment el dia que es jugaran la vida per creuar el mur de
la vergonya, i de fet una mitjana de quatre-centes la perden cada any
per aquest motiu.

Aquesta mateixa zona té el tràgic privilegi de ser notícia a tot el
món pels periòdics assassinats de dones. A Ciutat Juarez han estat més
de tres cents els crims d’aquesta naturalesa els darrers deu anys, amb
terribles seqüeles afegides de tortures, mutilacions i crueltats sexuals
inimaginables. Unes morts mai aclarides i que segons la majoria de fons
solvents amaguen tot un terrible entramat de màfia i horror connectat
directament am la policia i les més altes instàncies polítiques.

Al sud, a Chiapas, l’exèrcit mexicà i els rebels del EZLN (Exercit
Zapatista d’Alliberament Nacional) liderats pel mític subcomandant
Marcos i refugiats des de fa dècades a la selva, s’observen a cua d’ull
esperant el moment de tornar a enfrontar-se. Per qui estigui interessat
en el tema hi ha un llibre molt il·lustratiu de Manuel Vàzquez Montalbàn
“Marcos, el señor de los espejos”, on per cert esmenta entre els
cooperants internacionals dels zapatistes la presència d’un linotipista
de la Bisbal anomenat Jordi.

Mentrestant la població indígena protegida pels guerrillers viu en
estat de guerra freda contra els militars mexicans que recolzen als qui,
en nom del progrés i la globalització els hi arrabassen les terres per
extreure’n les riqueses i enviar-les als EU i també a la rica, opulenta,
i també explotadora, Europa …

Aquest és el Mèxic que jo vaig veure, un autèntic univers de
corrupció on emergeixen amb tota la seva brutalitat totes les
contradiccions del nostre món. Una realitat que vaig poder copsar fa poc
més de tres anys. Va ser l’inevitable i dur peatge d’un viatge
meravellós i d’una consistència cultural incontestable, un contrast que
m’ha retornat al pensament en veure les recents tribulacions d’aquests
dos grups de turistes.

Tweet

El dia 10 d’agost de 2007 s’ha mort en Josep
Maria Caminals i Sànchez. Va ser un homenot singular. Un home bo, a la
manera de Machado.

El record encara és força viu doncs malgrat
que els seus amics i familiars coneixíem la condició irreversible de la
cruel malaltia que finalment se l’ha endut, quan finalment ha arribat el
desenllaç el cop ha estat igualment brutal.

Malgrat la seva indiscutible militància
barcelonina era un home de la terra, dotat d’exquisida sensibilitat. De
fet tenia el cor dividit entre Barcelona i Sant Pol doncs feia un grapat
d’anys que havia plantat sòlides arrels entre nosaltres i s’estimava el
nucli amb delit. Ara, un cop emprés el darrer viatge, les seves cendres
romandran per sempre a Sant Pol.

Tot ell traspuava alegria i li agradava la
vida. Trobava un gran plaer en fer llargues passejades pels corriols de
les Gavarres i quan te’l trobaves la conversa sempre era profundament
enriquidora, permanentment amanida amb tocs d’una fina ironia que el
caracteritzava.Lector empedreït ho devorava tot i la vida sense música
no tenia per ell cap sentit. He tingut el plaer de conèixer la seva
biblioteca personal i us diré que fa autèntic feredat la visió de tot el
que hi ha.

Tots els caps de setmana i dies de vacances
de l’any, a primera hora del matí, les notes d’alguna peça de música
clàssica brollaven de la finestra oberta del seu estudi.El poble
s’amarava d’aquest so lluminós i els veïns més propers sabien que el
senyor Caminals s’havia llevat i no trigaria gaire en eixir de casa.Poc
després, indefectiblement mudat agafava el cotxe per anar fins a la
Bisbal, i comprar a Can Font l’esmorzar, aquells croissants que tant li
agraden a la seva dona Maria, i que li pujaria al llit com sempre feia.
Més tard, si era diumenge ambdós anaven plegats a missa de dotze.

Era catòlic practicant i creient de
soca-rel, però també progressista, profundament tolerant i d’un tarannà
lliberal que te’l feia respectable foren quines foren les teves
creences. També en això ha estat un exemple en aquest temps
d’integrismes religiosos que tot ho incendien.

Hi ha persones que passen per aquest món
sense fer massa fressa i és per això que només ens adonem de la seva
veritable dimensió quan ja no hi són. És justament el cas d’aquest
prestigiós advocat barceloní, culte, demòcrata fins el moll de l’ós,
profundament catalanista i membre destacat de l’Orfeó Català entre
moltes altres activitats. El seu és un llegat important, fet com tot a
la seva vida, discretament, de puntetes i sense estridències.

Ens ha deixat un veritable senyor de
Barcelona en el sentit que Josep Pla li donà a l’expressió, però la seva
memòria serà sens dubte una petjada que perdurarà tant als nostres cors
com també en el subconscient col•lectiu d’aquest racó de món que tant
va estimar.

Descansa en pau, amic Josep Maria.

Tweet

El meló de la variant s’ha obert i tot sembla
indicar que, aquest cop si, de manera irreversible. Els arguments a
favor o en contra, així com quin seria el traçat més idoni ja han
començat a sortir a la llum. Ens hi juguem molt tots plegats, i es
necessari que la totalitat dels raonaments siguin damunt la taula per
tal que els ciutadans n’estiguem ben informats del que s’hi cou.

L’Empordà petit és per damunt de tot un
paisatge, som molts els que pensem que ben administrat és un dels
eixos bàsics per on passa el futur de la comarca i és
inqüestionable el trinxament de territori que comporta el moviment de
terres que provoca una variant. Les que exposo a continuació són algunes
de les qüestions que d’antuvi penso que haurien de ser objectes de
debat públic, centrades per començar en si es deuria de construir o no
una variant per terrenys de la Bisbal.

És la economia, estúpid!. Aquesta frase
demolidora li va ventar Clinton a Bush pare durant un debat cara a cara
en la campanya electoral americana de 1992 i va ser un KO en tota regla.
I es que mal que ens pesi, l’economia ho impregna tot. Hi ha qui pensa
que efectivament acaba decidint-ho tot i en tot cas sembla indubtable
que aquesta mena d’arguments pesaran, i molt, en qualsevol decisió que
es prengui.

Arguments econòmics de pes per defensar la
necessitat d’una variant són els de garantir l’abastiment de la Costa
Brava i la ràpida sortida de mercaderies del port de Palamós, i des
d’una perspectiva més local al·legar que facilitarà l’arribada de la
gent que ens visita, la qual cosa sembla clarificar el panorama futur
del comerç local. Tampoc hem de menysprear el pes específic que tindran
en la decisió final els beneficis que una obra d’aquesta envergadura
genera per les empreses constructores, i les engrunes que molts sospitem
que també deixa en no poques butxaques, públiques i privades.

A l’altra banda de la trinxera, l’Albert
Mallol, sempre enganxat a la terra i coherent amb la seva manera de
veure el món, ens aporta en aquest mateix mitjà una lúcida
argumentació antiglobalitzadora i es posiciona en contra d’una obra
d’aquesta naturalesa. En una línia semblant hi ha molta gent que es
pregunta si de debò la variant és necessaria i caldria interrogar al
personal sobre si creu que tanta destrossa pagarà la pena.

Mantenir la situació actual, i per tal de
defensar un sector de l’economia local, condemnar milers
d’automobilistes a quedar atrapats dia si dia també en aquest coll
d’ampolla en què s’ha convertit la Bisbal els darrers anys no sembla
raonable, però la situació no es nova. De fet ja es va plantejar ara fa
setze anys i llavors el debat ja va ser vivíssim, amb una dialèctica
gairebé idèntica a la que ara s’exposa. La diferència és que durant
aquest temps el transport públic no ha millorat substancialment mentre
el creixement del nombre de vehicles privats ha augmentat de manera
espectacular i el tràfic ha esdevingut impossible.

Cal esbrinar per tant que s’ha fet per evitar
quelcom que ja es veia a venir, i solucionar, o si més no alleugerir,
el tema de la mobilitat. Tothom semblava llavors d’acord en què per tal
d’evitar l’esmicolament continu del territori s’havia de potenciar el
transport públic. Si com tot sembla indicar això ha quedat en rés i
s’han perdut setze anys, semblaria molt legítim que els
ciutadans ens preguntéssim, primer qui n’és responsable, i segon si
tenim alguna garantia que, un cop trossejat el territori de manera
irreversible, si no s’inverteix la tendència a la multiplicació del
vehicle privat, d’aquí quatre dies no hi tornarem a ser.

Un poderós argument en contra de qualsevol
variant és el del seu indubtable impacte mediambiental. Però dit això,
també em sembla d’una impecable factura ecologista el
raonament segons el qual s’ha de solucionar el brutal impacte de la
contaminació, tan acústica com ambiental, que avui pateixen els veïns en
l’actual traçat de la carretera de Palamós al seu pas per la vila. En
aquest sentit no puc deixar d’imaginar l’immens plaer que representaria
poder prendre amb tranquil·litat un café sota les Voltes sense haver de
patir la fressa dels camions o d’un trànsit embogit.

De tot el que he exposat fins ara es dedueix
clarament que no tinc una opinió prou formada a propòsit de si hi ha
d’haver-hi variant o no. Tampoc tinc gens clar quina de les dues
opcions, la nord o la sud és menys perjudicial pel territori si
finalment decideixen seguir per aquest camí ni, si possats a donar feina
a les constructores, aquesta sigui l’única solució possible. També he
sentit defensar un desviament només per a camions des de Corçà, fins la
cruïlla de Canapost i Vulpellac, passant pel nord de Castell d’Empordà,
amb la construcció d’un pont sobre el riu Daró…

Imagino que com jo, molts ciutadans volen
tenir elements de judici i el debat popular s’ha de produïr. Les
administracions tenen el deure d’informar-nos i dir-nos, lògicament des
de la seva òptica, on som en realitat, i els partits polítics locals ens
han d’explicar, sense intentar amagar l’ou, quina opció defensen i
perqué. Sobretot els que governen actualment a la Bisbal i que, segons
s’ha dit públicament, tenen aquest tema dins del pacte de govern.

La informació també hauria de contemplar tot
el ventall d’aspectes de la qüestió que poden condicionar la decisió
final, com ara les plusvalues que en cas de construcció d’una variant es
generarien pels terrenys beneficiats, la qualificació per fer polígons
industrials, o l’impacte de la fressa que generarà una via ràpida en
establiments hotelers, les expropiacions forçoses que ocasionaria i
d’altres qüestions col·laterals que poderen sorgir.

Finalment crec que no seria bona la
insistència en definir públicament aquesta questió com un assumpte
exclusivament bisbalenc, doncs ens podria reportar una falsa imatge
d’insolidaritat. Som part d’un territori i d’un país que estimem i que
requereix solucions globals. Tant la Generalitat com els ajuntaments de
Cruïlles, Corçà, Forallac tenen força a dir sobre la qüestió i tampoc es
pot oblidar l’esquinçada brutal que ha patit Mont-ras, perqué ara es
generi la imatge que tot això ha estat en va perqué els bisbalencs no
volen fer cap concessió en el seu territori.

El més calent és doncs a l’aigüera i el tema
arriba en un moment prou delicat, ni més ni menys que en ple debat sobre
les infraestructures a Catalunya després dels desastres de les apagades
a Barcelona, els embussos estiuencs a les autopistes i l’ominós
funcionament de RENFE a tot el Principat. Qualsevol oposició a una obra
pública rebrà una forta pressió mediàtica i d’immediat serà qualificada
pels amics del ciment com un intent de possar pals a les rodes del
progrés. Ja coneixeu aquella dita popular “reunió de pastors, ovella
morta” i sense voler ser malastruc en excés per als opositors a la
variant, molt em temo que el territori i el paisatge bisbalencs tenen
tots els números per convertir-se en la víctima propiciatòria de la
festa del formigó que ja s’apropa.

Tweet

Sant Pol de la Bisbal es disposa a festejar la seva Festa Major. La
tradició assenyala el dia de Sant Jaume com a fita i tradicional punt de
partida de la celebració. A la Bisbal però aquest és dia feiner i
l’endemà s’ha de treballar. Per això i perquè tothom pugui gaudir de la
diada sense limitacions horàries s’han traslladat els actes de festeig
al següent cap de setmana.

Al mateix temps que pensava en com estructurar aquestes ratlles he
rellegit un article de l’Antoni Puigverd en el que ens recorda el que
havia escrit Enzensberger i ens repeteix Georges Steiner: el silenci és
un luxe i s’afirma que l’altra luxe contemporani és l’espai. Doncs bé,
silenci i espai s’agermanen en aquest indret excepcional de la Bisbal
que es diu Sant Pol.

Aquests valors que ara tornen a ser força reivindicats arreu, els
tenim perfectament assumits dins d’una realitat diària i gens elitista,
que també atrapa a tot el qui ens visita i que acull amb els braços
oberts a qui s’hi apropa amb educació i humilitat. Un paradís del que en
fruïm un ampli ventall de gent de procedència i condició diverses i que
aquí trobem un espai comú de convivència.

A més la veritat és que els nostres polítics locals fins ara han
ajudat força i a ningú amb dos dits de front se l’hi acudeix que a hores
d’ara es pugui canviar de discurs. Des de fa uns anys Sant Pol ha
tornat a comptar per a l’ajuntament bisbalenc, i la inclusió d’una
porció significativa del seu entorn dins el PEIN de les Gavarres és un
topall força eficaç enfront qualsevol temptació especulativa o comercial
a una escala significativa, sigui quins siguin el vents polítics que
bufin arreu.

No tothom ho veu així. Els interessos econòmics pesen i és molt
difícil ser objectiu quan et toquen la butxaca, però crec sincerament
que aquest blindatge urbanístic és el fet més important que li ha
succeït al nucli en la seva història moderna, i cal defensar-lo amb
ungles i dents si cal. Les futures generacions sens dubte ens ho
agrairan.

A Sant Pol, malgrat la seva aparença tranqui-la i bucòlica hi ha una
vitalitat gens proporcional al seu escàs nombre d’habitants censats. No
es de cap manera una natura morta i s’hi generen de tant en tant
passions i controvèrsies, algunes força perdurables en el temps. La
matèria de la que està pastada la condició humana, amb la seva seqüela
inevitable de grandeses però també de misèries i petites mesquineses, no
hi és absent com per altra banda tampoc podria ser d’una altra manera.
Sobre tot, i com passa gairebé sempre, té un conegut rerefons econòmic.

De tota manera a casa nostra la convivència es recolza afortunadament
en la raó, el respecte al veí i en darrera instància, en arguments
jurídics. Tot el que depassi aquests límits no té cap futur, i qui
cerqui altres camins, més d’hora que tard acaba ensenyant la poteta,
malgrat que a vegades inicialment aconsegueixi ensarronar gent de bona
fe. Però que ningú dubti que aquestes conductes sempre tenen poc
recorregut i data de caducitat propera doncs sempre s’acaba sabent amb
tota certesa qui és qui i d’on ve. Al cap i a la fi la gent és prou
sabia i el temps acaba posant a cadascú al seu lloc.

Tots aquests sentiments i molts més que de ben segur m’han quedat al
tinter, conflueixen a Sant Pol. Però al marge de tot això, aquest cap de
setmana hi ha Festa Major, una tradició que va tenir les seves hores
baixes però que ara ressorgeix amb força.

Us convido doncs a compartir la il•lusió d’aquest racó tan especial
de la Bisbal, i acompanyar-nos els dies 27 i 28 d’enguany als actes que
trobareu a l’Agenda del Tot Bisbal.

Publicat a Tot Bisbal i El Portàtil de la Bisbal d’Empordà

Tweet

M’estimo molt els animals, no m’agrada la
sang i gens ni mica les escopetes. Amb aquests antecedents quan vaig
començar a viure a pagès mirava amb molta prevenció els caçadors. Més
endavant l’experiència quotidiana de contacte amb el bosc, la meva
amistat amb Xevi Grass i la molt bona relació amb l’Albert, Joan, Pere,
l’Esteve, Genís i els seus altres companys de cacera m’han fet
rectificar.

D’antuvi he aprés que en un territori com el
de les Gavarres la caça és una activitat necessària i saludable per
molts i diferents motius. El primer és el seu paper fonamental en la
regulació de l’excés de creixement del porc senglar.

A mesura que el creixement urbanístic va encerclant el
bosc, han anat desapareixen progressivament les feres que l’habitaven i
aquesta s’ha quedat sense depredadors naturals. El porc és un animal que
es reprodueix amb una enorme facilitat i la seva proliferació resulta
força perjudicial. Qualsevol pagès us explicarà les destrosses que
acostumen a fer als conreus, i tampoc són pocs els accidents que provoca
en les carreteres de muntanya.

Josep Pla ja va escriure que en cada caçador,
més que no pas un depredador, hi ha un autèntic apassionat per la
bellesa del paisatge. La meva experiència personal em confirma plenament
la teoria del savi de Llofriu, i a més m’ha ensenyat a apreciar-los a
ells i a la seva tasca. Dono fe que els caçadors, al menys els meus
veïns de Sant Pol, són gen força solidària i sempre a punt de donar un
cop de mà a qui ho necessita.

La caça del senglar és una activitat
indispensable però que requereix molt de seny i professionalitat. M’han
contat que abans que Sant Pol estigués acotat eren molts els aficionats,
sobre tot de ciutat que s’aventuraven pels boscos sense el més mínim
coneixement del medi. Sembla que aquests “Rambo’s” de via estreta eren
un autèntic perill i els veïns en prou feines s’atrevien a sortir de
casa molts dies.

Sortosament ara ja anem tranquils, les
molèsties són mínimes i a més els nostres caçadors trepitgen el bosc amb
molt de respecte, resultant uns aliats inestimables en la preservació
de la natura i la prevenció d’incendis en un lloc tan crític com les
Gavarres.

Malgrat tot no voldria que els arbres de
l’amistat em feren perdre de vista el bosc de l’objectivitat. Soc
plenament conscient que no tots els defensors del drets dels animals
estan d’acord amb mi en aquest tema ni tampoc determinats sectors
ecologistes, que per exemple critiquen i no sense un punt de raó, els
efectes nocius que els materials emprats en els projectils provoquen en
el medi ambient. Encara que normalment es recullen no sempre es fa amb
les mateixes ganes o s’acaben trobant. Tot és certament millorable però
crec que posats pros i contres a la balança, aquesta es decanta
clarament a favor dels professionals de la cacera.

De les dues colles de caçadors de la Bisbal,
la de la Marqueta, més coneguda per la dels caçadors de Sant Pol, té una
quarantena de membres fixes, més uns quants que s’hi afegeixen de tant
en tant, i el seu cap és l’Esteve Castillo. Són exemple de la potència
de la societat civil entre nosaltres i un patrimoni cívic que també ha
de contar per l’Ajuntament quan es tracta de parlar de les Gavarres i
d’un nucli rural amb tanta potència i empenta com és Sant Pol. La colla
té la seva seu a l’anomena’t Mas Plaja i és en aquest lloc on cop a
l’any els caçadors celebren un sopar al que conviden els seus amics i
als veïns de la zona on cacen.

Es tracta d’una celebració restringida per
invitació i on s’apleguen gairebé tres-centes persones amb un muntatge
absolutament espectacular. Gràcies a una feinada colossal aconsegueixen
servir un sopar de luxe amb embotits i amanida en la que no falten mai
els tomàquets de l’hort d’en Pere i el xai d’en “Rustei”, que fet a la
brasa arriba calent a tothom i fa les delícies de la nombrosa
concurrència. Després, postres, cafè, copa, ball i gresca fins a altes
hores de la matinada.

Ja fa anys que se celebra aquesta deliciosa
trobada al mas Plaja pels voltants de Sant Jaume, i de fet constitueix
el preludi privat de la Festa Major de Sant Pol. Sempre resulta una
vetllada inoblidable que molta gent espera amb candeletes al llarg de
tot l’any. Jo també m’hi compto entre els impacients i mentre no arriba
el dia màgic des d’aquest modest treball aprofito per agrair-los-hi als
amics caçadors, amb tot el meu respecte i consideració.

Publicat el 15/07/2007 al Tot Bisbal

Tweet

Han estat nou morts i set ferits. Hi havien cinc catalans, un d’ells
una gironina. El terrorisme fa temps que ha descobert la pedra filosofal
de l’horror, la bomba atòmica dels desesperats. Conscients els seus
ideòlegs que resulta gairebé impossible aturar algú que està disposat a
morir matant, aquesta mena de nova plaga bíblica moderna no distingeix
entre persones i nacionalitats i mata allà on pot aconseguir més ressò
mediàtic. Cada dia augmenten els voluntaris a perdre la vida per un
ideal i la cosa, per bèstia que ens semblar i més enllà de respostes
simplistes, ens hauria de fer reflexionar sobre el perquè de tot plegat.

Aquesta setmana han mort a l’iraq més de tres centenars de persones,
hi ha hagut un grapat de criatures que no veuran mai més la llum mortes
per un “error” de l’OTAN a l’Afganistà. Dies enrere unes quantes dones i
nens palestins morien bombardejats perquè l’exèrcit israelià va decidir
que calia eliminar un membre d’Hamàs que no estava a casa. El que si hi
eren el nens i les dones.

El comú denominador de totes aquestes segones víctimes es que eren
musulmanes i pobres. Les imatges dels cossos destrossats es passaran una
i altre vegada per totes les televisions del món àrab generant desitjos
de venjança i nous aspirants al martiri contra el diable occidental,
sigui ianqui, alemany, anglès o català.

Estats Units i Israel són estats considerats democràtics per la
comunitat occidental, a l’iraq hi ha massa petroli que es podria escapar
del negoci de las corporacions occidentals i Hamàs és un moviment
islàmic que acaba de guanyar les eleccions més netes que es recorden a
Palestina, però que, ai las! es nega a reconèixer l’estat que el
massacra cada dia.

Les contradiccions de la societat en què vivim fan que avui el
terrorisme sigui una causa de mort gairebé tan quotidiana com els
accidents de tràfic. Nosaltres catalans som ciutadans d’aquest món
d’opulència que es diu Europa i els nostres governs tampoc fan rés per
evitar tanta desigualtat, conscients com són que sense el patiment de
molts, uns quant no viuríem tan bé. Vulguem o no, formem part del joc i
mal que ens pesi no ens poden escapolir. De cap manera som neutrals.

M’agrada viatjar i ho faig sempre que puc doncs conèixer el món en el
que vivim és per a mi un dels principals al·licients de la vida. El
passat mes de maig, un mes no especialment de vacances col·lectives,
vaig poder fer una escapada a Egipte i us puc ben assegurar que a
determinades destinacions, i en concret a l’aeroport de Luxor se sentia
parlar més català que a la Plaça Major de la Bisbal.

Egipte és un país amb característiques molt similars a l’Iemen, amic
dels EUA i aliat seu en la “lluita contra el terrorisme”. Una meravella
estètica que paga la pena visitar però molt pobre i desigual. Un
polvorí en potència, amb un cinquanta per cent d’analfabetisme i la
riquesa en mans de quatre sàtrapes, el que provoca un enorme ascens de
d’integrisme. Un estat policial al bell mig d’un racó de món certament
explosiu i on qualsevol dia també hi podria passar una desgràcia en
forma d’atemptat.

Ho sabia, hi vaig anar i hi tornaria demà mateix. Entre desenes de
milers de persones que cada van amunt i avall, un incident amb set morts
es poc significatiu excepte per les persones que en pateixen
directament i els seus amics i familiar.

Viure ja és un risc en si mateix i estadísticament resulta més perillós
anar en cotxe a Girona que de viatge a un país islàmic. Conèixer el món
en què vivim té sens dubte riscos, però també hi ha qui s’ennuega amb
una salsitxa davant la caixa tonta o pateix un infart jugant a la
botifarra. En tot cas trobo molt més divertit exposar-se una mica per
veure món que viure cent anys tranquil però a la inòpia.

Publicat a Tot Bisbal

Tweet