M’estimo molt els animals, no m’agrada la
sang i gens ni mica les escopetes. Amb aquests antecedents quan vaig
començar a viure a pagès mirava amb molta prevenció els caçadors. Més
endavant l’experiència quotidiana de contacte amb el bosc, la meva
amistat amb Xevi Grass i la molt bona relació amb l’Albert, Joan, Pere,
l’Esteve, Genís i els seus altres companys de cacera m’han fet
rectificar.
D’antuvi he aprés que en un territori com el
de les Gavarres la caça és una activitat necessària i saludable per
molts i diferents motius. El primer és el seu paper fonamental en la
regulació de l’excés de creixement del porc senglar.
A mesura que el creixement urbanístic va encerclant el
bosc, han anat desapareixen progressivament les feres que l’habitaven i
aquesta s’ha quedat sense depredadors naturals. El porc és un animal que
es reprodueix amb una enorme facilitat i la seva proliferació resulta
força perjudicial. Qualsevol pagès us explicarà les destrosses que
acostumen a fer als conreus, i tampoc són pocs els accidents que provoca
en les carreteres de muntanya.
Josep Pla ja va escriure que en cada caçador,
més que no pas un depredador, hi ha un autèntic apassionat per la
bellesa del paisatge. La meva experiència personal em confirma plenament
la teoria del savi de Llofriu, i a més m’ha ensenyat a apreciar-los a
ells i a la seva tasca. Dono fe que els caçadors, al menys els meus
veïns de Sant Pol, són gen força solidària i sempre a punt de donar un
cop de mà a qui ho necessita.
La caça del senglar és una activitat
indispensable però que requereix molt de seny i professionalitat. M’han
contat que abans que Sant Pol estigués acotat eren molts els aficionats,
sobre tot de ciutat que s’aventuraven pels boscos sense el més mínim
coneixement del medi. Sembla que aquests “Rambo’s” de via estreta eren
un autèntic perill i els veïns en prou feines s’atrevien a sortir de
casa molts dies.
Sortosament ara ja anem tranquils, les
molèsties són mínimes i a més els nostres caçadors trepitgen el bosc amb
molt de respecte, resultant uns aliats inestimables en la preservació
de la natura i la prevenció d’incendis en un lloc tan crític com les
Gavarres.
Malgrat tot no voldria que els arbres de
l’amistat em feren perdre de vista el bosc de l’objectivitat. Soc
plenament conscient que no tots els defensors del drets dels animals
estan d’acord amb mi en aquest tema ni tampoc determinats sectors
ecologistes, que per exemple critiquen i no sense un punt de raó, els
efectes nocius que els materials emprats en els projectils provoquen en
el medi ambient. Encara que normalment es recullen no sempre es fa amb
les mateixes ganes o s’acaben trobant. Tot és certament millorable però
crec que posats pros i contres a la balança, aquesta es decanta
clarament a favor dels professionals de la cacera.
De les dues colles de caçadors de la Bisbal,
la de la Marqueta, més coneguda per la dels caçadors de Sant Pol, té una
quarantena de membres fixes, més uns quants que s’hi afegeixen de tant
en tant, i el seu cap és l’Esteve Castillo. Són exemple de la potència
de la societat civil entre nosaltres i un patrimoni cívic que també ha
de contar per l’Ajuntament quan es tracta de parlar de les Gavarres i
d’un nucli rural amb tanta potència i empenta com és Sant Pol. La colla
té la seva seu a l’anomena’t Mas Plaja i és en aquest lloc on cop a
l’any els caçadors celebren un sopar al que conviden els seus amics i
als veïns de la zona on cacen.
Es tracta d’una celebració restringida per
invitació i on s’apleguen gairebé tres-centes persones amb un muntatge
absolutament espectacular. Gràcies a una feinada colossal aconsegueixen
servir un sopar de luxe amb embotits i amanida en la que no falten mai
els tomàquets de l’hort d’en Pere i el xai d’en “Rustei”, que fet a la
brasa arriba calent a tothom i fa les delícies de la nombrosa
concurrència. Després, postres, cafè, copa, ball i gresca fins a altes
hores de la matinada.
Ja fa anys que se celebra aquesta deliciosa
trobada al mas Plaja pels voltants de Sant Jaume, i de fet constitueix
el preludi privat de la Festa Major de Sant Pol. Sempre resulta una
vetllada inoblidable que molta gent espera amb candeletes al llarg de
tot l’any. Jo també m’hi compto entre els impacients i mentre no arriba
el dia màgic des d’aquest modest treball aprofito per agrair-los-hi als
amics caçadors, amb tot el meu respecte i consideració.
Publicat el 15/07/2007 al Tot Bisbal
