Les peripècies d’alguns catalans a Mèxic aquest estiu m’han fet
rememorar algunes impressions recollides en un viatge d’ ara fa tres
anys. Dos notícies han posat aquest immens país a l’aparador de
l’actualitat les darreres setmanes, i ambdós parlaven de problemes
soferts per turistes de tarannà i interessos ben diferents.
Uns cercaven sol i platja, més barata que la Costa Brava, a l’Iucatà i
com és absolutament lògic en aquesta època de l’any es varen trobar amb
un huracà. Els altres volien conèixer de primera ma la realitat social
de Chiapas i van topar amb la brutalitat de la policia mexicana.
Són exemples força clars de que tant a un punt com a l’altre d’aquest
immens territori coexisteixen dos realitats molt diferents, la que es
ven als turistes i la real.
Mèxic és sens dubte una de les destinacions que qualsevol esperit
viatger amb un mínim de sensibilitat desitja visitar almenys una vegada
en la vida. La profunda crida de les restes de civilitzacions
mil·lenàries que alberga el seu sòl, la diversitat de les ètnies que
allí conviuen, els seus abruptes racons, la profunditat de les seves
selves i els clarobscurs de la conquesta espanyola constitueixen raons
suficient en si mateixes.
En aquests aspectes Mèxic no defrauda en absolut. Es tracta d’un país
profundament atractiu, farcit de bellíssims i variats paisatges, amb un
patrimoni cultural impressionant i uns contrastos vivíssims que
converteixen el viatge en una experiència plàstica inoblidable. No
obstant el Mèxic d’avui també és colonialisme cultural, misèria,
corrupció i un desastre absolut pel que fa a la situació del seu medi
ambient.
L’anomenada Riviera Maia és una mena de ghetto de luxe, protegit per
milers de guardes de seguretat i separat da de la població autòctona
per kilòmetres de fil ferro que aïllen els feliços turistes dels
mexicans de peu.
I es que no podria ser d’altra manera doncs més enllà del turisme de
sol i platja i luxe “hortera” a preu de rebaixes, el Iucatà i la seva
capital Cancun són un dels punts més perillosos de Mèxic. Les seves
platges són el punt d’arribada de la droga colombiana que després es
canalitza cap als EUA. Els diferents càrtels conten cadascú amb la
protecció d’algun dels innombrables cossos policials que coexisteixen a
Mèxic i que, de tant en tant solucionen els seus conflictes a trets pels
carrers.
No crec que calgui doncs aprofundir en l’univers de misèria moral,
vici i perill que aquestes circumstàncies generen en la població que té
que conviure diàriament en aquesta tràgica realitat.
La part central, l’anomena’t Mèxic colonial, està formada per uns
nuclis urbans de proporcions gegantines, i a tall d’exemple només cal
recordar que a la capital Mèxic D.F s’hi amunteguen més de vint i cinc
milions de persones. Es tracta de la capital més contaminada del
planeta, amb un tràfic infernal i on les famílies benestants viuen en
autèntic búnkers, protegits de la misèria que els envolta per tota mena
de mesures de seguretat.
Al bell mig de les poblacions, els centres urbans són autèntiques
joies i estan perfectament restaurats, però més enllà dels circuits
turístics hi ha barris sencers de barraques sense aigua potable,
clavegueram i mancades de qualsevol servei. Es terreny abonat per la
droga i la marginació, i en conseqüència els índex de violència són
esfereïdors.
Al nord del país, i a tot el llarg de la frontera amb els EUA, una
immensa mola de ciment i milers de policies i gossos ensinistrats
divideixen ambdós móns. A la banda dels pobres, milers de mexicans
esperen pacientment el dia que es jugaran la vida per creuar el mur de
la vergonya, i de fet una mitjana de quatre-centes la perden cada any
per aquest motiu.
Aquesta mateixa zona té el tràgic privilegi de ser notícia a tot el
món pels periòdics assassinats de dones. A Ciutat Juarez han estat més
de tres cents els crims d’aquesta naturalesa els darrers deu anys, amb
terribles seqüeles afegides de tortures, mutilacions i crueltats sexuals
inimaginables. Unes morts mai aclarides i que segons la majoria de fons
solvents amaguen tot un terrible entramat de màfia i horror connectat
directament am la policia i les més altes instàncies polítiques.
Al sud, a Chiapas, l’exèrcit mexicà i els rebels del EZLN (Exercit
Zapatista d’Alliberament Nacional) liderats pel mític subcomandant
Marcos i refugiats des de fa dècades a la selva, s’observen a cua d’ull
esperant el moment de tornar a enfrontar-se. Per qui estigui interessat
en el tema hi ha un llibre molt il·lustratiu de Manuel Vàzquez Montalbàn
“Marcos, el señor de los espejos”, on per cert esmenta entre els
cooperants internacionals dels zapatistes la presència d’un linotipista
de la Bisbal anomenat Jordi.
Mentrestant la població indígena protegida pels guerrillers viu en
estat de guerra freda contra els militars mexicans que recolzen als qui,
en nom del progrés i la globalització els hi arrabassen les terres per
extreure’n les riqueses i enviar-les als EU i també a la rica, opulenta,
i també explotadora, Europa …
Aquest és el Mèxic que jo vaig veure, un autèntic univers de
corrupció on emergeixen amb tota la seva brutalitat totes les
contradiccions del nostre món. Una realitat que vaig poder copsar fa poc
més de tres anys. Va ser l’inevitable i dur peatge d’un viatge
meravellós i d’una consistència cultural incontestable, un contrast que
m’ha retornat al pensament en veure les recents tribulacions d’aquests
dos grups de turistes.
