Aquests dies hem pogut llegir a la premsa que els
beneficis del sector turístic al litoral gironí van caure enguany un 30%
respecte a la temporada passada, i que l’any vinent encara serà molt
pitjor. Tot sembla indicar doncs que el model turístic de sol, platja i
menjar escombraria comença a fer figa.
No crec que hagi estat cap sorpresa pels experts i
seria estúpid donar-li la culpa a la climatologia. La veritat és que no
s’han aprofitat els anys d’abundància, i vençut el temor que inspiraven
algunes destinacions de cultures diferents, era de calaix que no es
podria mantenir gaire més aquesta competència a la baixa amb
determinades destinacions emergents molt més barates. En lloc de
reaccionar s’ha optat per d’immobilisme i el guany fàcil, amb una
infraestructura pensada per uns visitants cada cop més atrotinats i
insolvents en tot l’ampli ventall de possibilitats del terme.
El fins fa poc fidel turisme interior també n’ha
eixit escaldat. Darrerament els nivells d’atenció al client havien
caigut sota mínims a la franja costanera mentre en canvi els preus
s’enfilaven. Cada dia era més difícil fer un mos mínimament digne i
prendre’s una cervesa en qualsevol terrassa sense témer no poder arribar
a finals de mes, mentre de forma paral·lela minvava de manera evident
la qualitat del servei i la atenció al client.
Els viatgers de més nivell, i no parlo ni molt
menys de la gent de molts diners doncs aquest sector no viatja els mesos
de juliol i agost, han canviat de destinació. Aquell turisme abans
habitual, discret, respectuós amb el medi, amatent a les tradicions del
país i afeccionat als plaers del bon veure i millor menjar, ha acabat
fugint esperitat de la costa. Ha quedat fart, entre d’altres moltes
coses, de que personal sense qualificació i escassament incentivat el
tractessin a baqueta en un territori que a més s’ha girat d’esquena al
seu propi model i ha anat perdent identitat de forma continuada.
El sentit comú deia que s’havia d’anar canviant de
model, cercant el valor afegit que dona la cultura, el respecte a la
natura i el bon servei. Però és ben sabut que quan hi ha diners pel mig
el sentit comú és el menys comú dels sentits, i ara es fa evident que
tot estava penjat d’un fil tan prim, que l’han trencat quatre dies de
mal temps.
Per acabar-ho d’adobar, en aquest panorama de
desolació només ha faltat la irrupció, en una escena ja prou atapeïda de
despropòsits, de les companyies aèries de baix cost. Aquest penúltim
invent del turisme insostenible, a més de contaminar els boscos i
saturar l’espai de brutícia, ha acabat d’emplenar les nostres contrades
de trinxeraires a la recerca de sexe fàcil i borratxeres a l’abast de
totes les butxaques.
El trist però, és que ara que el desastre comença a
fer-se evident la destrossa del litoral ja és irreversible. La bellesa
de la marina empordanesa ha quedat emmascarada pel formigó, el prestigi
internacional de la Costa Brava com a destinació privilegiada ha caigut
sota mínims i la gent assenyada fuig cames ajudeu-me cap a racons menys
degradats.
El que ara preocupa és que hi ha prou indicis que,
un cop a la costa han matat la gallina dels ous d’or, els destralers
miren ara cap el medi rural i l’amenaça d’intentar reproduir un model
fracassat i devastador, sota l’enganyifa de l’amor al medi i
l’aproximació a la natura es fa cada dia seriosa. La insistència en un
model fracassat i depredador en lloc de potenciar una altra mena de
turisme, que cerqui la qualitat i el bon servei i tracti el medi natural
amb el respecte que es mereix, em sembla tan patètica com amenaçadora.
Gairebé al mateix temps que s’han donat a conèixer
les primeres xifres del turisme, es feia públic que un altra sector
industrial, el dels sis grans grups de construcció i serveis cotitzats
(ACS, Acciona, FCC, Ferrovial, Sacyr Vallehermoso i OHL) havia
triplicat beneficis respecte l’exercici anterior. Queda clar que les
empreses constructores estan fent l’agost (i mai més ben emprada
l’expressió) mentre trontolla el sector turístic. El ciment doncs guanya
per golejada als serveis, i aquesta no és cap bona notícia.
Ara que la construcció d’habitatges sembla
igualment en retirada, aquest gran sector económic necessitarà de la
obra pública per continuar creixent, i estarà força interessat en que
els grans moviments de terres que comporta siguin quan més grans, llargs
i costosos millor.
Tot això succeeix en un moment en el que tot
indica que som en portes d’una crisi general d’importants proporcions.
Un període especialment delicat també per la Bisbal i la comarca que la
envolta, ans ens enfrontem a decisions irreversibles que ens
condicionaran el futur i una d’elles és indiscutiblement la futura
variant. En un context de futur incert, cal tenir molt clar el model de
ciutat que volem, i sobretot el que no volem de cap de les maneres.
La lectura de tot plegat és per a mi diàfana: un
cop hem vist afaitades les barbes veïnes posem amb molta cura les
nostres en remull. I a bon entenedor…
