El dia 10 d’agost de 2007 s’ha mort en Josep
Maria Caminals i Sànchez. Va ser un homenot singular. Un home bo, a la
manera de Machado.
El record encara és força viu doncs malgrat
que els seus amics i familiars coneixíem la condició irreversible de la
cruel malaltia que finalment se l’ha endut, quan finalment ha arribat el
desenllaç el cop ha estat igualment brutal.
Malgrat la seva indiscutible militància
barcelonina era un home de la terra, dotat d’exquisida sensibilitat. De
fet tenia el cor dividit entre Barcelona i Sant Pol doncs feia un grapat
d’anys que havia plantat sòlides arrels entre nosaltres i s’estimava el
nucli amb delit. Ara, un cop emprés el darrer viatge, les seves cendres
romandran per sempre a Sant Pol.
Tot ell traspuava alegria i li agradava la
vida. Trobava un gran plaer en fer llargues passejades pels corriols de
les Gavarres i quan te’l trobaves la conversa sempre era profundament
enriquidora, permanentment amanida amb tocs d’una fina ironia que el
caracteritzava.Lector empedreït ho devorava tot i la vida sense música
no tenia per ell cap sentit. He tingut el plaer de conèixer la seva
biblioteca personal i us diré que fa autèntic feredat la visió de tot el
que hi ha.
Tots els caps de setmana i dies de vacances
de l’any, a primera hora del matí, les notes d’alguna peça de música
clàssica brollaven de la finestra oberta del seu estudi.El poble
s’amarava d’aquest so lluminós i els veïns més propers sabien que el
senyor Caminals s’havia llevat i no trigaria gaire en eixir de casa.Poc
després, indefectiblement mudat agafava el cotxe per anar fins a la
Bisbal, i comprar a Can Font l’esmorzar, aquells croissants que tant li
agraden a la seva dona Maria, i que li pujaria al llit com sempre feia.
Més tard, si era diumenge ambdós anaven plegats a missa de dotze.
Era catòlic practicant i creient de
soca-rel, però també progressista, profundament tolerant i d’un tarannà
lliberal que te’l feia respectable foren quines foren les teves
creences. També en això ha estat un exemple en aquest temps
d’integrismes religiosos que tot ho incendien.
Hi ha persones que passen per aquest món
sense fer massa fressa i és per això que només ens adonem de la seva
veritable dimensió quan ja no hi són. És justament el cas d’aquest
prestigiós advocat barceloní, culte, demòcrata fins el moll de l’ós,
profundament catalanista i membre destacat de l’Orfeó Català entre
moltes altres activitats. El seu és un llegat important, fet com tot a
la seva vida, discretament, de puntetes i sense estridències.
Ens ha deixat un veritable senyor de
Barcelona en el sentit que Josep Pla li donà a l’expressió, però la seva
memòria serà sens dubte una petjada que perdurarà tant als nostres cors
com també en el subconscient col•lectiu d’aquest racó de món que tant
va estimar.
Descansa en pau, amic Josep Maria.
