Vivències d’un turista o la sana enveja que en mi provoca França
En iniciar qualsevol viatge es bo carregar piles i per fer-ho rés
millor per mi que un port de mar. Mirant a l’est, pocs en trobarem amb
tan acusada identitat com La Seta–Sète, un territori urbà ple
d’humanitat i carregat de llegenda.
A tota la vila la olor a mar és present, un perfum que de manera
pausada dona pas totes les ferums típiques de qualsevol ciutat de
mariners del planeta. És una Babel de races les que pul·lulen pels seus
carrerons, i les tonalitats de pell, clivellades a la barca per un dels
oficis més durs que existeixen, esdevenen una mena d’arc de Sant Martí
de la Mediterrània.
Com mana la tradició, de primer fem cap en qualsevol dels
innombrables “xiringuitos” amb taules prop del canal. I és que seria
imperdonable passar per la Seta i deixar de gaudir de la obligatòria
mitja dotzena de les meravelloses ostres del país, seguides per la
incomparable sopa de peix de la terra. Tot ben regat per mitja ampolla
de “Listel gris”, el deliciós “vin de sable” del terreny.
Són luxes exquisits i aquí força assequibles. En gaudim rodejats
d’una innombrable legió de nadius, vinguts de tot l’estat per tal de
practicar el tipus de turisme que més els hi agrada, el propi.
Xovinismes apart no m’estranya gens. No conec cap altre poble que sàpiga
viure tan bé i hagi estat capaç de crear una marca turística tan potent
a partir de la seva “joie de vivre”. Són capdavanters d’aquesta
industria, i tot indica que ho seran per molts anys.
Turistes apart, rés sembla haver canviat en aquesta ciutat
encantadorament desballestada des de que enllà pel 1921 hi va néixer el
genial Georges Brassens. M’imagino que en qualsevol moment se’ns pot
aparèixer tot eixint d’algun dels caus menys recomanables per a la gent
com cal . Somio la veu profunda i clara en que el deliciós llibertí, el
mateix que se’n fotia permanentment del mor i de qui el vetlla. El somio
interpretant “La mauvaise reputation”, o potser “Pauvre de moi, putain
de toi”, davant l’astorament fingit i còmplice de les dames presents.
Més tard, carretera amunt canviem de registre. Deixem enrere la mar i
poc a poc ens endinsem en la Provença, un dels paisatges més
mitificats de la nostra vella Europa. Les delicioses planes de la
Camargue ens dipositen pausadament en una terra més sedimentada i rendim
una breu visita a la encantadora ciutat medieval d’Aigües Mortes.
Amarats de ruïnes i d’història, seguim ruta i ben avit som davant del
vell cafè d’Arles, el mateix en el que un tal Van Gogh, borratxo
d’absenta i de ves a saber que més, es va seccionar l’orella per més
joia del personal. Hi ha molta gent però no s’esvaeix l’encant.
Prenem una deliciosa carretera comarcal. A banda i banda de la
calçada arbres centenaris ens regalen la seva ombra, que en un dia
xafogós com avui ens sap a glòria. N’hi havia hagut a tot arreu, abans
que algun d’aquests sabuts tècnics de secà decidís que eren perilloses
per la circulació. Malauradament, ara que ja sabem que el que és
perillós són els cotxes i no els arbres, no hi ha rés que ens faci ombra
i les carreteres han esdevingut tristes i anodines sense que per això
siguin més segures.
De sobte i sense previ avís, al bell mig d’una vasta superfície
arbrada, se’ns apareix un conjunt urbà que sembla extret d’un antic
llibre de comptes. Apareixen les primeres cases de pedra centenària i un
cartell que ens anuncia que hem arribat a Fontvieille. És una de les
típiques viles turístiques de les que a la Provença n’hi ha un grapat
però aquesta és la que més ens agrada a nosaltres.
Malgrat que també hi passen cotxes i per les voreres hi ha força
gent, dona gust passejar-hi. El lloc respira calma com cantaria Raimon.
Les magnífiques cases de pedra, unes més restaurades que d’altres, estan
indefectiblement ornades amb flors a totes les finestres i balconades.
Entrem en un petit supermercat on hi conviuen amb tota placidesa els
nadius del poble amb els visitants. Els preus no són els de la Bisbal
però déu n’hi do, per tractar-se del lloc on som.
Els comerços ofereixen articles del país d’elaboració artesanal, i un
munt de petits cellers proposen la degustació i venda dels magnífics
vins locals. Fins i tot un petit cinema ha estat encabit en una típica
casa del poble. Hi ha hotels i “auberges” de molt diferents categories,
però no se’n veu cap d’atrotinada. També hi proliferen restaurants de
petit format, que rivalitzen en bon gust a l’hora de vendre el producte,
i al menys en aparença tots semblen confortables. Som a finals de
setembre, encara fa calor i tot es ple de gom a gom, res no trenca
l’equilibri.
Passegem fins fer cap en el vell molí on va veure la llum per primer
cop l’Alphons Daudet. Naturalment ara és un monument que ha estat
convertit en un deliciós lloc de culte que visiten milers de persones al
llarg de l’any. Poc importa que el protagonista de l’invent hagi
desenvolupat tota la seva carrera literària a Paris i segurament no se
n’hagi recordat mai més del llc on va néixer. Lo realment important és
la venda del producte i d’això els “gabatxos” en són autèntics mestres.
Amb els darrers raigs del sol de setembre ens prenem un parell de
cerveses al bell mig del poble, en un dels llocs més animats, rodejats
de centreeuropeus i ianquis tranquils i respectuosos, que també n’hi ha.
La sorpresa ve quan a l’hora de pagar ens en demanen quatre euros i
mig. Som en un dels llocs més emblemàtics del turisme mundial i paguem
menys del que ens costaria la mateixa consumició a qualsevol terrassa de
la Costa Brava.
Sopem magníficament al mateix auberge on ens allotgem. Un “tiberi”
francament important que no desmereix la factura, previsible sobre tot
pel que fa al preu dels bons vins d’aquests país de gourmets. Tot i això
estem feliços doncs ha pagat la pena, i abans d’anar a dormir la petem
amb el propietari. És un negoci familiar, i com que la meva dona li ha
portat una factura signada pel seu pare l’any 1978, a Monsieur “le
Maître” li hem donat l’alegria de la setmana. La felicitat li sura de
tots els porus del cos. Està feliç i encantat de la fidelitat dels seus
clients, que “malgrait tout” es mostren agraïts pel bon servei i segur
que tornaran l’any que ve, i es que el lloc, malgrat haver sofert les
sempre necessàries renovacions per tal de posar-lo al dia, ha sabut
mantenir el seu encant, i té tota la pinta que seguirà així per molts
anys més.
La Provença és una de les destinacions pròpies d’una mena de turisme
selectiu que explota a fons les particularitats del lloc. Indret
representatiu d’un dels molt luxes que mai podrà ser majoritari però
que, consideracions ètiques apart –i d’això hi hauria molt que parlar,
és una indústria més que consolidada que dona diners i feina. Però per
damunt de tot, i aquest tema esdevé per mi fonamental quan penso en la
meva terra, al menys aquí on som es una industria que mima el territori.
Són conscients de que es tracta de la seva particular gallina dels ous
d’or i no respectar el territori és pa per avui i fam per l’endemà.
Si fem cas a les converses i les cares de satisfacció que hem vist en
hotelers, botiguers i comerciants, la temporada no els hi ha anat gens
malament. Si fa no fa com l’anterior i més o menys com la següent.
Negoci consolidat, segell de qualitat guanyat a pols, i tothom content,
clients i industrials.
