Autor: Manel Magrinyà i Ros

Sinopsi: Comentaris al voltant del actes de
la Festa Major de Sant Pol de la Bisbal

Un cop més la Festa Major de Sant Pol ha
posat de relleu la vitalitat d’aquest nucli històric de la Bisbal
d’Empordà, que sens dubte constitueix una part molt important del
patrimoni cultural i humà de la vila.

 

En el marc del programa de la Festa, Xavier
Cortadellas, va dictar divendres una magnífica
conferència que va il·lustrar als assistents a propòsit de les nissagues
que al llarg dels segles han deixat la seva empremta a Sant Pol,
mantinguda fins avui en alguns casos remarcables.

Amb el profund coneixement del territori i
la seva gent que el caracteritza, ens va recordar que cognoms com
Prats, Maruny, Dalmau i Ribot, entre
d’altres, identificaren les primeres famílies que van bastir els
fonaments de Sant Pol.

Són els mateixos cognoms de molts dels que avui
comparteixen l’espai amb tots aquells altres que al llarg dels anys en
hi hem anat incorporant. Uns i altres ens barrejàvem divendres a
l’església. Sota l’atenta oïda d’una trentena de persones, van sortir a
la llum delicioses històries succeïdes al llarg dels segles. Anècdotes
de supervivència, lluites pel poder i rivalitats, que en lamajoria dels
casos tenien per protagonista el poder omnímode que l’església catòlica
havia exercit històricamental nucli.

Tradició i alegria també s’agermanen a la
festa, i dissabte nit la Plaça Major es va emplenar de gom a gom per
escoltar les cançons mediterrànies del grup Terral, i gaudir del cremat
que com ja es tradicional es serveix a la mitja part.

Distintes creences i cultures conviuen al nucli, i
diumenge un grup de veïns catòlics es van aplegar a l’església per
honorar amb una missa en honor de Sant Jaume, patró de Sant Pol.

Tot plegat, una mostra excel·lent de com
la posada al dia de la tradició,
entesa en sentit generós i enriquida per les noves aportacions, pot
cohesionar qualsevol societat sempre i quan la tolerància en sigui un
component imprescindible.

La majoria dels nostres grups polítics locals així ho
entenen, i s’hi van abocar amb entusiasme i amb una presència generosa.
L’alcalde el senyor Lluís Sais i els regidors dels grup d’Esquerra
Republicana Sra. Carme Vall i el senyor Sr. Angel Planas, els regidors
del grup del PSC, senyors Ramon Romaguera, Oscar Aparicio, que any rere
any hi fan acte de presència, i Albert Pacheco
que s’hi va incorporar enguany, i el d’Iniciativa senyor Pere Teixidor,
van acompanyar-nos en els actes de la festa.

Josep Pla va escriure que la cultura no té a veure amb els
llibres,i que és un estat de l’esperit determinat, comprensió,
tolerància i hospitalitat. Fer cultura de país no
consisteix en emplenar-se la boca contínuament amb la paraula cultura.

Cultivar la tradició es fer cultura, iextreure’n el
seu sentit més profund per tal que arribi nítidament a qui n’ha de ser
el primer destinatari: el poble.

Fer cultura és quelcom més que
subvencionar activitats. És participar-hi activament i aprendre a
créixer en ella amb llibertat, i el que crec més important, amb
humilitat irespecte al proïsme.

Des de fa sis anys l’ajuntament de laBisbal
col·labora activament en la recuperada Festa Major, iaquest cap de
setmana un bon grapat dels nostres polítics ens donaren una magnífica
demostració de sensibilitat i recolzament cap a la gent de Sant Pol.

Una presència pública que els hi agraïm
profundament, i que ens dona
més forces per seguir endavant.

 

Tweet

Ara fa una mica més d’un any que l’ajuntament de Bisbal ha canviat de
color polític, i és temps per tant de fer-ne els primers balanços, no
solament per part dels partits polítics ans també des dels rengles de la
societat civil.

Hi ha una teoria política que afirma que les eleccions no les
acostuma a guanyar l’oposició, sinó que normalment les perden el
governs.

Ramon Romaguera va perdre l’alcaldia després de tres mandats
consecutius. L’eficàcia demostrada no va ser suficient per mobilitzar la
ciutadania. Potser una certa relaxació de la “micropolítica” -aquella
que més directament perceben els bisbalencs- i la manca d’una
comunicació fluida amb ells, van fer que malgrat que la seva va ser la
llista més votada, no aconseguís tornar a ser alcalde.

Els partits polítics a l’oposició van saber jugar les seves cartes, i
malgrat ser molt diferents entre ells, van ampliar el seu electorat
natural aglutinant sota la bandera del “canvi” a tots els malcontents
amb l’exalcalde.

El primer objectiu, – i l’únic que realment els unia-, era
desnonar-lo de la alcaldia. Aquest era realment el canvi per a tots
ells. Gràcies al pacte CiU i Esquerra, el mateix dia de la constitució
del nou ajuntament ja van assolir la seva fita principal.

Però el problema va sorgir a partir del mateix moment en que van
haver de passar del “no a Romaguera”, a governar. I aquí va començar el
calvari, sobretot pel nou alcalde.

El pacte amb CiU va fer figa ben aviat, en part per errors propis
de’n Lluís Sais que ell mateix ha reconegut amb una sinceritat que
l’honora. Però també CiU va tenir la seva part de responsabilitat, en no
haver contrastat prou un cap de llista posat de pressa i corrents, i
que va tenir que plegar arrel de l’afer.

Un altra problema greu el va representar el fet que l’anterior
alcalde comandava un equip format per professionals força qualificats en
diferents disciplines, i no li afectava en excés que l’ajuntament no
disposés de suficients funcionaris d’alt nivell. Durant els seu mandat,
comptava a més amb la garantia de les sempre reconfortants presències
d’un Secretari, encara que accidental, i una Interventora d’habilitació
nacional, a l’hora d’esmenar possibles errades.

Lluís Sais es va trobat aviat sense Secretari, i no tenia cap jurista
qualificat dins la plantilla municipal, ni regidor del propi grup que
pogués assessorar-lo en aquest camp. Això representava certament un greu
llast per a l’acció de govern, i explica, que no justifica, alguna
relliscada procedimental.

Va trobar l’ajuntament sanejat, però regularitzar salaris i
contractar nous funcionaris costa molts diners, i els grans projectes
també requereixen disposar d’importants recursos financers. Els
ingressos són els que són, i la crisi fa estralls també en el terreny de
la recaptació municipal.

Pretendre justificar errades només per una suposada crítica
destructiva de l’oposició no sembla un argument massa consistent per ell
mateix. Moltes d’aquestes han estat produïdes per la pròpia
inexperiència i la del seu equip, i l’oposició s’ha limitat a posar-les
de relleu, com per altra banda és la seva obligació.

Pretendre resoldre a corre-cuita i d’una tacada, mancances de
dècades, sense conèixer a fons els particulars principis que regeixen
l’administració, va ser un exercici arriscat en extrem. La constatació
de la dura realitat ha caigut doncs com una llosa damunt del nou equip
de govern que necessita que la ciutadania percebi el canvi per tal de
guanyar credibilitat.

En definitiva no es pot dir que el Sr. Sais hagi tingut un camí de
roses, ni gaire sort durant aquesta primera fase del seu mandat, ja que a
més, una inoportuna hernia discal li’n va limitar la disponibilitat
física durant un bon grapat de dies.

De tota manera cal dir que superada aquesta fase de nervis i algun
episodi desgraciat, com l’atac personal i professional a un regidor de
l’oposició, Lluís Sais s’ha mostrat en les seves compareixences
públiques com un polític dialogant, i ha anat centrant el seu discurs
amb força respecte a l’adversari polític, reconeixent errors propis i
alguna de les virtuts del seu antecessor en el càrrec.

Il·lusió i ganes no els hi han mancat al nou

Mentrestant la federació bisbalenca de CiU ha manifestat públicament
els seu desig de tornar a governar, sense especificar amb qui ho vol
fer. És públic i notori que a CiU hi ha dubtes, i alguna iniciativa
mediàtica aparentment sorgida de sectors que tradicionalment li són
propers, sembla haver endegat una enquesta permanent per saber que
opinen els simpatitzants de la federació sobre un futur pacte, i amb qui
volen que es faci.

A la vista d’aquest panorama, i per tal d’acontentar a CiU, Esquerra
no ha dubtar en sacrificar i enviar al llimbs dels justos a l’únic
regidor d’Iniciativa, que també volia governar però no sumava prou ni
amb uns ni amb els altres. Al Sr. Teixidor li ha tocat fer el trist
paper de la núvia abandonada als peus de l’altar.

Així doncs, amb la crisis econòmica que ja colpeja a gairebé tothom i
la futura variant de fons, -sens dubte el tema estrella dels propers
mesos a la Bisbal-, unionistes i convergents s’hauran de mullar aviat en
una decisió que pot condicionar força el seu futur electoral a casa
nostra.

Si escolten els cants de sirena republicans, passaran a compartir la
responsabilitat d’una gestió econòmica i de personal de l’ajuntament, i
un fort endeutament del que fins ara han discrepat, i molt. Si en canvi
agermanen seny i butxaca en detriment del cor, i afavoreixen el retorn
del model de “gestió Romaguera” a l’ajuntament, el terratrèmol polític, i
algun que altra tip de riure, poden ser considerables.

Per tant, vagin per on vagin els trets, tot apunta a que ens espera
una tardor força moguda, amb molts de galls al galliner, i en la que un
cop més, la política tornarà a fer estranys companys de llit. equip de
govern. Convulsions apart, de l’etapa que analitzem jo destacaria la
bona gestió de projectes acabats en la legislatura anterior com el
Mundial, i força desenvolupats com el Terracota Museu. Dels nous, la
millora en la recaptació executiva per sancions, una bona política
informativa, i noves iniciatives que afecten a les àrees de
Desenvolupament Local, l’Oficina de Turisme, i Medi Ambient.

Però el canvi ha estat sobretot de model de gestió. S’ha passat d’una
política pressupostària sorda, callada i molt prudent -massa segons els
seus detractors-, a una gestió radicalment distinta, més d’aparador i
fins i tot agosarada -també segons l’oposició-.

L’alcalde Sais demana temps perquè es pugui visualitzar el canvi,
però els ambiciosos projectes endegats, i els que s’anuncien -Biblioteca
Comarcal, Centre Cívic, Nou Geriàtric-, sonen una mica a música
celestial en el context de la gravíssima crisis econòmica que ja tenim
al damunt i dels problemes casolans que se’n derivaran aviat.

Les gran preguntes són si les finances municipals poden suportar
aquesta pressió, i si hi haurà paciència suficient entre la resta de
partits per deixar-lo arribar al final del mandat per tal de veure si
efectivament s’acompleixen les promeses fetes. Cal recordar que Esquerra
governa en minoria, i en qualsevol moment un canvi d’aliances els pot
desallotjar del govern municipal.

Mentrestant
la federació bisbalenca de CiU ha manifestat públicament els seu desig
de tornar a governar, sense especificar amb qui ho vol fer. És públic i
notori que a CiU hi ha dubtes, i alguna iniciativa mediàtica aparentment
sorgida de sectors que tradicionalment li són propers, sembla haver
endegat una enquesta permanent per saber que opinen els simpatitzants de
la federació sobre un futur pacte, i amb qui volen que es faci.

A la
vista d’aquest panorama, i per tal d’acontentar a CiU, Esquerra no ha
dubtar en sacrificar i enviar al llimbs dels justos a l’únic regidor
d’Iniciativa, que també volia governar però no sumava prou ni amb uns ni
amb els altres, i al que li ha tocat fer el paper de la núvia
abandonada als peus de l’altar.

 

Així
doncs, amb la crisis econòmica que ja colpeja a gairebé tothom i la
futura variant de fons, -sens dubte el tema estrella dels propers mesos a
la Bisbal-, unionistes i convergents s’hauran de mullar aviat en una
decisió que pot condicionar força el seu futur electoral a casa nostra.

 

Si
escolten els cants de sirena republicans, passaran a compartir la
responsabilitat d’una gestió econòmica i de personal de l’ajuntament, i
un fort endeutament del que fins ara han discrepat, i molt. Si en canvi
agermanen seny i butxaca en detriment del cor, i afavoreixen el retorn
del model de “gestió Romaguera” a l’ajuntament, el terratrèmol polític, i
algun que altra tip de riure, poden ser considerables.

 

Per
tant, vagin per on vagin els trets, tot apunta a que ens espera una
tardor força moguda, amb molts de galls al galliner, i en la que sens
dubte la política tornarà, un cop més, a fer estranys companys de llit.

Tweet

Sinopsi: Comentaris sobre la sentència del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya sobre el polígon A1 de l’Aigüeta, i valoració
de la reacció pública que aquesta va suscitar en l’exalcalde de la
Bisbal, Sr. Ramon Romaguera.

El tema ha estat molt de temps a l’aparador de la política
bisbalenca. El seu punt i gairebé final, i el rebombori que va provocar
en el darrer ple municipal, penso que justifica amb escreix que avui
intenti aportar una certa llum sobre una qüestió certament molt àrida
pels no iniciats en dret, i aprofundir en algunes de les seves
repercussions públiques.

Al meu entendre, el text legal consagra la absoluta escrupolositat
del procés reparcel·latori jutjat, en quan a que confirma la legalitat
del planejament del sector (Modificació del Pla General i Pla Especial
de l’Aigüeta), el còmput de superfície de les parcel·les, aprofitaments
anterior i posterior, i la determinació dels bens de domini públic
hidràulic.

En definitiva, certifica que fins l’aprovació inicial, inclosa
aquesta, el procés urbanístic va ser impecable, i que havent estat
rubricat per una administració diferent a l’ajuntament de la Bisbal, en
aquest cas la Generalitat de Catalunya a través de la Comissió
Territorial d’Urbanisme, no està afectat per cap mena
d’incompatibilitat.

Declara provat que un cop aprovada la fase inicial, va existir
incompatibilitat en la signatura de dos decrets per part del llavors
alcalde Sr. Ramon Romaguera, ja que la reparcel·lació afectava terrenys
de dos cosins germans seus. Es tractava dels decrets de l’aprovació
final, i el de la denegació del recurs de reposició que contra ella hi
van interposar els demandants.

Per aquest motiu, tot i declarant expressament que totes les
operacions urbanístiques de fons s’ajustaven a la legalitat, el tribunal
anul·la l’aprovació definitiva de la reparcel·lació.

Pels mal pensats, que sempre n’hi ha, s’ha de subratllar que la
sentència esvaeix qualsevol ombra que algú poguera haver vist en la
honorabilitat personal de l’exalcalde, ja que es declara expressament
que tot i la incompatibilitat en que va incórrer en signar els decrets,
la resolució va ser plenament ajustada a dret. Punt aquest darrer, que
entenc que serà definitiu per deslliurar-lo també de tota
responsabilitat personal en altres procediments instats pels mateixos
demandants, i oberts pel idèntic tema en via penal, doncs entenc que si
no hi ha resolució injusta no pot haver-hi mai prevaricació.

La sentència només anul·la doncs l’aprovació definitiva del
procediment reparcel·latori, i el mes greu que podria succeir, posats a
fer cas a la interpretació més negativa, és que s’hagués de repetir a
partir de l’aprovació inicial, però això en cap cas hauria de comportar
cap canvi en el projecte original, doncs el Tribunal ha entrat a
conèixer, i ha rebutjat totes les al·legacions dels demandants en aquest
sentit.

Així, posant-nos en la pitjor situació possible, entenc que la
resolució únicament comportaria una pèrdua de temps, si s’hagués de
tornar a treure a exposició pública abans de l’aprovació definitiva, i
en cas de recurs només serien admissibles els arguments no emprats fins
ara.

Fins aquí la estricta interpretació de la sentència i les que jo
considero que poden ser les seves conseqüències, però anant una mica més
enllà, i mentre no es faci pública alguna cosa que ara mateix se
m’escapa, en l’ambient sura la impressió que tot aquest enrenou era
fàcilment evitable.

Pel que tinc entès, abans d’arribar al punt final del procediment ja
s’havien expressat públicament algunes reticències pel parentiu de Ramon
Romaguera amb els dos propietaris afectats. La cautela i la experiència
semblaven demandar per tant l’abstenció de la seva signatura, màxim
quan aquesta no era imprescindible.

La pregunta del milió és doncs, perquè va signar els decrets posant
en risc el que tant esforç havia comportat?

 En desconec la resposta, però sembla fora de dubte que les signatures
van estar un error, i en aquest sentit es ben cert que el contingut de
la sentència és una molt bona notícia pel municipi, però també pel seu
exalcalde.

És perfectament normal que un polític s’equivoqui de tant en tant,
com li passa al comú dels mortals, i això ho entén tothom. Per aquest
motiu, em consta que molta gent, que com jo mateix li té afecte personal
i li admira la gestió duta a terme a la Bisbal els darrers anys,
haguera desitjat que Ramon Romaguera acceptés el fet amb tota
normalitat, assumint la seva quota part de responsabilitat, i celebrant
la resolució judicial com un mal menor.

Malauradament no va ser així, i la seva reacció va ser la d’esbroncar
públicament a demandants, polítics que llavors estaven en la oposició, i
a un periodista.

La veritat és que en llegir-lo a la premsa, l’episodi em va semblar
francament deplorable, siguin quines siguin les raons de fons que el van
provocar. En tot cas, sempre i quan no es tinguin proves que com a
mínim justifiquin l’escalfament verbal, la sortida més raonable per
tornar les coses al seu lloc em semblaria ser la de demanar disculpes
als afectats, i a continuació posar-se a disposició de l’equip de govern
de l’Ajuntament de manera incondicional, per tal de concloure el tema
lo més ràpidament possible pel bé de la vila.

Tweet

Hi ha molt moviment a la Bisbal dins l’àmbit jurídic vinculat a la
política, i això gairebé mai acostuma a ser una bona notícia.

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha
fallat en contra de l’Ajuntament per una actuació jurídica produïda
durant l’anterior etapa de Ramon Romaguera, ve a enterbolir la imatge de
la seva gestió urbanística, que era un dels vaixells insígnia de
l’anterior alcalde.

A més, la informació de l’afer ha recordat l’existència d’un altre
possible plet contenciós administratiu contra l’Ajuntament, i que en
aquest cas si que obeeix a una actuació de l’actual equip de govern a
propòsit de l’adjudicació de les obres del Terracota Museu.

Per últim, encara cueja la polèmica contractació del nou funcionari
designat gairebé a dit per fer les funcions de secretari interí de
l’Ajuntament.

Es tracta de la coincidència en el temps de situacions diferents i no
equiparables, però amb elements en comú, doncs d’una o altra manera
tenen a veure amb la seguretat jurídica.

Dins l’àmbit de les relacions entre el ciutadà i el seu ajuntament,
aquest té com a primera obligació la de garantir que els drets de tothom
seran salvaguardats amb la màxima imparcialitat i independència.

Es tracta de limitar la discrecionalitat política, a la que cal
oposar sempre la puresa del procediment administratiu, reforçant els
mecanismes de protecció del ciutadà individual contra els excessos del
poder.

A falta d’un anàlisi detallat de la sentència en el cas del polígon
A1 de l’Aigüeta, i a l’espera de més informació pel que fa a les obres
del Terracota Museu, m’estendré una mica en el comentari sobre el nou
secretari interí de l’Ajuntament i la seva contractació.

El Secretari és el principal garant de la puresa del procediment
administratiu, que al capdavall garanteix la igualtat del ciutadà davant
l’administració en primera instància. És un càrrec que comporta
l’exercici de la fe pública i l’assessorament legal preceptiu per tots
els actes de l’Ajuntament, amb la obligació d’advertir-lo en cas de
detectar possibles il·legalitats jurídiques.

Cal recordar que únicament pot exercir de manera permanent com a
secretari, un funcionari de carrera amb habilitació estatal, i que només
el pot anomenar la Generalitat. Quan la plaça d’un funcionari
d’aquestes característiques està vacant, un ajuntament pot sol·licitar
l’habilitació d’un treballador que ja disposi d’una determinada
qualificació, nivell TAG se li diu dins l’argot administratiu, i aquesta
ha de ser atorgada per la Direcció General de l’Administració Local.

A l’Ajuntament no hi havia cap treballador amb aquestes
característiques, i els funcionaris interins de nivell TAG també els pot
nomenar l’alcalde, però no de qualsevol manera. Normalment té que
haver-hi un procediment selectiu i en són principis rectors, com tots
els d’accés a un lloc de treball públic, entre d’altres la publicitat,
transparència, imparcialitat i independència per tal de proveir-los.

Però l’equip de govern de l’Ajuntament de la Bisbal, per decret
d’Alcaldia, va contractar a un funcionari interí sense concurs oposició
ni procediment selectiu de cap mena. A continuació, i també per decret,
proposà a la Generalitat l’habilitació com a Secretari interí d’aquest
mateix funcionari.

Un procediment que des del meu modest punt de vista ha estat
excessivament precipitat i força opac, i que no ha respectat criteris
que com la publicitat, igualtat i mèrit, n’haurien de ser inherents.

La designació ha recaigut a més sobre la persona d’un jurista que ja
havia elaborat informes per compte de l’equip de govern, contractat com a
professional extern, i força immers dins el món de la política
partidista, ja que estem parlant del cap de llista i primer tinent
d’alcalde de l’Ajuntament de l’Escala per Esquerra Republicana .

La qual cosa de cap dels maneres vol dir, ni de lluny, que en
qüestioni la seva capacitat professional, però si la idoneïtat personal i
la independència política al estar fortament vinculat al mateix partit
que governa en minoria a la Bisbal.

La polseguera està doncs més que justificada, també en aquest cas, si
més no per raó de pura estètica política.

Davant de temes com els tres que ens han ocupat, semble lògic
recordar als nostres representants polítics, govern i oposició cadascú
des del lloc que l’hi pertoca, que tenen com a primera obligació la de
vetllar per un respecte absolut a la llei, la independència de criteri i
a les normes del procediment.

Es tracta d’intentar evitar actuacions que acabin per repercutir
negativament en la butxaca del ciutadà, que és qui en definitiva acaba
pagant els plats trencats de la gestió deficient de la cosa pública.

Cal doncs un toc d’atenció a uns i altres per tal que afinin els
controls sense descuidar les formes, i perquè en definitiva, tinguin ben
clar que amb les coses de menjar no s’hi juga.

Tweet

Benvolgut Sr. Alcalde,

Amb tot el respecte que la seva
persona em mereix, sumat al que li dec pel seu càrrec, haig de
manifestar-li que m’he sentit sorprès, primer, i profundament dolgut
desprès, per les seves desqualificacions personals en contra de la
persona del regidor socialista i jurista en exercici, Sr. Oscar
Aparicio. Manifestacions fetes en aquest mateix mitjà de comunicació des
del que ara em dirigeixo a vostè.

Ni com amic personal del Sr. Aparicio,
ni com a antic company seu de professió, puc admetre en silenci que
s’hagi hagi ultrapassat amb la seva persona el terreny del debat de les
idees, per entrar en el de la desqualificació professional, i l’insult
personal, pur i dur. Es per aquest motiu que avui aixeco la meva veu.

Em sap greu, però no trobo cap altra
manera d’expressar el que sento quan algú diu d’altri al qui aprecio i
respecto que “té poca ètica i està mancat de categoria humana, personal i
professional”. Expressions aquestes que han estat extretes de forma
gairebé literal, del que li va etzibar vostè a l’Oscar Aparicio en la
entrevista que va veure la llum ahir divendres.

Al meu parer, unes paraules fora de
lloc; extraordinàriament injustes a més quan van dirigides contra algú
del tarannà de l’afectat, persona del que em consta personalment que
sempre ha estat en contra de la utilització de l’atac personal en el
debat polític. Curiosament és paradoxal que ell que sempre s’ha
manifestat en contra de la utilització d’aquesta mena d’arguments en
resulti ara damnificat.

En el calor d’una discussió, i en un
plenari es debat a fons i hi ha tensió, es fins a cert punt comprensible
que es pugui produir una sortida de to. Són discussions enceses on és
poden dir coses més o menys afortunades, però l’improperi en fred i fora
del context directe no em sembla admissible, i encara menys si com en
aquest cas provenen de qui com a primera autoritat de la vila, hauria
de ser el primer en donar exemple.

Qualsevol persona que conegui el Sr.
Aparicio, sigui quina sigui la seva ideologia política, coneix el seu
alt nivell de preparació política, sap de la seva ponderació i
extraordinària dimensió humana, i en coneix la integritat personal i
professional. En tot cas, tots sabem que ell no faria mai unes
declaracions com aquestes.

La situació política de l’ajuntament
de la Bisbal és força complicada, i es de domini públic que la seva
estabilitat penja d’un fil molt prim. En conseqüència hi ha massa nervis
a flor de pell, però aquest fet no por servir de justificant per a
sortides de to com aquesta ni per pretendre treure’s del damunt
l’adversari polític directe amb mètodes més que discutibles.

Vull creure que tot ha estat producte
d’un mal moment del Sr. Alcalde, que tots el podem tenir, i unes
declaracions fetes amb massa precipitació, de les que de ben segur ja en
deu estar penedit a hores d’ara.

En tot cas corregir-se és de savis, i
no dubto que el Sr. Sais ho sabrà fer, conscient com ha de ser que la
manca de respecte cap a la persona d’un adversari polític forma part
d’una determinada manera de fer política que sempre acaba per passar
factura, girant-se en contra de qui les utilitza.

Rectifiqui si us plau Sr. Alcalde, que
la vila i tots els que dins d’ella creiem en el joc net i la honestedat
de la vida política local, li agrairem sens dubte.

Tweet

Aquest dies Johannesburg és notícia per la virulència amb que han
estat atacats els immigrants pels pobres autòctons, que els acusen de
roba’ls-hi les engrunes. Com sempre, els paries de la terra es maten
entre ells.

 

La realitat dels assentaments sud-africans és
esgarrifosa, però l’autèntic infern el constitueixen els guetos on es
refugien els immigrants il·legals. Procedents la majoria de les veïnes i
encara més pobres Zimbabwe, Gàmbia i Moçambic, malviuen en barraques de
cartró i sostre de xapa, assentades directament damunt del terra. Els
rodegen de tanques de fil ferro per tal d’intentar aïllar-los de la
resta de la població.

 

Aquest passat mes d’octubre, i en el transcurs
d’un viatge per l’Àfrica Oriental, romanguérem un parell de dies a
Johannesburg. De primera mà vaig poder copsar la terrible situació de la
major part de la població d’un país amb un índex d’atur del 40% i on
cada dia moren sis-centes persones infectats per la SIDA. Johannesburg
és una mena de polvorí on viuen amuntegats vuit milions i mig de
persones que en la seva immensa majoria depenen dels subsidis socials
del govern per sobreviure.

 

La història d’aquest racó de món és força sagnant
i complexa com perquè no es puguin simplificar les causes dels seus
problemes actuals. No hi ha cap dubte però, que una de les més recents
està representada, al meu entendre per la excessiva permissivitat amb
que el govern ha enfrontat el tema de la immigració il·legal, sense
haver muntat prèviament cap mena d’infraestructura que els garantís una
mínima subsistència.

 

Sud-àfrica és certament una de les locomotores
del continent, però aviat podria deixar-ho de ser si la l’ofega i es
trenca la precària pau social que hi regna. Llavors la locomotora
deixaria de funcionar i es convertiria en una altra repartidora de
misèria com tantes d’altres n’hi ha arreu. La situació és certament
preocupant, i caldrà veure si no surt de mare.

 

Però Sud-àfrica no està tan lluny com sembla, els
pobres del món ho són cada dia més i estan més a prop. Aquesta gent no
té res a perdre, i no es poden posar portes al camp de la desesperació.
Cal estar amatent perquè el nostre primer món, a cops malat d’autisme no
està vacunat contra aquest virus d’abast planetari. Fer demagògia o
electoralisme amb la immigració acostuma a ser una mena de bomba de
rellotgeria per a qualsevol comunitat. Tant se val que vingui de la mà
d’un cert racisme encobert que s’amaga darrera l’anomenada “ma dura”,
com de la falsa solidaritat que en nom de la mala consciència històrica,
advoca per obrir de bat a bat les portes, sense posar les bases per
acollir la gent en condicions.

 

Les administracions s’haurien de posar les piles i
actuar, cadascuna dins el seu àmbit de competència, i amb tota
celeritat abans no sigui massa tard. No es tracta de bones paraules,
només, ni una estricta adequació de la entrada d’immigrants a la demanda
de ma d’obra. Cal una legislació acurada i amb els medis necessaris per
poder-la fer complir, una dotació suficient als serveis socials que
sempre són els primers en patir l’allau, i un control exhaustiu perquè
no es creen ghetos urbans i els espavilats de torn no hi facin l’agost.

 

D’altra manera només caldrà una lleugera crisi
econòmica perquè pobres i menys pobres s’esbatussin entre ells, mentre
els qui han muntat el “xiringuito” i s’han beneficiat de l’època de les
vaques grasses s’ho miren des de la barrera del seu estatus intocable.
Cal actuar ja, començant pel primer nivell de la administració que són
els ajuntaments, doncs en cas contrari després tot seran plors i
lamentacions.

Tweet

Quan viatjo pel món i em pregunten per la realitat política del meu
país, sempre explico que vivim en un país europeu molt plural, i pel que
fa a les nostres aspiracions com a nació, que la majoria dels catalans
ja seria absolutament feliç amb el tracte i les mateixes competències
que té a Alemanya l’estat lliure associat de Baviera.

 També els hi aclareixo que a Catalunya la majoria és catalanista i
que els independentistes no es mengen els nens crus. Tampoc deixo mai
d’esmentar amb just orgull que el PP només és la quarta força política i
que en el meu poble, el seu nacionalisme espanyol de dretes no té ni
tan sols representació a l’ajuntament.

 A la majoria els sorprenen força els meus comentaris. No és estrany
si pensem que tota la informació sobre Espanya i Catalunya que els hi
arriba ho fa mediatitzada, a través d’agències de notícies amb seu a
Madrid, i dels corresponsals dels grans diaris que també escriuen de
d’allà les seves cròniques. Són molts els que acaben felicitant-me pel
fet de poder viure en aquesta mena d’oasi de pau política.

 El que no explico fora, és que a vegades tinc la sensació que passem
de massa coses, i tenim una certa tendència en mirar-nos el melic en
excés. Per exemple ara que a tot l’Estat hi ha eleccions per dictaminar
qui serà el proper president de govern, tinc la impressió que a la
Bisbal, a excepció d’una minoria, la resta s’ho mira de força lluny. Com
si aquesta història no anés amb nosaltres.

 No negaré que tots aquells que pensen que ens estan prenent el pèl
tenen part de raó, ni que el comportament de l’anomenada classe
política, catalana i espanyola, no sigui per tirar coets. Però malgrat
tot això crec que algú s’ha de cuidar de gestionar el poc espai que
permet la globalització, i no crec que “passar del tema” sigui la
solució.

 Tot el nostre sistema jurídic consagra els partits com l’eix
vertebrador de la vida política i, com saben massa bé a l’anomenat
Tercer Món, fora de la llei, per imperfecta que sigui, només hi ha el
caos.

 Es força evident que fora del Principat, a uns partits els
interessem poc, i als altres gens. Però no és menys cert que n’hi ha uns
que són  infinitament més perillós que els altres, al menys pels
desitjos dels que, amb tots els matisos que es vulgui, aspirem a una
Catalunya més rica i plena, com diu l’ himne. En aquest context, les dos
Espanyes de Machado segueixen vigents, i una de les dues també a
nosaltres ens podria glaçar el cor si les coses anessin mal dades.

 Per això, i sobre tot perquè cap dels dos grans podrà governar sol,
em sembla important anar a votar, si més no, per tal d’obligar als
“menys dolents” a tenir en compte els nostres interessos. I sobretot,
per esvair qualsevol intenció de gran coalició en clau espanyola, que si
es produís, sens dubte enviaria el catalanisme a les cavernes.

 No m’identifico plenament amb cap dels programes que es presenten a
les properes eleccions generals espanyoles, però tampoc conec ningú que
passats els primers els primers fogots, només vegi virtuts en la seva
parella sentimental. Ni que, per fanàtic que sigui, comparteixi al 100%
les excel·lències dels seu equip de futbol preferit, o comparteixi les
bondats de totes les obligacions que l’imposa la seva religió o sistema
de valors.

 Em pregunto doncs, quin sentit té mesurar els grups polítics i els
seus representants amb un criteri diferent al que fem servir en altres
aspectes de la vida.

 Malgrat que les respecto quan s’expressen democràticament, no crec
en la utilitat de les teories “antisistema”, i crec fermament que
l’abstenció sempre ha estat un arma utilitzada pels dictadors. El vot en
blanc és una opció que considero força responsable i exemplar com a
forma de protesta, però no puc deixar de pensar en on es ficarien les
paperetes determinats personatges de tots coneguts si guanyessin.

Per tot això aniré a votar el dia 9, i no ho faré en blanc, malgrat
que ganes no me’n faltin. Ho sento pels seus escassos simpatitzants
bisbalencs, però tampoc em sap gens de greu confessar que ho faré contra
el PP, per la barreja del fàstic i por, que em provoca la deriva actual
d’aquest partit. Votaré sense il·lusió, però pensant que és el mal
menor, i  recolzaré la opció política que consideri menys roïna pels
interessos dels catalans.

 Aniré a votar doncs, encara que sigui amb una pinça al nas per tal
de no percebre la ferum…!

Tweet

L’illa està situada a l’oceà Pacífic, a uns 250 km. al nord
d’Austràlia, té una superfície de 771.900 km2, i és la tercera més gran
del món. Una meitat pertany a Indonèsia, i l’altra es l’estat
independent de Papua Nova Guinea, un arxipèlag format per més de 600
illes, on hi viuen uns 5.000.000 de persones.

Papua Niugini és sens dubte un dels països més profunds i misteriosos
que avui és possible visitar. Aquí han estat trobades restes humanes
d’uns 60.000 anys d’antiguitat, i la moderna antropologia sembla
relacionar els orígens concretsdels seus pobladors amb els bosquimans
africans.

La xarxa de comunicacions és inexistent. Les poques carreteres que hi
ha estan en un estat deplorable, i la mobilitat es limita a corriols a
través de la selva i el curs d’alguns rius. Per visitar la zona, cal
utilitzar petites avionetes, que aterren en plena selva en improvisades
pistes.

El país és bàsicament muntanyós, i la major part de la seva
superfície està ocupat per la segona selva tropical més important del
planeta després de l’Amazònia. Un bon tros d’aquest indret selvàtic
resta encara inexplorat.

La població de Papua Niugini es distribueix entre 700 tribus
distintes, que parlen més de 800 llengües diferents. Menys de cinc
milions de persones s’expressen doncs en el 45% de totes les que es
parlen al planeta. La comunicació entre ells es realitza a través de
l’idioma comú denominat Pidgin, una barreja entre l’anglès i les
llengües vernacles.

El contrast entre la sofisticació del nostre primer món i Papua
Niugini és abismal. Aquest és un dels llocs més desconeguts de la Terra,
i de mica en mica anem prenent consciència real de que ens trobem al
darrer esglaó de la civilització, al menys tal i com la havíem conegut
fins ara.

El Kalawari és un dels principals afluents del Sepik, el riu més
important del país. Els terrenys que s’estenen al llarg d’aquest sistema
fluvial són d’una impressionant bellesa, però també un els paratges més
inhòspits del planeta.

Les terres al voltant del Sepik configuren un vast conjunt
d’aiguamolls i canals inundables, que esdevenen impracticables en
l’època de les pluges. En ells proliferen els mosquits, i la malària es
troba molt estesa, per la qual cosa la mortalitat sobre tot infantil és
mol alta. Es donen nombroses diferències rituals, genealògiques i
històriques entre els grups que componen la població del

Sepik, alguns dels quals són caníbals i caçadors de caps.

En aquesta societat tan primitiva la figura del mascle es
totpoderosa, i la dona no hi té cap mena de valor excepte per treballar
les terres i reproduir-se. Un dels elements bàsics de la cultura del
país és la iniciació dels nens que comporta nombroses pràctiques, la
majoria d’elles molt doloroses.

Aquí no hi ha cap infraestructura sanitària ni d’educació públics.
Aquest vuit el cobreixin les esglésies occidentals, sobre tot les
cristianes. Les creences religioses de les tribus, són essencialment
animistes i de culte als avantpassats combinat amb forts elements de
bruixeria tradicional, molt present a la seva vida diària.

Els HIGHLANDS es troben entre les muntanyes del centre del
país. És l’hàbitat dels Hulis, una de les ètnies amb més personalitat de
Papua Niugini.

En tota l’illa es habitual el consum d’una mena d’avellanes, una
espècie al·lucinògena d’ús quotidià i generalitzat, que s’anomena
“Betelnut”.

Les danses rituals anomenades Sing-Sing són components obligatoris
per a determinats esdeveniments socials o polítics importants. Totes
tenen en comú els guarniments amb plomes de l’au del paradís, i les
pintures blanques, grogues i roges brillants amb què es cobreixen el
rostre. També s’unten el cos amb resina, i al nas solen portar adorns
fabricats amb ossos de cassowary, una altra de les aus emblemàtiques de
Papua Niugini.

Al centre del país la terra és molt fèrtil, i això fa que qualsevol
producte de la terra creixi en abundància. La ciutat de Goroka és un
gran nucli agrícola, productor i exportador de molts productes. Un
exemple n’és el cafè, realment deliciós i conegut a tot el món. Les
terres són molt riques però la gent és extremadament pobre. S’han vist
sotmesos de sobte a un procés accelerat d’occidentalització sense temps
d’assimilar-ho.

Al sud-oest de l’illa s’hi troba Madang, una ciutat molt
acolorida coneguda la “ciutat més bonica del Pacífic del sud”, i la
destinació turística més popular de Papua Nova Guinea, molt apreciada
sobre tot pels submarinistes.

Port Moresby amb 250.000 habitants és la capital de Papua
Nova Guinea, i la seva major aglomeració de població. La ciutat està
situada en les ribes del golf de Papua, en la costa sud-est de l’illa.

La sobtada aparició de la modernitat ha regirat tota l’estructura
tradicional d’aquesta societat, i ha produït un gradual desplaçament de
la població rural cap a les ciutats. La inseguretat ha crescut
espectacularment els últims anys, i algunes de les grans ciutats com Mt.
Hagen i Port Moresby han esdevingut certament perilloses, sobretot en
caure el sol, per la qual cosa no s’aconsella als europeus circular per
algunes dels seus carrers, i en tot cas mai de nit.

Tweet

De lluny estant i mitjançant el TotBisbal me n’assabento que
pinten “bastos” a l’ajuntament, i que la cohesió de l’equip de govern
ha durat menys que un caramel a la porta d’un col·legi. Anys
d’estabilitat a casa nostra han donat pas a un “pollastre” polític
considerable en el que de moment no queda gaire clar el paper de tots
els seus protagonistes.

 Sembla ser que el desacord de la direcció de CiU
amb els pressupostos que Esquerra havia elaborat per al proper exercici
ha motivat el trencament. Francament em costa de creure però, que
aquesta n’hagi estat la única raó. Més m’estimo deixar
obert un interrogant sobre la qüestió, que temps s’encarregarà
d’esclarir, però en tot cas aquest ha estat un pacte certament efímer

 De tota manera, i si de moment donem per bo que la
única causa de la trencadissa hagin estat únicament els pressupostos,
el tema tampoc és menor. Darrerament s’havien anunciat projectes
espectaculars que havien generat il·lusió i aplaudiment entre els
partidaris del “canvi”, però que s’endevinaven força ambiciosos, i per
tant cars.

 Abans ja s’havia produït un important augment dels
sous dels polítics del nou equip de govern i ara se n’anunciava una
altra dels funcionaris municipals. Lluny del meu propòsit ni tan sols
insinuar que aquests no foren de justícia, però potser es podia haver
anat una mica més poc a poc per tal de no esverar al personal.

 I és que malgrat no tenir els suficients
coneixements tècnics per afirmar-ho rotundament, tinc entès que
qualsevol despesa precisa de la corresponent assignació pressupostaria.
Aquesta surt generalment, o bé dels impostos que paguem els ciutadans o
de l’habilitat per obtenir subvencions. En cas que ni una ni l’altra
cobreixin els costos, cal anar a l’endeutament.

 Des del meu punt de vista particular, a les
darreres eleccions municipals a casa nostra no tan sols hi competien els
partits polítics i les filies i fòbies que generaven cadascú dels seus
representants. També s’hi dirimien dos formes molt diferents d’entendre
la política municipal.

 

En l’aspecte econòmic, un model n’era el predomini
absolut del sanejament dels comptes i una gestió molt professionalitzada
dels recursos públics, estrictament d’acord amb les possibilitats del
municipi. Resumint molt el plantejament, aquest seria que cal fer coses
però quan hi hagin diners i sempre amb molta prudència.

 L’altra model era el defensat per aquells que
creien que quan hi ha mancances cal resoldre-les d’immediat. Segons
aquesta tendència, un Ajuntament ha d’estar endeutat per definició, i el
fet que els comptes municipals presentin superàvit és una aberració.
S’ha de fer sempre el que es deu malgrat que es degui el que es fa.

 Ambdós conceptes són igualment respectables però
cal que qui els assumeix sàpiga on te la mà esquerra i la dreta.

 I és que l’un potser és gris i avorridot, no
permet massa alegries, però és una garantia contra els canvis massa
abruptes dels cicles econòmics. L’altra és força més il·lusionant,
permet dissenyar models de ciutat més agosarats i cobrir d’immediat les
mancances més evidents. Genera il·lusió, però també
endeutament i en conseqüència determinats riscos de futur que no tothom
es veu en cor d’assumir.

 El resultat de les eleccions municipals del 2007
va ser el de gairebé un empat tècnic entre ambdues tendències. A CiU li
va tocar el paper d’àrbitre, i finalment la llista més votada va perdre
l’alcaldia en funció d’un pacte que no ha resistit el temps d’un part.

 Esquerra i el PSC no han amagat mai les seves
cartes i s’han mantingut fidels al guió. Iniciativa no ha perdut la
coherència en cap moment, però CiU tindrà que donar moltes explicacions.

 Amb aquesta mena de “canvi interruptus”, molta
gent de bona fe ha quedat amb el cul enlaire, i crec que els ciutadans
tenim tot el dret a que se’ns expliqui amb tota claredat que és el que
realment ha succeït perquè ja no sigui bo allò que fa set mesos era
ubèrrim.

 O és que potser entre els afavorits pels resultats
electorals, no tothom es creia el “canvi” i la única base sòlida
d’aquell pacte era fer fora Ramon Romaguera de la alcaldia de la Bisbal?

Tweet

Escric aquestes ratlles a St. Anton Am Arlberg, un deliciós poblet
situat al bell mig dels Alps austríacs, a 1.300 metres d’alçada.
Constitueix el centre neuràlgic de la vall de l’Alberg, una destinació
turística per excel·lència i un lloc emblemàtic per als amants de
l’esquí alpí, no debades s’hi va fundar la primera escola del món
d’aquesta especialitat esportiva.

Tota la zona és com una mena de babel on s’hi barregen un munt de
llengües i nacionalitats provinents de mig món, però no per això ha
deixat perdre la seva personalitat netament tirolesa. La llengua
alemanya, la més parlada a Europa, adquireix aquí unes tonalitats
inèdites que la enriqueixen i diferencien de la mateixa que es parla a
Frankfurt, Zurich o Viena.

El lloc és una autèntica preciositat, però abans de l’esclat de
l’esquí s’hi passava molta gana. Ara, cada any es visitat per més gent i
no cal dir que el turisme n’és la principal, per no dir la única font
d’ingressos. En conseqüència, any rere any veiem com les construccions
guanyen terreny a la muntanya i hotels, apartaments i llocs d’esbarjo
proliferen com bolets. Tothom viu del turisme d’hivern, però fins
quan…?

Com que aquest cop la nostra estada coincideix amb el pont de la
“Puríssima Constitució”, entre els esquiadors que volen tastar les neus
més primerenques de la temporada, hi ha molts espanyols i algun que
altre català. Fins ara no era gens habitual escoltar parlar pel carrer
qualsevol de les llengües hispàniques, però tampoc ho era veure-hi
xinesos, i aquest any ja vam trobar-ne un grup fent turisme. Són
símptomes evidents de la crescuda de l’afició a l’esquí a tot el món.

Mentre gaudim de la nostra estada, Internet em recorda el greu
problema de sequera que afecta al nostre país. Això em porta a pensar en
la quantitat ingent de recursos hídrics que genera la pràctica d’un
esport que m’és tan volgut com l’esquí. La seva popularització, mal que
em pesi no és certament cap bona notícia pel medi ambient del planeta.

Fins i tot aquí al Tirol, on gairebé sempre hi ha neu, no seria
possible garantir mínimament la temporada sense que totes les nits
d’hivern, els canons fabricaren neu artificial sense parar. El canvi
climàtic obliga a unes despeses extraordinàries d’energia i sobre tot
d’aigua si es volen mantenir les pistes en condicions per l’arribada
cada cop més massiva d’esquiadors.

Si això passa als cims més alts d’Europa, no costa gaire d’imaginar
els recursos que s’han d’esmerçar per tenir obertes les pistes dels
nostres Pirineus. Al Tirol n’hi ha molta d’aigua, però són molts els
nuclis urbans de casa nostra i propers als centres d’esquí, que
pateixen periòdiques restriccions mentre els canons de fabricar neu
artificial assequen els aqüífers.

Malauradament, aquesta és una més de les activitats humanes que fins
ara ens semblaven absolutament normals, i que ara esdevenen clarament
insostenibles. Totes les dades indiquen que estem tocant sostre. Els
habitants del primer món portem decennis gaudint de molts plaers que
més d’hora que tard harem d’abandonar si no volem acabar de carregar-nos
el planeta. A més si aquests es generalitzen a la resta de la
humanitat, i en especial als països emergents com ara Xina o India, el
planeta terra te els dies comptats.

Si no es produeix una catàstrofe que elimini les tres quartes parts
de la població de la terra, la única solució és començar a repartir els
escassos recursos existents. Serem capaços de posar fil a l’agulla,
abans no sigui massa tard? I si encara ho endarrerim més, amb quina
autoritat moral podrem exigir a una part de la humanitat, que fins fa
quatre dies es moria de fam, que renunciïn a uns privilegis dels que
nosaltres portem anys i panys gaudint?

Molt em temo que la supervivència de les futures generacions dependrà
en bona mesura de les respostes a preguntes tan aparentment senzilles
com aquestes.

Tweet