Autor: Manel Magrinyà i Ros

El proper mes de desembre la Bisbal estrenarà alcalde i equip de govern com a conseqüència de la primera moció de censura en tota la història de la ciutat. Els resultats de les passades eleccions que van donar la victòria a ERC per 112 vots de diferència respecte al PSC, però sobretot les discrepàncies sorgides amb CiU fins llavors el seu soci de govern, ja deixaven clarament oberta la possibilitat del canvi de govern municipal.

ERC ha governat en minoria el que portem de mandat, però tant la situació de greu crisis econòmica general com les incerteses davant l’estat real de la hisenda municipal complicaven molt la continuïtat d’un govern obligat a pactar totes i cadascuna de les seves decisions amb la resta dels grups del consistori. Per qualsevol observador imparcial resultava evident que perllongar aquesta situació d’interinitat podia resultar un suïcidi polític i calia que els republicans trobessin amb urgència un soci si volien seguir governant la ciutat. Semblava aconsellable doncs explorar totes les vies possibles per tal de formar una majoria de govern estable.

Malgrat que pel fet d’haver governat plegats anteriorment era lògic que la primera opció per ERC fos el pacte amb CiU, un mínim de prudència – i en el cas del PSC fins i tot de proximitat ideològica- recomanava acostar posicions i bastir ponts de diàleg. La millora en la deteriorada relació personal entre els senyors Sais i Aparicio semblava un imprescindible primer pas en aquest sentit.

En lloc de seguir aquesta via el senyor Sais va decidir posar tots els ous en la mateixa cistella i no rebaixar el més mínim la seva habitual agressivitat verbal envers el cap de llista del primer grup de la oposició. D’aquesta manera es tancava ell mateix la porta a cap mena d’acord amb el grup socialista, i quedava totalment a expenses de CiU.

El senyor Sais va elegir personalment una opció molt arriscada, sobretot tenint en compte que el pacte de govern amb la coalició nacionalista era fortament contestada en el si del seu propi partit, i aquesta divisió interna era un factor de futura inestabilitat que els dirigents de CiU no podien deixar de tenir en compte a l’hora de decidir-se per una o altra opció, haguda compte a més que les dues els hi oferien el mateix, inclòs el compartir alcaldia.

Des del meu punt de vista, aquest ha estat bàsicament un pacte seriós i responsable per la estabilitat en el marc d’un temps d’incerteses de tota mena. Amb independència de que la sociovergència em sembla actualment una alternativa força raonable per la Bisbal donada la composició sociològica de la vila i que CiU governa Catalunya, crec interessant posar de manifest com novament el factor humà ha tingut una important influència en la governança de la ciutat. Cal recordar que els anteriors comicis havien estat guanyats pels socialistes per un marge de vots molt superior al obtingut ara per ERC. Llavors, la peculiar personalitat del seu líder el senyor Ramon Romaguera va impossibilitar que podessin governar amb ningú més. Per això el senyor Lluís Sais va accedir a l’alcaldia malgrat no ser el cap de la llista més votada.

Quatre anys després, la història s’ha repetit en sentit contrari. Un cop més el factor humà ha tingut força a veure amb el desenllaç de la trama. Al senyor Sais, malgrat la seva capacitat política i de comunicació que li he lloat altres vegades, aquest cop li ha sobrat bel·ligerància i li ha mancat ma esquerra

Ara però cal mirar endavant. No és temps de retrets i si de solidaritat. El que espera al nou equip de govern no es certament un camí de roses. Caldrà que emprenguin un seguit de mesures impopulars i serà dur. Necessitaran tenir el cap fred i que no els hi tremoli el pols, però per una tasca d’aquesta magnitud també em sembla fonamental la recerca de complicitats amb la resta grups de l’ajuntament, inclosa la mateixa ERC. La ciutadania no està per picabaralles partidistes i el que demana és que els polítics es posin al capdamunt de la professó per tal d’ajudar a sortir de la crisis quan abans millor.

Finalment, tant el tarannà personal com el perfil professional del senyor Òscar Aparici em mereix tota la confiança i estic convençut que serà un digne alcalde de la Bisbal. De ben segur que també ho serà la senyora Núria Anglada quan li arribi el torn pactat. El perfil d’ambdós caps de llista i de la resta de dels regidors d’una i altra formació que d’aquí a poc dies seran govern, em permeten augurar un mandat molt diferent al que ha estat l’anterior, al menys pel que fa a la crispació i el respecte en el tracte a tots i cadascun dels regidors de l’ajuntament.

L’acompliment d’aquests objectius i la superació del virus d’incomunicació amb amplis sectors de la ciutadania, que ha pesat com una llosa damunt del dos a anteriors alcaldes de la Bisbal, serà un magnífic termòmetre per valorar els resultats del canvi. Personalment desitjo molta sort al nou equip de govern de la Bisbal, que bona falta els hi farà.

Tweet

Ja em perdonareu però a mi tota aquesta polseguera amb els mercats m’evoca qui quan se li assenyala la lluna es queda mirant el dit. És no anar al fons de la qüestió i fugir d’estudi davant la magnitud d’un desastre del que tots ens som una mica responsables, sigui per acció o omissió. I quedi clar que no seré jo qui negui que alguns ho són molt més que d’altres.

Però és que la història ensenya que els estats sempre ha estat finançats per prestamistes de tot pelatge, i els famosos “mercats” no son rés més que els hereus d’aquests. Només cal llegir l’impagable “Las venas abiertas de América Latina” de l’uruguaià Eduardo Galeano per recordar com ja al segle setze a l’Imperi Espanyol, els immensos beneficis de l’espoli d’Amèrica van anar a parar directament a les arques dels banquers, fonamentalment britànics i dels països baixos, que havien prestat els diners necessaris per fer-lo possible. Les tones d’or i plata anaven directament de les Índies a Londres i Amsterdam mentre l’anomenat “segle d’or” era també el de la misèria per la majoria dels ciutadans de les Espanyes.

Eren “els mercats” de llavors. La diferència amb el temps actual és únicament la globalització, que amb l’ajut de les noves tecnologies facilita extraordinàriament la tasca dels prestamistes i els converteix en ens sense rostre i gairebé intocables. De tota manera, i gràcies a aquestes noves tecnologies, també l’especulació s’ha socialitzat a nivells extraordinaris. Així, crec que no estaria de més recordar que tothom que per exemple te un fons de pensions o inverteix directa o indirectament en borsa, forma part, li agradi o no, de l’univers d’aquests malvats “mercats” i rep beneficis procedents de la especulació a escala planetària.

Vulguem o no, la profunda evolució del capitalisme l’ha convertit en el sistema hegemònic dins el planeta terra i el sistema financer n’és la peça bàsica. La resta d’experiments s’han estavellat contra l’evidència que és el sistema econòmic que millor s’adapta a la complexa condició humana, i avui per avui no té substitut.

Davant l’eclosió del mercats financers, resulta doncs un xic patètic l’esquinçament de vestits davant una realitat tan antiga com les estructures del comerç mundial des del seu mateix naixement. El fons de la qüestió és tanmateix que estats i particulars estan endeutats fins les celles pel seu mal cap, i com que no hi ha altre remei que seguir demanant diners per sortir del pou, els creditors se n’aprofiten i els interessos esdevenen astronòmics.

Els mecanismes que tradicionalment feien servir els estats com a contrapés al poder dels prestamistes han estat minuciosament desmuntats peça a peça, i el curiós és que la responsabilitat de que tal cosa hagi succeït te noms i cognoms, però la memòria col·lectiva és fràgil i curiosament ara estem a punt de votar per majoria absoluta als coreligionaris dels qui primer van començar a suprimir els controls sobre els mercats..

Ja se sap que els poders fàctics són inherents a l’existència de la democràcia, però l’estat de salut d’aquesta depèn de la capacitat de control de la majoria sobre les elits. Avui els poderosos s’han modernitzat mentre que la política democràtica, entesa com a gestió honesta i neutral de la cosa pública segueix utilitzant instruments d’altres èpoques com uns partits polítics absolutament fossilitzats.

Davant d’aquesta situació d’extrema fragilitat dels mecanismes de control democràtic, no és estrany que al sud d’Europa els poders fàctics facin la seva política sense oposició. Com sàviament explica Enric Juliana en el seus articles a “La Vanguardia, a Grècia són les grans famílies de sempre, a Itàlia el Vaticà i la burgesia industrial del nord…i a l’Estat Espanyol, afegeixo jo, els grans grups financers, un cop es dissolgui el miratge pretesament salvador del PP.

És la política lampedusiana, canviar-ho tot perquè no canvii rés, però política al cap i a la fi.

Davant d’aquesta situació no crec que hagi altra camí raonable que la superació de les petites misèries i sectarismes ridículs a través d’unir esforços per tal de sortir del forat. No són temps per tant d’utopies; és moment d’arremangar-se i començar a pencar de debò. Des del nivell més baix de l’administració fins els màxims representants s’ha de donar exemple a la ciutadania.

Tornar a la política de gestió eficaç dels recursos públics, de no estirar més el braç que la màniga i posar la llavor perquè quan escampi, que crec que escamparà, les comunitats que hagin fet els dures estaran ben posicionada per tornar a créixer d’una manera racional i sostenible.

La política és imprescindible però calen polítics de debò, honestos i preparats (que no vol dir necessàriament tecnòcrates). No és temps d’eslògans sinó de parlar clar i català a la gent. Crec que la majoria agrairia que se li digués les coses pel seu nom i l’hi expliquessin sense embuts quina és la realitat. Es necessiten lideratges sòlids que mostrin camins, per difícils que siguin. No crec que necessitem venedors de fum ni profetes del desastre, simplement algú que tradueixi al llenguatge polític quelcom tan poc comú com el mateix sentit comú.

Tweet

Fa temps que des de molts sectors de la ciutadania es reclama transparència a la política. També a nivell de la Bisbal respecte a les quantitats que percebent els nostres representants per la seva feina a les diferents administracions. És un tema que malgrat el caràcter públic que li és inherent no sempre és fàcil d’esbrinar.

El senyor Òscar Aparicio és l’únic que ha detallat en aquest mateix mitjà la dedicació i la quantia de les seves retribucions per tots conceptes. No em consta que la qüestió s’hagi tractat informativament referida només als càrrecs públics i abraçant totes les administracions competents, i és per això que m’ha semblat oportú resumir-ne les dades.

El senyor Xevi Dilmé com a parlamentari té el sou congelat des de l’any 2008. Amb dedicació plena a la política cobra del Parlament de Catalunya un salari brut de 45.577 € (totes les xifres que donarem són anuals) més Seguretat Social -en endavant SS- i uns 3000 € en concepte d’indemnització per assistències a l’ajuntament de la Bisbal. La mateixa quantitat aquesta darrera, que ingressaran la resta dels regidors de l’oposició.

Al Consell Comarcal els nostres representants a l’orgue de govern són el senyor Òscar Aparicio que n’és el vicepresident primer, la senyora Núria Anglada, vicepresidenta segona, i el senyor Xevi Font que no te cap delegació.

El senyor Aparicio ha manifestat a TotBisbal que dedicarà voluntàriament al Consell Comarcal unes 20 hores setmanals, i cobrarà per assistències a plens i comissions 18.000 € més uns 3.000 € de l’Ajuntament. Total vora 21.000€ sense cotització a la SS en cap de les dues administracions.

La senyora Núria Anglada, té dedicació de mitja jornada al Consell Comarcal i una retribució de 14 pagues més SS, el que fa 22.498€ , més uns 3000 euros de l’ajuntament. Total, vora 25.500 €.

El senyor Xevi Font percebrà uns 3.000€ per l’ajuntament i uns altres 3600€ pel consell, el fa un total de 6.600€ ambdós en concepte d’assistència a plens i comissions, i sense SS.

Els regidors de l’equip de govern de la Bisbal i el senyor alcalde cobraran uns 7.880 € per indemnitzacions d’assistència a plens, juntes de govern i comissions informatives, aproximadament l’import del salari mínim interprofessional.

En haver estat designat Diputat Provincial, i malgrat que legalment podia compatibilitzar els dos sous, el senyor Lluís Sais ha renunciat al que li corresponia com alcalde, no així a les indemnitzacions per assistència a l’Ajuntament. De la Diputació cobrarà 51.000€ més SS, en règim de dedicació exclusiva, quantitat a la que s’han d’afegir els 7.880€ de l’Ajuntament, que fan doncs 58.850 €.

El propòsit de les dades fins aquí ressenyades és que cadascú dels amables lectors d’aquestes ratlles en pugui treure les seves pròpies conclusions. A mi en particular m’han suggerit les que ja en el capítol d’opinió personal, em permeto exposar a continuació.

En primer lloc haig de manifestar amb satisfacció que si be es cert que no tots son iguals, i com passa arreu alguns són més iguals que els altres, el nivell ètic dels nostres polítics locals em pareix molt per damunt de la mitjana.

A tall d’exemple, la renúncia per part de l’alcalde de la Bisbal (ciutat de 10.938 habitants) al sou de l’Ajuntament contrasta amb l’actitud de l’Alcalde de Forallac(1.749 habitants). El senyor Josep Sala percep un sou de 51.546 € com a batlle més uns altres 40.000€ com a membre de la Diputació de Girona, és a dir, 91.546€, que deu-n’hi do…!

No em semblen doncs ni de bon tros exagerades les quantitats que cobren els polítics bisbalencs, i encara menys si els comparem amb els veïns.

Dit això, on si que discrepo profundament és en els criteris de control de les diferents administracions sobre aquests sous i la feina que els justifica.

En moments en que la crisis fa estralls entre els ciutadans i les retallades de tota mena afecten als més desfavorits, no em sembla de rebut que les administracions actuïn sovint com si foren departaments estancs sense cap relació les unes amb les altres.

Per posar un exemple que ens és proper, la renúncia del senyor Sais al seu sou com Alcalde li va molt be a nivell pressupostari a la Bisbal. Però cal tenir en compte que el salari que percep el senyor Sais a la Diputació ho és en concepte de dedicació exclusiva. Això vol dir que aplicat estrictament el concepte de dedicació exclusiva, poc temps li quedaria per fer d’alcalde, la veritable tasca per la que va ser escollit i que a més exerceix en minoria.

Imagino que també en aquest cas feta la llei feta la trampa. De ben segur que el senyor Sais trobarà prous escletxes legals com per poder dedicar temps a governar la Bisbal sense excessius maldecaps, al menys per aquest concepte. Aquesta pràctica però, que també em consta que està molt generalitzada entre totes les administracions, no m’acaba de semblar massa exemplaritzant, que volen que els hi digui. És com si en època de vaques magres el sector públic es fes trampes al solitari.

Una consideració molt pareguda em mereixen determinades obres públiques que gairebé ningú entén en temps de crisis. Si una obra és supèrflua, o innecessària quan hi ha tantes necessitats i veritables urgències per atendre, ho és tant si l’ha paga total o parcialment la Diputació, com si ho fa el el Consell, la Generalitat o l’Ajuntament. Segueix sent un lamentable malbaratament de cabals públics doncs finalment totes les misses surten del mateix lloc: els impostos que paga el ciutadà.

Tornant a la Bisbal, soc de l’opinió que una obra com la nova passera sobre el Daró no s’haguera d’haver bastit mai i encara menys subvencionat en part per la Diputació. Sincerament penso que en això, Ramon Romaguera, un polític al que en el seu moment vaig criticar molt per qüestions bàsicament de formes, tenia tota la raó del món.

A Déu el que és de Déu i a Cèsar el que és del Cèsar.

Tweet