Manel Magrinyà i Ros – Pàgina 20

Quan del cel plouen llances

Fa pocs dies, la Vanguardia publicava un article del bisbalenc Antoni
Puigverd titulat “La tentación del atajo”. Escrit en castellà, com
sembla obligatori al diari del Sr. Comte, i amb la clarividència que a
l’autor li és habitual, feia un lluminós elogi de la paciència com
antídot contra els excessos de tota mena i les preses de la vida
moderna.

Al moment de llegir-la, ja em va semblar una reflexió molt oportuna
pels temps que corren i això que va veure la llum quan encara no
coneixíem la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de
Catalunya -i escric “contra” amb plena consciència-.

En efecte, perfectament sintonitzat amb la corrent majoritària a les
Espanyes -de dretes i d’esquerres- el TC ha dit que fins aquí ha arribat
l’autonomia de Catalunya, i s’ha passat per l’entrecuix constitucional
bona part de les resolucions del Parlament català, del mateix Congrés
dels Diputats, la ratificació del Rei, i per suposat la veu del poble
català expressada en referèndum.

Una traïció en tota regla al pacte constitucional de 1978 i un insult
a la majoria dels catalans que tan sols ens deixa un camí que sembla
inevitable si no canvien molt les coses. Un camí però, que serà llarg i
feixuc, i al que l’experiència de tràgics esdeveniments passats recomana
no cercar-hi dreceres.

Les circumstàncies actuals no ens poden fer oblidar que Espanya és un
estat essencialment tràgic i de poques bromes. Només cal una mica de
perspectiva històrica, preguntar als pares i recordar el que ha estat la
nostra història els darrers segles. Per això, i malgrat el que demana
el cos, s’imposa la prudència

Al nostre petit país ja fa temps que bufen mals vents per la lírica,
com diria el poeta. La corrupció s’ha consolidat i la política no n’ha
sortit indemne. Tampoc ha sigut precisament un exemple d’unitat davant
les circumstàncies difícils, encara que vull creure que la garrotada
rebuda i la gravetat del moment remouran consciències i aplanarà camins

Arreu de l’Estat, l’atavisme anticatalà i la pervivència d’unes
castes d’alts funcionaris i elits econòmiques i financeres establertes a
Madrid que no volen cedir poder, amenacen de mort l’encaix pacífic de
Catalunya a Espanya i es serveixen com instrument d’un tribunal polític i
sense legitimitat. És una provocació que exigeix resposta, però ha de
ser serena i meditada per tal de que pugui gaudir d’efectivitat.

Per pitjors tràngols ha passat històricament Catalunya, i malgrat la
duresa de la situació, no em cap el menor dubte que finalment també
d’aquesta ens en sortirem. No m’imagino però l’eixida sense retornar al
plaer de pensar per nosaltres mateixos i l’exercici d’una profunda
catarsis col·lectiva.

No tota la culpa és d’aquesta púrria que tant a gust es mou per
Madrid, ni dels polítics d’enllà ni d’aquí. Aquests no són més que un
fidel reflex de la societat en la que vivim, i hem de reconèixer d’una
vegada per totes que és aquesta la que està malalta. Tant, que seria
realment miraculós que d’ella no en sortissin un grapat de corruptes o
“trepas” a la recerca de millors condicions de vida que les que tenien
abans d’accedir a la funció pública.

Convido a que reflexionem sobre les nostres mancances i endrecem la
casa pròpia abans de voler netejar la dels veïns. Al mateix temps, i ara
que ja sabem el pa que s’hi dona a les Espanyes amb les nostres
aspiracions, tenim que trobar la paciència necessària per anar
construint el nostre propi camí, sense tacticismes de vol gallinaci que
avorreixen profundament al personal, ni radicalismes arrauxats que els
espanta.

Catalunya serà el que al menys el 51% dels seus ciutadans vulguin, i
cal ser conscient que ara per ara el dret a decidir no assoleix aquesta
majoria ni de lluny. Per tant, abans d’adoptar decisions d’alta volada
urgeix il·lusionar una societat profundament incrèdula i desencantada
davant la munió de venedors de fum i mags de festa major que s’ha hagut
d’empassar darrerament. I és que ara per ara només detecto un cabreig
monumental que cal que arreli profundament en la ciutadania abans no se
l’endugui el vent.

Publicat al totbisbal, 29/06/2010

Justícia o venjança…?

A quin món viuen els nostres juristes? Cap on va la judicatura? És
pot creure racionalment en la justícia amb la que està caient? Aquestes i
d’altres preguntes al voltant de la problemàtica de l’estat actual de
la justícia se les fan cada dia moltes persones de bona fe que no poden
entendre gairebé rés del que llegeixen als mitjans sobre una institució
cabdal pel funcionament del sistema.

Veja’m alguns casos al meu parer simptomàtics:

El jutge Garzón ha comés un munt d’irregularitats al llarg de la seva
estel·lar carrera professional. Els seus sumaris han estat un tip de
riure. Va passar de la vida judicial al món de la política i quan no li
van donar el ministeri que volia va tornar a fer-se jutge per empresonar
els seus antics companys de viatge. Durant anys i panys va fer i desfer
creient-se la justícia personificada sense que ningú l’aturés.

Paradoxalment i per vergonya dels demòcrates, ha estat l’acció
promoguda per un sindicat feixista amb la repressió franquista de
rerefons, la que ha provocat que els seus companys de professió
passessin comptes i l’enviessin a casa.

Fèlix Millet i Jordi Montull, il·lustres habitants de l’oasi català i
estafadors confessos, fa temps que deurien ser entre reixes, encara que
només fos per l’alarma social provocada per les seves malifetes. Però
el jutge competent per entendre dels fets més que provats amb els que
s’han omplert les butxaques els hi ha permès restar lliures fins ara. En
canvi una altra companya de la judicatura els empresona a les primeres
de canvi per un presumpte delicte aparentment menor.

El nou Estatut de Catalunya ha passat per un munt de controls
jurídics abans de ser votat per dos parlaments democràtics i avalat per
un referèndum popular. Tanmateix fa quatre anys que el Tribunal
Constitucional el té en quarantena i tot sembla indicar que el deixarà
en paper mullat.

Com tothom sap el Constitucional és un Tribunal seleccionat en funció
de les afinitats polítiques dels seus membres, i uns quants tenen el
mandat caducat precisament perquè els partits polítics que els designen
no es posen d’acord amb els noms dels qui els han de substituir. Una
altra de les seves peculiaritats és que entre els seus actuals dotze
membres només hi ha dos especialistes en la matèria sobre la que jutgen
-Dret Constitucional- i a més inri, un està recusat i apartat de les
deliberacions…

Són tan sols uns pocs exemples de la deriva del món jurídic espanyol.
Incomprensible fins i tot per part de persones que en teoria i per raó
de la nostra trajectòria vital, hi tindríem que entendre un xic més que
el comú dels mortals.

No resulta gens estrany doncs, que cada dia que passa creixi la
perplexitat entre la ciutadania, així com la sensació de que vivim
regits per un sistema de castes entre les que la dels juristes és la més
inamovible de totes.

És com si els membres de determinades elits visquin en una mena de
llim, a l’aguait del moment propici per passar comptes entre ells,
oblidant que amb les coses de menjar no s’hi juga i que si seguim per
aquest camí acabarem prenent mal tots plegats.

Una societat que permet que la revenja suplanti l’equanimitat i els
jutges es tirin les lleis pel cap en funció de la seva ideologia o
cercant medalles corporativistes, està greument malalta.

Em sembla força legítim plantejar-se seriosament la precarietat en la
que sembla instal·lat el nostre estat de dret, i és que parafrasejant
el príncep més famós de la història del teatre, quan la justícia deriva
en venjança quelcom put al regne.

Publicat al totbisbal 24/06/2010

Un terrorista anomenat Wallander

Una suposada – o no tant? – fitxa policial

NOM: Henning Mankell

EDAT: 62 anys

NACIONALITAT: Sueca

OFICI (a més de conegut terrorista internacional)): Escriptor i
director de teatre.

CIRCUMSTÀNCIES FAMILIARS: Perilloses. Ni més ni menys que casat amb
una filla de Ingman Bergman.

ANTECEDENTS POLICIALS:

U: Ser un dels autors més celebrats de la novel·la negra
contemporània, amb onze títols protagonitzats pel comissari Kurt
Wallander, altres novel·les traduïdes a un munt d’idiomes, i una
excepcional sèrie africana sobre les dificultats dels infants i la dona a
l’Àfrica.

NOTA DE L’INVESTIGADOR: Són aquests uns treballs que sens cap mena de
dubte passaran als anals de la moderna literatura europea per la seva
sensibilitat, i per tant extremadament perillosos per la supervivència
del nostre règim.

DOS: Haver publicat “La lleona blanca” i a més, haver-la convertit en
un gran Best Seller mundial

NOTA DE L’INVESTIGADOR: Parlem d’una novel·la en la que s’ataca
despietadament la supremacia de la raça blanca sobre la negra, i en la
que la Sud-àfrica de l’Apartheid, que havia estat la gran aliada
d’Israel al continent africà, queda molt mal parada

TRES: Exercir des de fa un grapat d’anys com a director del Teatre
Nacional de Moçambic i col·laborar activament en la defensa dels drets
humans de totes les races del món.

NOTA DE L’INVESTIGADOR: Perillossísim pel que comporta de negació del
predomini de la nostra raça sobre tots els seus veïns evidentment
inferiors.

DELICTES QUE S’IMPUTEN AL DETINGUT:

U: Terrorisme per haver gosat formar part d’un convoi humanitari que
volia portar menjar al poble de Gaza, bloquejat fa anys pel molt
democràtic Estat d’Israel.

DOS: Resistència – encara que aquesta hagi estat passiva – a la
suprema autoritat bíblica que va decidir atacar el vaixell en el que
viatjava quan encara era en aigües internacionals.

TRES: Associació criminal en connivència amb ONG’s humanitàries,
membres del Parlament Europeu i d’altres associacions terroristes
internacionals.

CIRCUMSTÀNCIES AGREUJANTS:

U: No haver-se fet matar com els seus altres deu companys, el que ens
hauria estalviat feina i problemes davant l’opinió pública de gairebé
tot el món – excepte la part d’influència hebrea, per descomptat -,
encara que això evidentment se’ns en fot.

DOS: Que la seva conducta pugui influir en la propagació d’opinions
contràries a l’exèrcit israelià. Particularment perillosa pel nostre
Estat és la subversiva teoria de que Israel està malmetent el crèdit que
l’horror de l’holocaust nazi va causar en la opinió pública, i que avui
el seu exèrcit s’està comportant amb el poble palestí de manera similar
a com las SS ho van fer amb el poble hebreu.

I ja només faltaria que per la influència de personatges com aquest
es qüestionés el dret d’Israel a la possessió de la bomba atòmica.

I ara…!

Publicat al TotBisbal

Un pam de net…?

Tot plegat fa feredat. Entre Gürtels, Palaus i Pretòries, el magma de
la corrupció sembla haver arribat al moll de l’os de la classe
política. Ni tan sols l’anomenat oasi català n’ha sortit indemne i el
virus també afecta personatges destacats dels dos partits majoritaris a
casa nostra.

L’origen incert de determinats patrimonis així com algunes
connivències i amistats perilloses són a l’ull de l’huracà, i no dubto
que acabaran per passar factura.

La política estatal és un drama. El govern exhibeix un guió econòmic
que sembla extret d’un capítol de “Polònia”, i la dreta nacionalista
espanyola que representa el PP s’apunta sense manies al “quan pitjor,
millor…”

Els “hooligans populars”estant a un pas de l’atac de feridura, i de
la demagògia de la resta, amb la única excepció de CiU, més m’estimo no
parlar-ne.

Diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits, i aquesta
asseveració sembla plenament certa al menys pel que fa al món de la
política. En un moment crucial en el que el país està endeutat fins les
celles i calia prendre decisions, tan sols la dreta nacionalista
catalana ha fet un exercici de responsabilitat i ens ha estalviat la
fallida i el ridícul internacional.

Aquest panorama genera també efectes col·laterals en el món de la
comunicació. Titulars apocalíptics que poc tenen a veure amb els
continguts de la informació que encapçalen, i comentaris d’una grolleria
còsmica, són el pa de cada dia a molts mitjans fins ara considerats
seriosos. La qualitat i el rigor contrastat han perdut pistonada, i les
teories més estrafolàries i la demagògia fàcil caminen del bracet pel
camí de la bajanada.

Però la vida estreny però no sempre ofega, i l’autèntic raig
d’esperança pels que com jo preferim veure el got mig ple, son petits
gestos com el d’aquesta funcionaria habilitada com interventora
municipal de Santa Coloma, que va ser capaç d’enfrontar-se als polítics
locals per acabar convertint-se en element determinant per que es
conegués el cas Pretòria.

Certament li va costar el càrrec, i això hauria de fer caure la cara
de vergonya a qui la va destituir un cop desvetllada la trama, però el
servei que aquesta senyora ha fet a la debilitada autoestima de la
nostra societat és impagable. Tothom qui creu que de l’atzucac on estem
immersos només ens en sortirem a base de retornar a l’exercici de la
responsabilitat personal, té un enorme deute amb la ex interventora de
Santa Coloma.

Com sempre ha passat, tard o d’hora se sabrà tot i la vida política
acabarà regenerant-se. Les presons ingressaran nous clients i la
història oblidarà els xorisos que avui són notícia. El temps convertirà
aquests moments que ara ens semblen apocalíptics en anècdotes llunyanes
i finalment n’hauran estat els petits gestos els responsables.

Es per això que, en moments com els actuals en els que sembla
imposar-se la teoria de que tots són iguals, em sembla més necessari
que mai separar el gra de la palla i reivindicar la feina de milers de
modestos funcionaris i polítics honrats amb vocació de servei a la
comunitat dels que mai ningú parla malgrat ser majoria. I és que,
malgrat la que està caient, afortunadament encara queden pams de net en
la nostra societat.

Per acabar, i com antídot contra moltes malalties però en especial la
del populisme, em permeto recomanar aprendre’s de memòria una oració
que malgrat el meu agnosticisme em va commoure profundament quan la vaig
llegir. Era la “Serenity Prayer” del nord-americà Reinhold Niebuhrr, i
la preferida de Helmut Schmidt tal i com ell mateix explica en el seu
esplèndid llibre de memòries “Fuera de servicio”.

“Senyor, done’m la serenitat per acceptar les coses que no puc
canviar, el valor per canviar les que si puc, i la saviesa per
distingir entre les dugues”.

Publicat al TotBisbal

Gràcies Laporta

El Futbol Club Barcelona és veritablement més que un club esportiu,
també és un important focus d’atracció mediàtica, una gran empresa
generadora de molts diners i al voltant de la qual giren interessos de
tota mena. En conseqüència no resulta gens fàcil gestionar-la amb
l’encert que ho ha fet aquest home els darrers set anys.

De ben nascut és ser agraït, i des de la discrepància amb algunes
formes i plantejaments personals que sota el meu parer han estat
extemporanis, se li ha d’agrair a l’encara president la feina feta i les
alegries que ens ha donat al llarg del seu mandat.

Es pot estar d’acord o no amb el personatge, i les seves maneres
agradaran més o menys. El que és absolutament indiscutible és que ha
estat ell qui ha dirigit el club en el millor moment de la seva
història, i com a tal passarà a tenir un lloc destacat a l’imaginari
col·lectiu culé.

Durant la seva presidència, el Barça ha sigut un club més català i
catalanista que mai, i ni en les millors èpoques s’havien assolit les
cotes esportives d’aquests set anys, no solament en futbol, ans també en
basquet, handbol i hoquei per exemple. El club ha reforçat el seu
estatus que el situa entre els més prestigiosos del món, i el nom de
Catalunya i el de la seva capital són, gràcies a aquest fet, força més
coneguts al llarg i ample del planeta que fa set anys.

Es evident que el merit no és ni molt menys només de Jan Laporta. El
projecte va nàixer en el si d’un grup de persones, moltes de les quals
se n’han anat despenjant per moltes raons, no totes transparents ni
idealistes. Però malgrat els entrebancs, el president i els directius
que li van restar fidels van perseverar en els propòsits inicials.

L’aposta per la pedrera en lloc del talonari i per bastir un equip
sobre tot amb gent feta a casa amb l’afegitó d’uns quants craks, ha
esdevingut decisiva, i avui celebrem tenir el millor Barça de la
història.

Les peces escollides per fer rutllar la màquina han respòs al que
d’elles s’esperava, i quan han fet figa (casos de Rijkaard, Ronaldinho,
Deco, Etoo…) han estat sàviament substituïdes. Tothom (cos tècnic,
entrenador, directius) han estat al seu lloc, i quan algú ha desafinat a
l’orquestra, el director l’ha cessat sense contemplacions, com
correspon a qui li toca manar.

Certament no tot han estat flors i violes, també s’han comés errors.
El mateix Laporta no sempre ha cuidat prou les formes ni ha donat la
imatge que molts voldríem. No tots els fitxatges han respòs a les
expectatives que havíem despertat, i en determinats moments les
relacions del president amb alguns directius han resultat molt
complicades (l’episodi dels espionatges no passara a la història
precisament com un model de joc net).

Però dit això, quina empresa pública o privada no passa al llarg de
set anys, per etapes de tensió…? I pel que fa a les formes, només cal
fer un repàs a la imatge pública dels darrers presidents del Barça
(penso en Núñez i Gaspart) per adonar-se’n que no eren precisament
models d’elegància a seguir.

La sort també ha tingut el seu paper. Guardiola ha resultat ser un
autèntic crack mediàtic molt més enllà del que es podia preveure
racionalment. L’esclat de Messi com indiscutible número U del món ha
estat decisiu, i de ben segur que la història haguera estat molt
diferent si Iniesta no realitza el miracle d’Stamford Bridge. I és que
no podem oblidar però, que encara que el Barça sigui més que un club, el
futbol segueix essent un joc en el que intervenen molts factor, i si la
piloteta no vol entrar no hi ha rés a fer…

En definitiva, per tot lo exposat fins ara i per que la feliç
culminació de la era Laporta, aquesta s’ha produït en un moment molt
difícil pel País, no em puc estar de manifestar el meu agraïment
personal a qui per a mi és el màxim responsable d’haver-nos inoculat
enormes dosis d’il·lussió quan més falta fan.

Quedi clar que fins aquí només he parlat de futbol. No tinc gens clar
que algú que ha demostrat aquesta capacitat de gestió en un univers tan
especial com el de l’esport rei sigui necessàriament capaç de repetir
l’èxit en un altra camp de mines com és el de la política. En tot cas,
això ens ho dirà el temps si finalment Laporta fa el pas.

De tota manera la bona gestió i la feina ben feta ha portat al Barça
al cim, i ha permès que brillessin amb llum pròpia valors com la
humilitat, modèstia,i elegància que han caracteritzat Pep i companyia.
Han estat precisament aquests valors els que han proporcionat un
important valor afegit a la gesta esportiva i han fet que siguem legió
els que sentim l’èxit com propi.

Tant de bo que l’exemple que el Barça ens ha donat al llarg d’aquests
set anys fos l’espill on es miressin els gestors d’altres àmbits
públics i privats de la nostra societat, encara que molt em tem que això
són figues d’un altra paner…

Publicat al Tot Bisbal 17/05/2010

Després de la nevada

Passats uns quant dies del terrabastall que va posar el país potes
enlaire crec arribat el moment de l’anàlisi seriós de les conseqüències
d’un incident meteorològic que si bé en principi es podria considerar
com excepcional, molts indicadors coincideixin en considerar fàcilment
repetible, tenint en compte la evidència del canvi climàtic i la
tossuderia suïcida dels poders fàctics que reialment governen el món en
tractar de posar-hi remei.

Sense pretendre en cap cas fer alarmisme gratuït crec que
efectivament fenòmens naturals propis de cada estació com la tramuntana,
els xàfecs primaverals, la sequera estiuenca i el fred de l’hivern,
habituals a casa nostra i de conseqüències fins ara mínimes, esdevindran
cada dia més potents fins a convertir-se en autèntics generadors de
catàstrofes de tota mena.

Cal doncs anar-se preparant per tal que la incertesa que molts
bisbalenc vam patir el fatídic 8 de març d’enguany no ens torni a agafar
desprevinguts i elaborar protocols d’actuació que facin front amb les
mínimes garanties a fets que malauradament molt em temo que aviat
deixaran de ser anecdòtics per esdevenir habituals.

El temporal que ens va caure damunt el 8 de març era certament
imprevisible en la seva virulència, i ens va agafar a tots – i demano
perdó per l’expressió però no se m’acudeix cap altra de més gràfica -,
amb els pixats al ventre.

No crec que s’hi hagi de cercar culpables directes pels seus efectes,
i em sembla fora de lloc descarregar les nostres frustracions en
exclusiva sobre l’Administració i en particular damunt l’esquena
d’alcalde i regidors de l’equip de govern tan sols perquè el poder local
és el que tenim més a ma. Estic absolutament convençut que van fer tot
el que van poder i més, donades les circumstàncies de solitud
institucional en que es van haver de moure, i les eines que tenien al
seu abast, encara que en aquest darrer cas si que tenen una certa
responsabilitat en la mancança d’algunes d’elles. Amb tot, opino que
mereixen tot el nostre reconeixement de la mateixa manera que els
funcionaris en general i els membres de la brigada i la policia
municipal en particular, que es van haver de multiplicar.

Dit això però, també s’ha de reconèixer que no tot es va fer be i van
faltar mitjans que hagueren pogut mitigar la sensació de desempar que
en determinats moments van patir els bisbalencs. La improvisació no pot
tornar a ser l’eina per enfrontar-se a fets similars, i ara que ja tenim
el cap fred és inevitable parlar amb rigor i seriositat del que va
mancar. No és moment de demagògies partidistes, però si de la crítica
serena i constructiva de la que tampoc han de ser absents les nostres
pròpies actituds d’aquells dies.

No solament a les elèctriques i polítics de nivell autonòmic els hi
va mancar previsió. El nostre alcalde, regidors i funcionaris també es
van veure clarament desbordats en certs moments, i el mateix va passar a
la resta de ciutadans. El desastre però ja no te solució i no en
treure’m rés d’aprofundir en les nostres petites misèries ciutadanes.

Ara cal mirar endavant doncs la repetició d’un esdeveniment similar
sense haver previst mesures pal·liatives si que ja fregaria la
temeritat. No em considero ni de lluny posseïdor de suficient
capacitació per aportar solucions concretes perquè penso que es feina
d’aquells que de forma voluntària assumeixen el servei a la comunitat.
En tot cas si que voldria suggerir a qui correspongui una reflexió sobre
alguns punts concrets que em semblen importants.

Per exemple pensar en un protocol que funcioni amb un mínim de
garantia per una atenció bàsica i urgent al veí que ho precisa, quan les
eines convencionals de comunicació com són el telèfon fix i mòbil i
internet deixen de funcionar.

En aquest mateix sentit, els ciutadans que per exemple vivim en cases
aïllades vam rebre amb satisfacció el cens que va dur a terme
recentment l’Ajuntament, precisament i tal com llavors se’ns va explicar
per tenir tothom localitzat en cas de força major. Però el que ningú
sembla ser que va preveure es que fer quan no s’hi pot comunicar amb el
mitjans habituals com va ser el cas que ens ocupa.

La seguretat absoluta no existeix, ho sé, i també que el gaudi del
silenci i dels espais oberts al menys en el nostre cas són un luxe
buscat que comporta la obligació afegida d’una certa dosis de paciència.
Però no és el cas de tothom, doncs pagesos i ramaders comparteixen
aquest mateix estatus segur que amb una percepció diferent, i tampoc cal
que el cost de l’aïllament, buscat o no, sigui excessiu.

Ja us podeu imaginar la sensació de solitud i abandonament que hom
experimenta en un nucli aïllat, incomunicat de la resta del món durant
tres dies i sense llum, calefacció ni telèfon, amb mig metre de neu
bloquejant-te la sortida de casa… i encara sort en vam tenir de la
solidaritat d’un particular que ens va obrir el camí amb la seva
màquina, i de que els esforços de l’alcalde, amb pressió mediàtica
inclosa, aconseguissin d’Endesa que un generador ens tornés la corrent
al cinquè dia!

Em voldria fer reso també d’alguns comentaris que la “vox populi”m’ha
fet arribar. Alguns certament forassenyats, com sempre succeeix
immediatament després de fenòmens excepcionals, però d’altres força
raonables. Per exemple no es de rebut i em semblaria absolutament
desproporcionat que l’Ajuntament disposés de màquines llevaneus en
propietat per quant neva a 40 metres per damunt del nivell del mar, com
he sentit demanar. En canvi si que em sembla raonable -i exigible-:

A) Que la brigada i la policia local tinguin emmagatzemats uns quant
quilos més de sal dels que disposava després del darrer temporal per tal
de garantir mínimament la circulació per les voreres. No es tracta de
cap despesa desproporcionada i en canvi el ciutadà ho agraeix
profundament.

B) Que haguda compta que a casa nostra hi molts industrials que
disposen de maquinaria pesant, s’hi haguera hagut contactar molt abans
del que es va fer fer per tal de netejar la via pública quan la neu
encara era tendra. La Bisbal tampoc és tan gran com per no haver-los
pogut visitar personalment encara que no funcionessin els telèfons.

C) Que els ciutadans assumeixin també la seva quota part de
responsabilitat col·lectiva, per exemple en la neteja de voreres davant
de casa seva. Si aquesta neteja s’haguera dut a terme al dia següent de
la tempesta quan la neu encara era tova no s’hagueren produït la major
part dels problemes que tant greument van afectar a molts col·lectius
amb mobilitat reduïda.

I és que està molt be la solidaritat exercida entre veïns i amics
però també cal fer un veritable esforç en estendre el concepte a tothom,
conegut o no, encara que sigui a costa d’ampliar les ordenances
cíviques. En països en els que la neu és habitual, com és el cas
d’Alemanya on escric aquestes ratlles, es obligatori fer-ho. I parlant
de tot una mica, no es tracta de que la gent hagi nascut més solidària
que a casa nostra, sinó que l’incompliment comporta fortes multes, a més
de la responsabilitat si es produeixen caigudes o accidents per manca
d’acompliment d’aquestes obligacions.

Soc plenament conscient que aquest darrer comentari no agradarà a
aquells pels qui la paraula multa equival a “afany recaudatori” i que
qualsevol signe d’autoritat ja és sinònim de repressió. Sento
dissentir-hi un cop més, però m’ha passat l’edat d’aquesta mena
d’infantilisme “progre”. Penso que l’ordre quan s’exerceix en democràcia
-sense adjectius- és la màxima garantia per l’exercici de la llibertat i
distintiu dels països que realment funcionen amb garanties universals.
La condició humana és la que és i en tota catàstrofe de la mena que
sigui, el pitjor sempre és el caos, o dit d’una altra manera, el
contrari de l’ordre.

En conseqüència crec que ara correspon als nostres representants a
l’Ajuntament, govern i oposició, analitzar els fets seriosament, i
encara que potser és demanar massa, amb la màxima objectivitat i sense
demagògies partidistes, per tal d’esmenar errors passat i preveure mals
futurs. Els seus clients, altrament dits contribuents, els hi agrairem i
en cas contrari, no els càpiga dubte que els hi tindrem en compte

Publicat al TotBisbal

Contra el sectarisme

S’apropen les eleccions autonòmiques mentre la legislatura local
entra en el seu darrer terç. A mi particularment aquests períodes em fan
feredat. Comporten un notable increment de la intolerància i
l’obscurantisme dins d’aquest univers tancat que ha esdevingut el món de
la política, amb el trasbals que això comporta també per la resta de la
societat.

És el temps en el que per part de persones o grups propers als qui
manen hi ha corredisses per tal de tractar de convertir interessos
particulars en decrets de govern, no fos cas que canviés la truita.

També de nervis i incerteses en aquells que avui són oposició i
legítimament aspiren a manar, però no saben amb quin candidat aniran a
les eleccions, mentre comença a fer-se tard per reinventar la pólvora.

Un període en que l’anàlisi seriós de la gestió de la cosa pública
esdevé inexistent i cedeix el lloc a la lluita descarada per la butaca.
La desqualificació pura i simple de qui pot fer ombra (encara que sigui
del mateix partit) és el pa de cada dia.

Aquest fenomen, no per habitual menys criticable, molt em temo que
anirà creixent a mida que s’acosti la data de les eleccions, i de moment
ja està produint entre nosaltres efectes col·laterals molt
desagradables.

Un d’ells és al meu entendre la onada creixent de sectarisme que sura
a l’ambient de la política local i que esquitxa a tot el que se li
acosta. Tot sembla haver esdevingut blanc o negre. No hi ha lloc pels
matisos ni les mitges tintes: o s’està a favor o en contra. Tots els
mètodes esdevenen legítims per tal d’empastifar la imatge del qui no
pertany a “la família”.

La recerca de les suposades “amistats perilloses” del proïsme és un
dels exercicis més nostrats dels partidaris de la cacera de bruixes de
totes les èpoques, i aquests dels que avui parlo no en són pas una
excepció.

Viuen reclosos en un univers asfixiant, i el seu pànic a perdre els
privilegis del poder i en massa casos el “modus vivendi”, de tant
patètic esdevindria còmic si no fos per l’efecte contaminant que
comporta en la resta de la comunitat.

I és que aquesta mena de personatges ens volen vendre que el fet de
tenir amics compromesos amb un color determinat és incompatible en
tenir-ne altres que pensen d’una altra manera. Que criticar un polític
per un fet concret és necessàriament sinònim d’obediència a ves a saber
quina estratègia hostil, defensar-ne un altre en una situació igualment
determinada ja et comporta la llufa eterna, i fins i tot una innocent
foto en un dia de costellada pot originar el descens als inferns.

Es cert que la política no passa precisament pel seu millor moment
dins la consideració dels ciutadans i això pot crear dinàmiques de pura
supervivència, però el desprestigi del contrari entra de ple en el que
Josep Pla va batejar com política de vol gallinaci. Una estratègia que a
més pot resultar suïcida doncs l’època de les majories absolutes sembla
molt llunyana i cap polític sap amb quin altra s’haurà d’entendre demà
passat.

Dividir el món entre bons i dolents, entre ELS NOSTRES i ELS ALTRES
és avui un anacronisme que no s’aguanta per enlloc. Encara que sovint
només sigui per que no queda altre remei, el cert és que la vida ens
empeny a ser cada cop som més plurals. Cada dia que passa és fa més
evident que tots plegats no tenim altre camí que el del respecte mutu si
volem sobreviure com a comunitat.

Si en la vida normal la gent és així, perquè em pregunto jo, quan es
tracta de la política tot ha de ser tan diferent?

A excepció dels més convençuts, i que cada dia són menys tot sigui
dit, la gent normal ja no vota gairebé mai per ideologia, ni
necessàriament sempre pel mateix partit. Al menys en eleccions
municipals i en llocs on tothom es coneix, com és el cas de la Bisbal.

En lloc de per les sigles partidistes ho fa cada cop més per les
persones que considera més ben preparades per resoldre els problemes i
que creu que defensaran millor els seus interessos. La societat moderna
tendeix a confiar en aquell que li mereix més confiança amb
independència de la llista en la que vagi, i el tribalisme partidista
s’està convertint en un anacronisme.

Aquest fet, tan evident pels que no vivim dins d’aquest mena de
peixera en que s’està convertint el món de la política oficial, els hi
hauria d’entrar al cervell d’una vegada per totes a tota aquesta colla
d’aprenents de Maquiavello.

Malauradament encara no és així, estem entrant en un llanguíssim
període electoral i tot plegat ja comença a fer un xic de pudor de
sofre. Per tant, abans la cosa no es faci del tot insuportable, potser
és el moment del dir que ja n’hi ha prou de tanta bajanada, al menys a
casa nostra.

També el moment de reivindicar el dret de tothom, pensi com pensi, a
viure amb normalitat encara que s’acostin eleccions, a tenir amics en un
ventall ideològic el més ampli possible, a criticar el que sigui
criticable sigui quina sigui l’adscripció política del responsable del
fet concret, i lloar-lo quan ho faci bé, encara que sigui al dia
següent.

Demanar que deixin de penjar etiquetes de clan o de tribu i tornin a
col·locar la persona com a centre d’aquesta activitat humana que és la
política, entesa com a voluntat de servei a la comunitat.

Que tinguin el valor de reconèixer que la política no ha de funcionar
al marge de la societat. Està al servei d’ella i no a l’inrevés.

És hora, en definitiva, de recuperar el temps perdut i separar el gra
de la palla ara que ja sabem el pa que s’hi dona. Sobren sectaris i
manquen pencaires.

El que estigui millor preparat per tant, sàpiga i vulgui treballar
pel seu poble és qui ha de dur el timó, i la resta, oportunistes i
espavilats inclosos, a remar o a canviar de feina.

Publicat al Tot Bisbal

Cartes d’Alemanya: Dresden

Quan
un contempla amb una certa perspectiva històrica la realitat de
l’Alemanya d’avui, el primer que li ve al pensament, per agnòstic que
sigui, és la paraula miracle. No se m’acudeix cap altre terme que
expressi amb més claredat la voluntat de superació d’unes circumstàncies
terribles, que el darrer segle van fer d’aquest bell país un viu
exemple del millor i pitjor de que és capaç la condició humana.

Només cal gratar una mica per copsar la mala consciència encara
vigent i que perseguira a moltes generacions d’alemanys a causa
d’haver-se deixat arrossegar per la bogeria col·lectiva que va tenir el
Nacional Socialisme com a cara visible. La terrible industrialització de
l’assassinat en massa, enmig del silenci còmplice de la major part de
la societat de l’època i una guerra devastadora, els hi han passat sens
dubte una factura de magnituds fins ara desconegudes en la era moderna.

Però és que un cop derrotat el nazisme i amb el país en runes, a la
gent que va quedar a la banda de l’Est encara els hi va tocar patir
després, i durant un grapat d’anys, la brutalitat del tràgic experiment
del capitalisme d’estat, i la conseqüent misèria moral i econòmica que
va representar la República Democràtica Alemanya.

El passat però, tot i surar-ne encara les conseqüències a l’ambient,
avui s’ha diluït clarament en una nova realitat. La riquesa de la
memòria històrica d’aquest poble es tan digna d’admiració, com la
voluntat de ferro que els ha fet emprendre la gegantina tasca d’intentar
netejar els efectes de tant d’horror, amb un èxit senzillament
aclaparador.

En trepitjar per primer cop la meravellosa ciutat de Dresden, en prou
feines un se’n pot fer a la idea de que fa tan sols seixanta anys era,
com gairebé tot Alemanya un munt de runes.

Els últims dies de la II Guerra Mundial, entre el 13 i el 15 de
febrer de 1945 i quan el III Reich estava ja absolutament derrotat
(faltaven tan sols dotze setmanes de la capitulació), els avions de les
forces aèries americana i britànica hi van descarregar prop de 4.000
tones de bombes explosives que van anorrear una de les ciutats més
boniques d’Europa i que es coneixia com la Florència de l’Elbe.

No tenia cap valor estratègic, i es va tractar pura i simplement
d’una operació simbòlica de càstig contra tot el poble alemany per
l’empar als horrors del nazisme. Víctimes i botxins es van equiparar
doncs per primer cop (més tard en vindrien altres coincidències
igualment menyspreables) en la barbàrie que sacralitza la Llei del
Talió. El criminal bombardeig de Dresden va constituir sense cap mena de
dubte un dels episodis mes vergonyants de la història d’aquella guerra.

Després Dresden va ser ocupada pels tancs soviètics, i l’Alemanya de
l’Est es va convertir en satèl·lit de la URSS. Les autoritats mal
anomenades comunistes van fer molt poc per restaurar les restes dels
monuments considerats símbols de l’imperi caigut, i el que les bombes
aliades havien deixat dempeus, el pas del temps es va encarregar
d’enderrocar.

No va ser fins la reunificació, que amb l’impuls de les autoritats
federals i una immensa quantitat de milions dels antics marcs que encara
avui són un llast per l’economia del país, que els alemanys es van
entregar a la tasca ingent de restaurar pedra a pedra la vila
monumental.

Es tractava de restituir-li l’antic esplendor, esborrant les restes
de la barbàrie que li va passar pel damunt, i encara que queda molt per
fer, el resultat ja es pot considerar com autènticament espectacular.

Viatgers de tot el món omplen diàriament els seus carrers, places i
monuments, milimètricament reconstruïts, per tal de corroborar que
Dresden torna a ser destinació obligada per a tots els amants de la
bellesa.

I també, perquè no dir-ho, un escenari on es fan paleses algunes de
les virtuts d’aquest poble alemany que el fan tan digne d’admiració.
Treball i esforç són els seus signes d’identitat, els mateixos que una
mica més de mig segle després de la desfeta, els han tornar a dur a ser
capdavanters d’Europa. Pilar bàsic d’aquest ens supranacional en el que a
molts ens agradaria emmirallar-nos més profundament, sense que per una
raó o una altra, ho arribem a aconseguir mai del tot.