A quin món viuen els nostres juristes? Cap on va la judicatura? És
pot creure racionalment en la justícia amb la que està caient? Aquestes i
d’altres preguntes al voltant de la problemàtica de l’estat actual de
la justícia se les fan cada dia moltes persones de bona fe que no poden
entendre gairebé rés del que llegeixen als mitjans sobre una institució
cabdal pel funcionament del sistema.
Veja’m alguns casos al meu parer simptomàtics:
El jutge Garzón ha comés un munt d’irregularitats al llarg de la seva
estel·lar carrera professional. Els seus sumaris han estat un tip de
riure. Va passar de la vida judicial al món de la política i quan no li
van donar el ministeri que volia va tornar a fer-se jutge per empresonar
els seus antics companys de viatge. Durant anys i panys va fer i desfer
creient-se la justícia personificada sense que ningú l’aturés.
Paradoxalment i per vergonya dels demòcrates, ha estat l’acció
promoguda per un sindicat feixista amb la repressió franquista de
rerefons, la que ha provocat que els seus companys de professió
passessin comptes i l’enviessin a casa.
Fèlix Millet i Jordi Montull, il·lustres habitants de l’oasi català i
estafadors confessos, fa temps que deurien ser entre reixes, encara que
només fos per l’alarma social provocada per les seves malifetes. Però
el jutge competent per entendre dels fets més que provats amb els que
s’han omplert les butxaques els hi ha permès restar lliures fins ara. En
canvi una altra companya de la judicatura els empresona a les primeres
de canvi per un presumpte delicte aparentment menor.
El nou Estatut de Catalunya ha passat per un munt de controls
jurídics abans de ser votat per dos parlaments democràtics i avalat per
un referèndum popular. Tanmateix fa quatre anys que el Tribunal
Constitucional el té en quarantena i tot sembla indicar que el deixarà
en paper mullat.
Com tothom sap el Constitucional és un Tribunal seleccionat en funció
de les afinitats polítiques dels seus membres, i uns quants tenen el
mandat caducat precisament perquè els partits polítics que els designen
no es posen d’acord amb els noms dels qui els han de substituir. Una
altra de les seves peculiaritats és que entre els seus actuals dotze
membres només hi ha dos especialistes en la matèria sobre la que jutgen
-Dret Constitucional- i a més inri, un està recusat i apartat de les
deliberacions…
Són tan sols uns pocs exemples de la deriva del món jurídic espanyol.
Incomprensible fins i tot per part de persones que en teoria i per raó
de la nostra trajectòria vital, hi tindríem que entendre un xic més que
el comú dels mortals.
No resulta gens estrany doncs, que cada dia que passa creixi la
perplexitat entre la ciutadania, així com la sensació de que vivim
regits per un sistema de castes entre les que la dels juristes és la més
inamovible de totes.
És com si els membres de determinades elits visquin en una mena de
llim, a l’aguait del moment propici per passar comptes entre ells,
oblidant que amb les coses de menjar no s’hi juga i que si seguim per
aquest camí acabarem prenent mal tots plegats.
Una societat que permet que la revenja suplanti l’equanimitat i els
jutges es tirin les lleis pel cap en funció de la seva ideologia o
cercant medalles corporativistes, està greument malalta.
Em sembla força legítim plantejar-se seriosament la precarietat en la
que sembla instal·lat el nostre estat de dret, i és que parafrasejant
el príncep més famós de la història del teatre, quan la justícia deriva
en venjança quelcom put al regne.
Publicat al totbisbal 24/06/2010
