Quan
un contempla amb una certa perspectiva històrica la realitat de
l’Alemanya d’avui, el primer que li ve al pensament, per agnòstic que
sigui, és la paraula miracle. No se m’acudeix cap altre terme que
expressi amb més claredat la voluntat de superació d’unes circumstàncies
terribles, que el darrer segle van fer d’aquest bell país un viu
exemple del millor i pitjor de que és capaç la condició humana.
Només cal gratar una mica per copsar la mala consciència encara
vigent i que perseguira a moltes generacions d’alemanys a causa
d’haver-se deixat arrossegar per la bogeria col·lectiva que va tenir el
Nacional Socialisme com a cara visible. La terrible industrialització de
l’assassinat en massa, enmig del silenci còmplice de la major part de
la societat de l’època i una guerra devastadora, els hi han passat sens
dubte una factura de magnituds fins ara desconegudes en la era moderna.
Però és que un cop derrotat el nazisme i amb el país en runes, a la
gent que va quedar a la banda de l’Est encara els hi va tocar patir
després, i durant un grapat d’anys, la brutalitat del tràgic experiment
del capitalisme d’estat, i la conseqüent misèria moral i econòmica que
va representar la República Democràtica Alemanya.
El passat però, tot i surar-ne encara les conseqüències a l’ambient,
avui s’ha diluït clarament en una nova realitat. La riquesa de la
memòria històrica d’aquest poble es tan digna d’admiració, com la
voluntat de ferro que els ha fet emprendre la gegantina tasca d’intentar
netejar els efectes de tant d’horror, amb un èxit senzillament
aclaparador.
En trepitjar per primer cop la meravellosa ciutat de Dresden, en prou
feines un se’n pot fer a la idea de que fa tan sols seixanta anys era,
com gairebé tot Alemanya un munt de runes.
Els últims dies de la II Guerra Mundial, entre el 13 i el 15 de
febrer de 1945 i quan el III Reich estava ja absolutament derrotat
(faltaven tan sols dotze setmanes de la capitulació), els avions de les
forces aèries americana i britànica hi van descarregar prop de 4.000
tones de bombes explosives que van anorrear una de les ciutats més
boniques d’Europa i que es coneixia com la Florència de l’Elbe.
No tenia cap valor estratègic, i es va tractar pura i simplement
d’una operació simbòlica de càstig contra tot el poble alemany per
l’empar als horrors del nazisme. Víctimes i botxins es van equiparar
doncs per primer cop (més tard en vindrien altres coincidències
igualment menyspreables) en la barbàrie que sacralitza la Llei del
Talió. El criminal bombardeig de Dresden va constituir sense cap mena de
dubte un dels episodis mes vergonyants de la història d’aquella guerra.
Després Dresden va ser ocupada pels tancs soviètics, i l’Alemanya de
l’Est es va convertir en satèl·lit de la URSS. Les autoritats mal
anomenades comunistes van fer molt poc per restaurar les restes dels
monuments considerats símbols de l’imperi caigut, i el que les bombes
aliades havien deixat dempeus, el pas del temps es va encarregar
d’enderrocar.
No va ser fins la reunificació, que amb l’impuls de les autoritats
federals i una immensa quantitat de milions dels antics marcs que encara
avui són un llast per l’economia del país, que els alemanys es van
entregar a la tasca ingent de restaurar pedra a pedra la vila
monumental.
Es tractava de restituir-li l’antic esplendor, esborrant les restes
de la barbàrie que li va passar pel damunt, i encara que queda molt per
fer, el resultat ja es pot considerar com autènticament espectacular.
Viatgers de tot el món omplen diàriament els seus carrers, places i
monuments, milimètricament reconstruïts, per tal de corroborar que
Dresden torna a ser destinació obligada per a tots els amants de la
bellesa.
I també, perquè no dir-ho, un escenari on es fan paleses algunes de
les virtuts d’aquest poble alemany que el fan tan digne d’admiració.
Treball i esforç són els seus signes d’identitat, els mateixos que una
mica més de mig segle després de la desfeta, els han tornar a dur a ser
capdavanters d’Europa. Pilar bàsic d’aquest ens supranacional en el que a
molts ens agradaria emmirallar-nos més profundament, sense que per una
raó o una altra, ho arribem a aconseguir mai del tot.
Publicat al TotBisbal
