El Futbol Club Barcelona és veritablement més que un club esportiu,
també és un important focus d’atracció mediàtica, una gran empresa
generadora de molts diners i al voltant de la qual giren interessos de
tota mena. En conseqüència no resulta gens fàcil gestionar-la amb
l’encert que ho ha fet aquest home els darrers set anys.
De ben nascut és ser agraït, i des de la discrepància amb algunes
formes i plantejaments personals que sota el meu parer han estat
extemporanis, se li ha d’agrair a l’encara president la feina feta i les
alegries que ens ha donat al llarg del seu mandat.
Es pot estar d’acord o no amb el personatge, i les seves maneres
agradaran més o menys. El que és absolutament indiscutible és que ha
estat ell qui ha dirigit el club en el millor moment de la seva
història, i com a tal passarà a tenir un lloc destacat a l’imaginari
col·lectiu culé.
Durant la seva presidència, el Barça ha sigut un club més català i
catalanista que mai, i ni en les millors èpoques s’havien assolit les
cotes esportives d’aquests set anys, no solament en futbol, ans també en
basquet, handbol i hoquei per exemple. El club ha reforçat el seu
estatus que el situa entre els més prestigiosos del món, i el nom de
Catalunya i el de la seva capital són, gràcies a aquest fet, força més
coneguts al llarg i ample del planeta que fa set anys.
Es evident que el merit no és ni molt menys només de Jan Laporta. El
projecte va nàixer en el si d’un grup de persones, moltes de les quals
se n’han anat despenjant per moltes raons, no totes transparents ni
idealistes. Però malgrat els entrebancs, el president i els directius
que li van restar fidels van perseverar en els propòsits inicials.
L’aposta per la pedrera en lloc del talonari i per bastir un equip
sobre tot amb gent feta a casa amb l’afegitó d’uns quants craks, ha
esdevingut decisiva, i avui celebrem tenir el millor Barça de la
història.
Les peces escollides per fer rutllar la màquina han respòs al que
d’elles s’esperava, i quan han fet figa (casos de Rijkaard, Ronaldinho,
Deco, Etoo…) han estat sàviament substituïdes. Tothom (cos tècnic,
entrenador, directius) han estat al seu lloc, i quan algú ha desafinat a
l’orquestra, el director l’ha cessat sense contemplacions, com
correspon a qui li toca manar.
Certament no tot han estat flors i violes, també s’han comés errors.
El mateix Laporta no sempre ha cuidat prou les formes ni ha donat la
imatge que molts voldríem. No tots els fitxatges han respòs a les
expectatives que havíem despertat, i en determinats moments les
relacions del president amb alguns directius han resultat molt
complicades (l’episodi dels espionatges no passara a la història
precisament com un model de joc net).
Però dit això, quina empresa pública o privada no passa al llarg de
set anys, per etapes de tensió…? I pel que fa a les formes, només cal
fer un repàs a la imatge pública dels darrers presidents del Barça
(penso en Núñez i Gaspart) per adonar-se’n que no eren precisament
models d’elegància a seguir.
La sort també ha tingut el seu paper. Guardiola ha resultat ser un
autèntic crack mediàtic molt més enllà del que es podia preveure
racionalment. L’esclat de Messi com indiscutible número U del món ha
estat decisiu, i de ben segur que la història haguera estat molt
diferent si Iniesta no realitza el miracle d’Stamford Bridge. I és que
no podem oblidar però, que encara que el Barça sigui més que un club, el
futbol segueix essent un joc en el que intervenen molts factor, i si la
piloteta no vol entrar no hi ha rés a fer…
En definitiva, per tot lo exposat fins ara i per que la feliç
culminació de la era Laporta, aquesta s’ha produït en un moment molt
difícil pel País, no em puc estar de manifestar el meu agraïment
personal a qui per a mi és el màxim responsable d’haver-nos inoculat
enormes dosis d’il·lussió quan més falta fan.
Quedi clar que fins aquí només he parlat de futbol. No tinc gens clar
que algú que ha demostrat aquesta capacitat de gestió en un univers tan
especial com el de l’esport rei sigui necessàriament capaç de repetir
l’èxit en un altra camp de mines com és el de la política. En tot cas,
això ens ho dirà el temps si finalment Laporta fa el pas.
De tota manera la bona gestió i la feina ben feta ha portat al Barça
al cim, i ha permès que brillessin amb llum pròpia valors com la
humilitat, modèstia,i elegància que han caracteritzat Pep i companyia.
Han estat precisament aquests valors els que han proporcionat un
important valor afegit a la gesta esportiva i han fet que siguem legió
els que sentim l’èxit com propi.
Tant de bo que l’exemple que el Barça ens ha donat al llarg d’aquests
set anys fos l’espill on es miressin els gestors d’altres àmbits
públics i privats de la nostra societat, encara que molt em tem que això
són figues d’un altra paner…
Publicat al Tot Bisbal 17/05/2010
