Manel Magrinyà i Ros

 

SUD-ÀFRICA

Primera part (Johannesburg i Pretòria)

http://www.youtube.com/watch?v=lQuzEA6lves

Segona part (Ciutat del Cap)

http://www.totbisbal.cat/tv/sudafrica02.php

 

BOTSWANA

http://www.vimeo.com/22621158

 

NAMÍBIA

http://www.vimeo.com/23078609

 

 

Tweet

Carta oberta adreçada al Regidor d’Unió Democràtica
de Catalunya a l’Ajuntament de la Bisbal, Sr. Xavier Dilmé i Vert en
relació als fets succeïts el passat dia 14 d’agost, i en especial a un
molt desafortunat comentari posterior adreçat a un mitjà de comunicació.

 

Sr. Dilmé

Permeti’m que comenci aquesta carta recordant un
episodi de grata memòria per tots aquells que encara creiem que la
democràcia, amb els seus defectes, és sens dubte el menys roin dels
sistemes polítics coneguts, i les formes, fonamentals pel seu normal
desenvolupament.

Com que vostè viu de la política, coneixerà sens
dubte aquell episodi fantàstic que va succeir en un estat democràtic del
nostre entorn, quan un parlamentari feixista s’havia adreçat al primer
ministre amb tota mena de comentaris injuriosos, i la resposta de
l’insultat va ser contundent:

“Si de vostè depengués, la meva vida no valdria rés.
Jo en canvi la donaria per aquest sistema que permet que vostè pugui
seguir gaudint de la llibertat per expressar-se com ho fa”.

Aquest llarg pròleg ve a compte per tal d’explicitar
que hi ha vegades que la defensa d’allò en el que un creu, implica
necessàriament donar cobertura aparent a determinades actituds personals
que en qualsevol altre circumstància mereixerien la nostra repulsa més
absoluta. Aquest intent de ser fidel als propis principis sovint
comporta alguna incomprensió, però a la llarga sempre acaba per resultar
rendible, si més no en termes d’autoestima.

Jo mateix en un article recent, vaig criticar
obertament determinades formes de fer oposició política i el marc en el
que dueren a terme -la Festa Major- fos qui fos el seu destinatari, en
una situació en la que era a vostè al qui li havia tocat el rebre. En
cap cas em vaig posicionar sobre la bondat o no de les seves
iniciatives, considerant que no era aquell moment de fer-ho, i molt
menys a propòsit de determinades actituds personals que com segur que no
se li escapa són força criticades per molta gent a la Bisbal.

Em reafirmo en el que llavors vaig dir i ho tornaria a
escriure avui mateix si calgués.

Dit això però, avui lamento tenir que manifestar-li
la meva profunda indignació (i també tristesa, per què no dir-ho) per un
comentari que considero absolutament forassenyat i àdhuc molt injust
per la publicació que acull aquest article. Em refereixo a una part de
la darrera entrada del seu bloc personal en el que comenta el
desenvolupament de la Festa Major d’enguany i que reprodueixo
textualment:

“El límit sempre és la honorabilitat de les
persones i entenc que aquí s’han traspassat tots els límits amb la
complicitat inclús d’algun web desinformatiu de la vila a qui no s’han
donat les subvencions que exigien.”

Per dir-ho ras i curt, està acusant a un medi de
comunicació de complicitat en la comissió d’un presumpte delicte, ja que
parlem d’un fet que vosté ja ha denunciat penalment davant dels Mossos
d’Esquadra.

Com que jo sàpiga només funcionen dos portals a la
Bisbal, i el que li és més volgut, com sempre té per costum, en aquest
cas només reprodueix les seves declaracions, tinc que entendre que vostè
es refereix al que seguint tots els protocols que marca la ètica
periodística, va contrastar la notícia per tal de donar-ne a conèixer
als lectors totes les seves cares, i va reproduir les declaracions que
se’ls hi van realitzar, incloses les seves, sense afegir ni treure’n una
coma.

Es tracta doncs del mateix portal des del que li
escric, no solament aquesta carta, ans també el que va reproduir
l’article que vostè em va agrair en un atent Email en el que també
esmentava el nom del Tot Bisbal.

Francament no puc entendre aquest intent maldestre de
matar el missatger, quan el que potser el que caldria és un xic més
d’humilitat i serenor per tal d’esbrinar fins a quin punt determinades
reaccions viscerals que provoca alguna actuació del regidor Dilmé tenen
com a base actituds com la que avui li estic retreien.

A més de faltar a la veritat quan esmenta una
exigència de subvencions que tan sols existeix dins la seva imaginació,
l’acusació que vostè realitza Sr. Dilmé és molt greu, profundament
injuriosa i absolutament mancada de fonament.

Sincerament vull creure que ha estat producte d’un
mal moment, que tots en tenim, i és per això que li demano ferventment
que rectifiqui i recondueixi el tema cap el port del que mai hauria
d’haver sortit. Si em permet un humil suggeriment, apaivagui el seu
populisme desfermat, deixi’s estar de denúncies, querelles i acusacions
sense fonament contra tot el que es mou i dialogui més. S’estalviarà,
cregui’m, molts disgustos i mals de cap, farà més amics, i fins i tot li
serà reconeguda la feina que fa dins l’Ajuntament.

Tot i adreçant-les-hi en aquest cas des de la
discrepància més radical, però amb tot el respecte que em mereix la seva
persona, rebi Sr. Dilmé les meves salutacions ben cordials

Tweet

No
conec cap altra Festa Major tan participativa ni que sigui viscuda amb
tanta intensitat pel veïnat com la de la Bisbal. En el transcurs dels
quatre dies que dura, gent de tota edat i condició ens hi apleguem
massivament, i la vivim com un esclat de joia col·lectiva.

Precisament
aquest mateix ús massiu que en fa la ciutadania, la converteix en una
gran caixa de ressonància que amplifica qualsevol fet que hi passa, per
insignificant que sigui. I és per això que algun col·lectiu marginal, en
el seu afany per aprofitar l’eufòria col·lectiva per expressar les
seves dèries, pot intentar -i de fet ho fa-, amargar-nos un xic el dolç.

El
dia de la Cercavila un grup de ciutadans ens va oferir un espectacle al
meu parer profundament lamentable i de molt mal gust, tant per les
formes com pel fons. Les al·lusions de caràcter personal adreçades a un
regidor de l’Ajuntament i a un membre del cos de la Policia Local em van
semblar particularment desagradables. A més, la manera com es van
expressar va ofendre i molestar molta gent que participava pacíficament
de la festa.

L’anterior
alcalde Ramon Romaguera ja va ser objectiu prioritari de moltes
bretolades d’aquest estil en període de Festa Major, i aquest any li ha
tocat el torn a Xevi Dilmé. El mètode era el mateix que llavors, i em
sembla per tant força legítim preguntar-se si darrera els quatre
eixelebrats de primera línia no hi ha els mateixos cervells que semblen
haver-lo adoptat com a instrument polític.

En
una comunitat relativament petita on tothom es coneix, la trajectòria de
les persones és de domini públic, i el fet de ser conseqüent és gairebé
una necessitat quan s’exerceix un càrrec públic. Puc entendre per tant
que alguns ciutadans considerin que determinades formes d’actuació no es
corresponen a la trajectòria vital del seus impulsors, i fins i tot
opinin que això pot restar autoritat moral a qui ha de prendre
determinades decisions.

També
es pot o no estar d’acord amb posicionaments del polític de torn davant
de fets com la variant, les zones blaves i l’ordenança de civisme, i
tothom té dret a expressar les seves opinions al respecte, però aquest
mateix dret deixa de tenir vigència en el mateix moment que la crítica
frega la seva vida privada o el dret de la majoria a viure la festa en
pau.

Hi ha
moltes formes d’expressió a l’abast del ciutadà per manifestar el seu
disgust per la actuació d’un personatge públic, sense necessitat de
pertorbar el normal desenvolupament de la Festa Major i oferir un
espectacle que podia ferir la sensibilitat de pares i criatures que
gaudien de la Cercavila.

He
llegit les explicacions que han donat alguns membres de l’anomenat
col·lectiu “anti Dilmé” en aquest mateix mitjà, i francament m’han
semblat encara més deplorables que la seva actuació els dies de la
festa, sobre tot per la perillosa confusió que manifesten entre els
espais públics i els privats on es desenvolupa la vida de les persones,
siguin o no regidors de l’Ajuntament o membres de la policia local.

Ni em
va semblar bé quan el destinatari de les bretolades de Festa Major era
Ramon Romaguera, ni ara que ho és en Dilmé. L’any vinent li pot tocar la
“xina” a Lluís Sais o a qualsevol altre, i opino que en tots els casos
mereixen la mateixa solidaritat.

Per
tant, i malgrat que tampoc cal donar-li als fets comentats més
transcendència de la que en realitat tenen, opino que no han de merèixer
més que un profund rebuig, sigui quina sigui d’ideologia de cadascú, o
la nostra opinió particular sobre una determinada trajectòria política o
vital

Tweet

L’anunci de la inclusió de la vila en el projecte de
llei de barris de la Generalitat gairebé ha vingut a coincidir en el
temps amb l’acabament de les obres de restauració del edifici de Torre
Bisbal, i aquest article vol ser una valoració personal dels dos fets.

Em sembla absolutament magnífic que s’hagi aconseguit l’aportació de
4,5 milions d’euros de fons de la Generalitat per dur a terme millores
ciutadanes a la Bisbal. Es tracta d’una molt bona notícia que hauria
d’omplir tothom de satisfacció, i per la que s’ha de felicitar sense cap
mena de reserva a tots els qui han treballat per fer-la possible.

Aquesta milionària injecció de diners representa una
colossal oportunitat per dur a terme el sanejament urbanístic del barri
antic, i en conseqüència, per ennoblir la ciutat sencera i alleugerar
els veïns de part o àdhuc la totalitat de les contribucions especials
que comporta una obra d’aquesta magnitud.

Així doncs, i malgrat els xiuxiueigs de la
politiqueta de vol gallinaci, resulta inqüestionable que es tracta d’un
èxit de l’equip de govern municipal, i en particular de Lluís Sais.
L’actual alcalde ha demostrat un cop més força habilitat per captar
subvencions de diferents administracions, i això de ben segur
l’incrementarà l’actiu polític a l’hora de fer balanç de la seva gestió.

En canvi pel que fa a Torre Bisbal la valoració ha de
ser necessàriament diferent, i els partits polítics que configuren
l’equip de govern municipal no en surten tan ben parats. Potser no tant
per la seva gestió d’enguany, com per la que van tenir quan eren a
l’oposició.

Torre Bisbal ha estat una xacra urbanística important
que va aportar el franquisme a la ciutat, i la seva desproporció
resulta tan evident que ofèn qualsevol sensibilitat estètica mínimament
desenvolupada.

El bunyol no te solució, i l’enderrocament parcial
que preconitzava l’anterior alcalde ja em va semblar en el seu moment la
millor opció, sempre que comportessin les mínimes afectacions possibles
sobre els propietaris dels pisos afectats.

Ramon Romaguera sempre va defensar, como ho fa encara
a dia d’avui, que aquell era el moment just per fer-ho, ja que com que
la rehabilitació esdevenia urgent pel perill públic que suposava la
degradació de l’edifici, i els diners forçosament s’hi tenien que
esmerçar, es podien emprar en alleugerar les despeses de l’enderroc
enlloc de en posar-hi pedaços.

Possiblement la conjuntura política del moment en el
que es va conèixer la idea de Romaguera no era la més idònia per
enfrontar la lògica bel·ligerància dels veïns afectats. Potser també
existien altres arguments de pes que jo ara mateix desconec, però la
impressió ara, veient els resultats dels treballs, es que es va deixar
perdre una oportunitat històrica de fer net.

I es que amb la restauració tot just acabada, opino
que s’ha aconseguit exactament l’efecte contrari del que es proposava.
La paleta de colors emprats i la forma de pintar l’edifici encara
ressalta més el seu impacte visual des de qualsevol de les entrades de
la vila, i la lletjor del monstre encara destaca més que abans sobre
l’entorn. Abans era un nyap trist i anodí, i ara ha esdevingut un nyap
de disseny.

Se’m dirà i amb raó que sempre resulta fàcil criticar
fets consumats, però no hem de perdre de vista que governar a gust de
tothom és impossible i als polítics els hi paguem, no perquè sempre
segueixin el camí planer, ans perquè mirin mes enllà de la conjuntura
immediata, encara que això els hi comporti algun mal de cap
suplementari.

Certament són humans i no sempre l’encerten, com be
demostren els dos temes que avui comentem, però cal aprendre dels errors
passats per tal de no repetir-los. La valentia política tindria que
prevaldre davant la temptació de l’erosió del contrari a qualsevol preu,
doncs aquesta pràctica perversa sol ser una mena de “boomerang” que
sempre torna a qui el llença.

Tweet

Tweet

Des de sempre, el traçat de la variant de la Bisbal ha tingut com a
rerefons les pressions i els moviments de diverses famílies de pes que
tenen casa i propietats a la zona. L’interès individual s’ha camuflat en
alguns casos darrere dels mitjans que cadascú tenia a l’abast, i en
d’altres ha sortit netament a la llum. El conseller Nadal va reiterar
ahir que «hi ha molts interessos que no hem considerat», fent referència
a aquestes famílies i també a industrials de la zona. En tot cas, hi ha
exemples dels dos casos tant a l’entorn de la variant nord com de la
variant sud. Com que s’ha escollit la sud, els més afectats són
personalitats que viuen a Fonteta. És el cas del doctor Esteve, de
Laboratoris Esteve; de l’escriptor i exministre d’UCD Eduard Punset; de
Lluís Conde, president del Club Financer de Barcelona; o de Sixte
Cambra, antic polític de CiU i vicepresident del Barça. A Corçà també hi
ha Pere Freixas, director del Museu d’Història de Girona, i Marisa
Molinas, catedràtica de la UdG, tots dos vinculats activament a la
Plataforma pel Nord. Si el traçat escollit hagués estat el nord, els
perjudicats serien Albert Diks, propietari de l’hotel de Castell
d’Empordà; l’exconseller Albert Vilalta, la família Godó o la família
Arpa, juntament amb el dissenyador Pepe Cortés.

 

Publicat a "El Punt"

Tweet

 Sinopsi:
Impressions d’un recent viatge a Istambul pocs dies abans de la
inauguració de la Fira de Frankfurt de la que la turca n’és la cultura
convidada rellevant a Catalunya.

Són encara frescos a la meva memòria
els records d’una recent estada a Istambul. No debades fa menys de
quinze dies que encara em passejava pels escenaris de l’obra mestra que
Orhan Pamuk va dedicar a la seva ciutat i que porta el seu nom.

 

Aquest any Turquia pren el relleu de
Catalunya a la Fira de Frankfurt. Va ser el mateix Pamuk, el nobel
amenaçat i perseguit judicialment, qui va obrir els actes oficials amb
una crida contundent a favor de les llibertats de les que el seu país
encara n’està mancat.

La meva imaginació em porta de bell
nou al Corn d’Or, centre neuràlgic de la vila, considerat el port natural més important
del món i que desemboca al Bòsfor. Aquest estret que comunica la mar
Negra amb la mar de Màrmara, separant la Turquia europea de la asiàtica,
i que està farcit a banda i banda d’esplèndids palaus i bellíssimes
mansions. Per cert que algunes d’elles són de les més cares del món.

La zona del Corn d’Or que hi ha al
voltant de la Gran Mesquita Nova i la de Rüstempaça, menys coneguda però
també força interessant, és islàmica i comercial per excel·lència; el
seu exponent màxim és el Basar de les Espècies.

 

Terra de ningú és el pont
de Gàlata, sempre amb olor de sardines i curull a tota hora de pescadors
que practiquen una de les dues grans passions d’aquest poble – l’altra
és el futbol. A unes poques desenes de metres de pujada serem al selecte
barri de Tünel, l’avinguda d’Istiqal, Taksim i la zona occidental, amb
les seves botigues exclusives i caríssimes.

La gent és la gran protagonista
d’aquesta enigmàtica ciutat, a cavall entre dos continents i sempre
presonera de les contradiccions de les seves dos ànimes. Resulta
innegable però, que per damunt de la grandiositat històrica i cultural,
de les les joies de Topkapi, la Mesquita Blava i l’antiga basílica de
Santa Sofia entre d’altres, planen moltes incerteses.

 

Malgrat l’aparent bonhomia del
personal, i la barreja diari amb els milers de turistes occidentals que
s’hi avoquen cada dia, tan sols cal rascar un xic per detectar que
aquesta societat encara està molt lluny dels paràmetres de llibertat de
la Europa a la que es volen incorporar. Només cal encetar amb qualsevol
estambulí la qüestió armenia o kurda per veure la incomoditat, quan no
la por als ulls de l’interpel·lat.

El nacionalisme es mastega arreu, i
vagis o vagis et perseguiran les banderes amb la mitja lluna, i els
innombrables retrats del que va ser fundador de la nova Turquia,
l’omnipresent Atatürk. De la mateixa manera que qualsevol ciutadà turc,
un te constantment la sensació de trobar-se en una societat vigilada per
milers d’ulls i oïdes de la omnipresent policia secreta, i no només per
la pròpia seguretat com expliquen una i altra vegada els guies
oficials.

Epidèrmicament no es detecta cap
conflicte religiós, i la convivència sembla perfectament estabilitzada.
Quan hi vaig ser-hi era temps de Ramadan, i tot i així es podia prendre
una cervesa o got de vi, i menjar a qualsevol hora del dia sense cap
mena de problema. De tota manera, hi havia quelcom indefinible a
l’ambient que maldava per enfosquir la imatge un punt idíl·lica, molt
pròpia dels turistes que no coneixem la llengua pròpia dels països i
sempre anem amb poc temps pel món.

Amb tot, després d’haver estat a
Istambul tinc la sensació de conèixer molt millor les preocupacions
d’una minoria d’il·lustrats pro occidentals com Orhan Pamuk.

 

L’exèrcit sembla ser actualment la
única garantia seriosa de que aquest país, musulmà en un 95% de la seva
població, no acabarà adoptant la Sharia. Una possibilitat que també les
dones no islamistes, per exemple, viuen amb autèntic terror. Però
aquesta mateixa institució és també responsable d’un estat d’excepció
permanent a través de la contínua exaltació d’un nacionalisme histèric, i
una repressió com la que ha patit el mateix Pamuk i ha dut a la presó o
la tomba a molts dels seus amics i companys de lluita.

En tot cas allò que nosaltres entenem
per Europa, amb tots els seus defectes, és una altra cosa, i això Orhan
Pamuk i els seus amics ho saben prou. És el drama que arrosseguen
generació rere generació, i al que no se li veu altre possibilitat de
final que la Comunitat Europea s’embeni els ulls i tiri pel dret.

 

Tweet

Com ens passa a tots els culés a
començament de temporada per poc que hagi un parell de cares noves a
l’equip, la perspectiva d’un govern estable a la Bisbal ha generat noves
il·lusions que la majoria desitjaria que es fessin realitat a final de
temporada. En aquest cas, d’aquí a tres anys.

I es que amb independència de quin
sigui el tarannà polític o per on vagin les simpaties personals de
cadascú, el pacte de govern assolit enguany entre Esquerra i CiU és una
molt bona notícia per la vila.

Les provisionalitats solen ser
nefastes quan es prolonguen en excés, i el municipi no es podia permetre
per més temps aquesta mena d’espasa de Damocles que planava
permanentment per damunt del cap de l’alcalde Sais. És a ell doncs a qui
cal felicitar en primer lloc, ja que era qui personalment es jugava més
en l’envit, i després de treballar-s’ho amb força habilitat i
perseverança se n’ha sortit dignament.

Serà també el seu moment de la
veritat, ja que ara que té l’estabilitat que demanava és quan tindrà
ocasió de demostrar que la velocitat de creuer que propugna pel seu
canvi és realment possible sense tenir que vendre’s tots els mobles de
l’Ajuntament.

En segon terme cal donar l’enhorabona a
la gent de CiU per la alta rendibilitat extreta als seus dos regidors,
encara que en contrapartida, el risc de prendre mal és força evident.
Han passat a fer seu l’actual estat de comptes de l’Ajuntament i
responsabilitzar-se del fort endeutament que s’endevina. També hauran
d’enfrontar una política de personal que al menys fins ara no
compartien, un repte sens dubte complicat i digne d’un escrupolós
seguiment.

El Sr. Dilmé ha estat el veritable
artífex del pacte, i n’ha obtingut també una sucosa contrapartida
personal. Amb responsabilitats de gestió directa per primer cop i
susceptibles de força lluïment, se li presenta una magnífica oportunitat
per demostrar que la seva capacitat per governar està al mateix nivell
que l’habilitat per moure’s entre bambolines, demostrada durant tot el
procés de negociació amb uns i altres.

La tercera peça bàsica d’aquest equip
ha de ser sens dubte la continuïtat en la tasca que esta duent a terme
el fins ara tinent d’alcalde Àngel Planas, des del meu punt de vista la
més eficaçment visible de la gestió d’Esquerra al front de l’Ajuntament.

Temps hi haurà per analitzar la feina
del nou equip de govern, que tindrà en la cohesió interna el seu
principal cavall de batalla. Tornant a la comparança esportiva, tothom
sap que el principal enemic dels projectes del Barça ha estat
tradicionalment el desig de protagonisme dels seus directius, i penso
que aquest també podria ser el gran risc dels signants del pacte.

De moment de manca d’ambició no se’ls
pot pas acusar. Les 68 propostes de l’acord programàtic que han fet
públiques em semblen molt ambicioses, i caldrà veure quantes se’n fan
realitat ja que a efectes pràctics compten tan sols amb dos anys. El
tercer serà el darrer abans de les properes eleccions i poca feina
faran.

Com malauradament ensenya
l’experiència, cal témer que al tractar-se d’un pacte entre dos
formacions diferents, quan s’acosti la data de les properes eleccions,
totes dues estaran més ocupades en posar-se medalles i donar-li la culpa
a l’altra pel que no hagi anat bé, que en seguir treballant plegades
pel be de la ciutat. Però això és inevitable, i haguera estat el mateix
amb la gent del PSC-PM, com a protagonistes.

Arribats a aquest punt, cal també fer
esment del alt grau de maduresa i responsabilitat demostrat pel primer
grup de la oposició, tant durant el procés de negociació, com un cop se
n’ha conegut el desenllaç. L’oposició també és Ajuntament, i si es
confirma en la seva futura forma d’exercir-la, el tarannà tranquil i
assossegat que mostra el darrer comunicat de premsa, és una altra bona
notícia per la ciutat. La fermesa i el rigor en l’exercici de la seva
necessària tasca opositora, no tenen per que estar renyides amb les
bones maneres i el respecte a l’adversari.

Per acabar doncs aquest article amb
termes futbolístics com l’he començat, la Bisbal compta amb un bon equip
titular per enfrontar el futur amb garanties d’èxits, i també amb un
equip reserva, la actual oposició, amb la suficient categoria com per
suplir dignament algun o a tots els titulars, si les circumstàncies del
joc així ho aconsellaren.

Tweet

Acabades les vacances, tots els problemes
fins aquests moments adormits afloren de sobte amb renovada virulència, i
com era de témer la mal anomenada variant de la Bisbal o autovia-
anella de les Gavarres, se situa en el centre del debat a casa nostra.
Ja es comencen a detectar excessos verbals, que irrompen amb la
pretensió de dividir a la ciutadania en dos fraccions irreconciliables, i
sembla talment com si fora obligatori tenir que prendre partit per una o
altra opció de traçat.

En un país de tendències caïnites tan
arrelades com és el nostre, no sempre resulta fàcil mantenir la
independència de criteri sense incórrer en el risc seriós de prendre
mal. Però tot i ser-ne perfectament conscient, des d’ara mateix em
manifesto absolutament contrari a tenir que escollir obligatòriament
entre dos mals.

Em refermo en que no voldria cap autovia,
ni pel nord ni pel sud, però si no hi ha més remei, que la facin per on
perjudiqui menys el territori i no hipotequi el futur per la Bisbal. Les
persones passem d’una revolada, però el territori queda, i es aquest el
que condicionarà la vida dels que vindran darrera nostre.

La col·locació de dos pancartes en contra
de la opció nord al carrer més transitat de la vila, ha molestat a un
bon grapat de ciutadans partidaris de l’altra opció en joc, una
irritació per cert, que jo no comparteixo.

Crec que tothom te dret a pronunciar-se de la manera que ho cregui
més oportuna sense sortir-se’n de la normativa, i si demà passat els
partidaris de les altres opcions de traçat, – o de cap com jo mateix -,
pengen pancartes a favor dels seus criteris , estaran en tot els seu
dret. Al cap i a la fi, això no farà rés més que posar en evidencia que
els ciutadans de la Bisbal estem profundament dividits en aquest tema,
malgrat l’aparent majoria política a favor de l’autovia i de que aquesta
passi pel sud de la població.

Tinc força amics, coneguts i saludats
entre els partidaris dels traçats en disputa, i sospito que a molts els
agradaria que em definís públicament a favor de la seva opció preferida,
però lamento profundament no poder donar-li’n satisfacció.

Qui hagi tingut la santa paciència de llegir el que he escrit en
aquest mitjà sobre el tema, sabrà que el que sempre m’he preguntat – i
encara m’ho qüestiono avui –, si tota la destrossa que comportarà la
construcció d’aquesta obra faraònica és realment necessària. Però mai
tampoc m’he definit sobre la idoneïtat de cap traçat, per la senzilla
raó de que no ho tenia, ni ho tinc a hores d’ara, gens clar.

Entre moltes altres consideracions que
podria fer al respecte, em limitaré a citar solament les més
subjectives. Visc a Sant Pol de la Bisbal, i si finalment s’escull
qualsevol dels dos traçats pel sud, tindré l’autovia massa a prop pel
meu gust. Soc dels que fujo del ciment com gat escaldat, i em fa feredat
que foradin les Gavarres. Em fa molta por també que la famosa anella
converteixi el massís en una mena de reserva índia envoltada de vies
ràpides.

Però dit això, tota obra pública comporta
sempre que hi hagi algú al que li toca el rebre, i si finalment aquesta
autovia va endavant, per algun lloc ha de passar. A l’altra banda també
hi ha gent amb les mateixes preocupacions que la meva, i de la mateixa
manera que no voldria que em toquessin les Gavarres crec que seria un
terrible error històric destrossar la meravellosa plana empordanesa que
s’estén sota Castell d’Empordà. És aquest un paisatge de somni que al
meu entendre constitueix una de les joies de la corona bisbalenca i un
dels seus eixos de futur, si pensem seriosament que el turisme de
qualitat pot ser una alternativa a una industria cada cop més obsoleta.

Arguments com els que acabo d’exposar han
vist la llum en nombrosos mitjans, i la realitat pura i dura és que la
immensa majoria dels partits polítics de la població vol que es faci
l’autovia, i que aquesta passi pel sud, en qualsevol de les seves dues
opcions.

Soc perfectament conscient doncs que
estic en minoria, i que el meu és un clam en el desert d’un munt
d’interessos i pressions que se m’escapen, però que vull pensar que hi
veuen més clar que jo. Mal que ens pesi, el clavegueram també forma part
del sistema polític menys imperfecte que es coneix, i la democràcia com
tot a la vida també té els seus cantons obscurs.

En conseqüència, personalment em nego a prendre part activa en el
joc. El meu és un vot en blanc, radicalment crític certament, però un
vot en definitiva, amb tot el que això representa d’acceptació del
sistema, i del marc legal que consagra els partits com el seu mecanisme
bàsic de representació. Per tant, i encara que no m’agradaria estar en
la pell dels qui finalment hauran d’assolir la decisió, acato la que la
majoria decideixi.

Aquesta és doncs la meva aportació al
debat ciutadà que s’ha promogut, una contribució que tinc la intenció
que sigui la darrera per part meva que veurà la llum sobre aquesta
qüestió. Crec fermament que a hores d’ara, tothom que hagi volgut
informar-se sobre el que envolta la mal anomenada variant de la Bisbal
ho ha pogut fer abastament. Sense anar més lluny, en aquest mateix mitjà
poden trobar, apart dels projectes, tot el que fins ara s’ha escrit
sobre aquest tema.

A partir d’aquí, m’agradaria que hi
hagués la màxima participació en un tema que ens és tan vital, però
sempre amb la màxima tranquil·litat i respecte per a tothom, sense
innecessàries estridències que no aconsegueixen altre cosa que donar via
lliure a les baixes passions.

Un cop esgotat el període d’al·legacions qui té que decidir que ho
faci, i la resta posem-nos a treballar honestament per minimitzar-ne els
efectes, i ajudar als que rebin a passar el tràngol el menys malament
possible

Tweet

Sinopsi: Consideracions prèvies al debat
sobre la mal anomenada variant de la Bisbal.

Per fi tenim damunt la taula les tres possibles
opcions de traçat de l’autovia Forallac – La Pera, aquesta obra
gegantina i per a molts no estrictament necessària, que condicionarà el
futur immediat de les poblacions afectades pel seu traçat, i tocarà de
pas unes quantes butxaques.

“Ni pel nord ni pel sud” m’atreveixo a dir que seria
l’opció preferida per la majoria de bisbalencs i bisbalenques amb una
certa sensibilitat ambiental. Però aquest cop no s’albira a l’horitzó
cap possibilitat de que algú es pugui treure un nou conill del barret,
com va passar fa gairebé quinze anys, i em sembla evident que podem
donar per morta tota possibilitat de paralització de la obra.

Per tant, i mal que ens pesi la destrossa de
territori que comporta qualsevol de les tres opcions, molt em temo que
hi estem irremissiblement abocats. A més, ben aviat haurem d’assistir a
un agre debat entre partidaris i detractors de una o altre opció, una
controvèrsia no exempta d’una forta vehemència, si considerem el gran
nombre d’interessos de tota mena que s’hi barregen.

Els plantejaments ecologistes i els dels defensors de
la natura, tensions polítiques entre les diferents localitats,
interessos econòmics, turístics i empresarials, i l’afectació de unitats
agrícoles i ramaderes, així com de segones residències de poderoses i
influents famílies, entre d’altres ingredients, es barregen en un “totum
revolutum” que fa gairebé impossible que els arguments de uns i altres
restin del tot incontaminats.

Davant del panorama que ens espera les properes
setmanes, i tenint en compte que sembla inevitable que uns i altres es
llencin pel cap arguments de tota mena, cal que aquells als que no mou
altre interès que el que sigui millor pel futur de la nostra ciutat,
sàpiguen extreure el gra dels arguments sòlids, de la palla de la
demagògia interessada.

Tothom té dret a la custodia dels seus interessos,
faltaria més! i és absolutament legítim que per exemple, uns defensin
aferrissadament el traçat que els hi permetrà – segons ells- vendre més
càntirs, altres el que allunyarà la fressa del seu establiment turístic,
o el que no vol que l’autovia passi prop de la seva propietat. Són tots
ells arguments respectables, però que obeeixen a interessos
estrictament particulars, i no es de rebut intentar disfressar-los com
si fossin d’interès general.

Per aquesta raó, em sembla igualment legítim que se
sàpiga quins són els rèdits que cadascú espera obtenir del bon fi de la
seva actuació, doncs és indubtable que els arguments en defensa
d’interessos particulars o de clan, poden estar seriosament condicionats
en la seva objectivitat, i algú pot estar temptat d’intentar amagar
l’ou a la ciutadania fent passar el bou de l’interès general per la
bèstia grossa dels interessos particulars.

Per això cal que hi hagi joc net, i la màxima
transparència per tal de conèixer, per exemple els noms de les persones o
entitats que hi ha darrere de cada plataforma, i d’on prové el seu
finançament. I que quan es signen articles per la premsa, a més dels
arguments defensats, es tingui també la dignitat d’esmentar la seva
condició d’afectat per algun dels traçats, si aquest és el cas.

I si hi ha algun partit polític que canvia el seus
plantejaments per defensar una opció diferent a la que tradicionalment
ha recolzat, se li ha d’exigir una detallada explicació del perquè de la
seva nova proposta.

La ciutadania te que poder, davant de qualsevol
posicionament públic en un o altre sentit, esbrinar quins interessos hi
ha al darrera. En resumides comptes, qui és qui? i qui té què, i on?.

Tampoc estaria de més que davant determinades
campanyes de tota mena, recordéssim el nostre inefable Josep Pla, que
enfront de qualsevol moviment fora del corrent, sempre es preguntava, i
això qui ho paga…?

Tweet