Tot plegat fa feredat. Entre Gürtels, Palaus i Pretòries, el magma de
la corrupció sembla haver arribat al moll de l’os de la classe
política. Ni tan sols l’anomenat oasi català n’ha sortit indemne i el
virus també afecta personatges destacats dels dos partits majoritaris a
casa nostra.
L’origen incert de determinats patrimonis així com algunes
connivències i amistats perilloses són a l’ull de l’huracà, i no dubto
que acabaran per passar factura.
La política estatal és un drama. El govern exhibeix un guió econòmic
que sembla extret d’un capítol de “Polònia”, i la dreta nacionalista
espanyola que representa el PP s’apunta sense manies al “quan pitjor,
millor…”
Els “hooligans populars”estant a un pas de l’atac de feridura, i de
la demagògia de la resta, amb la única excepció de CiU, més m’estimo no
parlar-ne.
Diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits, i aquesta
asseveració sembla plenament certa al menys pel que fa al món de la
política. En un moment crucial en el que el país està endeutat fins les
celles i calia prendre decisions, tan sols la dreta nacionalista
catalana ha fet un exercici de responsabilitat i ens ha estalviat la
fallida i el ridícul internacional.
Aquest panorama genera també efectes col·laterals en el món de la
comunicació. Titulars apocalíptics que poc tenen a veure amb els
continguts de la informació que encapçalen, i comentaris d’una grolleria
còsmica, són el pa de cada dia a molts mitjans fins ara considerats
seriosos. La qualitat i el rigor contrastat han perdut pistonada, i les
teories més estrafolàries i la demagògia fàcil caminen del bracet pel
camí de la bajanada.
Però la vida estreny però no sempre ofega, i l’autèntic raig
d’esperança pels que com jo preferim veure el got mig ple, son petits
gestos com el d’aquesta funcionaria habilitada com interventora
municipal de Santa Coloma, que va ser capaç d’enfrontar-se als polítics
locals per acabar convertint-se en element determinant per que es
conegués el cas Pretòria.
Certament li va costar el càrrec, i això hauria de fer caure la cara
de vergonya a qui la va destituir un cop desvetllada la trama, però el
servei que aquesta senyora ha fet a la debilitada autoestima de la
nostra societat és impagable. Tothom qui creu que de l’atzucac on estem
immersos només ens en sortirem a base de retornar a l’exercici de la
responsabilitat personal, té un enorme deute amb la ex interventora de
Santa Coloma.
Com sempre ha passat, tard o d’hora se sabrà tot i la vida política
acabarà regenerant-se. Les presons ingressaran nous clients i la
història oblidarà els xorisos que avui són notícia. El temps convertirà
aquests moments que ara ens semblen apocalíptics en anècdotes llunyanes
i finalment n’hauran estat els petits gestos els responsables.
Es per això que, en moments com els actuals en els que sembla
imposar-se la teoria de que tots són iguals, em sembla més necessari
que mai separar el gra de la palla i reivindicar la feina de milers de
modestos funcionaris i polítics honrats amb vocació de servei a la
comunitat dels que mai ningú parla malgrat ser majoria. I és que,
malgrat la que està caient, afortunadament encara queden pams de net en
la nostra societat.
Per acabar, i com antídot contra moltes malalties però en especial la
del populisme, em permeto recomanar aprendre’s de memòria una oració
que malgrat el meu agnosticisme em va commoure profundament quan la vaig
llegir. Era la “Serenity Prayer” del nord-americà Reinhold Niebuhrr, i
la preferida de Helmut Schmidt tal i com ell mateix explica en el seu
esplèndid llibre de memòries “Fuera de servicio”.
“Senyor, done’m la serenitat per acceptar les coses que no puc
canviar, el valor per canviar les que si puc, i la saviesa per
distingir entre les dugues”.
Publicat al TotBisbal
