Em faig ressò d’una “piulada” apareguda fa pocs dies en aquest mitjà en la que el seu autor demanava informació sobre els sous dels nostres polítics. Una demanda que em sembla absolutament justificada, i a la que no em consta que s’hagi donat la satisfacció que mereix; tot i que justament ara em semblaria el moment adient. Parlem-ne:
Divendres 8 de juliol es va constituir el Consell Comarcal del Baix Empordà. Força canvis, nou pacte de govern i cares noves al capdavant. Tres regidors a l’oposició al nostre municipi, els senyors Òscar Aparicio (PSC) i Xevi Font (CDC) i la senyora Núria Anglada (UDC) passen a formar part de l’orgue de govern del Consell.
A partir d’ara cobraran de l’ens públic els emoluments que els hi corresponen per la seva tasca. En el cas de la senyora Anglada, la mensualitat del Consell li compensarà la que percebia de l’ajuntament en l’anterior mandat com a primera tinent d’Alcalde i que ha perdut en passar a l’oposició. Per contra, el senyor Àngel Planas (ERC) membre del nou equip de govern de l’ajuntament, surt de la direcció de l’orgue comarcal i per tant deixarà de percebre el salari del que fins ara fruïa.
També hi ha novetats enguany a la Diputació de Girona i l’alcalde de la Bisbal passarà a ser el cap de l’oposició, una feina afegida a les competències municipals d’Urbanisme, Via Pública, Atenció Ciutadana i Seguretat Ciutadana que assoleix en governar en minoria. Molta feina se li gira al senyor Sais però al menys, i gràcies al sou de la Diputació, li pot compensar la previsible baixada d’ingressos personals a l’Ajuntament en la línia de la majoria de municipis del país.
Precisament un dia d’aquests, i per imperatiu legal, s’ha de reunir el primer ple del mandat a l’Ajuntament de la Bisbal que tindrà com punt destacat del seu ordre del dia l’aprovació dels sous d’alcalde i regidors de l’equip de govern. Es de preveure que els criteris per tal de fixar-ne la remuneració i grau de dedicació seran el punt central del debat entre govern i oposició.
Apart de la transcendència política dels fets fins aquí esmentats, un comú denominador el constitueixen els sous públics i la seva quantia, extrems sobre els que a la ciutadania no se li ofereixi informació de cap mena tot i que provenen dels seus impostos.
Malgrat no tenir precisament el vent a favor em nego a caure en el populisme. Sempre he discrepat, i ho segueixo fent, d’aquells que sostenen la teoria de que no s’ha de cobrar per exercir una tasca pública. Treballar per la comunitat no ha d’anar en detriment del dret a viure dignament, i seria un retrocés democràtic deixar la política exclusivament en mans de gent amb la vida resolta, o de funcionaris al que se’ls hi reserva una plaça per quan acabin el mandat.
Però dit això, tot te un límit i tampoc estic en absolut d’acord en que hom s’acosti a la gestió pública per motius econòmics (assegurar-se un sou o millorar l’actual). La qüestió radica al meu parer en la proporcionalitat i el sentit comú; em sembla a més força encertada la que ha apuntat recentment Josep Matas sobre què els toca fer, què correspon al polítics, i què als tècnics.
Paral·lelament torno a insistir en l’urgent necessitat de renovació dels partits polítics per tal que deixen de convertir-se en repartidora de càrrecs entre els seus militants, o el que ve a ser el mateix, l’ens que els hi assegura les garrofes a canvi d’una fidelitat que massa vegades esdevé pur servilisme. A cops també aquestes pràctiques generen autèntics especialistes en l’art ancestral de fer anar els colzes per tal defensar la cadira i donen sentit a la dita popular: “a la vida hi ha amics, enemics… i companys de partit”.
Altrament s’ha d’acabar d’una vegada per totes amb el càncer que per la democràcia representativa significa aquesta mena de zona franca que comparteixen els partits polítics, i on sense llum ni taquígrafes es reparteixen sous i prebendes. Un rerefons que genera pactes que ningú compren i actituds personals que sorprenen propis i estranys. Pràctiques que acaben per conduir a la desafecció política i son terreny abonat per moviments totalitaris o antisistema, sobretot en moments de greu crisis econòmica com són els actuals.
Cal que els partits polítics agafin el brau per les banyes si no volen que tot se’n vagi a norris. I una bona manera de començar seria explicar a la ciutadania, entre moltes altres coses, quant cobra cadascú dels seus militants electes de l’erari públic per tots conceptes, indemnitzacions incloses. Sostreure aquesta informació de l’àmbit exclusiu de la classe política, en moments en que aquesta mateixa èlit imposa retallades i rebaixes socials, em sembla imprescindible pel sanejament del sistema.
Sens cap mena de dubte, el coneixement d’aquestes circumstàncies permetrien a la ciutadania si més no valorar amb més coneixement de causa determinats moviments que semblen fora de tota lògica, i si com no dubto, els ingressos dels polítics son correctes, la seva publicitat seria una bona manera de començar a generar confiança i recuperar part del terreny perdut entre els ciutadans.
