Si no fos per la dimissió del Papa, hauria estat la notícia de la setmana a Catalunya. Les tempestuoses relacions sentimentals de Jordi Pujol Ferrusola han generat un rocambolesc triangle mediàtic que d’alguna manera té en cadascú dels seus vèrtexs a tres dels principals partits polítics del principat.
Que la desesperació i la ràbia, vinculada als sentiments ferits són una font inabastable d’informació, és tan vell com el món. Quan com en aquest cas afecten a una de les famílies polítiques més respectades del principat, la repercussió mediàtica està assegurada.
Segons tots els cànons de la novel·la negra, quan es produeix un fet delictiu cal cercar-ne en primer lloc el beneficiari. La pregunta en aquest cas sembla òbvia. Qui podria estar en condicions de traficar amb aquesta mena de informació?
Si tenim en compte que una agència de detectius només pot investigar legalment assumptes privats i sempre a instància de part legítima, conclourem que de tots els protagonistes de la història, només la tal Victòria podria estar mínimament legitimada per demanar la gravació de converses pròpies. Una legitimitat però que al meu parer xocaria frontalment amb el dret a la intimitat de la persona amb qui es reunia, sempre i quan aquesta no estigués assabentada de que la estaven gravant. Però llavors, quin altre interès podrien tenir les dos dones en autoritzar que se les gravés, excepte el perjudici d’un tercer, aliè a la pel·lícula?
Que un detectiu privat pugui conèixer el lloc on tindrà lloc un dinar amb temps suficient per introduir-s’hi i plantar micròfons, se’m fa molt problemàtic si no compta, o bé amb la cooperació d’alguna de les dos comensals, o en el fruit d’una llarguíssima i sofisticada tasca de seguiment previ d’un cost econòmic molt important…excepte en el cas de la intervenció d’un servei policial sense problemes de pressupost.
Els interrogants són molt i potser algun dia coneixerem les claus d’aquesta mena de vodevil que no seria rés més que això si no fos pel transfons de política, poder, sexe que esquitxa d’una manera o altra a CiU, PP i PSC. I és que finalment tot suggereix que som davant del darrer episodi de la asfixiant corrupció moral en la que estem instal·lats.
Quan un país destil·la una tal ferum de podrit com l’Estat Espanyol, i mal que ens pesi, també la Catalunya actual, qualsevol pot tenir la temptació de treure’n profit. Tot plegat fa que l’atmosfera s’estigui tornant tant irrespirable que algú tindrà que aturar aquest devessall abans no prenguem mal tot plegats.
