Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
–envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir
es el único argumento de la obra
Jaime Gil de Biedma
Barcelona 1929-1990 (poeta català en llengua castellana)
Els principals interessats que es produeixi una regeneració del sistema democràtic haurien de ser els qui ostenten i simbolitzen el poder: polítics i financers. En plena crisi, la lentitud amb què estan reaccionant sols serveix per engreixar la sospita general i per quedar, una vegada i una altra, en evidència davant l’acció de la justícia. L’única manera d’esvair l’ombra general és amb accions radicals. Només així es rehabilitaran i, cosa més important, tornaran la credibilitat a les institucions. Els italians, sempre tan plàstics, ens han plantat als nassos el dilema: o hi ha regeneració autèntica o vindrà un caos ingovernable. Aquest dilema afecta el projecte europeu i ens afecta a tots. També a Catalunya.
El president Mas va lligar ahir transició nacional amb regeneració democràtica. Està molt bé dir-ho, però ara toca fer-ho, i ràpid. El que més força li donaria seria actuar amb contundència al propi corral polític. Els moments històrics -incloses les transicions nacionals- no arriben per generació espontània o per regeneració retòrica. Arriben per la força dels fets. Mas ja se l’ha jugat una vegada fent el salt al sobiranisme. Ara se l’ha de jugar fent el salt al regeneracionisme.
L’eclosió del catalanisme polític a finals del segle XIX va produir-se lligat a la denúncia del corrupte sistema de la Restauració, una democràcia censitària amb liberals i conservadors repartint-se el pastís. En la mesura que el sobiranisme sigui vist com l’oportunitat per fer net, guanyarà. Si no, quedarà enfangat en la crisi de legitimitat del sistema. La transició nacional és, en essència, una exigència democràtica. Cal demostrar-ho caminant: Se hace camino al andar .
Ignasi Aragay, diari ARA de 28/02/2013
Llegeixo, veig, escolto. Penso. I em faig una pregunta ben senzilla. ¿Hi ha raons suficients per abandonar el vaixell vell amb el qual hem navegat durant 35 anys? O bé, ¿què més cal que passi per trencar amb un món que ja no produeix res de nou i net, que ja no afegeix cap valor que no sigui el de la inèrcia per allargar l’agonia?
No ens sentim membres ni ciutadans reconeguts d’un estat que ni ens entén ni ens respecta. Un estat que ha perdut la legitimitat que li vam atorgar en aquell moment inicial, la «transició democràtica», tan carregat de l’energia i les idees acumulades durant els 40 anys de silenci i immobilitat forçada. Un estat que ja no té cap, perquè la monarquia ha dimitit de la seva funció moderadora, de compensació de poders, i només afegeix descrèdit i complicitats indegudes amb unes foscors tan descriptibles com inacceptables. Un estat, però, que tampoc té cor, nervis, braços ni peus (administracions, governs, Parlaments, justícia) per funcionar amb els mínims d’eficiència social i econòmica que el mantinguin com a autoritat i ultima ratio respectada per tothom.
Ens revolten els efectes d’una crisi econòmica causada per uns mecanismes financers tan coneguts com perversos i, de moment, imparables en la seva exigència destructiva. Una crisi que inclou causes i actors propers, començant per nosaltres mateixos, pels governs, conservadors o progressistes, espanyols o catalans, dels últims 15 anys.
Però som conscients, al mateix temps, que hem esdevingut una societat lliure i madura, dinàmica i creativa, amb els joves més formats que mai. Amb uns moviments socials del tot autònoms que han demostrat a bastament que poden respondre a les exigències de la ciutadania. Amb una economia que, fins al tombant de la crisi, ha generat prosperitat i riquesa poc o molt distribuïda. Avui Catalunya disposa dels recursos econòmics privats i de les energies personals suficients per emprendre un camí de recuperació i creixement, de creació de llocs de treball i de noves oportunitats emprenedores. Cal, això sí, afegir-hi lideratge i orientació, estratègia i acompanyament institucional per convertir en resultats tangibles els actius disponibles però ociosos, reservats o amagats.
Ens avergonyeix, en canvi, fins a nivells ara ja insuportables, el sistema democràtic que ens governa i diu representar-nos. Un sistema que ens ofereix com a única esperança una tria impossible entre formacions polítiques ancorades en la resistència numantina a la transformació o instal·lades en la seva pròpia degradació. És hora de girar full. La qüestió ja no és quin canvi volem en el model actual, sinó quin nou model necessitem. Alguns elements apareixen amb nitidesa:
1) Catalunya-Estat: sigui quina sigui la resultant del procés constitucional inajornable per a Espanya, la realitat nacional catalana ha d’obtenir ple reconeixement i un marc real de desplegament.
2) Monarquia o república: torna a ser una pregunta actual i sensata. Sense estridències ni falses il·lusions, encertar la forma d’estat que ens convé avui és també un factor crític d’equilibri intern i projecció al món.
3) El més urgent és alhora allò que més unitat social i política necessita: reconstruir les bases d’una economia productiva i competitiva hauria de ser la primera i comuna tasca de governs, empresaris i treballadors.
4) El trinomi obsolet (estat incapaç d’expressar la realitat, economia improductiva, democràcia degradada) troba la seva expressió última en l’explosió de la corrupció generalitzada, raó suficient per a la refundació immediata dels tres pilars malmesos.
5) L’única via de resposta útil, el procés per la Constitució del segle XXI, ha de sorgir, créixer i assentar-se sobre la base dels mateixos ciutadans, de la seva autonomia individual i col·lectiva per donar lloc a un nou sistema institucional i de representació democràtica. Comptant amb els nous moviments i plataformes, però apuntant a la fundació d’un nou ventall d’oferta política articulada al voltant de grans formacions.
Hem d’abandonar el món vell i posar-nos a treballar en la construcció del nou. Deixem, sense rancúnia ni frustració, els vaixells gastats que ens han dut fins aquí. El país no pot esperar que la vella política aprengui a renovar-se per ella mateixa. El país té pressa, demana respostes i decisions. És ara que toca assumir el risc, juntament amb els ciutadans, d’omplir de nous continguts les paraules de sempre: política, democràcia, partit, socialisme, progressisme, esquerra, govern, Parlament…
Per convicció i per necessitat. Per totes les raons que acabem d’esmentar i per donar sentit i contingut a una raó comuna que puguem compartir.
Ernest Maragall, a l’ARA de dissabte 23 de febrer de 2013
Seria compatible gaudir a la vegada de les nacionalitats espanyola i catalana, i mantenir la ciutadania europea en un futur estat d’Europa?
El President Mariano Rajoy el dia 21 a les Corts espanyoles, en el debat de l’estat de la nació, responent al diputat Duran Lleida va dir “No es bo negar als catalans el dret a ser espanyols i europeus”
Cal interrogar- se clarament si es realment possible que això passi. ¿Què succeiria amb la nacionalitat de les persones que viuen a Catalunya, quan els seus ciutadans, en un futur, exercint legítimament el seu dret col·lectiu( en un plebiscit , referèndum o consulta) aconseguissin un estat Europeu propi?.
Discrepo del Sr Rajoy , i em fonamento amb la legislació espanyola actual (Constitució Espanyola 1978,Codi civil vigent , i Tractats de las Unió i de Funcionament de la Unió Europea de 2009). La meva discrepància amb el President del govern no és en aquest cas, política , sinó estrictament jurídica, i com a tal la sotmeto gustosament a qualsevol altre opinió millor fonamentada en dret .
Els catalans , visquin on visquin , són avui espanyols i, si ho són, des de que van néixer, tenen un “status jurídic privilegiat “com es ser “espanyols d’origen”(art 11 .2 de la CE). No es el mateix esser espanyol d’origen que “espanyol originari”, però això seria entrar en tecnicismes complicats que no venen al cas. El que podem afirmar es que tots els espanyols i catalans originaris son avui d’origen. No són però els únics.
La constitució espanyola prohibeix expressament (art 11.2) que es pugui perdre la nacionalitat espanyola d’origen com a sanció. Per tant seria inconstitucional i il·legal castigar als catalans d’origen — per causa que tinguin la nacionalitat catalana sobrevinguda – amb la pèrdua de la nacionalitat espanyola.
A la vegada, tots els espanyols i els catalans , siguin d’origen o no , son “ciutadans de la Unió” que els hi atorga uns drets individuals garantits pel Tractat de la Unió Europea. Aquets drets són , entre d’altres, poder moure`s lliurement per tots els estats de la Unió, inclòs, per tant i evidentment, Espanya, ja que es evident que es ,avui , un estat membre de la Unió.
No esta previst en els Tractats de la Unió la pèrdua de la ciutadania europea si les persones segueixen tenint la nacionalitat d’un estat membre. Encara que en tinguin un altre . La única via seria que perdessin la nacionalitat d’un dels 27 estats membres.
Que succeiria si Catalunya esdevingués un estat europeu, encara que no fos membre inicialment de la Unió? La resposta es que els actuals catalans- espanyols, seguirien tenint la “nacionalitat espanyola d’origen” per tant, seguirien sent ciutadans europeus (concepte geogràfic i cultural),i Ciutadans de la Unió Europea (status jurídic i polític)que confereix dret i deures.
Però, d’acord amb la legislació espanyola, els nous catalans gaudirien també d’una doble nacionalitat legal. La base jurídica d’aquesta possibilitat es que Catalunya forma part, geogràficament i culturalment, del concepte de països Iberoamericans (estats centre i sud americans) Portugal , Andorra, Filipines i els descendents dels jueus sefardites .Els hi ho permet la Constitució (art 13.3)i el propi Codi civil (art 24).
La situació final seria que, en una Catalunya -nou estat europeu -, la majoria dels seus habitants seguirien tenint la nacionalitat i passaport espanyols; seguirien tenint la ciutadania de la Unió (encara que Catalunya no fos de la Unió), i podrien gaudir legalment de la doble nacionalitat .
Es ben cert que no hi ha precedents de la secessió d’un nou estat pertanyent a la Unió Europea des de la seva creació. Però tampoc hi hauria precedent que en un nou estat independent a Europa, els seus habitants gaudissin de la nacionalitat espanyola d’origen, sense poder perdre- la com sanció o càstig . Per tant com a ciutadans de la Unió es mourien lliurement dins tota la Europa dels 27, podrien votar i esser votats a les eleccions municipals etc. Finalment podrien tenir la doble nacionalitat legal encara que no hi hagués un conveni entre Espanya i el nou estat europeu, Catalunya .
Es per tot plegat que considero que no va esser del tot correcte i ben fonamentada (amb tots els respectes) la afirmació que he transcrit, al inici, i en seu parlamentaria en el debat de la nació, pel Sr President Rajoy. Els catalans, dins d’un estat propi futur, podrien seguir sent espanyols (si ho eren d’origen), ciutadans europeus i, a la vegada , ciutadans de la Unió.
Barcelona 21 de febrer 2013
Eduard Sagarra Trias, advocat ,Professor de Dret Internacional , de Dret de la Nacionalitat , Estrangeria i Ciutadania Europea d’ESADE
No tinguis pietat del què has estat,
Perquè la pietat es massa breu:
no dona temps a construir-hi res.
De nit, en un petit aeroport,
veus com un avió s’està enlairant.
Va perdent- se el senyal.
Sents el convenciment què estàs vivint
uns anys sense esperances que ja són
els mes feliços de la teva vida.
Hi ha una altre poesia. hi serà sempre,
com hi ha una altre musica.
La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.
Joan Margarit
Per aconseguir la independència no n’hi ha prou explicant per què volem marxar, ni la justícia de les nostres raons. També cal començar a mostrar com podria ser el nou país, per què serà millor. Podem imaginar reformes institucionals positives independentment del posicionament ideològic que defensi cadascú. Una d’aquestes reformes és la del sistema electoral. És cert que el fet que a hores d’ara encara no tinguem una llei electoral catalana és només responsabilitat dels parlamentaris catalans, però també ho és que un canvi institucional com el que suposa la creació d’un nou estat obre una finestra d’oportunitats (negociacions múltiples simultànies, altes expectatives populars…) per a plantejaments innovadors.
No hi ha sistemes electorals bons o dolents, hi ha sistemes electorals amb unes conseqüències o d’altres, amb unes prioritats o d’altres. Bàsicament, n’hi ha dues a tenir en compte: la proporcionalitat i la territorialitat. Sembla raonable que tots els vots dels catalans i les catalanes valguin el mateix visquin on visquin. I que el suport popular d’un partit es vegi reflectit en la mateixa proporció en la cambra catalana. Però també és raonable que no hi hagi ciutadans que per viure en territoris amb menys població no vegin les seves necessitats i preferències adequadament recollides. Aquests dos objectius raonables entren fàcilment en contradicció si la ciutadania no es distribueix uniformement en el territori.
Aquest cas és justament el de Catalunya, amb gairebé un 75% de la població concentrada a la província de Barcelona. Si dividim els 3 milions i mig de vots a candidatures de les últimes eleccions entre els 135 escons, en una situació de proporcionalitat pura obtindríem una quota d’uns 26.000 vots per diputat. Recordem que, per exemple, la Vall d’Aran té uns 10.300 habitants, el Pallars Sobirà, 7.600, i l’Alta Ribagorça, 4.400. És a dir, caldria que tots els habitants d’aquestes tres comarques es posessin d’acord per (quasi) aconseguir un representant. No estem parlant d’una part petita de Catalunya. Es tracta de quasi el 8% del territori català. Si es votés per quilòmetre quadrat i no per nombre de ciutadans, a aquests territoris els correspondrien 10 diputats (el 8% dels 135). Actualment, a tota la província de Lleida n’hi corresponen 15.
¿Podem imaginar un sistema que combini els dos objectius i que, a més, permeti aconseguir-ne d’altres, com una relació més directa entre ciutadania i representants, o fins i tot, el debilitament de la partitocràcia? Ja fa un temps que entre experts i col·lectius que defensen una regeneració democràtica existeix un cert consens per assenyalar les bondats del model alemany (o escocès) per al cas català. Aquest model combina les dues prioritats a través d’un sistema de votació en què el ciutadà ha d’escollir dues llistes alhora: en una vota el partit que prefereix que governi i en l’altra el diputat que creu que el representarà millor a ell i al seu territori més proper, que pot ser d’un altre partit.
Imaginem un Parlament format per 150 diputats. Imaginem una circumscripció única per a tot Catalunya i 50 circumscripcions uninominals (en què s’escull un únic representant) corresponents a les 41 comarques i 9 més amb les quals subdividir les grans ciutats. En primer lloc, sumarem totes les paperetes corresponents als partits a nivell de tot Catalunya, i d’aquí sortirà el percentatge de diputats que correspondrà a cada formació (40% de paperetes, 40% de diputats; tots els vots compten igual). Imaginem que a l’hora d’assignar els escons comencem per donar-los l’acta a aquells que han guanyat en les llistes territorials. Si els candidats territorials d’un partit guanyen en 20 circumscripcions uninominals i a aquest partit li corresponen 40 diputats (40% dels vots a tot Catalunya), els seus 20 primers diputats seran aquests vencedors i els altres 20 provindran de la llista catalana. Resultat? El diputat que hagi estat escollit al Pallars Sobirà coneixerà bé les necessitats d’aquest territori però el vot d’un ciutadà de Llavorsí no valdrà més que el d’un de Santa Coloma de Gramenet.
Seguim imaginant? Imaginem, a més, que les llistes dels partits són tancades però desbloquejades. És a dir, que es pot votar, si es prefereix, un representant que estigui en qualsevol posició de la llista, i que si aquest representant rep un mínim de vots encara que vagi en els darrers llocs pugui sortir elegit, combinant la selecció feta pel partit amb la selecció ciutadana. Val la pena començar a pensar-hi entre tots i no deixar-ho només als polítics, que, en aquesta qüestió més que en cap altra, són jutge i part. Sense restriccions mentals, imaginant que tot és possible. (Per cert, avui al reportatge Anem a les urnes , del programa de divulgació científica Què, qui, com del 33, també ens ho plantegem.)
Jaume López, a l’ARA de 19 de febrer de 2013
El sistema polític nascut de la Transició està arribant al seu final. Cada dia tenim noves proves del deteriorament d’un model construït sobre la interrelació PSOE-PP a Espanya i CiU-PSC a Catalunya. La Transició va venir determinada per la Guerra Civil -que va actuar com un superego col·lectiu i ens va deixar com a herència no només l’amnistia sinó també l’amnèsia- i per la por a la inestabilitat.
Mai sabrem la veritat sobre les relacions de forces d’aleshores. Però entre el soroll de sabres, la falta d’experiència democràtica dels diferents actors i les moltes incerteses, l’estabilitat es va convertir en la gran obsessió. I més amb l’explosió d’UCD en la primera fase del procés.
El PSOE va arribar al poder amb un suport polític i una autoritat moral sense precedents. Amb la coartada de l’estabilitat, va renunciar a la tasca principal: dotar el país d’una cultura democràtica que no tenia. I va consolidar un règim basat en l’opacitat d’un bipartidisme tancat i de la cultura de majoria absoluta. Al mateix temps, l’estat de les autonomies desenvolupava per tot el territori un sistema parroquial, una forma postmoderna del caciquisme.
Agraïm al règim els serveis prestats: consolidar la democràcia (encara que de baixa qualitat), desenvolupar un estat del benestar que no teníem -i que no hem de permetre que es perdi-, assolir uns nivells de convivència acceptables (amb l’excepció basca) i, també, no haver aconseguit neutralitzar Catalunya i el País Basc. Però ja no dóna més de si. Treballats per la cultura de la indiferència, tendim a pensar que la renovació ha de sortir del mateix règim. Estem massa acostumats que ens portin, i els canvis es conquisten. Si esperem asseguts ni arribarà la regeneració ni, per descomptat, la independència. Els moviments socials han ensenyat el camí: la recuperació de la política al servei dels ciutadans es fa fent-la, prenent la iniciativa sense por. Tant a Catalunya com a Espanya, el règim, amb els poders corporatius que el tutelen, intentarà sobreviure. Llevat que la ciutadania ho impedeixi. En positiu.
Josep Ramoneda a l’ARA de diumenge 17 de febrer 2013
Tota la polèmica desfermada per la sentència judicial que ordena l’enderroc parcial de la biblioteca, més enllà del penós espectacle que els principals protagonistes del desastre ens van oferir durant els prec i preguntes del passat ple municipal, continua suggerint-me un munt d’interrogants als que fins ara trobo a faltar resposta.
Obeeix l’afer a una qüestió només de diners o be es tracta de la reacció d’autodefensa d’un particular enfront la prepotència que sovint exhibeixen els poders públics en les seves relacions amb el ciutadà de peu? Estem davant d’una rebequeria més de l’exalcalde Ramon Romaguera o del fruit de profundes conviccions personals? Una lluita d’egos com la va batejar Quim Carol, o l’exercici de la ètica de la responsabilitat d’un polític de llarga trajectòria, oposat a un altra també convençut d’haver actuat correctament? El podem considerar un episodi aïllat o més aviat som davant d’un autèntic escac per via judicial al moll de l’os de la política urbanística de l’exalcalde Sais?
Crec que la resposta a aquestes i moltes altres preguntes que se’ns dubte planen sobre l’opinió pública bisbalenca, les trobaríem en el mateix procés que ha seguit el projecte de construcció de la Biblioteca Comarcal des de la seva gestació l’any 2009 fins el 2013. Una història que al meu entendre va molt lligada a una altra projecte estrella de l’urbanisme bisbalenc dels darrers temps, el que compren els nous jutjats i l’arxiu comarcal.
La seqüència dels fets segons la meva percepció és més o menys la següent:
UBICACIÓ PREVISTA PER LA BIBLIOTECA. El lloc on l’exalcalde Ramon Romaguera la volia emplaçar era el MAS PLAJA, una finca de 3000 metres quadrats que a parer del grup municipal del PSC que llavors governava amb majoria absoluta, era idoni per tal finalitat i permetia encabir-hi folgadament els metres de sostre que la Generalitat exigia per un projecte d’aquestes característiques. Aquesta opinió no era compartida pels grups municipals d’ERC i CiU, llavors a l’oposició, que en tot moment s’hi van oposar. CiU considerava que la biblioteca tenia que ubicar-se on actualment hi ha emplaçat l’edifici dels nous jutjats comarcals, i desconec si el grup municipal d’ERC compartia aquesta preferència o apostava per algun altra emplaçament.
PROJECTE D’URBANITZACIÓ DE LA ZONA DEL NOUS JUTJATS I L’ARXIU COMARCAL. Una altra peça clau del model urbanístic que Ramon Romaguera havia previst per la Bisbal i també essencial per comprendre el desenllaç de l’afer de la biblioteca. Un projecte que també comptava amb el rebuig d’ERC i CiU en considerar, igual que les AMPES, que no era adient emplaçar els jutjats tant a prop de l’institut.
NEGOCIACIÓ AMB LA PROPIETAT DEL MAS PLAJA. Els propietaris i el llavors alcalde Romaguera van acordar com a part del preu pactat per la finca, l’adjudicació d’una parcel·la de titularitat municipal procedent de la unitat d’actuació urbanística de la zona dels jutjats. La parcel•la en qüestió s’ubicava a l’entrada del solar i es valorava en uns 400.000€.
CANVI DE GOVERN MUNICIPAL I MODIFICACIÓ DEL PROJECTE DELS JUTJATS I L’ARXIU COMARCAL. Com a conseqüència dels resultats de les eleccions municipals de l’any 2007 el PSC va perdre el govern de la ciutat, que va passar a mans d’ERC i CiU. El nou alcalde, el senyor Lluís Sais, va assumir personalment l’àrea d’urbanisme i va promoure canvis en el projecte que afectaven la parcel·la que l’anterior alcalde i la propietat del Mas Plaja havien pactat com a part del preu d’aquesta finca. Amb aquestes modificacions la vorera es feia més ampla i a parer dels propietaris del Mas Plaja i del senyor Romaguera, es perdia un solar valorat en uns 400.000 euros, el que feia impossible la permuta pactada.
CONVOCATÒRIA D’UN CONCURS D’IDÉES SOBRE LA BIBLIOTECA COMPTANT QUE ANAVA UBICADA AL MAS PLAJA. A aquesta convocatòria del nou equip de govern de l’ajuntament de la Bisbal hi van concórrer 42 projectes d’arquitectes. Tots els treballs inclòs el guanyador es referien a la parcel·la on s’ubicava el Mas Plaja que tenia una superfície de 3.000 metres quadrats enfront els 900 de la parcel·la on finalment s’ubiquen.
TRENCAMENT DE LES NEGOCIACIONS AMB LA PROPIETAT DEL MAS PLAJA I CANVI D’EMPLAÇAMENT DE LA BIBLIOTECA. Com a conseqüència dels canvis en la execució del projecte del jutjats, els propietaris del Mas Plaja van considerar que l’ajuntament havia incomplert els acords pactats amb l’alcalde Romaguera. Ja no hi havia parcel·la per permutar, la totalitat del preu de s’havia de pagar en diners i no es va arribar a cap acord econòmic per la venda amb l’ajuntament.
Davant d’aquest fet l’equip de govern va decidir re-ubicar la nova biblioteca en els terrenys annexes a l’antic escorxador propietat del senyor Sabaté que comptaven amb una superfície de 900 metres quadrats. Igualment es donava per bo el projecte guanyador del concurs d’idees malgrat el canvi d’emplaçament i la diferència de superfície amb la nova parcel·la. Aquestes iniciatives de l’equip de govern (ERC – CiU) van ser durament contestades en aquell moment pel PSC i el seu portaveu Ramon Romaguera.
NEGOCIACIÓ AMB EL SENYOR SABATÉ. Un cop decidit el nou emplaçament i la conseqüent expropiació de la finca, l’alcalde senyor Sais li va oferir al seu propietari, senyor Sabater, primer la quantitat de 60.000 Euros i tres dies després 96.000 Euros com a preu per l’expropiació. El propietari es va mostrar disconforme en el procediment seguit en considerar que abans d’arribar a la expropiació s’hauria d’haver-li fet alguna contraoferta o intentat un altra tipus de negociació. També va considerar insuficient les quantitats que se li oferien, per la qual cosa va recórrer al Tribunal d’Expropiació de Catalunya el preu de l’expropiació.
ADVERTIMENTS D’IL·LEGALITAT FETS PEL GRUP MUNICIPAL DEL PSC. En tenir coneixement del projecte de construcció de la nova biblioteca comarcal, el senyor Romaguera com a portaveu del grup va denunciar presumptes irregularitats motivades pel fet de voler encabir en una parcel·la de 900 metres quadrats, un projecte dissenyat per una de 3000 metres quadrats. Per part del PSC es van fer propostes encaminades a corregir els possibles errors del projecte, entre elles la que recordava que la biblioteca havia de separar-se dels tres metres del límit de parcel•la com la resta d’edificacions privades de la zona. Els arguments, expressats en diferents Plens i en butlletins municipals i del PSC, no van ser tinguts en compte per l’equip de govern, que va decidir donar per bo el projecte tal i com l’havia presentat. El senyor Romaguera ja va amenaçar llavors amb portar l’assumpte davant dels tribunals.
JUDICIALIZACIÓ DE L’URBANISME BISBALENC. Com a resultat de la manca d’acords amb l’ajuntament i molest pel procediment emprat, el senyor Sabater va interposar dos recursos al Tribunal Contenciós Administratiu. Un, reclamant que es revisés la qualificació i alguns dels elements de la finca expropiada que l’ajuntament no incloïa. L’altre, en considerar que el projecte de construcció de la nova biblioteca no s’ajustava a la legalitat vigent.
Els recursos sembla ser que van comptar amb l’assessorament del senyor Romaguera, si bé a títol personal doncs la majoria del grup municipal del PSC malgrat compartir-ne l’esperit no va considerar-ho oportú pel que comportava de judicializació de la política municipal.
Els procediments judicials fins ara esmentats no són però els únics pendents de resolució sobre l’àmbit que ens ocupa, doncs el senyor Romaguera també té presentat un altre contenciós contra el projecte d’urbanització de la zona dels nous jutjats i l’arxiu comarcal. Aquest procediment tampoc compta amb el vistiplau del PSC per les mateixes raons que l’anterior, tot i compartir-ne igualment el fons.
SENTÈNCIES FAVORABLES AL SENYOR SABATÉ.
a) El Tribunal d’Expropiació de Catalunya va desestimar en el seu moment les al·legacions de l’ajuntament i la resolució va considerar que la quantitat que tenia que cobrar en concepte d’expropiació era de 285.000 Euros en comptes del 96.000 que se li havien ofert.
b) El Tribunal Contenciós Administratiu li ha reconegut el dret a percebre 3.589,76 euros més interessos de demora (3.966,63 euros en total) per la zona on tenia el pou i que no havia estat inclosa en la valoració de l’ajuntament.
C) El mateix Tribunal ha declarat il·legal el projecte de la nova biblioteca comarcal i la sentencia en primera instància condemna l’ajuntament al seu enderroc parcial fins a separar-se dels tres metres del límit de parcel•la com la resta d’edificacions privades de la zona.
TÈCNICS A L’ULL DE L’HURACÀ. El projecte ara declarat il·legal va comptar en el seu moment amb el vistiplau de tres tècnics municipals dels que només en queda un a l’ajuntament. A una no se li ha renovar el contracte per raons econòmiques durant el mandat de l’exalcalde Sais i l’altre ha estat acomiadat durant el mandat de l’actual alcalde senyor Òscar Aparicio. La contractació del tècnic que romana a l’ajuntament, i que feia funcions de secretari quan es va tramitar el projecte, va ser molt contestada en el seu moment pel grup municipal del PSC a causa d’haver-se presentat com a candidat a l’alcaldia de l’Ajuntament de L’Escala per ERC i formar-ne part de l’equip de govern municipal.
SITUACIÓ ACTUAL. La sentència emesa pel Tribunal Contenciós Administratiu de Girona tan sols sembla deixar marge per dos alternatives:
A) ESPERAR A LA RESOLUCIÓ JUDICIAL DEFINITIVA. La sentència que determina l’enderroc parcial de la biblioteca no es ferma i ja ha estat recorreguda per l’ajuntament davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
B) ARRIBAR A UN ACORD AMB EL PARTICULAR DEMANDANT I CONFIAR QUE EL MATEIX MEREIXI EL VISTIPLAU JUDICIAL. L’alcalde senyor Òscar Aparicio s’ha mostrat obertament partidaris d’ aquesta línia que en tot cas hauria de comptar amb el suport de totes les parts implicades. Pel demandant senyor Sabaté (i potser també pel senyor Ramon Romaguera, que segons manifesta n’és part interessada), i pels grups municipals d’ERC i CiU que formaven govern quan es va iniciar l’expedient. Un acord que tanmateix i vistos els enfrontaments personals del passat ple municipal sembla força complicat.
LA CIRERETA DEL PASTÍS. A tot aquest embolic cal afegir el fet gens anecdòtic de que encara hi ha una sentència judicial pendent de dictar i que afecta a la urbanització del sector del nous jutjats i l’arxiu comarcal. Una resolució que si fos favorable a les pretensions del demandant senyor Ramon Romaguera i unida a les sentencies ja comentades seria de conseqüències imprevisibles. Entre elles, la confirmació de que en aquest projecte s’hauria perdut una parcel·la i amb ella un ingrés important per l’ajuntament. En tot cas representarien la desqualificació en tota regla del model urbanístic i de gestió del mandat de l’alcalde senyor Lluís Sais i el seu equip de govern. Sense oblidar que també hi planen altres qüestions de singular importància també esmentades pel senyor Romaguera en la seva polèmica intervenció en l’apartat de precs i preguntes del darrer ple municipal. I em refereixo al finançament dels vestidors del cap de futbol amb l’anomenat Fons Zapatero on sembla ser que balla una subvenció de un milió d’euros, i el contracte amb l’empresa Sorea, que segons l’exalcalde Romaguera, comporta que els ciutadans de la Bisbal hagin de pagar gairebé dos milions d’euros amb increments del preu d’aigua per les obres del Bosquetet.
Comparteixo sense reserves el rebuig de bona part de la ciutadania per l’actitud deplorable de l’exalcalde Romaguera durant el ja esmentat ple municipal, així com per l’absolut menyspreu per les formes que manifesta en les seves intervencions públiques. Però dit això, també em sembla de justícia recordar la seva inqüestionable preparació tècnica i que de moment ja hi ha una sentència judicial que li dona la raó. Si finalment la justícia també li’n donés en la apel·lació de la sentència ja emesa demostraria que tenia raó, però la gran perdedora seria la Bisbal i els qui en definitiva n’acabaríem per pagar-ne els plats trencats seriem els seus ciutadans.
Malauradament de tots els esmentats, potser el tema de la biblioteca és l’únic en el que encara cap una solució negociada, però cal que hi hagi voluntat de diàleg. Davant de tanta incertesa com la que plana sobre la ciutat, em pregunto com és possible que a hores d’ara els principals actors del drama, no hagin estat encara capaços de deixar a banda orgull, rancúnies personals i interessos partidistes per tal d’intentar arribar a una solució negociada i evitar d’aquesta manera el risc d’una desfeta que en cas de produir-se seria molt dolorosa per la ciutat. En moments d’absolut descrèdit del sistema polític que ens regeix, el famós “I tu més!” repugna profundament a la ciutadania, i dubto sincerament que la societat bisbalenca sigui capaç de perdonar que no s’hagi fet tot lo humanament possible per pal·liar les conseqüències d’un desori que té la societat garratibada i expectant.
Si no fos per la dimissió del Papa, hauria estat la notícia de la setmana a Catalunya. Les tempestuoses relacions sentimentals de Jordi Pujol Ferrusola han generat un rocambolesc triangle mediàtic que d’alguna manera té en cadascú dels seus vèrtexs a tres dels principals partits polítics del principat.
Que la desesperació i la ràbia, vinculada als sentiments ferits són una font inabastable d’informació, és tan vell com el món. Quan com en aquest cas afecten a una de les famílies polítiques més respectades del principat, la repercussió mediàtica està assegurada.
Segons tots els cànons de la novel·la negra, quan es produeix un fet delictiu cal cercar-ne en primer lloc el beneficiari. La pregunta en aquest cas sembla òbvia. Qui podria estar en condicions de traficar amb aquesta mena de informació?
Si tenim en compte que una agència de detectius només pot investigar legalment assumptes privats i sempre a instància de part legítima, conclourem que de tots els protagonistes de la història, només la tal Victòria podria estar mínimament legitimada per demanar la gravació de converses pròpies. Una legitimitat però que al meu parer xocaria frontalment amb el dret a la intimitat de la persona amb qui es reunia, sempre i quan aquesta no estigués assabentada de que la estaven gravant. Però llavors, quin altre interès podrien tenir les dos dones en autoritzar que se les gravés, excepte el perjudici d’un tercer, aliè a la pel·lícula?
Que un detectiu privat pugui conèixer el lloc on tindrà lloc un dinar amb temps suficient per introduir-s’hi i plantar micròfons, se’m fa molt problemàtic si no compta, o bé amb la cooperació d’alguna de les dos comensals, o en el fruit d’una llarguíssima i sofisticada tasca de seguiment previ d’un cost econòmic molt important…excepte en el cas de la intervenció d’un servei policial sense problemes de pressupost.
Els interrogants són molt i potser algun dia coneixerem les claus d’aquesta mena de vodevil que no seria rés més que això si no fos pel transfons de política, poder, sexe que esquitxa d’una manera o altra a CiU, PP i PSC. I és que finalment tot suggereix que som davant del darrer episodi de la asfixiant corrupció moral en la que estem instal·lats.
Quan un país destil·la una tal ferum de podrit com l’Estat Espanyol, i mal que ens pesi, també la Catalunya actual, qualsevol pot tenir la temptació de treure’n profit. Tot plegat fa que l’atmosfera s’estigui tornant tant irrespirable que algú tindrà que aturar aquest devessall abans no prenguem mal tot plegats.
«El fenomen ‘informer’ forma part del dret a la llibertat d’expressió»
Joan Barata
El parer del vicedegà de la Facultat de Comunicació Blanquerna sobre els informers m’ha deixat perplex i preocupat. Si ho entès bé, la gràcia del fenomen és que permet fer públiques en un mur virtual tota mena de xafarderies i opinions emparats en l’anonimat.
Des del sentit comú veig tan clar que això no pot ser mai un dret, i que l’essència d’aquest invent repugna a un mínim de decència, que no puc deixar de preguntar-me amb alarma com devem estar formant els nostres futurs periodistes.
Perquè és obvi que els informers mostren, com diu Barata, «conductes inherents a la naturalesa humana». Més en concret, permeten que les baixes passions i l’infantilisme que Pla definia com a «salvatgeria en calcetes» es puguin esbravar atemptant contra el dret a l’honor i la intimitat.
Però també ho és que la base de la convivència és el respecte mutu, que no vol dir en cap cas no criticar els altres sinó fer-ho donant la cara i pagant totes les conseqüències d’haver-los difamat sense cap base.
«Aquest pobre carca -em diran alguns- no s’adona que això no es pot parar. Que les TIC són aquí per quedar-s’hi i hem d’aprendre a sobreviure en aquesta selva». Doncs sí, sóc prou carca per negar-me a acceptar aquesta forma de barbàrie: que les troballes de quatre adolescents excitats trepitgin 25 segles d’humanisme.
Ja em cansa sentir dir que la tecnologia o l’economia manen més que nosaltres. Vol passar per fatalisme intel·ligent però només és, en el fons, incapacitat d’assumir la condició d’adults.
Albert Pla Nualart a l’ARA de 31/01/2013
