El novel·lista suec Henning Mankell explica l’experiència que va viure fa 25 anys, enmig dels horrors de la guerra civil de Moçambic, quan va veure un jove esparracat que se li acostava.
«Em vaig adonar d’una cosa que no oblidaré mentre visqui -diu Mankell-. Li vaig mirar els peus. No portava sabates. Se les havia pintat als peus. Havia fet servir els colors de la terra i les arrels per substituir les sabates. Havia trobat una manera de mantenir la dignitat».
Escenes com aquesta desvetllen emotius records entre els que han estat testimonis de la crueltat i la degradació, presents a tot arreu. Un cas que fa molta impressió, tot i que n’hi ha molts més, és el de Gaza, que vaig tenir l’oportunitat de visitar per primera vegada a l’octubre.
Aquí la violència topa amb la tenaç oposició dels samidin -els que resisteixen, per repetir la suggeridora expressió utilitzada per Raja Shehadeh a The third way , el llibre que va escriure fa 30 anys sobre els palestins sota l’ocupació israeliana.
Quan vaig tornar a casa m’esperaven les notícies sobre l’atac israelià perpetrat contra Gaza al novembre, secundat pels Estats Units i educadament tolerat per Europa, com de costum.
Israel no és l’únic adversari de Gaza. La frontera sud de la franja segueix en gran part controlada per la temuda policia secreta egípcia, la Mukhabarat, que segons informacions fidedignes manté estrets vincles amb la CIA i el Mossad israelià.
El mes passat un jove periodista em va enviar un article que descrivia l’última agressió del govern egipci contra el poble de Gaza.
La xarxa de túnels que entren a Egipte serveix de via d’escapatòria als habitants de Gaza, sotmesos a un dur setge i a constants atacs. Ara, el govern egipci ha ideat un nou sistema per bloquejar els túnels: inundar-los d’aigües residuals.
Alhora, B’Tselem, un grup israelià defensor dels drets humans, informa del nou mètode de l’exèrcit israelià per neutralitzar les manifestacions no violentes que s’organitzen setmanalment contra l’il·legal mur de separació d’Israel, que en el fons és un mur per a l’annexió.
Com que els samidin han estat prou hàbils per contrarestar els gasos lacrimògens, l’exèrcit israelià ha endurit els seus mètodes i ara ruixa els manifestants i les cases amb un líquid pestilent: aigües residuals.
Aquests atacs constitueixen una prova més que les grans ments pensants funcionen igual: combinen la repressió criminal amb la humiliació.
La tragèdia es remunta al 1948, quan centenars de milers de palestins van fugir aterrits o van ser violentament expulsats a Gaza pel victoriós exèrcit israelià. El primer ministre David Ben Gurion va afirmar: «Als àrabs de la terra d’Israel només els queda una funció: fugir».
Val la pena assenyalar que actualment el principal suport d’Israel en l’escena política internacional ve dels Estats Units, el Canadà i Austràlia, l’anomenada angloesfera: unes societats colonials basades en l’extermini o l’expulsió dels pobles indígenes en nom d’una raça superior, i també unes societats en què aquesta conducta es considera natural i lloable.
Durant dècades a Gaza s’hi ha exhibit un mostrari de tota mena de pràctiques violentes. L’historial recull atrocitats acuradament planificades, com ara l’operació Plom Fos, del 2008-2009, qualificada d’infanticidi pels metges noruecs Mads Gilbert i Erik Fosse, que treballaven a l’Hospital al-Shifa de Gaza amb els seus col·legues palestins i noruecs durant el criminal atac. La paraula és força apropiada si tenim en compte els centenars de nens que hi van morir.
La violència practicada a Gaza comprèn gairebé totes les varietats de maltractament ideades per les més refinades facultats humanes, inclòs el dolor de l’exili.
Aquest dolor és especialment atroç a Gaza, on els vells encara poden veure a l’altra banda de la frontera les cases de què els van expulsar, o podrien veure-les si poguessin acostar-s’hi sense que els matessin.
Un dels càstigs ha consistit a ampliar la zona d’accés restringit establerta al llarg de la frontera. Aquests terrenys s’han convertit en una àrea de seguretat que comprèn la meitat de la terra cultivable de Gaza, segons Sara Roy, de la Universitat de Harvard, experta en el tema.
A més d’oferir una mostra de la capacitat de violència de l’ésser humà, Gaza és també un exemple edificant de reivindicació de la dignitat.
Ghada Ageel, una noia que va fugir al Canadà, parla de la seva àvia, una refugiada de 87 anys que encara segueix tancada a la presó de Gaza. Abans que l’expulsessin d’un poble ara destruït, «era propietària d’una casa, de granges i de terres, i tenia honor, dignitat i esperança». Per sorprenent que sembli, l’anciana, igual que els palestins en general, no ha perdut l’esperança.
«Quan vaig veure l’àvia el novembre del 2012, estava més contenta que de costum -escriu Ageel-. Sorpresa pel seu bon humor, li vaig demanar que m’expliqués què li passava. Em va mirar als ulls i, per a sorpresa meva, em va dir que ja no patia» per la pèrdua -ja irrevocable per a ella- del seu poble natal i d’una vida digna.
«El poble -li va dir l’àvia a Ageel-, el portes al cor, i també sé que no estàs sola en aquest tràngol. No et desanimis. Ens en sortirem».
L’ànsia de dignitat és una cosa que entenen instintivament els que fan anar les porres, i també saben que, a part de la violència, la humiliació és el millor mitjà per erosionar la dignitat. És un exercici d’allò més habitual a les presons.
La pràctica usual a les presons israelianes torna a estar en el punt de mira. Al febrer, Arafat Jaradat, un treballador de gasolinera de 30 anys, va morir quan estava sota custòdia israeliana. Les circumstàncies del cas podrien provocar una nova revolta.
El van arrestar a casa seva a mitjanit (una hora molt adient per espantar la seva família) i el van acusar d’haver tirat pedres i còctels Molotov uns mesos abans, al novembre, quan Israel va atacar Gaza.
Jaradat estava en bon estat de salut quan el van arrestar, però l’última persona que el va veure viu, que va ser el seu advocat durant el judici, diu que estava «capcot, espantat, confús i encongit».
El tribunal el va sentenciar a presó 12 dies més. El van trobar mort a la seva cel·la.
Com escriu la periodista Amira Hass: «Els palestins no necessiten cap investigació israeliana. Per ells, la mort de Jaradat és molt pitjor que la tragèdia que han viscut ell i la seva família. Com corrobora la seva pròpia experiència, la mort de Jaradat demostra que la tortura és una pràctica rutinària en el sistema israelià. Com corrobora la seva pròpia experiència, l’objectiu de la tortura no és tan sols condemnar algú, sinó sobretot desmoralitzar i sotmetre tot un poble».
Els mitjans són la humiliació, la degradació i el terror, trets característics de la repressió prou coneguts aquí i a l’estranger.
La necessitat d’humiliar els que gosen alçar el cap és un element indissociable de la mentalitat imperialista.
En el cas d’Israel i Palestina, ja fa molt de temps que hi ha un consens internacional gairebé unànime sobre la necessitat d’una sortida diplomàtica, però els Estats Units han bloquejat aquesta solució durant 35 anys, amb la tàcita acceptació d’Europa.
El menyspreu per unes víctimes que no mereixen cap consideració és un dels components -i no el més petit- de la barrera que impedeix arribar a un acord que representi un mínim de justícia i de respecte per la dignitat i els drets humans. No es pot descartar la possibilitat que algun dia, després de molts esforços, es pugui enderrocar aquesta barrera, com s’ha fet en altres llocs.
Si els poderosos no són capaços d’aprendre a respectar la dignitat de les víctimes, seguiran existint barreres infranquejables, i el món estarà condemnat a la violència, la crueltat i un sofriment implacable.
Noam Chomsky, a l’ARA de dissabte 6 d’abril
